Les portades dels diaris obriran amb el naufrafi del vaixell de creuer a la costa toscana. Davant del drama esdevingut tothom buscarà una explicació, fins i tot un culpable, però qui coneix la vida, sap que no hi ha mai un únic responsable: normalment està repartida, i en diferent proporció respecte als protagonistes. Durant l'entrevista feta al Canal 3/24 la nit de dissabte amb el director de la companyia naviliera es van fer evidents les grandeses i misèries dels homes. En aquella entrevista vam recordar la previsió del temps del divendres a la nit, on el presentador ens mostrava amb una fotografia d'un aficionat presa a l'Escala el fenòmen de la natura que coneixem amb el nom de les minves de gener.
Les fortes pressions atmosfèriques fan baixar el nivell de l'aigua, i els illots o rocams estan més aprop de la superfície del mar. No és que després desapareguin, sinó que en situació normal no es veuen, ni acostumen a estar ben assenyalats en els mapes. Això devia passar amb aquesta nau, dissenyada per a encabir el màxim nombre de persones, i aconseguir una estabilitat d'equilibrista. Uns illots van perforar el buc del vaixell, i com al Titanic, es sabia que s'aniria enfonsant. Però un port amb prou calat estava lluny, no hi havia temps d'arribar abans que tota la nau bolqués i s'enfonsés. Perduda la nau, només es podia salvar el màxim de gent buscant un lloc a terra on embarrancar el vaixell. Les escenes d'aquella pel.lícula sobre el "Poseidó" ens venen al cap ben aviat, i el trident estava aixecat.
Deixem l'any enrera, i sota aquest sol benigne i tranquil, estem al cas de l'any que encetem 2012. Les previsions no són gaire bones, i els presagis dolents, guaitem com s'acosta el front de la tempesta, i com a bons mariners, ens enrecordem de la tonada de la cançó: "no et fiïs mai de la calma...". Ens encomanarem a la Verge del Carme, ja que molta gent que viu a Catalunya es pensa que els polítics espanyols o francesos els hi arreglaran la seva vida. "A partir de mañana estos van a arreglar la situación, ya lo verás..." que Santa Llúcia ens conservi la vista, i més als catalans!
Deixem l'any enrera, i allò que el temps s'endugué. Ens enrecordarem de molta gent que ens ha deixat, i d'aquells fets que ens han colpit més. Per una banda recordarem la mort de la poesia, del Salvador Iborra, amb un rèquiem mereixedor del títol de "Poeta en Bicicleta", el qual estarà recitant en companyia d'en Guillem d'Efak. O de l'artista poc conegut Oriol Rosset: "era com aquest ocell que sempre estava dalt la branca i no baixava mai a tocar terra" va ser la bonica metàfora dita al seu enterrament. Un record també per a l'Enric Garriga, un dels pilars del Caoc, i fidel tresorer de la tradició catalano-occitana. I de la mort de l'estalvi, amb la desaparició de les caixes. Ja ningú s'enrecorda de l'esperit d'en Francesc Moragues, de qui trobareu molts carrers al seu nom en els pobles i ciutats del país, malgrat que el seu retrat resta ple de pols i oblidat en els arxius de les oficines bancàries.
santboi |
Societat |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 21:03h
Aquesta setmana es va celebrar un debat excepcional a Sant Boi. El casal del barri centre, Cal Ninyo, va acollir el dijous a les 8 del vespre un acte sobre la independència de Catalunya, amb dos punts claus: full de ruta i unitat d'acció. L'associació Sant Boi Decideix va aconseguir organitzar un esdeveniment de gran nivell: amb la excel.lent moderació de Saül Gordillo, que va deixar marge als ponents per a dir la seva. I tots ells eren de primera fila: en Joan Carretero per Reagrupament, en Xavier Anguelergues per la CUP, Jordi Fàbrega per ERC, Uriel Bertran per SI, i Èric Bertran per CiU. Davant d'un públic prou convençut que omplia el teatre, es van anar exposant les visions i les perspectives de cada un d'ells: tant des del més jove fins al més veterà. Escoltats en públic, però sense tenir-los tots junts i a tocar.
En aquestos dies d'Advent, i tenint en compte que en el mateix teatre es representarà "Els Pastorets", vam tenir l'impressió de viure una d'aquelles memorables escenes: entre la duresa de la realitat i la il.lusió per saber què es vol i on es vol arribar. Vam imaginar una conversa de la colla de pastors i rabadans al voltant de la foguera en els crus dies d'hivern, després de guardar la ramada. Una ramada que va creixent lentament, però que igual que els pastors està expectant, no saben encara el què, però esperen una llibertat gran i plena.
santboi |
Societat |
dimarts, 1 de novembre de 2011 | 20:59h
Els Catalans dibuixem el Món. Això que podria referir-se a la capacitat plàstica dels catalans, amb la presència de grans pintors i artistes universalment coneguts, voldria fer-lo extensiu a la cosmovisió del nostre poble. Si ens fixem en la majoria dels nostres pintors que han destacat, dominen més el dibuix que no pas el color. Tant si són Dalí, o Miró, els colors mantenen un pla secundari davant de la força i la potència de la idea artística expressada amb el seu traç. Això també es veu en el romànic tant viu, on el color omple l'espai deixat per la línia dels pinzells.
I per dibuix entenc allò que percebem com a persones: assimilem més la realitat amb un esbòs que amb una fotografia que ens omple d'informació i satura el nostre enteniment de les coses. A cop d'ull podem fer una composició general que no es podria fer si enfoquèssim algun punt determinat, deixant la realitat fragmentada, en aquell "mirall trencat" que refem mitjançant la tècnica del mosaic. I que me'n dieu dels mosaics i de l'arquitectura orgànica de Gaudí, que va transformar la natura en temple, i el temple en natura. Ell mateix deia que per explicar la seva arquitectura s'havia de fer en llengua catalana!
Aquesta setmana passada vam rebre entre altres notícies la mort d'una persona a Ciutat Vella. A primera vista semblava una més d'entre tantes baralles que passen de matinada i acaben malament. Però al cap de poques hores anem veient que les circumstàncies d'aquesta baralla no són accidentals. En Salvador Iborra era una persona coneguda, que va morir durant un robatori, i per defensar lo seu, el van matar dues persones de dues ganivetades, a mort de nit. Potser no valia la pena lluitar per un objecte, una
bicicleta, no massa ben vista moltes vegades per alguna gent. Però era la bicicleta d'un amic, a qui havia convidat, i per hospitalitat, era més que el seu deure. Maleïts aquells que trenquen aquesta regla, diuen al desert!
El divendres 26 d'agost s'enfrontaran els equips de futbol del Barça i del Porto. El camp es troba en el Principat de Mònac, a la Provença. Més o menys, els tres llocs es troben aliniats d'est a oest, des del Mediterrani a l'Atlàntic. Tots dos contrincants són molt bons, i segur que serà un partit disputat i emocionant. No gaire semblant als que disputa el Barça amb el Real Madrid, que sembla que tot sigui un camp de batalla gens esportiva. I es que cada partit sembla un combat a ultrança, on tot s'hi val.
Per aquelles casualitats de la vida, en José Mourinho va estar entrenant també al Porto, acompanyant el gentleman Robby Robson. I vés per on, també al Barça amb Van Gaal. Sembla que sempre ha pogut pujar a l'ombra de diferents entrenadors, i d'aquesta manera, fa com els antics escuders que anaven amb els cavallers. Era una manera d'aprendre l'ofici, però també d'aprendre a ser un senyor. I per desgràcia, veiem que en Mourinho no ha après a desfer-se de l'ombra de tots els entrenadors que el van apadrinar. Ha volgut ser protagonista i cavaller, però no ha estat capaç d'entendre el significat de l'honor. Voler ser el millor és bo, però no acceptant la pròpia personalitat es fa mal, a un mateix i als altres. En el fons, sempre serà un secundari, un segon entrenador, i el dit a l'ull al Tito Vilanova ho demostra. En Mourinho s'ha convertit en el segon entrenador del Josep Guardiola!
L'altra nit vaig voler anar a dormir d'hora, perquè a l'endemà treballava, malgrat que feien el partit de futbol de la final de la Supercopa d'Espanya del Barça-Madrid a les 11. Més m'haguera valgut veure'l per la televisió, perquè els crits dels aficionats i les celebracions posteriors no em van deixar dormir. Sabent que el Barça havia guanyat, però no com, vaig veure al matí tot el rebombori passat. En fi, apart de la victòria merescuda pel Barcelona, les imatges ens mostraven l'espectacle creat per Mourinho. Això de ficar el dit a l'ull per part de l'entrenador portuguès no deixa de ser tota una declaració de catalanitat. Aquest gest, molt habitual en el nostre país, em va recordar també la dita bíblica de la "la palla a l'ull de l'altre i la biga al propi". De fet, ja veig que tot això és culpa de les idees que volten pel seu cap, i que no hi veu gaire clar.
El Mourinho diria que té un problema de "falsos amics". Aquest fenòmen molt habitual en llengües properes, com el català, el portuguès i el castellà, provoca molts estralls. Quan hom pensa que coneix prou una llengua estrangera, i es troba que la mateixa paraula té un significat una mica diferent. El mateix mot "obrigado" en portuguès, no vol dir "obligat" en català, per a nosaltres seria un "gràcies" com una casa. I així li passa al Mou, que té greus problemes comunicatius, algun dels quals intentaré aclarir.
El desig acomplit aquestes vacances va ser una setmana a Portugal, a la ciutat de Porto. Prou dies com per fer més idea del país que no només la sensació agradable d'unes hores d'escala a Lisboa. Certament el nord té el seu propi encant, no debades queden les brasses de la Gal.laecia romana. Molts ja han fet el camí, i força catalans, des de la nostra cosmovisió. El país està passant per una gran crisi econòmica també. I sent més pobre, encara té prou força i dignitat per tirar endavant. Potser a nivell de riquesa està per sota d'Espanya, però a nivell social he trobat més unió i fortalesa que en aquesta banda de la frontera.
Aquest estiu de temps primaveral, emparasolat pels núvols que la cendra del volcà islandès va escampar l'altre any, vam poder estar una setmana de vacances al Vallespir. Teníem pendent uns dies de descoberta a Prats de Molló, a la vora del riu Tec. Un bon allotjament a l'Hotel Bellavista, amb una excel.lent cuina de base francesa amb aromes catalans, acompanyada dels vins del país, tots ells de denominació d'orígen: Rosselló, Cotlliure, dels quals vam repassar els blancs i rosats. Des d'aquesta base vam passejar per tots els racons del poble, famós per ser una cruïlla dels Pirineus, cosa que l'ha fet sovint protagonista de la història catalana. També vam poder fer un munt d'excursions pels seus camins força ben senyalitzats, i aprofitàvem el matí abans de les pluges de tarda. El verd vestia tots els vessants de les muntanyes, i el riu feia sentir amb força la remor de l'aigua. Ja ho diu la cançó, "muntanyes regalades..." que per aquesta banda sud acompanyen el Canigó. Del qual en sabrem el seu nom.
El passat 18 de juny es va celebrar el primer Aplec Independentista de Sant Ramon organitzat per Sant Boi Decideix. Acabades les diferents consultes populars que s'han pogut realitzar des d'Arenys de Mar les entitats responsables de cada municipi han quedat sense objectius immediats. Tanmateix ha quedat la necessitat de trobar un espai obert als ciutadans que volen lluitar per la llibertat del nostre país. Per això, l'entitat santboiana va decidir fer la presentació del darrer llibre de Mathew Tree a Sant Boi, i d'engegar aquest aplec a la comarca del Baix Llobregat. A l'aplec s'hi van sumar Sant Climent Decideix i més gent de Viladecans.
El divendres 20 de maig vam celebrar la Festa Major de Sant Boi, i a la parròquia de Sant Baldiri es va celebrar l'ofici religiós. Durant les lectures es va escoltar la pregunta de la Bíblia: "Què en treureu de guanyar aquest món, si perdeu la vostra ànima?". Una pregunta repetida durant el sermó de l'arquebisbe d'Urgell, el qual presidia la cerimònia, i davant de gairebé tots els polítics de la nostra ciutat. No debades, èrem a les portes de les eleccions municipals de diumenge, i que encara tenen més sentit davant de les coses negatives que veiem a casa nostra. També estàvem sota l'influx de les acampades a la plaça Catalunya, i d'altres ciutats en un moviment reivindicatiu espanyol.
Encara queden molts
racons del nostre món per descobrir, tant pel que fa al país com a
la gent que hi ha viscut. Per nosaltres Caldes de Malavella era un
d'aquestos llocs. Voltar pel centre, de la fàbrica d'un balneari
cap a l'altra, d'una font fins a la següent. A la font de la Mina,
on l'aigua surt calenta, es troba un petit safareig. Prou gran per
fer la bugada, sentir la remor de l'aigua i les paraules de les
dones: molta roba i poc sabó. Amb els anys copsem el seu ample
sentit, quan la feina ens sobrepassa i no l'acabem mai. Quan el temps
se'ns tira a sobre, i la vida se'ns va escurçant.
Per a alguns té un
significat ple, com aquell senyor més gran que ens vam trobar pel
camí de Sant Maurici. Recuperant-se d'una feridura i amb l'ajut d'un
bastó. La temptació de sobrepassar-lo era gran, però la conversa
ens va compassar. Castellà de naixement, i esperit culte que
recordava l'herència dels romans, vam estirar el fil de la Història
fins als nostres dies, quan reconeguérem una amistat comuna de Sant
Boi. Aquesta va ser company de seminari, abans de casar-se, i per a
mi, Mossèn José, de missa a les Vedrunes. Meravellats ens vam
quedar tots tres, fins que vam arribar a les ruïnes del castell de
Malavella. Després ens vam separar contents per la trobada, i ell
encara més per la fita aconseguida. M'havia callat l'herència dels
gots, però mirant al diccionari d'alemany, he trobat que la paraula
“mal” vol dir senyal o fita. Així doncs, no calia creure les
llegendes sobre dones malèfiques, sinó de llocs determinats per un
passat que reviu en el nostre present, i ens dóna esperances per al
futur.
Pocs mesos després d'un cap de setmana llarg a Llançà vaig trobar i llegir el llibre de poesies de Tomàs Garcés: "Vint Cançons i Altres Poemes". Dic vaig trobar, perquè es tracta de la cinquena edició de l'any 1949 feta per l'editorial Aymà. Un exemplar antic i groguejat que manté els versos del poeta, del qual enguany es commemoren els noranta anys del seu naixement. Durant l'estada vam poder gaudir del novell camí de ronda que connecta amb el Port de la Selva. Al Port vam poder passejar pels carrers i placetes encarades al mar, i al seu mirall del nord que és el poble de Llancà, i sota l'esguard del monestir de Sant Pere de Rodes i el més altiu del castell de Sant Salvador. Prendre el sol en alguna terrassa de bar, i passejar pels seus carrers paral.lels a la costa. Oberts a la llum amarada de blancor de la calç; a la sentor del seu aire i quietud; i a la sorpresa de trobar el carrer amb el nom de Sant Baldiri plaent a tots els santboians. D'allà vam reprendre la tornada arrecerats per l'amfiteatre natural de la serra. Un retorn que se'm va fer palès mesos després llegint el llibre de Tomàs Garcés, i els seus poemes. Unes imatges que es fan vives al ritme musical de les seves cançons, i que entrellacen el paisatge de la natura amb el de la poesia. Al compàs de les ones i del vent que acaronen, quan no colpegen, aquesta contrada sagrada de l'Alt Empordà.
santboi |
Societat |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 22:29h
Hi ha un llibre editat per l'editorial Millà, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Popular Catalana, que es titula així. La seva portada s'il.lustra amb el gravat antic d'uns artesans que serren fustes. En el seu interior trobarem diferents oficis que a l'any 1981 ja es consideraven en via d'extinció, bàsicament per la manca de professionals i pels avenços tècnics. Una llista que arrenca explicant els gremis , i els diferents oficis com llauners, ferradors, vidriers, fusters, etc ... Tota la gent dedicada a una feina especialitzada, la qual cobria les necessitats més importants de la seva societat. Que avui dia el seu nombre hagi minvat tant, no vol dir que deixin de ser molt importants. No ens enganyem, sempre seran necessaris. Una altra qüestió serà qui farà aquest ofici, ni des d'on el farà. Ja diu la dita que "val més un bon ofici que un benefici", com a mostra del predomini i prestigi que havien tingut. Per desgràcia, en la societat on vivim ara preval el benefici. I altres professions han passat al davant. Tot i així, ens podem trobar que unes quantes d'aquestes professions també estan en vies de desaparèixer. Aquest seria el cas dels caixers, ja que la mort de les caixes d'estalvi comporta la seva desaparició. Ja hem vist que l'automatizació els ha deixat sense una part de la seva feina, i per l'altra banda, la seva funció de rigor i serietat queda aparcada davant les consignes de comercialitat i les exigències dels clients.
santboi |
Societat |
dimecres, 15 de desembre de 2010 | 23:18h
Aquesta setmana celebrarem la 60ena Nit Literària de Santa Llúcia, la qual tindrà l'apogeu aquest divendres 17 a l'Àtrium de Viladecans. Diem aquesta setmana perquè s'han realitzat diferents actes organitzats per Òmnium Cultural al Baix Llobregat. És una bona notícia que en un territori amb un nivell cultural tan baix, no només de cultura catalana, siguem capaços de realitzar un acte d'aquesta categoria. És una satisfacció personal i col.lectiva enmig d'aquestos dies curts, on la foscor ens senyoreja i ens quedem endormiscats. Malgrat les dificultats tenim l'empenta necessària per encendre una espelma, i a l'empara de la seva petita llum poder cosir, o fins i tot, llegir, sabent que anem cosint lletres i paraules, frases i paràgrafs que ens il.luminen l'esperit.
Tot això ho vam viure, i ho vam sentir, durant l'homenatge que es va fer al professor Joan Solà el divendres 10 de desembre al casal de Cal Ninyo de Sant Boi. Després de la presentació d'en Jaume Sans, en nom d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat, vam poder escoltar la magnífica conferència de la professora Laura Borràs, antiga alumne, i deixeble seva. Mitjançant la seva sentida exposició vam poder acostar-nos i entendre la figura d'un mestre. D'un Joan Solà que va lluitar com un lleó per defensar la nostra llengua.
Encara queden molts
racons del nostre món per descobrir, tant pel que fa al país com a
la gent que hi ha viscut. Per nosaltres Caldes de Malavella era un
d'aquestos llocs. Voltar pel centre, de la fàbrica d'un balneari
cap a l'altra, d'una font fins a la següent. A la font de la Mina,
on l'aigua surt calenta, es troba un petit safareig. Prou gran per
fer la bugada, sentir la remor de l'aigua i les paraules de les
dones: molta roba i poc sabó. Amb els anys copsem el seu ample
sentit, quan la feina ens sobrepassa i no l'acabem mai. Quan el temps
se'ns tira a sobre, i la vida se'ns va escurçant.
Pocs mesos després d'un cap de setmana llarg a Llançà vaig trobar i llegir el llibre de poesies de 
