santboi |
Història |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 21:27h
Avui 18 de desembre es recorda l'efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L'any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d'Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d'un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb "La Nacionalitat Catalana". En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República.
L'intent de reforma que volia fer-se extensiu a l'estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.
Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l'austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l'escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d'aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d'un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.
santboi |
Història |
dimarts, 1 de novembre de 2011 | 12:53h
Allò que avui dia vivim no és pas estrany per als nostres avantpassats. La cita llatina ja ens diu que res de lo humà ens és aliè. Per això, el sexe també forma part de la nostra història. I no aniré segles enllà per saber què feien o ens pensàvem què feien els íbers a dalt del turó, o els romans allà a les termes. Ens acostarem més als segles medievals, després de la conquesta als musulmans, i el repoblament del Baix Llobregat com a zona de frontera ençà. Sant Boi va tenir un paper clau ja que era el pont i porta d'entrada i sortida de Barcelona en direcció a l'Àndalus.
En fi, a l'Edat Mitjana la nostra ciutat va passar a anomenar-se Baldiri o Boi, ja que és nom got, de la família germànica. I per això, d'un xicot en diuen "boy" en anglosaxó. Podem discutir si cal fer volar la imaginació amb algunes cançons, o amb la de xicots ben dotats per la naturalesa. És una cosa evident, que els santboians no volen anar predicant-ho per tot arreu, igual que els de Tremp no tenen ganes que se'ls hi esmenti el gentilici de trempolins per si de cas. Les coses interessants venen dels noms d'orígen no gaire clar, prou incert, que desperten la nostra curiositat.
Noms tant
originals com el de la part antiga coneguda com a Pobla Arlovina, la
qual inclou el carrer Vermell, i que en un extrem del carrer Major
trobem un espai que els santboians anomenen el Cupúmu o Pucúmu. Unes
paraules enigmàtiques, que ens obren el desig d'arribar fins al final
d'una aventura, com si anèssim al cine a veure l'excel.lent animació de
"Tintin i el Secret de l'Unicorn".
santboi |
Història |
dissabte, 10 de setembre de 2011 | 19:58h
Al sud de Dijon es troba la ciutat borgonyona de Beaune (Bon), on trobareu una meravella de l'art, la medicina i la salut. Es tracta de l'Hospital de Déu, un magnífic exemple d'arquitectura baix medieval que va perdurar en la seva funció fins al segle XIX. En les seves magnífiques sales acull també fantàstiques obres d'art, i entre elles destacaria una malmesa Mare de Déu. La seva llegenda recull que va ser cedida al segle XIX per uns pagesos que se la van trobar al seu camp, aprop dels turons de la ciutat, i aquesta imatge presenta la forma d'una Verge asseguda amb l'Infant, semblant a les formes catalanes, com la de Montserrat. No és en principi d'orígen borgonyó, ja que els seus models pertanyen a les Mares de Déu dretes amb el Nen en braços, tal com vam veure en una bonica exposició a l'abadia de Fontanay. D'on i com va arribar a Beaune la nostra misteriosa estrangera no en sabem pràcticament res, tanmateix per a un català ens és molt propera.
Quan de vegades busquem el significat d'un nom, el qual no se'ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d'etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l'orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment. Dels més antics com els íbers, aniríem als grecs, i als romans. I depenent de la zona com passa amb la població basca dels Pallars. També ens trobarem als moros i als gods, i més tard als occitans i gascons, per exemple, fins a l'Edat Contemporània.
santboi |
Història |
dimarts, 7 de setembre de 2010 | 19:28h
Entre la Borgonya i Extremadura no existeixen gaires coincidències geogràfiques, tant per la distància com per l'orografia o el clima. Tanmateix algunes persones si han passat per aquestos dos països. Entre ells, l'emperador Carles I, nascut a Gent, a Flandes, i que formava part dels dominis dels Ducs de Borgonya i de la família de la casa de Valois. Els seus dies van acabar al monestir de Yuste, a l'Extremadura, i aprofitant de la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, parlarem d'aquestos extranys lligams. Podem afegir alguna altra coincidència: des de la Borgonya i des d'Extremadura neixen dos camins que convergeixen a Sant Jaume de Galícia: des de Vezelay surt el camí borgonyó, i des d'Extremadura el que coneixem com la Via de la Plata.
Aquesta setmana han acabat els treballs de restauració de les tombes comtals del monestir de Santes Creus. Entre elles es troba la de Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona, entre altres títols de sobirania. Per casualitat, o feliç coincidència, els treballs van començar mentre es feia l'exposició commemorativa Convidats d'Honor en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, una magnífica antologia de l'art català, amb un bon recull de peces d'art gòtic. Entre elles destacava una peça d'alabastre del segle XIII, la qual s'anomenava de Sant Carlemany. El motiu del nom es diu que prové de fa dos o tres segles, dient que es va fer per la requesta del monarca carolingi. Tanmateix, la peça d'alabastre, testimoni mut, parla per ella mateixa, ja que llueix sense cap dissumul les armes del Casal de Barcelona. Aquesta contradicció flagrant correspon a tantes que han volgut amagar i desfer la nostra història. Per això, crec sense dubte que aquesta imatge correspondria al mateix monarca català Pere el Gran, o a un dels membres de la nissaga a partir de Jaume I. Però encara n'hi ha més proves que avalen a Pere el Gran.
santboi |
Història |
dissabte, 28 de febrer de 2009 | 21:15h
Ja hem arribat al moment del naixement d'un poble. Gairebé ja tenen un nom, Gotland, però encara passaran segles perquè sigui oficial. El paisatge històric d'aleshores es caracteritza per la progressiva "desaparició" de l'Imperi Romà a Occident. Però no és una cosa de la nit al dia. En el segle V, Roma és saquejada pels gods d'Alaric, i aquest últim es retira. Quan marxen, Roma ja no és la seu d'un emperador civil, però sí d'un emperador religiós, el Papa, anomenat l'Apóstol. I Bizanci ocuparà el seu lloc com a seu de l'Emperador Romà, i per tant, capital de l'Imperi Romà. Malgrat els canvis, l'imperi no ha desaparegut, s'ha traslladat. I el paper de les legions romanes a Occident ha estat posat en mans de les tropes dels diferents pobles bàrbars. Els gods van fer això, i van signar el tractat de "foedus" de fidelitat a l'imperi, el qual els atorgava un territori o residència. Això no implicava que fossin ciutadans romans, sinó que mantenien el seu dret civil propi. I per això, el dret civil romà i el god s'aplicaven en funció del dret personal.
santboi |
Història |
dissabte, 14 de febrer de 2009 | 10:17h
A finals de gener del 1939 les tropes del Caudillo arribaven a la capital catalana de Barcelona. Abans ja havien entrat a la Catalunya Occidental, ocupat el Pirineu, i destrossat l'exèrcit republicà espanyol a l'Ebre. El dia 13 de febrer, l'àguila imperial espanyola onejava a la frontera del Coll d'Ares. Van ser els últims dies d'una Segona República espanyola que va enfonsar amb ella Catalunya, un dels seus pilars. Si la batalla ideològica ja es va perdre, ni la revolució feixista ni la anarquista ni comunista van triomfar, no es pot dir que no hi haguès una victòria de l'imperi espanyol. Una victòria pírrica, és cert, però que ha marcat el destí dels catalans durant moltes dècades. Encara ara, la majoria som "fills de Franco". Per recordar-ho, i per poder arribar al final de túnel, fem aquestes ratlles d'homenatge a tots els que lluiten per la llibertat dels homes i de cada poble, ja que és la llibertat de tot el món.
A l'anuari de Barcelona del 1933 apareix un article titulat "Colom y Barcelona" escrit per Ramon Carreres Valls en castellà. En ell reivindica la catalanitat de Cristofor Colom, o Salvador Colom, ja fa 75 anys. Els arguments que exposava aleshores es reprenen avui dia, amb millor que pitjor fortuna, per en Jordi Bilbeny. La documentació que recolza la catalanitat de Colom a partir de la signatura, del fet que era Almirall i que ja tenia escut, i per tant era noble, i que aleshores ja esmenta l'estudiòs peruà Luís de Ulloa com a referent en la reivindicació de l'origen català del navegant i descobridor. La persistència dels fets farà que algun dia surti a la llum la veritat amagada per interessos aliens, i d'algunes persones d'aquí que no volen alterar l'actual "status quo històric". Altres exemples de les falsificacions històriques comeses pels estats nacionalistes, com el frau de la troballa de la Dama d'Elx.
Ara que estem a l'estiu, és bo donar un cop d'ull a les notícies de l'Anuari barceloní del 1933 relacionades amb el Baix Llobregat. En tenim dos temes destacats aleshores: la reclamació de la construcció i millora de les instal.lacions de l'aeroport del Prat, i de la zona de lleure a la costa del Baix Llobregat. Això l'any 1933. Aleshores es va reclamar el nou aeroport del Prat ja que es van trobar que amb prou feines va poder aturar-se el dirigible Hindenburg en el seu viatge per sobre de Barcelona. Una fotografia espectacular del seu vol per sobre la ciutat. I l'altra es tracta d'un reportatge signat pel famòs Gatpac!!
Un company de feina m'ha deixat uns dies l'Anuari de la Ciutat de Barcelona de l'any 1933, editat per la Societat d'Atracció de Forasters, l'antiga oficina de turisme, vaja!. Un gros volum ben editat com a publicació oficial. Els reportatges i articles escrits no tenen desperdici. A més de poder comparar el pas del temps amb les fotos i els anuncis publicitaris, podem veure també què es volia aleshores, i que tenim ara després de 75 anys. La sorpresa ens arriba perquè podem comprovar que els grans projectes d'aleshores no han canviat gaire. En tot cas, sí que ha canviat la mida, i la manera sobretot de portar-los endavant.
Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s'ha de dir, podem resseguir les aventures d'aquells animals que anomenem bèsties, i que s'acosten molt a l'home en les faules. S'acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc... que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic.
Aleshores, els romans aixecaran les parets de l'edifici sobre els
fonaments enterrats de les poblacions íberes i anteriors. La
colonització es farà amb ciutadans romans, la majoria antics soldats,
de diferents parts de l'imperi, i els esclaus que tindran per a
treballar el nou territori conquerit. Aportacions de gent molt diversa,
des dels confins de l'est a Síria, des de la riba sud del Mediterrani,
i des de Grècia, molta gent de l'est del mar Mediterrani són enviats a l'oest per colonitzar l'aleshores conegut "far west". Roma estava al centre del Mediterrani, el "Mare Nostrum", i té un somni imperial, de portar la seva civilització, i no ho oblidem, allò que consideraven el progrés.
Començant pel començament, que és quan enmig del no res i del temps, com aquells records amagats en la infància, anem rememorant les persones que al llarg del temps han passat per un territori més o menys definit. I al post anterior he dit que ho enfocaria des del punt de vista personal, he d'establir també un marc territorial, o paisatge, que també ha anat canviant. Així, tenim present la coneguda metàfora de la corda, la qual està composta de cordills més prims, i que aquesta corda ha sigut més llarga i més curta, més prima i més gruixuda. Així es conforma el fil de la vida dels catalans.
Parlar de la història d'un poble, d'una gent, no deixa de ser una gosadia tan gran com parlar de la vida d'una persona. Si una persona és tan gran i tan petita en comparació amb d'altres, i si la seva vida interior és tan gran com la seva vida exterior, no podem deixar de meravellar-nos de l'enormitat de la tasca. I si creiem doncs que un poble és la suma de les persones que el composen, i que alhora el doten de personalitat, encara se'ns fa una muntanya molt més gran. Per sort, conscients dels nostres límits, intentarem fer una descripció des del punt de vista "natural" de la nostra Història.
Quan de vegades busquem el significat d'un nom, el qual no se'ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d'etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l'orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment. 
Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s'ha de dir, podem resseguir les aventures d'aquells animals que anomenem bèsties, i que s'acosten molt a l'home en les faules. S'acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc... que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic. 
