Els Ponts de Sant Boi

Els mesos d’estiu, un cop acabat el curs escolar, i quan la gent enceta el període de vacances, també són moments propicis per a la reflexió. Encara que no sembli que el temps s’adigui a aquesta activitat, el descans , sigui de manera activa o passiva, permet estones de solitud. Prenent el sol a la platja, contemplant el paisatge, llegint algun llibre, o altres instants en que vola lliurement el pensament. Per contemplar el voltant, però sobretot, el nostre interior. Donem un cop d’ull als mesos passats, tant o més que al cap d’any, per fer balanç. Aleshores podem trobar-nos amb situacions que ens comprometen, i que cal afrontar.

A la tornada d’un parell de setmanes de vacances al juliol, la notícia sobre les revelacions de Jordi Pujol van sorprendre’m per l’impacte que havien generat entre la gent del nostre poble. Considero que ha estat dur per a molts que el tenien idealitzat, però crec que ha estat una cosa molt bona per a tothom, incloent al mateix polític. Com ja intuïem uns quants, però d’altres no n’eren prou conscients, la neteja havia de ser profunda per encarar el futur. Per evitar que dels pecats del pares, els fills surtin geperuts. Catalunya s’ha tret una bona gepa, i podrem continuar caminant envers la terra promesa.

Mossèn Ballarin defensa a l’ex-president en nom de l’amistat, i jo tampoc li faré estelles. O és que el pacte de la “transición” no incloïa un benestar per a la majoria, i especialment, per a les classes dirigents? Això s’ha vist que tenia uns fonaments de sorra, que malgrat el ciment posat, s’estan desfent amb el pas del temps. Ningú recorda quan la terra es va empassar els adoradors del vedell d’or a la muntanya del Sinaí? Des de les muntanyes també ens arriben algunes altres lliçons.

En aquest cas, parlo del Pedraforca i de l’actitud exemplar de l’Agustí Torrents, de Sant Boi de Llobregat. Providencialment es va recuperar d’una lesió perillosa en una expedició a l’Everest, per trobar-se amb la mort l’any 2006 al cim de la muntanya que s’estimava. Després d’uns quants anys, ara al juliol del 2014, es va celebrar un merescut homenatge del seu partit polític, CiU, al qual va assistir com a convidat estrella el president Pujol. Encara mantenia intacte el seu carisma, malgrat el pes de l’edat en el cos i en la seva memòria prodigiosa, la qual també li començava a fallar. Potser els noms no li sortien com cal, però crec que va comprendre perfectament el cas de l’Agustí Torrents. L’experimentat escalador es va separar del seu grup per pujar per una drecera més curta, acompanyat d’un jove. Els càlculs li van fallar, i es va trobar en una situació compromesa quan va relliscar sobre les roques. El jove li va donar la mà per aguantar-lo, i ell, en veure que la seva caiguda els arrossegaria a tots dos, es va deixar anar. Ara mateix no sabem del cert si aquesta lliçó exemplar va servir per decantar o no la decisió de Pujol setmanes més tard. Això només ho sap ell, però la seva confessió donarà pas als joves que vindran.

Per una altra casualitat, vaig trobar a la taula de canvi de llibres l’edició en català de “Les Confessions” d’En Rousseau. Editades dintre de la col.lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal. No sé si algun dia me’l llegiré, però estic segur que les noves generacions no cauran pas en el perill de ser tant “càndides voltairianes”, com alguns que al seu dia vam confiar en aquella “transición”. Haurem de rellegir més aviat “l’Emili o de l’Educació” per poder fer pedagogia política. Molts ponts ja s’han caigut, com el del Pacte del Majestic, que oferia en un pacte no escrit, beneficiar-se dels guanys de les classes altes espanyoles, com també amb el cas igualment paradigmàtic de Maria Antònia Munar, a les Illes. O l’ensorrada de la reforma de l’Estatut. Ara cal traçar i aixecar camins nous per poder assolir la nostra llibertat. I pagar el preu que cal per la llibertat, com va fer al seu dia, l’Agustí Torrents.