Els Ponts de Sant Boi

El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l’Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l’estany, per sota seu brolla l’aigua travessant la roca per camins invisibles. L’estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l’home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d’Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s’omple d’aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s’havia esdevingut dos anys abans.

Aprofitant l’avinentesa vam anar cap a Banyoles, i ens vam allotjar a l’excel.lent hostal Can Xabanet. Ja era la segona vegada que sojornàvem a la ciutat, la primera va ser amb motiu de la fira de l’Aloja que ens va permetre descobrir no només el valors naturals de la regió, sinó també els seus valors culturals. El seu casc antic, per exemple, o el magnífic espai artístic de Can Ginebreda. Aquell cap de setmana vam ensopegar amb la presentació del nou disc de Vic Moliner, titulat Ara, a l’auditori de música. Una vetllada musical per descobrir sonoritats molt personals.

La comarca de Banyoles ens recorda en petit la del llac de Constança, als peus dels Alps. Transmet una calma misteriosa, una abundor d’aigua que de vegades es converteix en una cruel sequera, tal com ens mostra el bon llibre de “Llegendes del Pla de l’Estany” d’Àngel Vergès, publicat per l’Editorial Farell el 2008. Llegint-lo trobarem aquella simbiosi que l’home ha establert amb el seu espai geogràfic, creant una cosmovisió que l’acompanya durant tota la seva vida. Una manera d’explicar i entendre les coses inexplicables, com una manera d’entendre els antics pobladors prehistòrics, com acostar-nos a la gent que va viure a les seves coves, als palafits del parc de la Draga, semblants als que trobem al museu de Baden. Esperem que la propera exposició itinerant ens permeti conèixer millor aquestos avantpassats i els testimonis que ens han deixat.

Més propers ja se’ns presenten els celtes, els romans i els gots. La llegenda del drac de Banyoles ens porta a l’època dels francs, amb Carlemany.  Però sobretot a la de Sant Mer, o Emeri, nascut a Narbona, fill de Baldiri i de Càndida. Hi ha una ermita dedicada a Sant Boi al terme de Galliners. És també el nostre Sant Boi de Llobregat, o de Lluçanès, patró de Nimes. I a la fundació del monestir per part de Sant Martirià, dominant el turó fins que van poder baixar al pla. Una geografia rica, plena de topònims que el pas del temps ha esborrat un significat més acostat als gots que no pas als romans. Per exemple, tenim el topònim de Melianta, que s’escriu actualment amb e perquè es fa derivar del llatí “mel”, quan s’havia escrit sempre amb a. I és que amb Mal ianta ens adonem que “mahl” en germànic vol dir fita. Igual que Malavella, o Malhivern. També podem veure que el Matamors es refereix a més a una prada, de “matte”, i mors a “moors”, que vol dir aiguamoll. Un altre topònim seria el de les Estunes ens remeten a la paraula “ton”, com a la població de Tona, que ens parlen d’argiles.

Per acabar, més que d’argiles, m’agrada contemplar i tocar aquelles pedres tant belles fetes per l’aigua. Com pot ser que l’aigua faci pedres, us preguntareu? Només cal que visiteu el Museu Darder, on trobareu l’explicació. Als soterranis trobareu la col.lecció Darder, on us adonareu de com tot el concepte de la biologia ha anat canviant i millorant. A les plantes superiors del museu us ensenyaran com la força de l’aigua i el pas del temps han anat treballant per formar la pedra que coneixem com a travertí. I amb la qual els homes han pogut construir la major part de les cases de la comarca.

Aquesta setmana llegint un article en un diari català em va arribar una gran notícia. Parlant del riu Ter, un amic bretó explicava a un amic gironí que en la seva llengua, la paraula “ter” vol dir precisament riu. Aquest comentari va alegrar al nostre amic, però a mi m’ha fet descobrir l’origen etimològic de molts dels nostres rius catalans. Buscant per internet, encara s’ha engrandit més la troballa amb el fet que els bretons escriuen “ster”. Com podeu entendre, el bretó és una llengua cèltica del costat continental d’Europa, i que si busquem la paraula equivalent a riu en les altres llengües cèltiques de les illes britàniques, es correspon a “afon”.o “afhainn”. Aleshores ens enrecordem del conegut poble d’Stratford upon Avon, on se suposa que hi va néixer el famós escriptor William Shakespeare. El lloc vol dir que es refereix al poble del riu Avon, on Avon vol dir precisament riu. És com allò de la redundància de la Vall d’Aran, on Aran vol dir vall en eusquera.

Més enllà del fet literari al voltant de la paraula “avon”, ens dedicarem amb gran joia a parlar de la família al voltant de la paraula “ster” bretona. D’ella, nom femení, podem trobar diferents variacions i combinacions que ens fan adonar de les denominacions de molts rius catalans. Per una banda tenim totes les paraules que romandrien amb el “ter”: des de la Tet, la Tec, fins al Ter. Ben properes, entre elles, no només geogràficament sinó en aquest cas, etimològicament. També trobarem, és clar, totes les combinacions amb la paraula “ser”: Tenim des del “ser“, o el “set“, per exemple. També noms de rius catalans. El fet que trobem aquestos noms a la zona indi-geta, a l’est del Llobregat, ens pot fer pensar en el costat oest del Llobregat, a la zona iler-geta. I aquí quin riu ens trobem? El riu Segre. La presència de les lletres se-r, i la permanència de l’accentuació tònica, ens permet mantenir l’origen celta, o gal, del nom del riu. Tenint en compte que la seva llatinització per “Sicoris” s’allunya del nom fonètic. Podem parlar de la Segarra, com a terres sense riu ?

Aquesta gran troballa referma la tesi que la Gàl.lia Narbonesa arribava al Llobregat, fent l’arc de volta que es dreça fins a la serralada del Montsec. Cap al sud, desembocadura del Segre amb l’Ebre, ja s’estendrien les terres dels íbers, que el romans anomenarien Hispània. Cal al nord, els pobles celtes o gals, que s’estenien per tots els Pirineus, arribant fins a Galícia, a l’oest de tota la serralada. Allò que ha estat explicat com una cosa entre amics ens ha fet adonar de l’extraordinari significat que amagaven els noms d’uns quants rius catalans. L’equivalència entre “ster” i “ter” o “ser”, ens connecta amb els significats d’aquestos rius des de Catalunya fins a la Bretanya. D’una punta a una altra d’uns territoris que al seu dia van estar poblats per gent que els grecs van anomenar “keltes” i que ells mateixos s’anomenaven “gals”.

El programa Trinxeres de TV3 està tenint una bona acollida entre l’audiència. El seu format és molt bo per arribar al gran públic. Per una banda, el sentit excursionista dóna un aire de lleure i contrapunt alegre a la temàtica tant dura de la Guerra dels Tres Anys a Catalunya. Tot des d’un punt de vista personal que mostra la geografia real dels esdeveniments que van marcar les nostres generacions. Qui no en té un familiar ?

El programa es fonamenta en el llibre editat per Ara Llibres el 2012, precisament pel mateix Eloi Vila que apareix a la sèrie, amb el títol de “Cartes des del Front”.  A partir de les cartes escrites pels soldats, que van lluitar a la guerra aleshores, es poden reviure les seves experiències. El documental ha permès situar aquestes persones al lloc on hi van ser. D’aquesta manera es pot relligar el passat amb el nostre present d’una manera més ferma. Comptar amb testimonis actuals del mateix lloc és tot un luxe, i un homenatge als supervivents.

Aquestes cartes des del front anaven adreçades a les famílies que es trobaven a casa, fos per compartir els sentiments o encoratjar-les en el dia a dia. Si els protagonistes parlen des d’un front de guerra, aquest el consideraria com un front, mentre que, pel que fa a les cases seria un front interior. La comunicació amb les cartes personals era també la manera d’evitar que arribés el missatge fatal de la mort del soldat. Mentrestant la carta del dol no els pervingués, l’esperança era viva. Molts aconseguiren sobreviure al carnatge, d’altres no tingueren tanta sort.

Les repercussions per a les famílies desafortunades serien més greus per la desemparança, el cop dur, i la lluita per intentar superar-lo. Per això, ens podem meravellar quan assistim a l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra, “La Fortuna de Sílvia”. Un esperit atent captarà les actituds que prenen els diferents protagonistes. Per als que s’adapten, i per als que no saben o no volen adaptar-se, a les noves circumstàncies que marquen els vencedors. Aquesta espectacle va fer la última representació de la seva gira aquest mes de febrer a Sant Boi de Llobregat, després de sortir del Teatre Nacional de Catalunya. El text s’emmarca en aquell període de postguerra, i malgrat situar-lo a Europa, més aviat reconeixeríem París, el seu espai és intemporal. L’autor vol fer un clàssic modern, una mena de testament vital per als que vindran darrera. La protagonista perd el fill a la guerra, i com se n’adona de la fortuna de la seva actitud de supervivència contraposada amb el sacrifici d’Abel. El seu nom ja és tota una declaració d’innocència, i per això ella proclama “la victòria d’Abel”. No en va, Sant Mateu amb els fets de la matança dels Sants Innocents ja exposa el nus central del drama: “Quins crits… quin plor tant amarg! És Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin, perquè ja no hi són`”. És el dolor d’una mare. Per això no sobta que el fill d’en Sagarra apunti que l’obra la va escriure la seva mare, la Mercè Devesa.

Han passat els anys, els testimonis vius ens recorden els horrors de les guerres, i com les hem d’evitar a tota costa. Però l’home se n’oblida, per a bé i per a mal, i les noves generacions no ho tenen gaire present. Ja veurem si el futur ens retorna el passat, com ja s’esdevé en altres llocs d’aquest món nostre que s’ha fet tant petit.