La propera presidència semestral espanyola porta fins a Brussel·les tot tipus de ministres i alts càrrecs espanyols, que vénen a presentar les seves prioritats a comissaris, eurofuncionaris i eurodiputats. Del bon rotllo de ZP n’està molt amarat el ministre Pepiño Blanco, que desprèn un entusiasme digne de millor causa. El ministre de Foment ens ha convocat al bar de diputats del Parlament Europeu, per tal de prendre un cafè a mig matí, a Luís de Grandes (PP), Izaskun Bilbao (PNB) i jo mateix. Tot seguit us faig cinc cèntims de la conversa mantinguda, on he centrat totes les meves preguntes sobre el tan nostrat corredor mediterrani.
Vaig ser a la Moncloa fa dues setmanes, formant part d’una delegació de 20 eurodiputats del Grup Liberal del Parlament Europeu. El grup liberal, al qual pertany CDC, té com a tradició de fa molts anys una visita al govern que assumirà la presidència rotatòria semestral de la UE. La propera presidència espanyola, la primera devaluada pel nou president permanent del Consell Europeu previst pel tractat de Lisboa, encara no ha enviat a les institucions europees el seu programa detallat de prioritats i per això s’esperava amb més expectació la visita. En sessions d’una hora van passar un darrere l’altre quatre ministres i un secretari d’Estat. Aquí teniu la crònica d’una llarga tarda a La Moncloa, que amplia la notícia que va publicar l’Avui el diumenge passat.
ERC diu que està construint un Estat propi i que perdonem les molèsties. Certament, el darrer pressupost suposa la ruïna de la Generalitat per a molts anys, amb un endeutament que limitarà moltíssim la capacitat inversora del govern català en el futur. I mentre Montilla no fa res i ERC mira cap a una altra banda, l’Estat espanyol es disposa a desmantellar el model català de caixes d’estalvi aprofitant la nul·la influència del govern de la Generalitat a Madrid. Els tripartits van ser fets per a que Catalunya fes un salt endavant en l’autogovern, però cada dia ens assemblen a una comunitat autònoma espanyola (i no pas de les més dinàmiques).
Aquest dimecres Václav Havel, l’ex-president de Txèquia, ha vingut al Parlament Europeu. Havel ens ha fet un discurs vibrant, reivindicant la llibertat com a valor suprem i inviolable de l’home en el vintè aniversari de la caiguda del comunisme. El seu discurs ha fet les delícies dels eurodiputats, atès que ha reclamat més unitat europea i més poder per al Parlament com a expressió màxima de la voluntat popular dels europeus. Ha estat reconfortant escoltar-lo ara que es parla de tants noms per a ocupar la presidència permanent del Consell Europeu i del superministre d’exteriors: nosaltres no hi tenim res a dir i ho anem seguint pels diaris. Un vídeo commemoratiu i l’himne d’Europa han clos l’acte i per primer cop he sentit emoció per Europa, per la grandesa d’un ideal compartit i ja fet realitat: no oblidem que la Unió Europea té com a primer objectiu evitar noves guerres i divisions entre els europeus.
El jutge Garzón ha actuat contra l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet i altres càrrecs electes del PSC i contra Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. En un moment econòmic molt delicat, on el fracàs espanyol per a superar la crisi contrasta amb l’inici de la recuperació europea (reformisme continuat contra immobilisme ideològic), la justícia espanyola irromp a Catalunya de manera espectacular. Vist des d’Europa sobta com, de cop i volta, tots els mitjans catalans en parlem de dia i de nit. En altres països europeus també hi ha corrupció, que interessa als ciutadans, però aquesta només ocupa una pàgina als diaris. Els debats importants (crisi, reformes, competitivitat, atur...) segueixen centrant el debat polític econòmic i social en els països avançats.
Sovint a Catalunya ens lamenten de que l’Estat, entès com a govern central, és encara massa poderós i que l’autonomia real dels catalans avança (és un dir) molt lentament. El que hem viscut la setmana passada al parlament d’Estrasburg (derrota per només un vot de la moció sobre la concentració de mitjans de comunicació a Itàlia) ha estat per a mi un exemple alliçonador: com els alts funcionaris dels Estats i els interessos i les pressions de les altes diplomàcies estatals han acabat doblegant la voluntat dels eurodiputats. Ara que ha passat una setmana d’aquella votació, i que ja disposem del vots nominals de tots els diputats, és possible de fer un relat de com Berlusconi va salvar-se, per només un vot, d’una moció que criticava la seva clara posició de domini en els mitjans de comunicació a Itàlia.
Sovint el que passa al parlament alemany condiciona el què després passarà al parlament d’Estrasburg i en altres parlaments europeus. Si al 2005 la Grosse Koalition CDU-SPD alemanya va comportar un pacte estable entre populars i socialistes a Estrasburg, ara el nou pacte entre la CDU de Merkel i els liberals de l’FDP alemany anticipa un canvi d’aliances: premonitòria va ser la imatge dels eurodiputats de l’FDP, tot just quinze dies abans de les eleccions al Bundestag, aplaudint drets a Estrasburg l’elecció de Barroso per majoria absoluta (la va obtenir, per cert, gràcies als vots de liberals, laboristes i conservadors britànics: fora de la zona euro la crisi és més dura).
Aquesta setmana els debats al Parlament Europeu han girat al voltant de la clara victòria del sí d’Irlanda al tractat de Lisboa i de Berlusconi. De fet, la justícia italiana li ha retirat la immunitat, per facilitar que faci front a possibles casos de corrupció lligats a la creació del seu imperi mediàtic. Aquesta coincidència ha encoratjat els diputats d’Italia dei Valori, que formen part del Grup ALDE (grup liberal-demòcrata), els quals han presentat una proposta de debat sobre la llibertat de premsa i d’informació a Itàlia i, per elevació d’interès general, a Europa.
Aquesta setmana per la comissió d’Economia del Parlament Europeu han desfilat dos pesos pesants d’Europa: el governador del Banc Central Europeu, el francès Jean Claude Trichet, i la comissària de Competència, la liberal holandesa Neli Kroes. Després de gairebé quatre de debat amb tots dos les sensacions són ben diferents. Amb l’excusa de que hi havia mitjans de comunicació Trichet ha fugit d’estudi però Kroes, en canvi, ha estat fidel al seu estil directe i contundent.
Des d’Estrasburg estant vaig llegir alguns diaris europeus, que parlaven del referèndum d’Arenys de Munt. Una eurodiputada francesa del meu grup, amb la pàgina del diari Le Monde a la mà, em pregunta que és miratge i què és realitat en la primera consulta municipal per la independència de Catalunya.“En qüestió de separatismes sempre han estat més els separadors que els separatistes”, vaig dir citant Camilo José Cela el 1974.
Avui el Parlament Europeu ha votat el president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durao Barroso. De 718 diputats 382 l’han votat a favor (un 53%), 219 ho han fet en contra i 117 s’han abstingut. S’havia parlat molt sobre la legitimitat de fer la votació sota el tractat de Niça (que només demana la majoria simple) o bé si calia esperar a la ratificació del tractat de Lisboa (que exigirà la majoria absoluta). Barroso, però, ha superat amb més facilitat de la prevista la votació, superant clarament el mínim fixat pel tractat de Lisboa.
Aquesta setmana hem tingut reunions de grup parlamentari a Brussel·les, preparatòries de la important sessió plenària que tindrem la setmana vinent a Estrasburg. Allà el Parlament Europeu haurà de votar la reelecció de José Manuel Durao Barroso com a president de la Comissió Europea. Aquesta qüestió es presenta especialment interessant per als grups socialista i liberal-demòcrata, atès que hi ha disparitat d’opinions en funció dels diferents països.
Un eurodiputat finès del grup liberal-demòcrata m’explica que al seu país hi entra en vigor una profunda reforma de la universitat pública. El famós informe PISA, que deixa aquest país molt ben situat en l’escola primària i secundària, situa la universitat pública de Finlàndia en una posició mitjana entre els països avançats.
Tot passant l’agost a Areny de Noguera, al nord de la franja de Ponent, vaig escoltar una entrevista al canal 3/24 amb Martí Boada, catedràtic de ciències ambientals i expert en boscos. Aquest científic català, premiat i reconegut internacionalment, va afirmar que Catalunya és el primer país europeu en superfície boscosa (fins a un 60% del seu territori i amb una massa forestal en expansió) i que de les 140 espècies d’arbres que es troben a Europa fins a 110 es poden trobar a Catalunya. Som un país de boscos i no ho sabem, va dir.
Aquest divendres marxo de vacances a Areny de Noguera (Ribagorça aragonesa) i ara puc fer un breu balanç de les primeres quatre setmanes d’activitat. He estat tres setmanes a Brussel·les, ja que vàrem començar tot just quinze dies després de les eleccions, i una a Estrasburg, la setmana de la constitució del Parlament Europeu. L’activitat parlamentària estricta, conformada per reunions de plenari, de comissions i de grups, comprèn des del dilluns a la tarda fins al dijous al vespre. Els divendres queden reservats per a que l’eurodiputat pugui fer feina a la seva circumscripció. Aquí teniu una breu descripció de les trobades i reunions amb diferents sectors catalans que he mantingut en aquestes primeres setmanes.
