El dia 5 de setembre el president Artur Mas va contestar una pregunta sobre la crisi econòmica: aquesta podria començar a superar-se, va dir, al 2013 "si abans no peta tot". Aquesta expressió, molt poc freqüent en una persona sempre seriosa i mesurada com és el president Artur Mas, ha estat molt comentada a casa nostra. Però ara és moment de dir les coses pel seu nom, atesa la gravetat dels temps que vivim: avui mateix a La Vanguardia el periodista Manel Pérez parla de "corralito informal" a Grècia, ja que des de fa uns dies es diu als ciutadans grecs que van retirar diners als seus bancs que no els poden treure: tal com va passar a Argentina al 2001, se'ls diu que els diners s'han de demanar amb antel.lació perquè "ara per ara no disposem de diner líquid". Avui la banca grega viu de les injeccions de diner que li aporta el BCE, que ha comprat tot el deute públic grec que bancs alemanys i francesos s'han espolsat de sobre. Si Grècia fa fallida el principal damnificat serà el BCE, que haurà de demanar capital als països de la zona euro per tapar el forat (és a dir, els damnifiats serem tots nosaltres, els "taxpayers"). Bé, de fet, cada dia que passa es dóna per més inevitable un segon "default" (suspensió de pagaments) controlat de Grècia, en la mesura que l'economia grega no creix i que el govern és incapaç de reduir el déficit públic fins a on s'havia compromès davant la troika (BC, CE i FMI). En temps de crisi greu els governants han de moure's entre no amagar la dura realitat i no crear alarmisme. Us adjunto la meva opinió amb més informació, relativa als egoïsmes estatals que han tornat a frenar a Estrasburg aquesta setmana una solució proeuropea a la crisi, ajornant el vot del paquet de governança econòmica.

Aqueta setmana sóc a Brussel.les, però el dilluns al vespre era a Barcelona amb Oriol Junqueras i Raül Romeva, per tal de presentar el llibre entrevista que ha publicat l'Oriol. És un llibre que us recomano, el qual inclou un pròleg meu i un pròleg del Raül. Avui us adjunto el meu pròleg, tot esperan que us agradi. En la presentació vaig parlar dels governs responsables i dels que no ho són, siguin del color que siguin, que és la distinció que més es fa servir al PE, juntament amb la de governs probusiness i antibusiness (s'hi parla poc, de governs de dretes i esquerres). A Brussel.les hi ha pessimisme: aquesta tardor patirem noves crisis de l'euro i el BCE no podrà comprar deute públic espanyol i italià molt de temps; els alts càrrecs europeistes, com el comissari finalndès d'Economia Oli Rehn, es troben cada cop més aïllats en els seus propis països (Finlàndia ha demanat garanties addicionals a Grècia pels diners que rebrà). La indecisió d'Alemanya alhora de liderar els rescats i fer un primer pas en la unió fiscal de la UE genera confusió, incertesa i desconfiança, que s'encomanen als mercats financers... Per això en aquests moments de crisi profunda és bo llegir un llibre, amb contingut i personalitat, com és el que han fet a l'Oriol Junqueras.

Aquesta setmana ja hem començat l’activitat parlamentària a Brussel·les, on dilluns va comparèixer Jean Claude Trichet i dimecres hi vaig presentar l’informe del BCE de 2010. Cares llargues i de circumstàncies de molts diputats alemanys i nòrdics: si ja vàrem marxar de vacances, a finals de juliol, amb l’ai al cor de la crisi del deute públic espanyol i italià dels dies 11 i 12, la primera setmana d’agost va confirmar els pitjors auguris: només les compres de deute públic del BCE en el mercat secundari van evitar el desastre. Si ningú no vol comprar deute en els mercats secundaris (on es compren i venen títols ja emesos), puja el seu tipus d’interès, la qual cosa acaba afectant en pocs dies als tipus d’interès del mercat primari (emissions setmanals de nou deute públic). L’augment de la prima de risc no només castiga el govern, sinó que també encareix els crèdits per a les empreses i les persones d’aquell país. Aquesta setmana hem sabut que el BCE està comprant des de llavors, cada setmana, deute espanyol en els mercats secundaris, però aquest dòping que per ara calma la situació no serà etern, a tot estirar uns mesos més. El fet que PP i PSOE hagin tret tan ràpidament l’artilleria més grossa disponible (reforma de la Constitució sense referèndum) és per a mi la demostració més clara de que el risc de fallida de l’Estat espanyol ja és considerable: en resposta a una pregunta meva dilluns passat, relativa a les condicions imposades a Espanya per les compres del seu deute, Trichet va respondre literalment: “El BCE no negocia amb governs, només dóna recomanacions sobre com recuperar la confiança dels mercats”.

Fa dos dies que Grècia ha estat rescatada per Europa, per mitjà d’un impagament controlat. Temps tindrem per valorar aquest rescat i per veure si els mercats financers no el consideren una suspensió de pagaments (“default”). Allargar els terminis de devolució del deute grec i reduir el seu tipus d’interès suposa sens dubte una reestructuració del deute, per bé que es tracti d’una reestructuració en la seva versió més tova (“light”). Una vegada més Europa ha comprat temps i França s’ha tornat a imposar (Sarkozy+Trichet+Lagarde campen i manen a la UE sense  oposició), per bé Alemanya ha obtingut la petita participació en el rescat de la banca privada europea posseïdora de deute grec, després de molts mesos de demanar-la. Això si, també fa molts mesos que aquesta banca, principalment francesa, està venent aquest deute grec al BCE, fet que irrita de manera creixent el ciutadà mitjà (“taxpayer”) nòrdic. Les primeres reaccions de la premsa alemanya no són gaire favorables a aquest rescat, però Merkel està desconcertada per les enquestes al seu país: d’una banda li exigeixen mà dura contra la indisciplina i la frivolitat fiscal dels països del sud; d’altra banda, però, aquestes enquestes mostren un augment de vot del partit verd que té un clar plantejament federalista europeu, a favor dels eurobons i del Tresor comú europeu. Temps tindrem d’anar veient i valorant aquest acord que concedeix a Grècia una hipoteca barata a 30 anys (al 3-4% en front del 6%) i que al nord d’Europa pensen que suposa l’inici de la “fiscal transfer union” (unió de transferències fiscals) i de la pèrdua d’independència del BCE. Avui us adjunto el meu text de l’informe del BCE de 2010 que vaig lliurar la setmana passada (en sóc el diputat ponent) i que acaba de ser publicat al web del PE (si algú el vol li enviaré el pdf per email). Aquest informe es composa de 4 pàgines de valoració de la política monetària del BCE l’any passat, que seran esmenades, debatudes i votades en comissió i plenari, i de 4 pàgines més de text que mostren la visió del ponent sobre la matèria i que no poden ser esmenades. Us n’adjunto la seva versió catalana que us animo a llegir.

El passat dijous 30 de juny vaig tenir una llarga conversa amb Jean Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), en tant que ponent del Parlament Europeu en l'informe anual del BCE de 2010. El propi president tenia interès en conèixer els principals trets de l’informe que he de presentar el proper 13 de juliol, relatiu a la Memòria Anual del BCE de 2010: cada any aquesta gestió és debatuda i votada tant a la Comissió d'Economia (on hi presentaré l'informe el proper 30 d'agost) com al plenari (segurament hi arribará al novembre). Aquest informe, que per a mi té un gran interès i atractiu perquè vaig fer la tesi doctoral sobre política monetària, es preveu calent i polèmic, ja que al 2010 el BCE va traspassar unes quantes línies vermelles per causa de la crisi de Grècia i d'altres països. Aquí teniu una crònica ampliada amb la meva visió personal del que potser heu pogut llegir en alguns mitjans, com ara dijous passat a Vilaweb o aquest dillluns a l'Avui. A Trichet li vaig fer un doble regal: la magnífica versió en català i francès de les poesies de Màrius Torres que acaba de sortir i la versió anglesa del meu darrer llibre sobre logística i el potencial dels ports catalans i del corredor mediterrani ("Catalonia, an emerging economy", Sussex Academic Press, 2010). Va ser un dia molt interessant i la conversa va ser molt profitosa.

Si Catalunya fos un país independent i si el paquet de governança econòmica que es va votar el passat dijous al Parlament Europeu hagués estat en vigor l'any passat... la Comissió Europea hauria imposat a la Generalitat una multa automàtica del 0,5% del PIB del país (1.000 milions d'euros segons les dades del PIB de Catalunya al 2010) per mentir en la seva estadística oficial, relativa a la magnitud del dèficit públic de la Generalitat. Recordem que el 24 de novembre de 2010, molt pocs dies abans de les eleccions catalanes del 28-N, la ministra Salgado va avalar al Congrés dels diputats (en seu parlamentària!!) la dada del dèficit públic català de 2010 presentada pel segon govern tripartit: 2,4% del PIB de 2010... Recordem, però, que el nou govern català, ja a mitjans de gener de 2011, va confirmar les insinuacions del president José Montilla (a la foto amb Joan Puigcercós) de que el dèficit català "seria una miqueta més gran"... el dèficit de la Generalitat va arribar a ser equivalent del 3,9% del PIB de 2010, gairebé el doble del declarat... i això sense comptar amb les factures no comptabilitzades que, per centenars de milions, s'han trobat en diferents conselleries. Aquest 3,9% també hauria merescut una altra sanció automàtica de Brussel·les, en superar el dèficit català al 2010 el límit del 3% del PIB que fixa el Pacte d'Estabilitat i Creixement.

El molt bon economista que és en Salvador Garcia (del qual us en recomano el seu magnífic bloc: www.salvallibertat.blogspot.com) no és partidari de fer comparacions de noms entre països com la que avui jo us presento. A l’Europa avançada, però, veig que és un signe de rigor i seriositat parlar clar i no mirar d’endolcir la gravetat de la situació present: només una diagnosi clara i sincera pot servir per a fer front a una situació dramàtica com la que avui viu Catalunya i ajornar la presa de decisions dràstiques avui té costos en forma de creixents penalitats futures. Així doncs, amic Salvador (que és també impulsor del magnífic Col·lectiu Emma d’internacionalització de la causa catalana: www.emma-col-cat.blogspot.com), disculpa’m per un dia però avui necessito parlar d’alguns paral·lelismes que veig entre Catalunya i Grècia, que malauradament n’hi ha i de molt inquietants, però també parlaré d’algunes semblances que Catalunya té amb Suècia. Així, el consens transversal en aspectes bàsics de país és una virtut que defineix els països avançats, com per exemple la iniciativa que alguns eurodiputats catalans estem impulsant en favor del català: aprofitar la propera incorporació a la UE de Croàcia i de la llengua croata per a demanar que l’Estat espanyol ho aprofiti per a fer oficial la llengua catalana a les institucions europees. A la foto hi surto amb els eurodiputats Oriol Junqueras i Raül Romeva, lliurant aquest divendres al Parlament de Catalunya la nostra proposta, també signada per Maria Badia.

El proper dissabte 11 de juny es constituiran els ajuntaments catalans i algunes de les principals ciutats catalanes, amb Barcelona i Girona al capdavant, viuran un canvi històric. La setmana passada vaig analitzar la situació post-electoral a Catalunya després del 22-M parlant de CiU, del PSC i ERC i ara toca completar l’anàlisi amb els altres partits: PP, PxC, CUP, SI, RCat, i també Esquerra, per causa de la dimissió de Carod-Rovira. Avui em centraré en els resultats del PP i de PxC, i ho faré a partir d’un breu anàlisi a la ciutat de Vic, una ciutat que en el passat ha anticipat fenòmens electorals que després s’han produït a la resta de Catalunya (auge de l’independentisme, aparició de PxC). PP i PxC han fet un discurs populista fet amb alguns tics xenòfobs que els permet recollir els vots de gent que se sent abandonada per la demagògia “bonista” d’esquerres del “papers per a tothom” i per les regularitzacions massives que han alimentat en els darrers anys l’efecte crida sobre l’emigració. Cal tenir present que aquests dos partits creixen a Catalunya, principalment, amb antic vot del PSC, una part de l’electorat del qual s’ha sentit abandonat per la manca de sentit comú dels tripartits sobre aquesta tan sensible qüestió. És increïble com partits que aspiraven a la centralitat com el PSC i ERC s’han deixat arrossegar per ICV en aquesta matèria.

Aquest diumenge CiU ha aconseguit una victòria electoral històrica, personalitzada en la figura de Xavier Trias i Carles Puigdemont com a futurs alcaldes de Barcelona i de Girona. Tot i la intensa campanya contra les retallades desplegada pel tripartit, amb la col·laboració d'uns sindicats generosament subvencionats pel govern espanyol, CiU s'ha imposat en molts llocs de manera fins i tot més clara del que preveien les enquestes. De la mateixa manera, les concentracions "d'indignats" dels dies abans de les eleccions tampoc no han alterat els resultats electorals, tot i els explícits intents de dirigents del tripartit de voler capitalitzar aquesta "espontània" indignació. Per cert, aquests concentrats pretenien diluir la responsabilitat de la crisi econòmica del PSOE i dels seus socis? (tal com no passa en les democràcies avançades: per a bé i per mal són els qui governen qui ostenten la principal responsabilitat del que passa)? pot ser per això repetien com a principal consigna, a pocs dies de les eleccions, que "tots els polítics són iguals", per generar més abstenció i dificultar així els canvis? I com poden els polítics del tripartit mostrar-se comprensius amb els indignats si han estat ells en els darrers anys (8 a Espanya i Catalunya, 32 a Barcelona) els qui han governat? Aquí teniu, partit per partit, un breu comentari sobre els resultats electorals, amb especial atenció a la davallada d'Esquerra.

Aquest dilluns, abans de marxar cap a Estrasburg, he pogut assistir a l'esmorzar que el conseller Andreu Mas-Colell ha fet a Barcelona. El conseller d'economia de la Generalitat va fer una conferència magistral sobre com pot sortir el govern català de la seva molt delicada situació financera, així com també com pot Catalunya sortir de la crisi econòmica. El prestigi acadèmic del conseller Mas-Colell (el seu manual de Microeconomia és un dels més utilitzats del món en els doctorats), així com la seva brillant gestió com a conseller d'Universitats al darrer govern de Jordi Pujol (va consolidar la Universitat Pompeu Fabra i va impulsar la recerca d'excel.lència a Catalunya), fan que la seva autoritat intel.lectual i moral sigui avui quasi insuperable a casa nostra. És un autèntic luxe que Mas-Colell hagi acceptat, en aquests moments duríssims, ser conseller d'economia, quan tots els incentius racionals convidaven a deixar passar la invitació. La conferència no va defraudar les expectatives: fent valer la seva honradesa personal i professional ("el govern català no pintarà els números") i tot el seu bagatge acadèmic, va marcar un full de ruta que tot el país hauria de seguir. Especialment també els partits de l'oposició que, amb l'excepció de Joan Puigcercós ("nosaltres també som corresponsables de la situació"), s'han llançat a una campanya contra les retallades plena de cinisme i demagogia, sindicats inclosos: si haguessin resolt el dèficit fiscal català (que ha assolit máxims històrics amb el tripartit) ara no estaríem com estem.

El passat dimecres 20 d’abril Victor Mallet, el corresponsal del Financial Times a Madrid, encara escrivia un article sobre “l’empty politics” (la política buida) del primer ministre Rodríguez Zapatero: una setmana després de la seva clamorosa patinada a la Xina (“he aconseguit 9.000 milions d’euros per al sistema financer espanyol”, fet que va ser desmentit pel fons sobirà xinès al dia següent), a Europa i a la premsa internacional se’n fa creus de la frivolitat sense límit que desprèn el governant espanyol. No porta ja set anys governant? Ningú no li revisa les coses que diu? Essent com és tan delicat el moment econòmic que viuen els països del sud d’Europa, com és que actua amb aquesta frivolitat dia sí dia també? Per què es guanya a pols sortir a les portades dels diaris generant titulars negatius? No és estrany que Wolfang Münchau, un dels columnistes més reputats del Financial Times, escrivís rotundament el passat dia 11 d’abril que “els rescats a Europa no s’han acabat a Portugal”, amb un títol inapel·lable: “Una Europa complaent ha d’assumir que Espanya serà la propera” (“A complacent Europe must realise that Spain will be next”). I el que trobo més inquietant: com és que a casa nostra no s’està parlant de que, en els futurs rescats a partir de 2013, una part del rescat l’hauran d’assumir els tenidors privats de títols de deute públic dels països afectats? ZP no s’adona que a l’Europa del sud s’ha acabat la festa, en forma de final dels diners sense fi que han plogut durant 25 anys des de l’Europa del nord, tal com mostren les eleccions recents de Finlàndia.

Dimecres al vespre vaig arribar just a temps per veure començar el partit del Barça, al bar on habitualment ens trobem uns quants catalans a Estrasburg. Tot just seure a taula i en Raül Romeva diu que “la xarxa va plena del vot d’aquest matí sobre els vols dels eurodiputats: el twitter treu fum i demà hi haurà una gran tempesta mediàtica”, fet que també confirma l’Oriol Junqueras. Com són les coses!! Ja ni me’n recordava, d’aquest vot, perquè a Estrasburg votes centenars d’esmenes cada dia abans de dinar i a la tarda la roda de reunions segueix sense parar. I ahir dijous va ser el dia en què vaig fer més entrevistes des que sóc eurodiputat, especialment a mitjans espanyols: TeleMadrid, Punto Ràdio, Intereconomía, Cope.... A Catalunya vaig entrar en directe al programa de Josep Cuní i vaig poder explicar el meu vot: vaig votar a favor dels vols en classe turista per a trajectes menors de quatre hores, en coherència amb el que estic fent des del primer dia com a eurodiputat. De Barcelona a Brussel·les volo en classe flexible a Brussels Airlines, que ofereix també un àpat a un preu molt més baix, quan no agafo Vueling. I és que sempre m’ha semblat que en un vol de 200 persones a Brussel·les, si els únics que van en primer són eurodiputats, donàvem una molt mala imatge de despesa innecessària. Dit això, em sembla desproporcionada tota l’atenció mediàtica que ha generat aquest simple vot, quan dia a dia al Parlament Europeu es fa molt bona feina, que mai no té ressò a casa nostra: potser perquè la governança econòmica europea, que volem impulsar els eurodiputats, retalla sobirania fiscal als estats membres, des d’algun d’aquests estats es fan aquestes campanyes?

Aquest dimarts al Parlament Europeu els eurodiputats dels quatre partits politics majoritaris a Catalunya, Flandes, Escòcia i Euskadi hem organitzat un seminari sobre federalisme fiscal. Per Catalunya hi ha intervingut Lluis Franco, director de l'Agencia Tributaria de la Generalitat; per Escòcia el catedràtic Andrew Scott, director de l'Institut Europeu del país; per Flandes el líder del partit NVA al parlament belga Jan Jambon; i per Euskadi el secretari general del Tresor de la Diputació de Biscaia, Jose G. Rubi (a la foto hi surten entre un servidor i els diputats escocès Alyn Smith, basca Izaskun Bilbao i flamenca Frida Brepoels). Unes setanta persones hi han assistit i, durant dues hores, hem pogut escoltar les semblances entre Catalunya, Flandes i Escòcia pel que fa a la seva absència de recaptació de grans impostos i a la seva gran dependència de les transferències dels governs centrals espanyol, belga i britànic respectivament. El ponent basc, finalment, després d'explicar com les diputacions basques recapten tots els impostos i com determinen també la seva pressió fiscal (gràcies a la seva capacitat normativa), va regalar uns quants exemplars d'un llibre en anglès que es una autèntica joia: ahir vaig anar a fer una conferencia al Casal Català de Luxemburg (on hi vaig parlar del corredor mediterrani) i en el tren vaig poder assaborir la lectura de "The Economic Agreement between the Basque Country and Spain", del catedràtic Ignacio Zubiri (Ad Concordiam, 2010): historia i realitat del concert basc, situant-lo en el context internacional dels països federals i analitzant les sentències judicials europees que l'han consolidat contra els recursos espanyols (tenim algun llibre semblant en anglès els catalans?). Un llibre imprescindible que explica perquè avui Euskadi s'ha situat entre els primers països d'Europa en productivitat, en renda per càpita i en serveis socials.

Entre el 16 i el  18 de març una delegació de 38 persones (13 eurodiputats, 2 alts càrrecs de la Comissió Europea i la resta membres del secretariat de la Comissió de Transports del Parlament Europeu i assessors polítics dels diferents grups parlamentaris) han visitat Catalunya. Durant tres dies hem visitat infraestructures i empreses potencials usuàries del corredor mediterrani que ja fa anys que s'estan preparant, amb inversions ja realitzades, per a treure'n tot el profit. Que la visita s'hagi finalment dut a terme ja és un èxit perquè es van haver de superar molts obstacles, alguns dels quals procedents del govern espanyol, i sense un autèntic interès europeu pel corredor mediterrani aquesta visita no s'hauria dut a terme: tingueu present que el gran acte de FERRMED al Parlament Europeu del passat mes de gener, al qual van assistir més de 500 persones, va estar esponsoritzat per la primera empresa ferroviària europea, l'alemanya Deutsche Bahn (i arran d'això la francesa SNCF es va fer soci de Ferrmed!!). A la foto el president Artur Mas camina el passat dijous al costat de l'eurodiputada alemanya Gesine Meissner, en la recepció que ens va fer a l Palau de la Generalitat, i al darrera seu a la dreta hi ha el coordinador de la Comissió Europea dels corredors ferroviaris Carlo Secchi. Aquí teniu alguns apunts personals, que pretenen completar les notícies que han aparegut als mitjans de comunicació sobre aquesta visita, a parer meu històrica visita.