Ramon Tremosa

Torre de Guaita

22 de maig de 2013
Euro, BCE i política monetària
1 comentari

Unió bancària, la taula de salvació de la UE?

Avui al Parlament Europeu hem votat el projecte de supervisió bancària europea, pendent encara d’una darrera negociació amb el Banc Central Europeu (BCE) sobre la transparència i el control democràtic (rendició de comptes o “accountability”) de la supervisió esmentada. Com diu Sharon Bowles, eurodiputada liberal anglesa i president de la comissió d’Economia, la unió bancària representarà una cessió de sobirania més gran per als estats que hi participin que la pròpia creació de l’euro. El BCE supervisarà directament les grans entitats finaceres europees, una supervisió que no elimina la supervisió que seguiran fent els bancs centrals estatals (única funció que els resta després de la creació de la moneda única) però que hi estarà per sobre: el BCE podrà inspeccionar directament un banc de qualsevol país si té sospites que genera risc sistèmic, encara que el seu banc nacional no ho hagi fet ni cregui convenient de fer-ho. En el cas d’Espanya, tot el seu sistema financer queda inclòs dins de la supervisió europea (menys les caixes d’estalvi d’Ontinyent i de Pollença), mentre que a Alemanya només la gran banca n’estarà subjecta (les caixes d’estalvis seguiran supervisats només pel Bundesbank). La unió bancària no és la solució màgica ni ràpida per a la crisi espanyola que Rajoy sembla anunciar cada cop que en parla: no serà la solució per a una banca espanyola “zombie” plena de crèdits de molt dubtós cobrament procedents del sector immobiliari. Però per als catalans i als espanyols pot ser l’instrument que eviti en el futur noves disbauxes de crèdit com la que hem viscut en les èpoques d’Aznar i Zapatero.

1.- Unió fiscal, eurobons, unió política, Tresor comú europeu que recapti algun impost a escala europea, unió bancària… tots aquests instruments consolidarien la unió europea tot fent més eficaç la política monetària única. Però tot aquests instruments necessiten un canvi dels tractats de la UE i una posterior ratificació de tots els estats membres, un procés que pot portar molts anys. Un temps del qual els europeïstes no disposem: les properes eleccions europees (25 de maig de 2014) poden fragmentar políticament el Parlament Europeu, com a resultat del procés de fragmentació creixent que estem vivint des de 2009 ençà: fragmentació econòmica (nord que surt de la crisi – sud que s’hi ensorra), fragmentació financera (més crédits i més barats al nord – menys crèdits i més cars al sud) i fragmentació monetària (a Xipre des de fa dos mesos l’euro a dues velocitats ja és entre nosaltres).

 

 

2.- A un any vista de les properes eleccions europees és evident que cal donar un senyal clar a curt termini als mercats financers i a la població. Un senyal potent de que el projecte europeu, del qual el mercat comú i l’euro en són els seus elements d’éxit més tangibles, és un procés irreversible, si és que es vol capgirar la tendència que ens porta a agreujar les fragmentacions abans esmentades. Però per on cal començar a construir aquest pas més endavant, en el procés d’avançar ara en la integració europea? En opinió meva  aquest primer pas urgent és la unió bancària i la supervisió financera europea.

 

 

3.- Als països del sud empreses solvents tanquen per falta de crèdit, un crèdit que segons el Banc d’Espanya i el BCE disminueix des de fa anys i que, especialment, disminueix encara més en els darrers mesos. Si no capgirem a curt termini aquest divergència entre el crèdit nord-sud (tant en la seva quantitat com en el seu preu) la UE es fragmentarà potser irreversiblement: els europeus del sud estan indignats contra els partits i els dirigents que els han governat i arruïnat i els europeus del nord estan també indignats per com s’han malgastat els seus diners públics en els fons de cohesió i en els rescats.

 

 

4.-  Rajoy parla de la unió bancària com Rubalcaba parlava al 2010 dels eurobons: com a solucions màgiques i ràpides a la crisi espanyola. Res més lluny de la veritat: la banca espanyola té quasi 200.000 M€ de crèdits de molt dubtós cobrament procedent del sector immobiliari, crédits pels quals Daniel Lacalle anomena la banca que els té com la “banca zombie”. Avui mateix el Banc d’Espanya ha reconegut que la aquesta banca espanyola camufla la seva morositat real per mitjà de refinanciacions d’aquests crèdits, senyal pèssim que ens indica que aquesta banca no podrà tornar a donar crèdit a les empreses del país en molts anys.

 

 

5.- “Hay que creerse Europa, hace falta más Europa”, li va etzibar Rajoy a Merkel al darrer congrés del PPE fa uns mesos. Als nòrdics, però, quan els parlen de “més Europa” en aquests termes es posen les dues mans a la cartera, per què per a ells més Europa és entès com a més diners per als països del sud. Sembla que Rajoy entengui per unió bancària diners alemanys per tapar forats de la banca espanyola, però abans que Angela Merkel respongués els socialdemòcrates alemanys ja van dir dues coses:  que el diner públic és sagrat i que només hi pot haver diners europeus per a tapar forats de bancs europeus quan la supervisió finacera hagi estat una responsabilitat europea.

 

 

6.- Unió bancària vol dir primer de tot cessió de sobirania, més gran de la que es va fer en la creació de l’euro (pèrdua de la darrera competència que van retenir llavors els bancs centrals estatals, la supervisió financera). Els grans bancs dels diferents països, però, amb la globalització en la darrera dècada han esdevingut bancs globals, supervisats només per petits bancs centrals estatals. Per desincentivar conductes de risc excessiu en la seva gestió bancària ara es proposa un doble nivell de supervisió financera. És com si, per exemple, per desincentivar els robatoris a la Rambla de Barcelona ara s’hi establis un doble nivell de control policial preventiu: que hi patrullin també els mossos d’esquadra, en paral.lel a la guàrdia urbana.

 

 

7.- Jean Monnet va proposar al 1950 començar la casa europea per la primera pedra de la unió del carbó i l’acer. Avui Jean Monnet potser ens aconsellaria, com diu Jose Ignacio Torreblanca, que ara cal començar per la unió del crèdit bancari (unió bancària) i la supervisió europea del BCE en aquest nou procés d’integració europea. Avui el crèdit bancari és el que al 1950 era el carbó i l’acer: el recurs econòmic essencial per al creixement econòmic. Avui, com al 1950, Europa també està divivida i aprop de la seva desintegració. Tant de bo l’encertem amb la unió bancària i la supervisió financera: si ara no es fa bé ens arrisquem a perdre la UE.

  1. Qualsevol que segueixi amb interés l’actualitat política està preocupat per la dinàmica espasmòdica de la Unió Europea i per tant són d’agrair els esforços dels nostres representants, com és el cas del Sr. Tremosa, en qualsevol de les seves instàncies i des de les seves respectives posicions ideológiques, per posar-nos a l’abast de forma clara els trencacolls en els que ens trobem els ciutadans europeus. 

    També qualsevol que comparteixi l’esperança de llibertat immediata de la nostra nació catalana ha d’estar preocupat per aquesta dinàmica en bona part contradictòria de la UE, perquè malgrat totes les crítiques que se li puguin i se li hagin de fer, malgrat les seves estructurals tebiors democràtiques i fredors socials, malgrat la seva dèbil naturalesa resultat del magma d’interessos no solament nacionalment contradictoris sinó sempre excessivament mediatitzats pels financers en primer terme i els comerciants, els estats i alguns monopolis en segon terme, i massa sovint al meu entendre en perjudici dels industrials i les classes treballadores, la UE és un pilar fonamental d’aquesta esperança sense la qual ens hauríem de situar un segle enrera fent inútils els sacrificis de milions de persones que es veieren arrossegades al carnatge i la guerra.

    Admetem’ho de forma categòrica: l’afebliment de la UE és l’esperança dels imperials espanyols que volen i desitgen la continuïtat del nostre sotmetiment, i les seves deslleialtats, abusos de poder i malgovern no solament els permeten la continuïtat dels seus privilegis de casta ancestrals, ara no solament a càrrec de les poblacions per ells administrades i de sempre violentades sinó també a càrrec de la innocència i bona fe dels socis europeus, la qual cosa a més aconsegueix augmentar el rebuig dels ideals europeïstes entre tots els ciutadans europeus en general i els espanyols en particular, inclosos els catalans encara que sigui per motius diametralment oposats, i així i en la mateixa proporció augmenta el risc real de fallida del moviment sobiranista de l’actual Catalunya autònoma. Aquest escenari desordenat i en gran part tèrbol és l’ambient idoni per a la pràctica política poc democràtica, falsària, avariciosa, jeràrquica, caciquera, despòtica i en darrer terme malaltissa i criminal, que és l’habitual d’alguns estats de la UE entre els que destaca el “Reino de España”.

    El Sr. Tremosa, del grup liberal-demòcrata del Parlament Europeu, ho fia tot en la “Unió Bancària” avalant-ho amb sòlids arguments que al meu entendre tenen els següents punts febles:

    1. La “Unió Bancària” no s’argumenta com un primer pas per resoldre el desordre polític derivat de la debilitat democràtica d’alguns estats i de la pròpia UE, i per tant em sembla una acció poc eficaç per aconseguir no solament aturar sinó capgirar el rebuig creixent dels europeus vers la UE. Avui, quan el dolor de la guerra s’ha mitigat en el temps, quan existeixen institucions europees d’electes, i quan l’economia es mou en un marc global, no és possible posar Jean Monnet com a exemple a seguir. Avui no serà suficient l’actuació d’una elit política i amb una bona base tecnocràtica, per redreçar una crisi que té múltiples causes, però fonamentalment són de naturalesa política.
    2.  La “Unió Bancària” pretén activar el creixement econòmic sense matisos. Al meu entendre l’encertada crítica que fa el Sr. Tremosa a les propostes del Sr. Rajoy i del Sr. Rubalcaba, totes dues vers el mateix objectiu de sostenir la despesa pública espanyola a càrrec del crèdit sense admetre valoracions de cost-benefici, es pot també aplicar a l’objectiu del creixement econòmic si es pretén sostenir la despesa privada a càrrec del crèdit. Donar per suposat que els particulars no cauran en els mateixos errors que els polítics, és a dir fer despeses i inversions contràries a la racionalitat econòmica, és una errada generada per un optimisme que no ens podem permetre. I donar per suposat que el sistema bancari aportarà aquesta racionalitat vista l’experiència nefasta que no ha estat objecte de punició és al meu entendre una insensatesa.
    3. La “Unió Bancària” que no aconsegueixi destrossar, si ho dic clarament “destrossar o destruir” el poder financer que humilia el poder polític i per tant la democràcia europea, no serà res més que un canvi d’escenari en la lluita per la concentració bancària mundial. Avui no és políticament correcte recordar les aportacions de Karl Marx sobre la concentració de capitals però al meu modest entendre descrivien prou bé el procés de globalització dels nostres dies i el comportament de les grans corporacions financeres en els “mercats”. La innocència liberal és la porta d’entrada per la destrucció de la democràcia i per tant cal una reflexió, una anàlisi, i un debat sobre propostes globals per poder mantenir els principis liberals i democràtics.
    4. La “Unió Bancària” que no aconsegueixi equilibrar el poder financer dels comerciants amb el propi dels industrials, encara que fermés amb força el poder dels financers, a mitjà termini resultarà ineficaç. Proposo per fer-me entendre un símil mèdic: el poder financer és com un càncer social i si no s’actua políticamet i democràticament, aprofitarà qualsevol debilitat per estendre’s i produir metàstessis. Per a mi que l’actual globalització de l’economia posa al descobert la necessitat d’acotar la permeabilitat de les economies esclavistes amb les no esclavistes, permeabilitat que produeix ingents beneficis al capital comercial i un afebliment del capital industrial i dels sindicats. Al principi amb aquesta permeabilitat hi han avantatges en termes agregats tant en les economies esclavistes com en les no esclavistes on el poder dels sindicats es converteixen en monopolis o oligopolis. Però a la llarga, en la mesura que l’esclavisme es manté en els sistemes esclavistes, és l’esclavisme el que es transforma en un monopoli que domina el merecat laboral dels sistemes que degeneren des del no esclavisme vers l’esclavisme. El poder financer i els comerciants hauran acumulat gran quantitat de capitals, que cada cop estarn en mans més reduïdes, i per mantenir la seva taxa de beneficis, es veuen obligats a estendre i aprofundir l’esclavisme en una esppiral que porta al col·lapse social i sistèmic on els esclaus produeixen de tot a preus baixíssim però ningú té prou poder adquisistiu per comprar res. Em temo que parts importants d’Europa ja han entrat en aquest procés i fer els ulls clucs a tal despropòsit polític és una errada històrica de conseqüències terribles. La “Unió Bancària” ha d’anar acompanyada doncs d’una política exterior europea conjunta en la qual la lluita contra l’esclavisme i les seves variants és un tema clau per redreçar la producció industrial i el mercat laboral europeu.
    5. Sense estendre’m ja més, no vull deixar d’indicar que la “Unió Bancària” i el creixement econòmic que s’en derivi que no tingui en compte de forma molt seriosa el sosteniment energètic, més d’hora que tard ens tornarà a abocar en una crisis similar a l’actual.
    En definitiva que la “Unió Bancària europea” no situada en un conjunt de mecanismes polítics més amplis són unes brides dèbils en mans d’unes institucions europees que de moment semblen massa dèbils per liderar Europa. Desitjo amb tota la força equivocar-me.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!