Ramon Tremosa

1.- Les eleccions europees es tornaran a celebrar sense una llei electoral europea i tornaran a ser unes eleccions nacionals amb un suau aroma europeu (com diuen a Brussel.les, “European flavour”): seran per tant la segona volta de les darreres eleccions estatals i les primàries de les següents eleccions locals. Cal recordar que alguns estats, entre els quals Espanya (amb entusiasme de PP i PSOE), han avortat el projecte de llei electoral europea que el diputat liberal anglès Andrew Duff ha mirat d’impulsar: Duff ha vingut dos cops a Barcelona a presentar la seva proposta de llei electoral europea en els darrers anys, en la qual hi havia la que ja tothom coneixiq com “esmena catalana”: en països més grans de 20 milions d’habitants, obligatorietat de regionalitzar la circumscripció electoral, per tal d’acostar el diputat a l’elector i evitar que tots visquin a la capital del país. Sarkozy, per exemple, al 2009 va crear a França 13 regions electorals seguint la lògica d’aquest argument, que inspira les circumscripcions petites uninominals al centre i al nord d’Europa. Per cert, en aquests països es diu que la qualitat dels polítics escollits està relacionada directament amb la qualitat de la llei electoral.

2.- A Espanya hi haurà una altra vegada al 2014 una circumscripció electoral única per a tot el país, en la qual la Llei d’Hondt dóna un premi excessiu als dos grans partits espanyols: PP i PSOE van fer pocs més de 6 milions de vots al 2009 i van obtenir 24 i 22 diputats respectivament, mentre que CiU+PNB i altres socis, havent obtingut quasi 1 milió de vots, en va obtenir només 3. Catalunya té 7,5 milions d’habitants i només envia 7 diputats al Parlament Europeu, essent el país del continent on més vots calen per obtenir un eurodiputat. Malta, en canvi, obté 5 eurodiputats amb només 350.000 habitants, dels quals en van votar al 2009 només 150.000: cadascun només necessita 30.000 vots! Aquest prima als països petits és lògica i permet que els principals partits dels països petits obtinguin representació, però a Catalunya aquesta comparació és especialment lacerant. Per això els partits catalans, bascos i gallecs han formalitzat diferents coalicions en totes les eleccions europees, per mirar d’evitar la infra-representació a què els condemna la llei electoral pactada entre PP i PSOE.

3.- Si els partits que defensen el dret a decidir al Parlament de Catalunya anessin junts a les eleccions europees possiblement les guanyarien al Principat: això és molt important. Al 2009 CiU va obtenir el 24% dels vots i el segon lloc, per darrera del PSC, i ERC va obtenir el 15% des vots i el quart lloc, per darrera del PP. Per exemple, per bé que els eurodiputats del PSC Maria Badia i Raimon Obiols són favorables a l’ús del català al plenari del Parlament Europeu (una petició que també compta amb l’adhesió del president del parlament Martin Schultz, molt bon coneixedor de Catalunya i de la seva realitat socio-lingüística), els partits espanyols fan servir els resultats de 2009 a Catalunya per afirmar que l’ús del català al plenari no importa a la majoria dels catalans. Una candidatura unitària, si obtingués la primera posició de manera folgada a Catalunya, seria molt il.lustrativa en aquest sentit de cara als altres diputats europeus. Al mateix temps, mostraria que el dret a decidir segueix obtenint una àmplia majoria dels vots, repetint els resultats de les darres eleccions catalanes, on 2/3 dels vots van ser per als partits favorables al dret a decidir.

4.- El proper parlament europeu es preveu que sigui molt fragmentat: a la tradicional divisió de vot nord-sud (que s’ha tornat a visualitzar clarament en la reforma de la PAC entre mediterranis i atlàntics) ara s’hi han afegit nous eixos de fragmentació, en forma de discrepàncies creixents entre diputats de països de l’euro i països que no pertanyen a l’euro i també entre diputats que volen més integració europea o que en volen menys. Al grup liberal-demòcrata, tradicionalment un grup molt pro-europeista per exemple i del qual en formo part com a eurodiputat de CDC, les discussions més intenses entre els seus membres les he vist recentment per la proposta d’unió bancària: liberals alemanys i francesos contra liberals anglesos i suecs.

En aquests sentit, una llista única de partits catalans en favor del dret a decidir que fossin partidaris d’una major integració europea (una Europa federal, tal com comparteixen CiU, PSC, ERC i ICV) donaria un senyal molt positiu del catalanisme als països i als partits europeus que volen seguir construint un projecte europeu més integrat. La llista única, per contra, si l’abstenció creix a Catalunya com es preveu que passi en molts altres països europeus, pot donar resultats electorals contraproduents si els catalans a favor del dret a decidir no es mobilitzen com a les darreres eleccions catalanes.

El debat sobre la llista única per al 2014 tot just acaba de començar: com totes les coses, hi han arguments a favor i en contra. Els moments excepcionals que viu Catalunya, però, fan que haguem de pensar molt acuradament en aquesta possiblitat, una llista única que jo no veig pas malament.