Ramon Tremosa

Torre de Guaita

3 de desembre de 2012
1 comentari

Eleccions 25N: Guanyat el dret a ser consultats

Mentre la premsa de Madrid vol derrotar l’esperit, l’ànima i la moral dels catalans amb portades interessades i maniquees, tot presentant la caiguda del CiU en escons en derrota del sobiranisme català, els principals mitjans internacionals s’han limitat a fer números i a constatar que els partits pro-referèndum han guanyat clarament les eleccions catalanes. Entre molts d’altres, per exemple, el setmanari The Economist presenta a la portada del seu prestigiós llibre anual de prospectiva, la causa i la bandera de Catalunya al costat d’Angela Merkel, com un dels principals temes d’agenda que estaran sobre la taula l’any vinent (foto adjunta). El paralel.lisme d’alguns diaris d’informació general de Madrid amb la seva premsa esportiva és increïble: El Mundo parlant del president Mas i de Catalunya s’assembla cada dia més al Marca parlant de Guardiola i del Barça, fins al punt que el periodista que signava al primer diari la crònica de l’esborrany policial no aparegut era el mateix que escrivia al segon diari que Messi s’havia d’aturar per tots els mitjans. En aquest mateix sentit, l’editorial de dimarts del Finacial Times deia literlament que, amb una participació rècord a les eleccions catalanes, “el referèndum per la independència de Catalunya és una demanda de la majoria i no el somni d’uns pocs“. Que nosaltres fem més cas dels diaris de Madrid, que no llegeix ningú a l’estranger, més que no pas del que diuen els mitjans més influents del món és per fer-nos-ho mirar: de la mateixa manera que ara ja passem del Marca quan diu que el Barça guanya gràcies als àrbitres o que Cristiano és milor que Messi, ara hauríem d’estar celebrant que hem guanyat una duríssima batalla de reconeixement internacional: tot i la guerra de la por i la guerra bruta de la corrupció feta a gran escala des de Madrid impulsada per terra , mar i aire, ens hem guanyat el dret a ser consultats! A mi també m’estranya però, quan arribo a Brussel.les, molts diputats em feliciten per què, tot i la guerra bruta practicada a gran escala, dos terços del parlament catalá pertany a partits que han promès fer un referèndum.

 

Impacte electoral de la guerra bruta contra CiU

 

 

És curiós que moltes anàlisis post-electorals no facin cap referència a l’impacte en els resultats de la guerra bruta que el diari madrileny El Mundo va engegar contra el president Mas i contra CiU en els dies anteriors als 25N. Després de monopolitzar gairebé tot el debat en la recta final pre-electoral, aquesta pressumpta corrupció no demostrada ha desaparegut de moltes anàlisis, com si no hagués passat res, quan a mi em sembla clar que ha perjudicat CiU en un doble sentit: d’una banda fent que molts indecisos es decantessin per altres opcions i, sobretot, mobilitzant molts votants de PP i PSOE que s’abstenien a votar contr CiU.

 

En un context de greu crisi econòmica, amb un atur que es concentra especialment a la Regió Metropolitana de Barcelona entre la població amb menys formació, dir que dirigents de CiU disposen de centenars de milions d’euros obtinguts de manera irregular en comptes bancaris a paradisos fiscals és una arma nuclear quasi definitiva. La justícia espanyola, en canvi, va esperar delicadament a que passés el 25N per intervenir a Sabadell contra l’actual alcalde socialista i gent del seu entorn, imputats amb proves de delictes. Així, el PSC va poder esmorteir el pitjor resultat de la seva història amb un final de campanya tranquil, on les acusacions contra CiU (“Catalunya no és Suïssa”) eren el patètic últim recurs de qui ja no ofereix als catalans res més que resignació.

 

D’aquesta guerra bruta no se n’escapa tampoc el diari El País: quan Víctor Grífols va fer fa dues setmanes una dura crítica a la ineficiència dels governs espanyols, tot dient que Grífols abans invertiria a Gibraltar que a Madrid i que volia marxar als EUA per què “el govern espanyol, a més de regula els preus dels medicaments, té la barra de no pagar-nos les factures”, el diari progre titula que “Grífols no invertirà más a Catalunya“. El dia a dia dels diaris madrilenys en la campanya de la por i de la brutícia ha de ser estudiat per saber què ens trobarem quan arribi el referèndum.

 

 

 

Madrid, segle XXI: Tancs de paper

 

 

Avui els tancs que ens envia Madrid són de paper. No són tancs en el sentit militar del terme, com els que van entrar per la Diagonal de Barcelona el 1939. Els tancs de paper, però, són uns tancs que poden ser igualment letals. Si finalment no hi ha consulta a Catalunya, en contra de la clara voluntat popular manifestada a les urnes i del parer del president Mas anunciat el 26N, haurà estat per aquesta arma de destrucció massiva de credibilitat i reputació democràtiques.

 

El més trist de tot plegat és el seguidisme de molts mitjans de comunicació catalans, que estan encara totalment sucursalitzats a alguns mitjans de Madrid. En lloc de mirar als principals mitjans mundial, per als qual el dret dels catalans a ser consultats ha estat guanyat clarament (Financial Times, Wall Street Journal,…), segueixen encara sucursalitzats a les manipulacions barroeres de certa premsa madrilenya. Sense aquesta independència mental i mediàtica prèvia, Catalunya mai no serà un país llliure.

  1. Acurada descripció dels despropòsits dels mitjans de comunicació i la manipulació de les consciències espanyoles. Una realitat que per sort amb premsa com el diari ARA i persones com vostè podem constatar dia sí dia també.

    Però no només és una manipulació informativa, darrere hi ha tot un pla, i és que per molt que vulgui pensar que potser ho fan inconscientment la realitat és que si és així és un pla inconscient del pensament social españolista. El fet és que enlloc es fomenta el prestigi de Catalunya i del català a España, al contrari, s’estigmatiza i es menysprea.

    MECANISME:
     
    1. Esborrant la memòria de Catalunya
    – Apropiació de la història d’Espanya
    – Mutilació de la condició de nació de Catalunya  

    2. Esborrant el prestigi de la llengua catalana
    – L’espanyolització del castellà
    – La desautorització del català a Espanya  
    – La desprotecció jurídica del català des d’Espanya  
    – La promoció internacional només de l”espanyol’ des d’Espanya
    – La imposició passiva del castellà dins de Catalunya des dels mitjans de comunicació i empresarials estatals     
    – La imposició constitucional del castellà i l’estigmatització del català de forma sistemàtica 

    Amb un Estat propi tot això deixarà de tenir sentit, i la memòria, la història i el prestigi de Catalunya i la seva llengua no es posaran mai més en dubte.     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!