Ramon Tremosa

Torre de Guaita

26 de juliol de 2012
1 comentari

Concert econòmic: senyal a Europa de voluntat de sobirania

Ahir vaig ser al Parlament de Catalunya en el debat sobre el pacte fiscal. Els parlaments són els àmbits de llibertat i democràcia que defineixen a Europa la sobirania dels pobles i ahir el parlament català va enviar un senyal prou clar a la UE de voluntat de sobirania (a la foto la votació del punt 4: recaptació de tots els impostos per a l?Agència tributària catalana). Si la Troika intervé Espanya (hipòtesi que avui mateix fins i tot l?ex-comissari popular Abel Matutes no descartava al Diari d?Eivissa) caldria que la carpeta catalana també estigui sobre la taula, juntament amb les altres carpetes que s?hi posin (reformes del mercat laboral, energia, infraestructures, morositat…). En aquest sentit, és molt important la votació d?ahir al Parlament de CatalQunya: si no es fa res en seu parlamentària hi ha el risc de que, en el cas d?una major intervenció d?Espanya, el cas català quedi colgat enmig d?unes regions culpabilitzades de la crisi espanyola que s?han de liquidar. Així, aquesta setmana s?ha acomplert una cosa que fa dies que escric al twitter: ?Abans que la Troika intervingui Espanya l?Estat intervindrà les autonomies?. A la vista dels missatges que arribaven d?Alemanya la setmana passada instant Espanya a demanar un rescat de 300.000 milions (dilluns passat el president del Bundesbank Jens Wiedman, dimarts Jürgen Stark, un ex-alt càrrec del BCE, dimecres el mateix Wolfang Schäuble…), Madrid va començar el ritual d?humiliacions de les comunitats autònomes, posant de genolls divendres passat al País Valencià, dissabte a Múrcia i ahir dimarts, curiositats de la vida el mateix dia del debat al Parlament, els diaris de Madrid posaven de genolls la mateixa Catalunya, que no ha sol·licitat pas per escrit l?accés al nou fons de liquiditat. 

1.- Del debat d?ahir en destaco especialment la rèplica del president Mas a PSC i sobretot al PP (?senyora Camacho, no vagi vacil·lant sobre qui pot pagar nònimes, a veure si han de venir de fora a pagar-les a l?Estat?), més que no pas amb el seu blindat i previsible discurs inicial. Vaig quedar decebut de les intervencions del PSC: si això és tot el que sabem dir sobre el pacte fiscal a aquestes alçades, els veig cada vegada més allunyats de la nova centralitat que defineix a la política catalana. Vaig aplaudir (en el sentit físic i també al twitter) les dues intervencions de Joan Puigcercós, així com la primera intervenció de Joan Herrera; la segona va ser molt ideològica i previsible, culpant el BCE de no fer res, quan aquest en els darrers 12 mesos ja ha comprat 50.000 M? de deute espanyol i ja ha injectat 350.000 M? (tot plegat equival al 40% del PIB espanyol!!) a la banca per a que compri deute públic espanyol!.

 

 

2.- El concert econòmic català és plenament compatible amb una possible unió fiscal europea. El model dels EUA d?unió fiscal seria el que la UE seguiria en cas de que a Europa s?avancés en aquesta línia. Així, als EUA els 50 estats conserven la recaptació i gestió dels dos grans impostos (el de Societats i l?IVA, tot i que allà no funciona ben bé com aquí ni se?n diu així), mentre que l?IRPF és l?impost compartit a nivell federal. Els 50 estats són independents per pujar i baixar tipus impositius i per suprimir o crear noves taxes, mentre que les competències federals estan molt ben delimitades: defensa, control de fronteres i ajuts extraordinaris per desastres naturals. Les grans infraestructures les proveeix el sector privat d?acord amb criteris d?anàlisi cost-benefici i de retorn de la inversió (model que la UE comença a imitar amb els project-bonds per finançar els corredors ferroviaris prioritaris i, per cert, i anar eliminant els fons de cohesió).

 

 

3.- De la mateixa manera, El Tresor federal als EUA només compra deute federal, no pas deute dels 50 estats: així, un possible Tresor europeu només podria comprar eurobons, no pas deute espanyol o grec. En aquest sentit, és molt fàcil desarticular arguments centralistes espanyols, que diuen que ?no té sentit plantejar ara el concert econòmic de Catalunya quan la UE avança cap a la unió fiscal? (avui mateix Paco Marhuenda a RAC-1). Perdoni, no és així!!! Als EUA, en canvi, el que està molt i molt harmonitzat és el funcionament dels mercats de factors productius, especialment la lliure mobilitat dels factors treball i capital. Tot projecte de més unió europea serà inviable mentre hi convisquin el més eficient i el més ineficient mercat laboral del món avançat (el danès i l?espanyol, respectivament), o mentre alguns països el sector públic pagui les factures a 2 o 3 anys i altres països les paguin a 30 dies i així successivament. Això torna a posar l?èmfasi en la pròpia responsabilitat de cada país pel que fa als àmbits en què aquests són sobirans: política fiscal, laboral, etc…

 

 

4.- I ara què? A Europa es demana previsibilitat, consistència i coherència als partits i als dirigents polítics en els seus plantejaments. CiU s?ha endut l?hegemonia política ens els darrers anys perquè ha sabut fer-se creïble en la seva aposta central sobre el concert econòmic. CiU fins ara, com reconeix el propi president Mas, ha anat unida sense fissures fins al ple del parlament d?ahir, en plantejar un pacte fiscal en la línia del concert econòmic. La gran pregunta que a la UE es fan és veure què farà CiU si, com l?escenari més probable apunta, el PP ni tan sols s?avé a negociar el mandat del parlament català.

 

 

5.- Avui mateix fins i tot el director de la Vanguardia ja parla d?eleccions anticipades en menys d?un any. Jo penso que, si la crisi espanyola s?accelera, potser seria més probable que fossin fins i tot aquesta tardor, vist el calendari de venciments de deute públic (a l?octubre l?Estat ha de refinançar quasi 30.000 M? i al novembre la Generalitat ha de refinancçar quasi 6.000 M? de bons patriòtics): amb els mercats tancats i la prima de risc pels núvols, així com amb la corba de tipus d?interès invertida (els deute espanyol a curt presenta un tipus d?interès més alt que el deute a llarg, quan el normal és que a més venciment més interès) anticipa un possible rescat espanyol o ?haircut? del deute espanyol.

 

 

6.- ?Què fareu els catalans?? M?han preguntat darrerament a la UE. Seria desitjable que, en cas d?unes eleccions anticipades, els partits catalans en el seu programa indiquessin què pensen fer per resoldre el conflicte polític (de legitimitat democràtica) que suposa un poble català majoritàriament a favor del concert econòmic i un govern espanyol que ni tant sols escolta aquesta demanda. En aquest sentit, els referents d?Escòcia i del Québec són molt clarificadors i han comptat amb l?aval i la comprensió de la comunitat internacional. Si CiU vol seguir canalitzant les demandes majoritàries dels catalans, en opinió meva hauria de definir ben aviat els escenaris i les propostes concretes de futur en cas de tancament de porta a Madrid… i si és pot fer abans que no arribi la Troika a Madrid (si és que hi arriba), encara millor!

 

 

7.- En el cas escocès, l?SNP va presentar-se a les eleccions amb la promesa d?un referèndum i, en guanyar-les i formar govern, ?ara el govern escocès té un mandat democràtic? indefugible: que es farà la consulta sí o sí no ho discuteixen ni tant sols els unionistes britànics. I molt possiblement l?estratègia de presentar una triple pregunta (independència-concert econòmic-statu quo) és el que pot acabar donant la sobirania fiscal a Escòcia, que la Gran Bretanya haurà de cedir per tal de no perdre-la. En el cas del Québec, els dos referèndums van ser perduts pel sobiranistes, però avui al Québec la declaració d?IRPF la presenten els seus ciutadans a l?Agència Tributària del Québec. Així que si els partits catalans volen el concert, potser hauran de plantejar fins i tot la independència? Ja ho veurem. Si més no les enquestes del CEO mostren molts més partidaris de la independència a Catalunya que no pas a Escòcia.

  1. Hi ha una gran diferència en aquests casos que expliques i és que espanya no es pot permetre perdre l’espoli fiscal català perquè això suposa reajustar 18.000 milions dels seus pressupostos. I significaria haver de treure subvencions a algunes comunitats autònomes només per haver cedit en aquest punt. 
    El govern espanyol que cedís en això i, per exemple, hagués de retirar el PER a Andalusia seria un govern que es podria oblidar de tornar a governar en una temporada mooolt llarga a espanya. Per tant, a nivell fiscal però també a nivell polític cap partit espanyol és pot permetre cedir i ser una mica més just amb Catalunya.
    La política fiscal d’Espanya s’ha basat els últims 300 anys en espoliar els Països Catalans i per tant el canvi seria molt profund a més de ser vist a espanya com una claudicació a aquests maleïts catalans. 
    Tot això ens porta a la ineludible conclusió que si de veritat volem gestionar els nostres recursos només ho podem aconseguir amb la independència. 
    Però és que a més hi ha una altra qüestió que no s’està tenint en compte, aquí el tema està en després poder decidir com volem gastar els recursos. Si no podem invertir en l’aeroport, no podem millorar rodalies, no podem connectar el port i la LAV, si no tenim independència política per prendre decisions infraestructures, sobre I+D+i, sobre en quin idioma ha de ser l’escola, etc. De què serveix el concert? 
    Hem d’aprofitar aquest moment històric per poder fer-nos amos del nostre país. 
    Visca Catalunya lliure! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!