Bankia i l’orgull espanyol: abans arruïnats que intervinguts?

Quin dia!! Avui la prima de risc espanyola ha assolit un nou màxim històric en assolir els  540 punts i, per tant, el nivell de rescat: Grècia va ser rescatada als 500 punts, Portugal als 517 i Irlanda als 544. El deute espanyol a 10 anys en els mercats secundaris ha arribat al 6,72%, un tipus d’interès que influirà en les properes subhastes del deute espanyol. I això que Mariano Rajoy (a la foto amb Mario Draghi amb mirada perduda en la seva recent reunió a Barcelona) va concedir el passat dilluns 28 de maig la seva primera roda de premsa després de les eleccions del novembre passat que van portar-lo al poder. La greu situació espanyola d’aquest dilluns (incertesa sobre el rescat de Bankia i prima de risc espanyola descontrolada) el van forçar a comparèixer davant de la premsa en directe per mirar de calmar els ànims. Rajoy va intentar amagar la realitat (“no hi ha relació entre el rescat de Bankia i l’augment de la prima de risc espanyola”) però la realitat el va desmetir a ell immediatament: la borsa va acccentuar la seva caiguda i la prima de risc espanyola es va situar en màxims histórics, per sobre dels 510 punts de diferencial amb el deute alemany. Rajoy s’havia reservat fins ara molt curosament en comparèixer, conscient de què parlar en un moment donat podia ser una arma amb la qual mirar d’injectar confiança als mercats. Vista la reacció dels mercats del dies 29 i 30 de maig es podria dir que Rajoy és dolent si calla, però és pitjor si parla. I enmig de tot plegat, l’orgull espanyol que, en negar-se a demanar ajut europeu, amenaça d’arruinar-nos.

1.- El problema no era ZP i el seu darrer govern del PSOE, extremadament frívol (“el sistema financer espanyol és el més sòlid del món, som a la ‘Champions League’ de l’economia mundial, anem a deixar enrere Itàlia i França, Espanya és la nació més lliure i més ‘moderna’, amb la legislació més progressista i les idees geoestratègiques més originals com ara l’Aliança de Civilitzacions”:..). El problema potser és Espanya i especialment dels seus dos grans partits, incapaços de generar en les seves alternances al govern un classe política creïble, que expliqui la veritat als ciutadans i que sigui assimilable i homologale a la qualsevol paìs europeu desenvolupat.

 

 

2.- A la UE estan astorats amb l’orgull espanyol, especialment l’orgull que ha mostrat el PP i el seu govern en plena espiral alcista de les xifres creixents del rescat de Bankia, així com per la sobtada nacionalització de la mateixa. El banc ING, que va ser nacionalitzat el 2008, ara està acabant de tornar els diners prestats pel govern holandès. No era llavors el moment de nacionalitzar bancs amb problemes? I mostren orgull espanyol quan s’acaba de saber que el Banc d’Espanya va beneir fa dos mesos els comptes presentats per la Bankia de Rodrigo Rato de 2011, que pretenia repartir dividens per un benefici de 300 milions d’euros?

 

 

3.- A la UE tampoc no entenen les reticències espanyoles a demanar ajut europeu per rescatar la banca. Per què Rajoy nega categòricament la necessitat d’un ajut? L’orgull espanyol frena el govern espanyol de demanar ajut, especialment per la pèrdua de sobirania que comporta. El dimarts 29 de maig el diari Le Monde titllava de “quixotesc” i orgullós el govern espanyol per no demanar ajut a la UE, culpant els bancs espanyols i el govern espanyol de “generar una desconfiança internacional creixent”, especialment ara que a Grècia l’euro es juga el seu futur en les properes eleccions del 17 de juny.

 

 

4.- En aquest mateix sentit Alain Minc, economista i conseller de Sarkozy, va acusar Rajoy a El País la setmana passada d’incórrer en “el pecat d’orgull”: quin obstacle impedeix aquesta actuació tan assenyada (el rescat)? “L’excés d’orgull del Govern de Rajoy, que afirma en veu molt alta que Espanya és capaç de superar per si sola la crisi del seu sistema bancari. Això és enganyar-se a si mateix: ho saben tots els experts i tots els professionals. L’elecció és senzilla. O el Govern controla el seu pecat d’orgull i negocia ja un acord amb els socis i les institucions europees o el desig de salvar-se pel seu compte perdurarà i d’aquí a tres mesos serà necessari fer una operació d’urgència. Llavors aquesta opció serà més difícil i més penalitzadora, perquè els europeus voldran fer pagar a Madrid la seva il.lusòria i costosa decisió d’actuar pel seu compte”.

 

 

5.- Rajoy, però, mira de guanyar temps: al mes de juliol entra en funcionament l’European Stability Mechanism (ESM, Mecanisme Europeu d’Estabilitat), que és un recurs a fons europeus més suau que un rescat pur i dur. Però aquesta dilació pot representar una altra pèrdua de temps molt valuosa, tal com va passar amb l’ajornament del pressupost de 2012 per culpa de les eleccions andaluses.

 

 

6.- Rajoy també confia que el BCE injecti liquiditat i relaxi la pressió sobre el deute espanyol, mentre el seu govern espera les valoracions de la banca encarregades a dues auditores internacionals (descrèdit definitiu per al Banc d’Espanya). Avui mateix però, 30 de maig, el Financial Times publica a portada que el BCE no accepta el pla de Rajoy per finançar els 19.000 milions que necessita Bankia, mitjançant nova emisssió de títols de deute públic espanyol que la mateixa Bankia descomptaria al BCE. Com a full de ruta és coherent amb la resistència autista que sempre ha mostrat Rajoy. Ara bé, i si no surt bé la jugada: serem més pobres i ens arruïnarem abans que demanar una intervenció europea?

 

 

7.- Trucar a la porta de l’actual mecanisme de rescat europeu (EFSE: European Financial Stability Facility, facilitat financera estabilitzadora europea), tal com va fer Grècia i després Portugal i Irlanda, ja no és una hipòtesi subjecta a interpretacions, sinó que pot ser a hores d’ara ja és una qüestió de com i quan. Caldrà que Espanya assumeixi la pèrdua de noves quotes de sobirania i accepti les dures condicions que li imposin, però això potser és massa per a un govern del PP que encara no fa sis mesos que va guanyar les eleccions.

 


8.- L’Espanya del segle XXI ha tornat a fracassar com a Estat modern. Espanya té en el Gran Madrid un estat centralitzat fort, potent i jacobí, que ara ha tornat a fracassar, incapaç d’incorporar-se al grup de nacions avançades que progressen en un món cada dia més obert i globalitzat. A la final de la darrera copa del Rei catalans i bascos van xiular de forma majoritària l’himne espanyol: potser xiulaven principalment l’absència dels qui, havent portat Espanya fins aqui, no van anar al partit (Rajoy, Aguirre, Zapatero, Mafo.…), no van donar la cara i ara fins i tot culpen els catalans i la seva xiulada de la pujada de la prima de risc (Garcia Margallo). Senyors del Gran Madrid, abans arruïnats que intervinguts?


 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*