Ramon Tremosa

Torre de Guaita

13 de desembre de 2011
7 comentaris

L’euro, el gran gol de Catalunya a Espanya des de 1977

L’Estat espanyol va aconseguir entrar a l’euro en la seva primera fase gràcies a l’esforç de Catalunya, especialment per les polítiques en favor de l’economia productiva i de la internacionalització que va saber impulsar entre 1993 a 1999. Espanya va entrar a l’euro sense fer cap anàlisi de cost-benefici i ara l’euro ja és per a ella un camí de no-retorn. La moneda única ha permés a l’economia catalana, en només 10 anys, exportar més als mercats europeus que al mercat espanyol (el corredor mediterrani europeïtzarà definitivament la nostra economia i, per tant, la desespanyolitzarà encara més). I ara la millora de la política monetària única passa per eliminar les ineficiències seculars de la política fiscal espanyola: morositat immoral del sector públic, discrecionalitat en les inversions en infraestructures, mercats laborals ineficients, rígids i discriminatoris amb els joves i els aturats… Vist que Catalunya, en els darrers anys ha estat incapaç d’influir decisivament en la política econòmica i autonòmica a nivell espanyol (com ho va fer als any 90) ara els futurs “Estats Units de l’Euro” tornen el favor a Catalunya i es disposa a “interferir en els pressupost espanyol” segons expressió recent del ministre alemany Schäuble. Efectivament, per als catalans, és molt millor dependre de Berlín que no pas de Madrid i l’euro ha estat el gran gol marcat des de la Catalunya productiva, industrial i exportadora, al secular centralisme ineficaç dels alts funcionaris de l’Estat espanyol.

1.- Que ningú no enyori la pesseta: el procés de sortida de l’euro seria dramàtic i caòtic i portaria a devaluacions tan fortes com la del peso argentí de 2002 (de la paritat dòlar-peso en una tarda es va passar a 4 pesos per dòlar). I que ningú no confiï tampoc en què, arribat el cas d’un “corralito”, l’Estat espanyol garanteixi els 100.000 primers euros dels comptes corrents bancaris a tots els dipositants: només cal veure com, olímpicament i amb total impunitat, el govern central espanyol acaba de retallar 759 milions d’euros a la Generalitat, és a dir, als catalans i als seus serveis socials.

 

Per cert, sembla que a Portugal el nou govern ha nacionalitzat fa dues setmanes 6.000 milions d’euros dels plans de pensions privats dels empleats de banca: a aquests treballadors se’ls ha incorporat a les futures pensions públiques, fet que no els ha convençut pas gaire, sinó tot el contrari…. l’Argentina peronista ha arribat a l’eurozona i aquí els nostres diaris no n’han parlat??!!?? Hi ha cap periodista que ho vulgui comprovar o investigar? Ho vaig trobar al blog del professor madrileny Juan Ramón Rallo, per si algú en vol més informació. Els castellans ho diuen prou bé: “cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar”.

 

Només cal comparar els prestigi del BCE amb el del Banc d’Espanya, que sembla haver deixat les caixes d’estalvi exposar-se fatalment a la bombolla immobiliària per privatitzar-les a la gran banca. Només cal comparar l’eficiència dels alts funcionaris dels Estats europeus del centre i del nord del continent, que al 2009 ja es van recuperar de la crisi, amb la incompetència secular i arrogant dels alts funcionaris de Madrid. Sense l’euro i depenent de Madrid ja hauríem patit un corralito en tota regla; avui, en canvi, tot allò que funciona a Catalunya és perquè està internacionalitzat.

 

 

2.- Alemanya pot agradar o no però moralment ha sortit molt reforçada de la crisi: Fa 10 anys que govern i oposició i empresaris i patronals comparteixen com Alemanya ha de competir en un món obert i globalitzat, amb uns continents emergents que fan dumping laboral, social, medi.ambiental i de tipus de canvi (la intervenció de la moneda xinesa és un autèntic escàndol). Alemanya és, per tant, un govern seriós tal com s’entén a Europa: previsible, coherent i fiable a llarg termini, tot el contrari de l’Espanya arruïnada que deixa ZP.

 

Alemanya i els països centre-europeus i nòrdics han gaudit, en els darrers 18 mesos, d’un notable creixement econòmic via exportacions industrials. Al 2009 es van recuperar ràpidament de la crisi amb àgils reformes de mercats i institucions, amb amplis consensons interns i pagant les factures a 30 dies (i no a 2-3 anys com aquí, principal causa de tancaments empresarials i d’atur a l’Estat espanyol).

 

També en aquests països al 2008 la despesa pública va ser ràpidament rebaixada quan van caure els ingressos fiscals: no haver generat grans dèficits públics, com aquí, ha permès el sector privat liderar ràpidament el creixement, sense que una gran despesa pública no hagi expulsat inversió privada en la captació de l’estalvi (“crowding out effect”). Els interessos del deute públic allà són baixos i no forcen a retallar serveis públics bàsics com aquí.

 

 

3.- El Banc Central Europeu (BCE) segueix comprant deute públic dels països amb dificultats per la porta del darrere i Mario Draghi ha anunciat préstecs sense límit a la banca europea a tres anys vista, per tal que aquesta pugui seguir comprant deute públic als governs de la zona euro: l’ECB cada dia més fa de “Lender of last resort”, prestamista d’última instància. El “quasi-fiscal role” que està jugant el BCE, prohibit pel seus estatuts i pels tractats, fa que els líders europeus s’hagin forçats a impulsar un embrió d’unió fiscal, via més rigor pressupostari i més reformes estructurals que millorin la competitivitat dels països i l’eficiència de la política monetària única.

 

Atesa la insuficiència i la ineficiència de les reformes realitzades pels països als quals el BCE compra deute, els països nòrdics demanen obertament la cessió parcial de sobirania fiscal (“intereferir en l’elaboració dels pressupost” diu el ministre alemany Schäuble) a canvi de més compres de bons: d’ara endavant per a fer més AVEs des de Madrid al no-res els governs espanyols ho hauran de consultar a Berlín.

 

 

4.- El passat 28.09.2011 el Parlament Europeu (PE) va aprovar el paquet legislatiu de Governança Econòmica de la zona euro, on es demanaven sancions automàtiques per als països que superin els límits de dèficit públic i que menteixin en les seves estadístiques oficials. Ara ho han ratificat Merkel i Sarkozy.

 

El paquet legislatiu es va aprovar al PE amb majories molt àmplies i transversals: a favor hi van votar conservadors i liberal-democràtes però també molts socialistes i verds dels països nòrdics (Holanda, Finlàndia,…). Aquest paquet legislatiu era la precondició dels nòrdics per començar a parlar dels eurobons, que “seran un instrument per a la propera crisi”. La desorientada esquerra espanyola i catalana, en canvi, fa servir aquesta paraula com la solució màgica a tots els problemes del deute públic. Els eurobons, però, no suposaran una nova barra lliure de nova despesa pública il.limitada com els fons de cohesió.

 

Davant del desastre grec que amenaça l’euro, l’esquerra seriosa europea veu en la disciplina fiscal una precondició per al creixement econòmic. Per als catalans el pacte Merkel-Sarkozy suposa “més Europa i menys Espanya”, en limitar la secular discrecionalitat i ineficiència de la política fiscal espanyola. Efectivament, com ha escrit fa poc al seu blog l’Enric Vila, Berlín millor que Madrid.

 

  1. I Andorra? Sembla que sempre oblidem sempre la capital d’estat més propera (en tots els sentits). Ja se que és un nan en molts (potser tots?) aspectes, però hem de pensar en el següent:

    L’eix mediterrani està molt i molt bé, però si plantegem a més l’eix Manresa-Solsona-La Seu-Andorra-Foix-Tolosa de Llenguadoc (i de lluny, Burdeus) obrim la porta de la costa atlàntica europea amb força per guanyar pes específic en centralitat regional. No parlo de fer-hi un TAV o una autopista, primer un túnel, molt llarg sí, potser com tota la L9 però infinitament més barat, un carril d’anada i un de tornada, que passi per sota i cofinançat amb Andorra (la qual hi té accés des del territori). Un túnel que en futur es pugui convertir en un dels dos d’un autopista de 3×3 carrils… I així tot comença… Primer camions perque és de franc (sí, sí, de franc, peatge a l’ombra cofinançat) i al cap de poc dinamitzem el ponent pirenaic, la nostra extremadura particular i buidem l’eix mediterrani.

    Potser només és un somni, però algú somiava amb l’euro el 1920?

  2. N’estic d’acord, ben d’acord, Ramon.
    Jo, sempre he estat europeísta, també tinc influència de la cultura francesa (ja saps, els Brassens, Brel i companyia)… Tot això ajuda a no tenir d’aqueixa idea del món que a Espanya tenen. Residint-hi a Madrid des del 1975, he vist sempre que Espanya és gairebé incapaç de veure més enllà d’aquella visió imperial d’abans. Només els socialistes han demostrat, almenys, una visió d’Europa realista, mentre que el PP només hi veu una Europa fora de la seva visió del món, influenciada també per l’Amèrica (els EUA, és clar) ultraconservadora tipus “La casa de la pradera”. 
    I Catalunya, com demostren els nostres gustos, fins i tot l’estil de la nostra televisió, sempre ha anat pel seu compte. No li cal gairebé copiar l’Espanya, aleshores. I en això de l’Economia, encara menys.
    Saluts,

    JULIÁN.  

  3. Jo no estic gaire d’acord, Espanya no ha sabut aprofitar l’oportunitat de l’euro, i ara ens veiem ancorats a una moneda que ens limita la nostra competitivitat, amb un BCE que no respon als nostres interessos, i tot això enmig d’una situació econòmica molt greu, la pitjor en cinquanta anys.

    Que es decideixi tot a Berlin tampoc és una situació que em produeixi cap alleujament, per als grecs no ha estat gaire positiu. Sortir del euro sería molt dolent? Segurament. Quedar-nos en l’euro està sent de gaire profit? Tampoc. Em dona la sensació que els polítics, i els bancs i caixes ens han avocat a una situació molt difícl, els espanyols i els catalans.

  4. Hola Ramón,
    M’agradaria saber si el control dels pressupostos es farà amb molta profunditat o no. És possible augmetar el dèficit fiscal de Catalunya per pagar AVE’s? Es controlarà el dèficit fiscat de les comunitats i evitar que superin el 4%?
    Jduran
  5. Tant a Catalunya com a l’Estat espanyol tindrien que saber que no estem a soles i no es pot planificar com una illa o oasis intern al marge de un món cada vegada més global, doncs a Europa i occident molt menys encara.

    Crisi o desacceleració? Economia real o més especulativa i artificiosa?

    La crisi pot ser com unes corves perilloses que hi ha que superar

    en les que entrem a un ritme no adient

    i massa accelerat sostingut des de fa temps

    les esquerres diuen que encara n’hi ha que accelerar molt més

    per tractar de passar aquestes curves quan abans millor,

    altres diuen que el important no és passar les curves

    el més important és el com, cal desaccelerar per a salvarles

    i aixi tractar de evitar estampar-se amb un colp més violent encara

    per tant cal desacelerar davant aquestes corves

    i tractar de recuperar un ritme més sostenible.


    De la dita espanyola que diu, ‘ves despacio, que tengo prisa’.

    Davant l’augment progressiu de la globalitat 

    hi ha que crear unes condicions més favorables per a sortir de la crisi

    apostant per una economia més productiva, diversificada i sostenible

    només els que viuen del deuter i les finances com Walt Street entre altres 

    als Estats Units i el centre financer de la City de Londres és poden 

    beneficiar a curt plaç de la crisi 

    i aquesta acceleració excessiva desequilibrant sense tò, ni sò.

    com només els soterradors i funeràries

    és beneficien de la mort dels altres.

    Com els pirates de abans però molt més evolucionats …

    Walt Street entre altres als Estats Units i la City de Londres que en bona 

    part han dominat les finances mundials com a grans voltors carronyaires 

    que no només en viuen, si més bé també intentent procrurar-la quan cal.

    Sense matar el missatger.

    És molt fàcil tirar la culpa als instruments financers i els bancs.

    I no voler assenyalar el mal l’ús i abús que s’en fa, per corregir-ho.

    El sistema financer i els bancs només són un instrument financer.

    I com a tot, invent, instrument o eina depèn de l’ús que s’en fa.

    Qüestió que val tanmateix per a Europa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!