Ramon Tremosa

1.- D’acord amb el text de l’informe que va ser aprovat el dia 11 d’octubre a la comissió d’Economia (35 vots a favor, 4 en contra i 3 abnstencions), he recolzat les compres extraordinàries de deute públic fetes pel BCE en els darrers mesos. Tot i això, també he transmès la preocupació de la cambra pels límits d’aquestes compres i per la insuficiència de reformes estructurals en els països als quals el BCE els compra el deute públic.

2.- L’informe de BCE de 2010 ha aixecat molta expectació atès que l’any passat va ser el primer de la història del BCE en què aquest va creuar una línia vermella: els estatuts del BCE prohibeixen explícitament les compres de deute públic dels Estats Membres, unes compres que el BCE ha realitzat en els mercats secundaris de deute públic. Aquestes compres han impedit la suspensió de pagaments dels països en qüestió i han salvat la moneda única.

3.- Les actuacions extraordinàries del BCE, però, han deixat en evidència la UE i al seva falta d’instruments de política fiscal comuns per a fer front a una crisi transnacional com aquesta. És per aquest motiu que el text aprovat recolza de manera explícita la creació d’un Ministre europeu de Finances, amb capacitat de supervisió dels pressupostos estatals, i d’un Tresor únic europeu, amb capacitat de gestionar possibles impostos comunitaris i d’emetre eurobons.

4.- El BCE està adquirint cada setmana títols de deute públic que van augmentant dins del seu balanç, fet que posa en risc la seva solvència i que en qüestiona la seva independència. El “quasi-fiscal role” que està jugant el BCE està forçant els líders europeus a prendre decisions profundes en les properes setmanes, per tal de posar en marxa la construcció d’un marc de governança econòmica europea reforçada. Aquest embrió d’unió fiscal passa per un major rigor fiscal i per unes reformes estructurals que millorin la competitivitat dels països de la zona euro, així com també en una major coordinació entre els estats membres.

5.- De la mateixa manera, i vista la insuficiència de les reformes realitzades pels països als quals el BCE està comprant els bons, els països nòrdics amb Alemanya al capdavant demanen obertament la cessió parcial de sobirania fiscal (“intereferir en l’elaboració dels pressupost”, tal com va dir ahir el ministre alemany Schäuble) per tal de seguir autoritzant al BCE les seves compres de bons dels països perifèrics.

6.- Els estatuts del Banc Central Europeu (BCE) emfatitzen que el seu objectiu principal és la defensa de l’estabilitat de preus, és a dir, del poder adquisitiu de la moneda única. Des dels inicis de la crisi al 2008, fins i tot financers britànics com David Marsh han reconegut que el BCE ha estat el banc central que millor ha complert aquesta funció: només cal veure com s’han depreciat el dòlar o la lliura esterlina, provocant en aquests països una inflació que, des de llavors ençà, duplica la inflació de la zona euro. L’euro fort ha fet que els augments de preus de les matèries primeres hagin estat molt ben absorbits, mentre que al Regne Unit han elevat la inflació fins al 6% anual, tot castigant especialment la renda disponible de les classes més populars.

En les darreres setmanes veiem com els socialistes de tots els partits (una expressió que feia servir Hayek) culpen de la crisi el BCE: segons ells, aquest estaria segrestat per l’ortodòxia monetària alemanya i, per causa de la manca de compres massives de bons dels països periférics, la crisi s’estaria allargant i agreujant. La funció d’un banc central, però, no és actuar de prestamista d’últim recurs (“lender of last resort”) dels (mals) governs.

7.- El BCE ja fa de prestamista últim del sistema bancari el qual, en alguns països com ara el nostre, s’ha dedicat en els tres darrers anys a fer compres massives de deute públic. Així, els bancs a casa nostra han donat menys crèdit al sector privat, en una exemple clàssic de manual d’efecte expulsió (“crowding out effect”). Des del maig de 2010 el BCE manté oberta una aixeta de diners per al sector bancari, sense límit de quantitat, fet que ha aixecat veus crítiques a Alemanya perquè el BCE està disminuint els incentius a fer reformes a fons en els sistemes financers dels països intervinguts. El mateix es podria dir dels governs dels països amb dificultats; “per què fer reformes al mercat laboral, per exemple, si el BCE acabarà comprant tots els meus bons quan estigui a punt de suspendre pagaments?”

8.- Els socialistes de tots els partits també diuen que el BCE hauria de comprar quantitats massives de deute, tal com fa la reserva federal nord-americanda. Aquests demandes, però, obliden que els bons nord-americans no perden valor en els mercats, a diferència del que passa amb els bons grecs, italians o espanyols. Posats a comprar bons, el BCE hauria de comprar-ne d’holandesos, finesos o alemanys, que també guanyen valor en els mercats. Així doncs, es fa molt difícil de rebatre els qui acusen el BCE d’estar convertint-se en un banc dolent (“bad bank”), a la vista de com va creixent el volum d’actius financers de risc… i més ara que molta gent reconeix que Grècia no podrà fer front a tots els seus compromisos de deute.

9.- La compra de bons per part del BCE hauria de ser l’últim recurs, l’última munició en la lluita contra la crisi. Cal saber que, un cop superada la darrera trinxera del BCE, només podem esperar la desfeta de la moneda única. Des del maig de 2010 el BCE està comprant bons als mercats secundaris, però els governs dels països mediterranis encara no han implementat les reformes que han de restablir la confiança en les seves economies: potser esperen els socialistes de tots els partits una monetització el deute públic (compra massiva de deute per part del BCE)?

Sense creixement econòmic no serà possible en el futur tornar els diners del deute (interessos i capital) i això és el que descompten els mercats financers. Contra el tòpic els mercats financers, que som tots (tots els qui tenim fons d’inversió o plans de pensions, per exemple), són defensius més que no pas agressius: demanen més interès perquè veuen risc creixent en uns actius de deute públic que, per definició, són actius sense risc. Per tot això el BCE no hauria de comprar deute públic de forma massiva sinó és a canvi, com demanen els alemanys, de sobirania fiscal.