Ramon Tremosa

El primer govern tripartit va trigar tres anys a tancar la proposta de nou Estatut de Catalunya, mentre el PSC i el PSOE guanyaven temps per a consolidar-se als respectius governs. De la mateixa manera, el segon tripartit ha trigat tres anys a “tancar” la concreció del nou model de finançament previst en el nou Estatut, tot guanyant temps per a veure si finalment Montilla i ERC remunten en les enquestes. Tot i l’allau de propaganda inconcreta que han desplegat a gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació del país, ja veurem qui guanyarà les properes eleccions.

         1.- En els països avançats les grans reformes ocupen pocs mesos de tramitació parlamentària. A Finlàndia, per exemple, aquest setembre entra en vigor una profunda reforma de la universitat pública, que converteix tots els funcionaris en laborals i que obliga a que els rectors siguin gerents externs. A la Catalunya socialista, els referents de la qual són més a Sud-amèrica que a Europa, les aparents grans reformes que fan que tot segueixi igual passen per avorrir la societat, després de llargs anys d’estèrils i opacs debats: encara estem esperant les balances fiscals de l’Estat, després de la farsa de l’estiu passat, on el govern espanyol només es va aportar dades de l’any 2005, amb un infumable power point de 10 pàgines en les què hi havia fins a 6 metodologies diferents de càlcul (i sense cap comprovant de recaptació ni de despesa pública per territoris, a diferència de les 700 pàgines lliurades per a les balances fiscals entre 1991 i 1996). Negociar un model de finançament sense balances fiscals és com operar un genoll sense radiografies.

            2.- No es pot parlar de veritable federalisme fiscal quan el govern central se segueix reservant el monopoli de la recaptació de tots els grans impostos (IVA, IRPF, Societats, Especials i cotitzacions socials), fet que li proporciona encara avui el 75% de tota la recaptació impositiva de l’Estat. Federalisme fiscal no vol dir que els governs regionals i locals gastin el 50% de la despesa pública, sinó que són els governs regionals recaptin els grans impostos. Només això els dóna un veritable poder de negociació enfront dels governs centrals respectius. Aquesta és la lliçó que proporcionen els països federals com Alemanya, Canadà, Austràlia, Suïssa i els Estats Units… i també aquesta és la clau de l’èxit de Navarra i Euskadi davant de Madrid.

L’Estat espanyol, per aquest motiu, no és mai classificat com a país federal en els informes internacionals (OCDE, FMI,…), sinó com a país unitari amb la despesa pública parcialment descentralitzada. Mentre la Generalitat de Catalunya no recapti els impostos dels catalans seguirà la discrecionalitat del govern central, amb falsa aparença federalitzant, que serà qui determinarà quins seran els recursos que graciosament es faciliten a la Generalitat. El PSC porta 30 anys prostituint la paraula federalisme, votant una cosa a Catalunya i la contrària a Madrid, i mentre el PSC segueixi tenint l’hegemonia política el progrés nacional, econòmic i social de Catalunya seguirà frenat.

3.- El document que acaba de presentar la ministra Salgado és molt semblant al que fa sis mesos va presentar el ministre Solbes: és curiós veure la mutació del conseller Castells, que ha passat de les queixes amargues de llavors a les joioses concrecions d’uns 4.000 milions d’euros per al 2012 que no són citats en cap pàgina en el document esmentat. En el document és ben clar que serà el congrés dels diputats, en els propers anys, qui determinarà els imports dels diferents nous fons creats per a “ajustar i tancar el model” (suficiència, garantia, competitivitat, cooperació…). És paper mullat, per tant, el salt autonòmic de participació fins al 50% en els dos grans impostos de l’Estat, l’IVA i de l’IRPF. Un salt aconseguit per Artur Mas al 2006 negociant amb ZP, que fa que aquest sigui el darrer pacte de finançament de CiU, i no el de 2001 amb el PP.

El model pactat per CiU al 2001, per cert, va permetre quasi duplicar els recursos de la Generalitat entre 2002 i 2007 (de 12.000 milions a 19.000 milions d’euros). Els dos governs tripartits, en canvi, de moment han duplicat el deute públic de la Generalitat (el deute públic és el resultat de l’acumulació de successius dèficits públics, és a dir, d’excés de despesa pública sobre els ingressos públics). Segons el Banc d’Espanya el deute de la Generalitat, que entre 1980 i 2003 havia passat de 0 a 12.000 milions d’euros, de 2004 a 2008 ha crescut fins als 18.500 milions… i que al pas que anem a finals de 2009 pot arribar a ser de 24.000 milions d’euros!!!

           El pretès nou model, doncs, es basa en el mateix esquema habitual de càlcul de les necessitats de despesa autonòmica. És un model basat principalment en la població, amb correccions per altres criteris que sempre han afavorit altres territoris i perjudicat Catalunya. No es resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya i no s’eliminen els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que han pesat històricament sobre les finances de la Generalitat.

           4.- L’Estat, finalment, ha marcat un altre gol de possibles grans impactes futurs: el nou any base proposat pel Ministeri, i acceptat per Castells i el tripartit, és l’any 2007, un any de màxims en la recaptació dels tributs cedits a les autonomies (transmissions patrimonials, successions i donacions principalment). En el càlcul de les futures necessitats de finançament de les comunitats autònomes el govern central suposarà que aquestes ja disposen d’entrada d’uns tributs propis molt elevats, amb un any base extraordinari com va ser el 2007. Per què s’ha acceptat això sabent que, en el cas català, la caiguda de recaptació d’aquests tributs cedits en els anys 2008 i el 2009 supera el 50% en alguns casos?

El conseller Castells finalment ha coronat els quasi sis anys que porta a la conselleria amb massa serrells pendents de concretar. Tant de bo no sigui, per a Catalunya, un corona d’espines com la que ell es va col·locar també a Jerusalem l’any 2005, una foto que mai no ha estat publicada en cap diari, a diferència de les Carod-Rovira o Maragall. I pel que fa a ERC, una reflexió: ERC vol la independència i accepta indolent aquest desplegament del nou Estatut que lliga Catalunya molt més a la ratera del règim comú de l’Espanya autonòmica pretesament federal: governar vol dir evitar coses com aquestes, que fan que la diferència entre el que es promet a les eleccions i el que després s’aconsegueix governant creixi exponencialment. I per això ERC a cada elecció és més un partit d’ex-votants que de votants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!