Prop d’un miler de persones, la majoria mestres, pares i alumnes junt sanitaris i altres treballadors de la funció pública han protestat esta vesprada a Alzira contra el paquet de retallades aprovat pel Consell en entendre que es tracta “del major atac de la història al sector públic” , segons recull el manifest llegit a la Plaça Major pel mestre, Josep Antoni Fluixà. Tot seguit professors i alumnes de diversos col.legis públics i instituts de la comarca, així com una representant del sector sanitari, han pres la paraula per manifestar les seues problemátiques particulars.

Situació dramàtica

La concentració començava al voltant de les 6 de la vesprada al centre neuràlgic de la capital de la comarca i ha finalitzat poc després de les 19 hores davant l’Ajuntament d’Alzira després d’un curt recorregut pel centre de la ciutat i sense que es registrara cap incident.

Els manifestants portaven nombroses pancartes contra “les retallades del Consell” i a més contra el malbaratament dels recursos públics de la Generalitat i feien sonar els xiulets per cridar l’atenció de la gent. Representants dels cinc sindicats convocants de la protesta han entregat en el propi consistori una còpia del manifest junt un cartell on expresen la seua oposició al decret-llei aprovat.

Segons el responsable sindical de CC.OO. en la Ribera i la Valldigna, Miquel Puig, “la situació és tan dramàtica que demà, molt probablement, no hi haurà transport escolar” per als alumnes de l’IES de Càrcer que resideixen en poblacions com Sellent, Cotes i Antella entre d’altres perquè la Generalitat “deu a la companyia de transport al voltant de 20.000 euros”.

Fer caixa

Segons el manifest, “les mesures aprovades no pretenen ni racionalitzar ni ordenar les administracions públiques ni el sector públic, sinó fer caixa a costa de tirar-li mà al salari de les treballadores i treballadors, de les professores i professors”. I adverteixen els sindicats que “aquestes mesures no crearan més ocupació ni serviran per fer-nos eixir de la crisi econòmica, tot el contrari: reduirà el consum, les prestacions socials i els serveis públics”.

Puig lamenta, també que la conselleria d’Educació deu als instituts “les despeses de manteniment del darrer quatrimestre”. La situació és “prou complicada”, segons este sindicalista al centres ocupacional d’Alginet i Alzira i  dels de discapacitats de Polinyà, Alberic i Riola, a més dels centres concertats “on hi han molts mestres que no percebixen la nòmina davant el retardament en rebre el corresponent concert”.

http://www.riberaexpress.es/?p=36332

Unas 2.000 personas de la Ribera, según fuentes de la organización, se concentraron ayer por la tarde en la plaza Mayor de Alzira contra los recortes en educación aprobados por la Generalitat.

La convocatoria, primera en la comarca, fue coordinada por cinco sindicatos tras la celebración de una rueda de asambleas y se incluye en la campaña para «defender la calidad educativa, los servicios públicos y rechazar los recortes», según ha explicado a LAS PROVINCIAS el responsable de la federación de enseñanza de CCOO, Migue Puig.

Durante la lectura del manifiesto se ha querido manifestar el «rechazo al decreto que nos hace la vida imposible» y se ha calificado «de agresión personal a la enseñanza», los recortes que se están llevando a cabo. También se ha indicado que estas medidas «quieren hacer caja a costa nuestra» y que se está asistiendo a «un deterioro de la educación pública».

Además se ha avanzado que el próximo día 24, a mediodía, se hará entrega en presidencia de las firmas recogidas para que dimita el conseller de Hacienda. Finalmente se ha pedido «la participación masiva» para que «se visualice nuestro rechazo».

Otra muestra de oposición a los recortes se dio ayer en el Ies José María Parra de Alzira donde entre 150 y 200 alumnos de bachillerato se concentraron, ante las puertas del instituto, entre las doce menos cuarto y la una y media del medio día, para protestar por los recortes en educación. Según ha explicado a LAS PROVINCIAS de un grupo de primero de bachillerato, «nos deben dinero para pagar la calefacción, la luz y el material escolar» y los alumnos «decidimos convocar una huelga». El problema de la calefacción llega a tal punto que, tal y como señala el mismo, «las aulas parecen el Polo Norte, de hecho se está mejor en el patio al sol que dentro».

Con esta concentración los alumnos de bachillerato han querido demostrar que «no estamos de acuerdo con los recortes» y que «no queremos que se privatice la ecuación porque al final no nos dejarán estudiar», apunta este joven. La concentración fue gestionada por los delegados de las clases y durante una semana se han estado solicitando los permisos y las autorizaciones necesarias para poder llevarla a cabo. A pesar de que los profesores no se han unido si que, en algunos casos, han animado a los estudiantes. El subdelegado ha avanzado que tienen la intención de realizar más concentraciones en la plaza Mayor o en la plaza del Carbó junto a otros institutos.

http://www.lasprovincias.es/v/20120209/ribera-costera/alzira-acoge-protesta-comarcal-20120209.html

Dictat (Dictado | Childish Games), d'Antonio CHAVARRÍAS. Una parella acull a casa la filla d'un amic que s'ha suïcidat; però la presència d'aquesta menuda, de mica en mica, va desestabilitzant l'home, a qui li rebroten pors i dèries que ja creia superades, les mateixes que van dur l'amic a llevar-se la vida. Amb Juan Diego Botto, Barbara Lennie, Mágica Pérez. Producció catalano-galaico-mexicana, de l'autor de Susanna, Volverás, Las vidas de Celia.

Zoo (Kebun binatang | Postcards From The Zoo), d'EDWIN. Una noia, a qui de petita van abandonar al zoo, no n'havia sortit fins que un dia s'enamora d'un músic encantador. Al cap d'un temps, però, ella vol tornar a l'indret on la mare va abandonar-la. Amb  Ladya Cheryl, Nicholas Saputra. Coproducció indonèsia-alemanya-xinesa (prod. de Hong Kong i de la Xina), de l'autor de Kara, Anak Sebatang Pohon, The Blind Pig Who Wants To Fly. 

Avui (Aujourd´hui), d'Alain GOMIS. L'últim dia de vida d'en Satché, que sap que es morirà aquesta tarda. Un viatge interior pels fets de la seva vida i per les cruïlles amb què ha anat topant, on haurien estat possibles altres camins vitals. Amb Saül Williams, Aïssa Maïga, Djolof M'bengue. Coproducció franco-senegalesa de l'autor de L´Afrance, Andalucia.

L'adéu a la reina (Les Adieux à la reine | Farewell My Queen), de Benoît JACQUOT. Pel·lícula d'època, adaptació de la novel·la homònima de Chantal Thomas, sobre els primers dies de la revolució francesa, des de la perspectiva de criats de Versalles. Amb Diane Kruger (Maria Antonieta),  Léa Seydoux, (Sidonie Laborde, lectora de la reina), Xavier Beauvois (Lluís XVI), Virginie Ledoyen,  Noémie Lvovsky. Coproducció franco-espanyola, de l'autor de Tosca (2000), Villa Amalia (2009),  Au fond des bois (2010). Film inaugural de la Berlinale.

L´enfant d’en haut (L´enfant d’en haut | Sister), d'Ursula MEIER. Un nen de 12 anys, que viu a la vall industrialitzada, s'ha muntat un negoci de debò: puja amb el telecabina a les pistes d'esquí de dalt de la muntanya i roba tot el material que pot als turistes rics, que després ven a la canalla de baix. I quan la germana queda en atur, aquests calerons els van molt bé... Amb Léa Seydoux, Kacey Mottet Klein, Gillian Anderson, Martin Compston. Coproducció helvètico-francesa, de l'autora de Tous à table, Des épaules solides, Home.

Captiva (Captive), de Brillante MENDOZA. Inspirant-se en fets reals que van passar el 2001, el film recrea el segrest d'una dotzena d'estrangers en mans d'un grup terrorista islamista i explora la relació entre segrestats i segrestadors al decurs de la llarga marxa que van fer per la seva filipina. Amb Isabelle Huppert, Katherine Mulville, Marc Zanetta. Coproducció franco-filipina-alemanya-anglesa, de l'autor de Serbis, Kinatay, Lola...

Rebel (Rebelle), de Kim NGUYEN. En una guerra civil a l'Àfrica, una noieta convertida en nena soldat busca refugi enmig de l'horror i s'enamora d'un noiet de cabells blancs, amb qui fuig, delerosa de poder enterrar els pares —massacrats en un assalt i incendi del poblat—, per evitar que les seves ànimes vagaregin eternament perdudes com a fantasmes... Amb Rachel Mwanza, Alain Bastien, Serge Kanyinda. Producció canadenca, de l'autor de La citė, Truffe, Le Marais.

El cotxe de Jayne Mansfield (Jayne Mansfield’s Car), de Billy Bob THORNTON. Al moment que les protestes contra la guerra del Vietnam arriben al sud del Estats Units, un pare ja granat, d'una generació autoritària, no en té prou amb els seus fills —l'un, veterà de guerra que n'ha tornat ferit i l'altre antibel·licista drogoaddicte— que, al damunt, ha d'aguantar l'anglès amb que li va fugir la dona i els seus dos fills, que se li han convidat a casa per a atendre la darrera voluntat de la difunta, de ser enterrada a la seva terra. Amb Billy Bob Thornton, Robert Duvall, John Hurt, Kevin Bacon. Coproducció russa-nord-americana, de l'actor, músic i també director cinematogràfic, autor de Sling Blade, The King of Luck, All the pretty Horse.

À moi seule (À moi seule | Coming Home), de Frédéric VIDEAU. Una noia segrestada durant vuit anys aconsegueix escapar-se, però quan és l'hora de tornar a la normalitat no està disposada a renunciar, respecte a la família i la societat, a la llibertat que s'havia anat guanyant a pols durant el captiveri, respecte del segrestador. Amb Agathe Bonitzer, Reda Kateb, Hélène Fillières. Producció francesa, de l'autor de Le fils de Jean-Claude Videau, Variéte Francaise.

La Plana del Cèrvol Blanc (Bai lu yuan | White Deer Plain), de WANG Quan'an. Relat èpic sobre la brega d'una dona que, en el caos provocat per l'esfondrament de l'imperi xinès, queda entrampada entre dues famílies enfrontades per la possessió de la terra. Amb Zhang Fengyi, Zhang Yuqi, Wu Gang. Producció xinesa, de l'autor d' El casament de Tuya -Ós d'Or a la Berlinale 2007- i Apart Together (Tuan Yuan | Apart Together).

FOTO Cartell Oficial de Berlín 2012

Primera reunió informativa

Divendres 3 de febrer va tenir lloc a Cal Pastor de Seva, la primera reunió informativa sobre l’Assemblea Nacional Catalana. L’acte, obert a tothom, va comptar amb la presència d’una vintena de persones provinents de Seva, Balenyà i urbanitzacions.

La reunió va comptar amb la presència del portaveu de la coordinadora d'Osona per la Independència, Lluís Corominas, on, primer va explicar l’origen i el perquè de l’Assemblea Nacional Catalana, i després, el perquè de la necessitat de crear assemblees locals arreu del territori català, incloent, Balenyà, Seva i les 5 urbanitzacions.

La independència no és possible, és necessària

Lluís Coromines va recordar que l’Assemblea Nacional Catalana pren el relleu del que va ser l’Assemblea de Catalunya, una plataforma unitària que a finals de 1971 va aplegar a la majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país sota un programa de reivindicació de llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia.

Després, va repassar ràpidament l’estat actual dels Països Catalans, on després d’evidenciar la incapacitat de que Catalunya pugui trobar un encaix dins de l’Estat Espanyol de les autonomies i descartada la via estatuària, va recordar els fets més rellevants dels últims anys, des del primer referèndum per la independència a Arenys de Munt; les consultes independentistes del 13D a Osona i les posteriors que van haver-hi; la manifestació independentista més important de la història d’aquest país, el 10J a Barcelona, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional; les mostres de rebuig en contra de la sentència del català a les escoles del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; etc...

Coromines va remarcar que aquests fets, actes populars organitzats per la ciutadania, eren impensables fa molts poc anys. Com també eren impensables fa molt poc les declaracions recents de Roca Junyent, on assegura que el pacte constitucional està trencat; Jordi Pujol, on afirmava que l’única solució per tal de garantir la supervivència de Catalunya és la independència; o Artur Mas on afirma que, després de la sentència del Tribunal Constitucional, la via estatutària és morta.

Què és l’Assemblea Nacional Catalana?

El 30 d'abril de 2011, al Palau de Congressos de Barcelona, va tenir lloc la Conferència Nacional per l'Estat Propi, amb la intenció de constituir l'Assemblea Nacional Catalana al mes de març d’enguany, un organisme que aplegui el conjunt de l'independentisme i que defineixi un full de ruta cap a l'Estat Propi. L'Assemblea Nacional Catalana vol ser una plataforma transversal, popular i no partidista que aplegui tota la societat civil catalana i que treballi perquè d'aquí 3 anys, el 2014, es convoqui un referèndum vinculant per la independència de Catalunya. Tota la informació de l'ANC la trobareu a la següent pàgina: www.assemblea.cat

L’Assemblea Nacional Catalana vol contrapuntar la covardia de la classe política i pressionar a aquesta -des de la base i des de l’associacionisme, sense partits ni interessos partidistes-, perquè avanci irrenunciablement cap a la independència.

La importància de les Assemblees Locals

Coromines va destacar la importància d’estar organitzats territorialment i va animar a tots els assistents a constituir una Assemblea Local al municipi.

La reunió va acabar amb el compromís de tots els assistents per tal de motivar a la resta de veïns i veïnes per a poder crear el més aviat possible una Assemblea Local i començar a treballar en l’únic sentit que aquest país necessita: la independència!

El passat 23 de desembre de 2010 es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que, emparant-se en la nova jurisprudència constitucional ──fruït del recurs que el PP va interposar contra l'Estatut de Catalunya── obliguen a reintroducir el español al model educatiu català. La nova doctrina suposa a la Generalitat posar punt i final al model d'immersió lingüística en llengua catalana que caracteritzava el nostre sistema educatiu fins ara, afegint l'espanyol com a llengua vehicular en iguales proporciones que el catalán. 

Davant d'aquest embat tan greu contra un dels puntals del nostre ──ja de per sí── minso autogovern es va articular una resposta per part de diverses entitats en defensa de la llengua i que apleguen la comunitat educativa sota el paraigües d'Òmnium Cultural amb el nom de Som Escola. Les seves activitats fins ara han estat recollir signatures a través d'internet per avalar un manifest en suport de la immersió lingüística i proposar als ajuntaments l'aprovació de mocions de suport. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en executòries, va requerir a la Generalitat complir la llei i les sentències judicials també van organitzar concentracions davant dels ajuntaments catalans com a forma de protesta. 

En paral·lel a aquestes actuacions, un grup de professors va constatar que calia abordar el problema d'arrel. El diagnòstic que es va fer és inapel·lable: no ens trobem davant d'un problema de voluntat política i que actuacions de pressió per part de la societat civil o el govern de Catalunya davant dels poders espanyols puguin aturar. Ens trobem davant d'un problema molt més greu, ja que és d'índole legal. La desprotecció que pateix en aquests moments el català com a llengua vehicular de l'ensenyament és fruït d'un corpus legislatiu advers a la nostra llengua. I això només es pot esmenar donant una solució legislativa. De fet, la mateixa Generalitat de Catalunya i el seu president han reconegut al TSJC ──o més recentment a La Moncloa── que “el castellà també és llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya” i “qui vol estudiar en castellà a Catalunya pot fer-ho ja que se li dóna una atenció personalitzada”. 

Això és el que de cap manera pot acceptar la societat civil. I per aquests motius, per obrir un nou flanc d’acció contra les intencions espanyoles compatible amb les actuacions de Som Escola ──que fins ara no van més enllà de tenir mobilitzada la comunitat educativa en suport del model d'immersió── va néixer

l'Associació Cultural Escola en Català, que vol traçar una estratègia que va de barraca a l’arrel del problema, això és, provocar un canvi legislatiu

que doti al català de l'status legal d'única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. 

La primera acció duta a terme per Escola en Català va ser presentar una ILP al Parlament de Catalunya perquè els diputats catalans aprovessin una llei de blindatge del català a l'escola, i, d'aquesta manera, donar a la Generalitat un element legal vàlid on agafar-se per no complir les sentències del Suprem. Tanmateix, la ceguesa política d'una Mesa del Parlament amb majoria absoluta de Convergència i Unió, autoerigida en Tribunal Constitucional per a l'ocasió, va bloquejar la tramitació parlamentària d'aquesta ILP. 

Davant del bloqueig autonomista, Escola en català es va adreçar en auxili als diversos grups polítics de l'arc parlamentari català. El subgrup parlamentari de Solidaritat es va oferir a presentar com a proposició de llei el mateix text que Escola en Català havia redactat com a ILP amb una condició. Des de Solidaritat es va demanar que per evitar que aquesta iniciativa fos vista com a partidista i exclusiva d'un sol grup parlamentari, des d'Escola en Català s'exercís el dret de petició que preveu el reglament del Parlament de Catalunya. Això significa recollir signatures en suport d'aquesta llei per fer-les arribar a la Mesa del Parlament i als il·lustres diputats de la cambra catalana per palesar als nostres electes el compromís de tot un poble amb la seva llengua i el seu model educatiu. 

La generositat de Solidaritat de no voler capitalitzar aquesta línia d'actuació i cedir el protagonisme de la defensa de la nostra llengua al poble de Catalunya ens ha dut avui on som. Ens trobem en un moment on s'anuncia imminent una sentència contra la Generalitat de Catalunya per desacatament i no complir la legalitat vigent que imposa reintroducir el español a l'escola catalana. Un govern que, cal dir-ho, ha posat pals a les rodes a una llei que podria servir-li de coartada per ignorar les sentències espanyoles que busquen anorrear el català del nostre ensenyament. 

Així les coses, és el moment que el poble de Catalunya hi digui la seva. Cal assistir massivament a la concentració que el proper diumenge 12 de febrer a les 12 del migdia es realitzarà davant del TSJC per dir-li amb fermesa als tribunals espanyols que el poble català no acatarà les seves sentències. I també cal que el poble de Catalunya reculli centenars de milers de signatures per obligar moralment a tots els grups polítics d'obediència política no-espanyola del Parlament a blindar el català a l'escola per llei. 

Només així podrem aturar momentàniament aquest embat a la nostra línia de flotació més essencial i, no perdent de vista que, només amb el nostre Estat català podrem oferir la protecció que s'escau a la nostra llengua sense ingerències foranes que en cerquen llur desaparició.

Rubèn Novoa

(Extret de la Web de SCI)

------------------------------

Els Independentistes, que ja som el 53,6 % de catalans, no siguem incauts, el dit nomès se'l mama qui se'l vol mamar!

Durant molts dies se’ns ha estat bombardejant sobre si Rubalcaba o Chacón era la solució o no a tots els problemes del PSOE i jo pensava...i ami què? Tant me fa! Però quan d’un tema reps tanta informació, al final no pots quedar-te del tot al marge i sempre queda un xic de curiositat, també els hi passa als no “futboleros” que al final també opinen sobre si Piqué és o no un bon defensa.

Així de tant en tant em preguntava,  què tal Rubalcaba? Home,...és un senyor que sembla prou coherent, amb una certa consistència ideològica, amb uns quants triennis d’experiència,  que ja ha estat durant molt de temps en l’òrbita dels governs anomenats “socialistes” (us ho creieu això de que feien política “socialista”?), que potser si que ha contribuït al què pot ser l’ inici de la fi de l’activitat armada d’ETA,  però que és un derrotat recent en una comtessa electoral i que ja sabem que pensa d’aquestes coses tan rares que ens preocupen als catalans.

La veritat és que jo, que soc una mica garrepa en tot, no li he dedicat gaire temps ni a les preguntes, per manca d’interès, ni a les respostes, per òbvies.

Tots dos han estat figures destacades dels darrers governs espanyols que ens han portat a on estem ara en tots els temes i també en gran part dels que ens poden interessar de debò als catalans .

Tots dos, malauradament com molt altres polítics que es presenten com d’esquerres, progressistes, independentistes, nacionalistes  i altres adjectius semblants, em deixen molt fred. Així que a la pregunta, Rubalcaba o Chacón? resposta, ...si que en fa de fred, si...

Tito

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

Tradicionalment, el diumenge més pròxim al 20 de febrer (aniversari de la mort de Pompeu Fabra), una entitat excursionista organitza a Montserrat la Renovació de la Flama de la Llengua. Enguany i per primera vegada, serà un grup valencià qui organitzarà aquest acte. Concretament, serà el Centre Excursionista de Castelló, qui portarà la Flama a Montserrat en la 43ena convocatòria. Va ser el passat 28 de gener quan els excursionistes castellonencs encengueren la Flama a Prada, davant la tomba de Fabra. I des de l'1 de febrer, la Flama ha visitat les nostres comarques: des de la Universitat Jaume I i la Casa Matutano, on era rebuda per l'alcalde de Castelló, fins a Alcoi (amb un sentit homenatge a Ovidi Montllor) i des de Vila-real a la Font d'En Carròs, el Penyagolosa, Benassal o València, a la seu de la Societat Coral El Micalet i del Centre Excursionista de València. 
Quan la nostra llengua era perseguida, en els anys més foscos del franquisme, Montserrat va acollir la Flama de la Llengua, encesa per primera vegada el 1968, en commemoració del centenari del naixement de Pompeu Fabra. L'any següent, les entitats excursionistes van decidir que, cada any per aquelles dates, es renovaria a Montserrat la Flama de la Llengua, dipositada a l'atri de la basílica, en una llàntia amb aquesta inscripció: "l'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté la voluntat d'un poble". Segons els membres del CEC, "és un honor haver estat escollit enguany com a responsable d'organitzar aquest esdeveniment, que ja arriba a la 43ena convocatòria". 
Montserrat ha estat sempre un monestir arrelat a la terra i sensible a la nostra cultura. Per això acull cada any la festa de la Flama, amb el compromís de mantindre viva la llengua mil·lenària que hem rebut dels nostres avantpassats i que ha de ser vehicle de cohesió i d'ús normal en tots els àmbits de la vida.
Són molts els valencians que, al llarg dels anys, hem participat en la festa de la Renovació de la Flama. D'una manera especial vull recordar el nombrós grup d'Albalat de la Ribera i d'Algemesí, l'escriptora Isabel-Clara Simó o els escriptors Joan F. Mira i Vicent Pitarch.
En la Renovació de la Flama de 2012 col·laboren els ajuntaments de Castelló, Benlloc, Benassal, Alcoi i Vila-real, la Fundació Huguet de la capital de la Plana Alta, associacions culturals i excursionistes de Benicarló, València, Ontinyent, Peníscola, Pedreguer, Vila-real, Potries, Simat de la Valldigna, Costur, Castelló, la Font d'En Carròs, Castalla i Benicàssim, col·legis de Benassal, la Font d'En Carròs i Benlloc, la Societat Coral El Micalet i la Universitat Jaume I, entre d'altres. Enguany, el diumenge 19 de febrer a Montserrat, la Renovació de la Flama organitzada pel CEC (en el 80è aniversari de les Normes de Castelló) actualitzarà l'esperit del canonge Carles Cardó, que deia: "Hem d'utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees". 

Amb l'estil característic d'aquells escrits –"en aquesta taula lleugera i banal dels nostres aperitius"--, explica que ja havia estat a València altres tres vegades: per veure un partit de futbol, del qual hagueren d'eixir per cames; per assistir a l'estrena d'un dels seus drames, amb els nervis una mica cargolats; i com a turista, amb l'obligació de veure monuments i menjar paelles. Tanmateix, el darrer viatge ja ha estat diferent: "he anat a València només amb l'obligació de pronunciar un discurs i, llevat d'això, que a mi ja m'agrada, tot han estat convits i delicadeses".

Imagineu-vos la Junta Directiva del Rat Penat, a poc d'haver estat proclamada la República, quina papereta tenia per decidir el mantenidor dels Jocs Florals. Calia adequar-se als nous temps però amb moderació, que ells eren persones d'ordre i més aviat conservadores. Per això, Sagarra era el candidat perfecte: un escriptor molt reconegut, de Barcelona, però no massa republicà i de família aristocràtica, a més d'enginyós i popular.

I ausades que va descriure, amb enginy, la cerimònia jocfloralesca: "La festa del "Rat Penat" es de les coses més pomposes que es celebren al món. Els macers de la Diputació de València van una mica vestits de cardenals i una mica de gegants de la processó; tots de seda de primera i amb unes porres líquides i rutilants que semblen taronjades fosques. A més a més d'aquests grans macers hi ha l'alcalde i els regidors, que van plens de medalles, de plaques d'or i de cordons penjats al coll com serpetes tropicals. Tot el teatre està ple de senyores de la millor pell, músiques d'un metall intens i comprimit, carregat de camàndules i de notes greus que fan dissabte dels aires. Pronunciar un discurs en un ambient així és com entrar en el palau submarí d'un pirata i demanar la mà d'una sirena impossible. No us penseu, damunt de la roba millor que tinc, també m'hi varen posar unes grans medalles i uns grans cordons..."

Qui haja anat alguna vegada a alguna d'aquestes festes del Gai Saber convindrà que el dibuix del quadre està fet amb mà mestra. Amb mà de Sagarra. I encara, hi afegeix un parell d'observacions, sobre la llengua i la ideologia subjacent, que posen el dit a la nafra: "Jo em penso que València és una de les coses més suculentes del món; ells sens dubte estan molt de llur burgesia i de llur aristocràcia, que parlen un castellà remollit com el pa de dos dies, i ara encara es maregen amb debilitats monàrquiques i reaccionàries". I això que s'acabava d'encetar l'etapa republicana. Què hi farem! Sempre hi ha hagut valencians, del Rat Penat i arreu, que han estat molt (servils) de llur burgesia i de llur aristocràcia. Les quals, d'altra banda, volen ser espanyoles de primera i parlen un castellà de tercera.

València, 8 de febrer de 2012

Cada cop tinc més clar que Sarkozy no ploraria gens si finalment el Tractat d'Estabilitat que ell i Merkel proposen no acaba ratificat. En el fons sap que no li interessa. Un cop més estem davant de rei del camuflatge i la tàctica (allò que importa és aparèixer com un líder, tant és com ni en què). Compte, no és el cas de Merkel, que sí la veig més convençuda. Tot plegat encara aporta més confusió al debat.

Per altra banda, el Tractat comporta una pèrdua de sobirania democràtica a nivell estatal, sense que en contrapartida hi hagi un increment de sobirania democràtica a escala europea. 

Les pròximes setmanes els estats membres començaran els processos de ratificació. Estiguem preparats per a escoltar com diversos fronts (penso en el govern del PP, per exemple) ens diran que no hi ha alternativa. Discrepo. Sí que n'hi ha: proposo a continuació deu coses concretes de política econòmica que podria adoptar la Unió Europea, ja avui i a través de processos democràtics, per activar l'economia, generar ocupació i reduir la pressió del deute públic d'alguns països membres.


1. Enfortir de manera efectiva la llicència d'intervenir en el sector bancari (condició lligada a la salvació dels bancs) de la Facilitat d'Estabilitat Financera Europea i el futur Mecanisme d'Estabilitat Europeu. Exigir que aquests utilitzin la seva capacitat de donar préstecs i reduir els riscos del deute públic.

2. Transformar a mig termini el Mede en un Fons Monetari Europeu sota el control democràtic del Parlament Europeu.

3. Reduir els tipus d'interessos del deute públic d'aquells estats en risc, aquest seria el primer pas per adoptar Eurobons.

4. Blindar legalment els objectius (socials i ecològics) de l'estratègia EU 2020. És a dir, que no controlo només els pressupostos públics, sinó també la convergència real vista des del punt de nivells de pobresa, ocupació, diferència de gènere, contaminació, reducció d'emissions, etc.

5. Controlar els desequilibris macroeconòmics relatius als indicadors socials i mediambientals (com a coeficient de Gini, desigualtat, despesa en educació, petjada ecològica, productivitat dels recursos, etc)

6. Crear una nova legislació sota cooperació reforçada per assegurar la convergència a l'alta d'objectius socials com a renda mínima garantida, objectius de pobresa, igualtat de gènere, creació d'ocupació.

7. Augmentar el pressupost de la UE i dels seus recursos propis.

8. Implementar bons per a projectes per desenvolupar els objectius EU 2020 amb un clar component anti-cíclic per promoure polítiques socials, climàtiques i ecològiques, a través de la creació de vehicles del Banc d'Inversió Europeu garantits pel Banc Central Europeu.

9. Crear un pacte sobre impostos que inclogui: taxa sobre transaccions financeres, impost sobre l'energia, mínim europeu d'impost de societats, lluita contra l'evasió fiscal i els paradisos fiscals.

10. Regular el sistema financer. Reestructuració del deute insostenible i recapitalització a curt termini del sistema bancari europeu. Prohibir els productes financers els beneficis socials o econòmics no estiguin demostrats. Eliminar progressivament el sistema de "shadow-banking". Donar suport a les línies de liquiditat del ECB.

Repeteixo, sí hi ha alternatives a l'actual resignació. Tot això es pot fer immediatament, sense necessitat de revisar els Tractats. Només cal la voluntat política, i uns lideratges diferents, els quals tanmateix no caurà del cel, sinó que només seran possibles si a través de les urnes construïm les majories necessàries.

Però bé, aquest no és el tema amb el que em vull centrar. Al concert de divendres passat, una vegada més, i com passa a tots els concert haguts i per haver, arriba aquell moment, el final del concert. Bé, el final fictici del concert. Perquè tothom sap que allò està recontraplanificat, però en canvi tothom segueix la pamtomima. El músic marxa, els assistents aplaudeixen fervorosament, el músic surt a saludar, els assistents emprenent el crit de "no n'hi ha prou" i finalment el músic surt de nou a tocar 2 o 3 temes més.
Quina absurditat... si tothom sap que marxarem tots plegats quan els llums de sala s'hagin obert i soni música ambient. I tothom sap que el músic tornarà a sortir, és més, el músic ha deixat aquells 2 o 3 temes expressament per el segon final del concert.

Cal que fem tot aquest teatre? No podríem anar a un concert, que el músic toqués del principi al final i ja està? En sabríem? Ens agrada massa creure que tornen a sortir per nosaltres? als músics els hi agrada massa creure que són aclamats??

Per descomptat, són qüestions idiosincràtiques, però tot és plantejable, oi?

MOCIÓ- Proposta per reclamar la gestió pública i no privatització de l’extensió hospitalaria Arnau de Vilanova a Llíria.

La setmana passada es va engegar el procés al jutge Baltasar Garzón pel fet d'haver investigat els crims del franquisme. En aquest context, "Banda ampla" debatrà aquest dijous sobre la recuperació de la memòria històrica al nostre país.

35 anys després de la fi de la dictadura, ¿s'han d'investigar judicialment els crims del franquisme? ¿I els comesos durant la guerra? ¿Serviria per fer justícia i reconciliar-se amb el passat o només per reobrir ferides? ¿Els governs democràtics han fet prou per rehabilitar la memòria del que va passar o s'ha mantingut un pacte de silenci?

Al programa, que dirigeix i presenta Lídia Heredia, també es parlarà de com va afectar la guerra i la postguerra les famílies i de l'interès dels més joves per la història recent del país.

El plató de "Banda ampla" comptarà amb la presència de persones que van viure la Guerra Civil i la postguerra, així com de persones que investiguen el que va passar amb els seus familiars en aquella època. Entre els convidats hi haurà el president del Consell de Participació del Memorial Democràtic, Enric Pubill; el president del Col·legi d'Advocats Penal Internacional, Luis del Castillo, i la periodista de TV3 Montserrat Armengou, autora dels documentals "Les fosses del silenci" i "Els nens perduts del franquisme". També assistiran al programa convidats de Mollet del Vallès, Calonge i Capellades.

EL MONJO: * * *

http://www.imdb.com/title/tt1605769/

http://www.youtube.com/watch?v=3PPL5MzX-6g

http://www.youtube.com/watch?v=hP5YYkjITDI

http://www.youtube.com/watch?v=dEaTeC8Cc6E

http://www.youtube.com/watch?v=-ba3B4ICqkE



 

 

Per un costat tenim l'asfíxia premeditada de les finances de la Generalitat per part d'Espanya. La idea és fer inviable la Generalitat per a rescatar-la a canvi de competències i centralització. El concepte és senzill però eficaç: la Generalitat viu al dia per a pagar les nòmines i mantenir un equilibri social cada vegada més precari. Quan la situació sigui insostenible el govern central es farà càrrec de competències importants com educació i sanitat, presentant-se com el salvador i elevant les virtuts d'un sistema centralitzat enfront d'unes comunitats autònomes deficitàries i corruptes. En aquest sentit juguen un paper importantíssim els mitjans de comunicació, que fa anys que culpabilitzen les C.A. de tots els mals (amb l'ull ficat a Catalunya, bàsicament).

Convoquem a tots els membres de  la comunitat educativa a la tancada contra les retallades i per la defensa de l'ensenyament públic a Catalunya, que tindrà lloc el proper dijous 9 de febrer a l'escola Abril de la Canonja. Una escola que el Departament d'Ensenyament pretén tancar el curs vinent adduint raons "demogràfiques"...

Aquesta tancada pretèn ser l'inici d'una campanya de diversos tancaments que s'aniran realitzant pel territori i que pretenen visualitzar el desmatellament encobert que s'està fent de l'ensenyament públic, davant dels nostres ulls, de forma quotidiana i sense pausa: recursos materials, humans i econòmics, eliminació de serveis, condicions laborals dels treballadors i treballadores del ensenyament, privatització de certs serveis fins ara públics.. (Continua)

Segons el director del circ, Matt Blasy, el cable que va causar la caiguda del motorista estava massa baix i això va causar l'accident. Els dos artistes es recuperen favorablement a l’hospital. 

Un espectador va gravar l'accident. 

Vuitanta anys d’un pintor català universal. El dia 13 de desembre de 2003, dissabte, mestre Tàpies fa vuitanta anys, i això és una magnífica notícia. Fa mig any vaig veure a Lleida una gegantina exposició antològica en la qual es podien contemplar les fites d’una trajectòria creativa rica, complexa, poètica i inacabable. Ell, acompanyat de la seva dona,Teresa, es passejava i mirava els quadres, s’aturava especialment davant alguns i contava anècdotes de la seva producció. M’impressionà aquesta fortalesa d’un home que no s’atura d’obrir-nos les visions quan m’acabava de contar que tenia problemes de pèrdua de visió. Era com una gran paradoxa, com un oxímoron. Era el fet exemplar d’un home lluitador: un pintor lluitador. Quan passàrem devora una gran tela amb una creu que era una T, amb un peu dibuixat amb grafit damunt el blanc resplendent de la calç, em digué: ‹‹Aquest el vaig fer aquest estiu passat a Campins››, i em vingué al cap tot el que la paraula Campins em mostrava: aquella masia del Montseny on Tàpies té un gran taller en què fa feina els mesos de calor.