Rafa Climent
http://www.youtube.com/watch?v=XyG1f0GZ6I4

Pere Mayor
http://www.youtube.com/watch?v=QnMLnRuXMKE

Pepa Chesa
http://www.youtube.com/watch?v=z6bRxfyRXsk

Joan Francesc Mira
http://www.youtube.com/watch?v=pPu62IwoIsQ

Ignasi Bellido
http://www.youtube.com/watch?v=sOx8SjQkq8s

RAFAEL CARBONELL
http://www.youtube.com/watch?v=Zr5qql7FlEc

JOSEP LLUÍS MELERO
http://www.youtube.com/watch?v=cXjsAbCgZco

Josep Miquel Moya
http://www.youtube.com/watch?v=1hmiNgdhLkQ

Emili Selfa
http://www.youtube.com/watch?v=YuyZa8sONiQ

Josep Maria Pañella
http://www.youtube.com/watch?v=by9alp0tkb4

Morera
http://www.youtube.com/watch?v=Y3qtPdeqBt4

Bon dia, vos pase una informació sobre una web de noticies que permet incloure opinions i notes de premsa. Heu de manar un correu en contacte (http://www.valencianoticias.com/contact) dient que voleu donar-vos d’alta com a redactors, heu de dir qui sou i quines notes de premsa voleu incloure.

Si vos ho accepten podreu incloure totes les notes de premsa que vulgueu amb fotos.

La web te al voltant de 2.000 visites diàries el que suposa unes 50 o 60 mil visites mensuals. El 80% de les visites son del País Valencià. Pot ser interessant per a difondre les nostres notes de premsa. La web es www.valencianoticias.com

Podeu vore de quin peu calça el coló al següent enllaç:
http://semanariocalpino.es

Si voleu fer-li saber el vostre descontent amb la seua política antivalenciana, i anticalpina, solament ho de clickar ací:
http://semanariocalpino.es/index.php?option=com_contact&view=contact&id=1&Itemid=10

i deixar-ne constància. Altres adreces de correu electrònic pertanyents a la revista d’aquest senyoret són:
redaccion@calpecom.com
publi@calpecom.com

A valencianisme.com ja se n’està començant a parlar, del tema:

“Europeus residents a Calp organitzen una campanya contra l’oficialització del topònim en valencià”
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1342&Itemid=1

Post “Campanya a favor de Calp i del seu nom”
http://www.valencianisme.com/forums/viewtopic.php?t=3851

Cal escampar nótícies com aquesta i donar resposta als atacs. I cal fer-ho ja!

Per què no organitzar una recollida de signatures internàutica en favor del topònim "CALP" (l'únic oficial des que el ple de l'ajuntament calpí ho va aprovar) per tal de contrarrestar la campanya iniciada pels forasters?

Estimat Ximo,

Només fer alguns aclariments al respecte que afirmes en el teu blog, suggerit a causa del meu darrer.

La presència del nacionalisme jove tricolor, de la JV i d'altres, a la Processó cívica servia per a molt més que per a "emprenyar" a ciutadans ben intencionats que senten la seua valencianitat dins d'una identitat regional vigorosa.

Servia, allò primer, per a emfatitzar que hi havia un moviment nacionalista visible i coherent en el bàndol tricolor. A més oferia la possibilitat d'integrar-nos en un discurs nacionalista valencià a aquells que havíem construït la nostra valencianitat en base a l'orgull de ser i sentir-nos valencians, a través dels més diversos motius, com ara la sensació de no pintar fava a Espanya després dels fastos de l'any 92.

Gràcies a la construcció d'un discurs des del valencianisme jove tril'amic Davó en elcolor fins i tot es pogué oferir a molta gent alguna cosa més raonada i raonable que fer la definició pròpia del país com alguna cosa més que ser "anti", i amb una vocació nítidament pacificadora. I això fou ben important perquè lligava també amb els esforços de molta altra gent, provinent de la manifestació de la vesprada, que també s'estimava la finiquitació del conflicte lligat a la manca d'una definició identitària valenciana compartida. Com reconeix l'amic Davó en el seu blog, era una bona ocasió per tal que jóvens valencianistes de l'altra vora del riu reconegueren que hi havia d'altres realitats en l'àmbit del valencianisme que pagava la pena conéixer i treballar plegats.

També és de veres que molta gent es quedà en l'"anti" sense voluntat o capacitat d'evolucionar, i que sense representació política normalitzada, estan cada volta més radicalitzats i van cada dia més de la mà de l'extrema dreta. Utilitzant cada volta més la violència com a vertader senyal d'identitat de la seua acció, tal i com dramàticament sabem organitzacions i persones lligades al progressisme i el nacionalisme en este país. I més concretament en el BLOC, que patim constants atacs tant a les nostres seus com a als nostres militants. Esta gent ha perdut tota mena de referències polítiques i només s'escuden amb les referències més predemocràtiques del "blaverisme" per tal d'autojustificar les seues condemnables actuacions.

Sense entrar a qüestionar allò que relates entorn de la percepció de tos pares, "Mon pare i ma mare, que podrien pertànyer a eixa categoria escassament fonamentada des del punt de mira sociològic que alguns anomenen "gent normal", no entenien l'independentisme "blavero" ni tampoc l'independentisme "catalanista"; els indignaven els insults contra Espanya tant si es feien pel matí com si es feien per la vesprada", trobe que la conclusió que busques no és ajustada. A banda que les proclames que es podien sentir al matí o la vesprada des dels sectors més nacionalistes diferixen bona cosa pel que fa a la seua extremositat, la presència del matí podia resultar ser la versió més heterodoxa d'una manera d'entendre la valencianitat, era l'extrem d'un espai i això provocava en alguns casos incomprensió o rebuig. Tanmateix la versió oferida a la vesprada, concretament si en parlem dels sectors més juvenils, està en una altre món o almenys així trobe que es percebuda pel tipus de gent sobre el qual entenc que estàs fent la comparació. La distància amb l'imaginari simbòlic majoritari de la ciutadania valenciana, i més encara en el cap i casal, era molt menor si ens posem a comparar.

De la meua percepció de la "mani" de la vesprada vull reexplicar-me. Segurament he passat massa ràpid sobre el que volia expressar davant la meua percepció de la manifestació de la vesprada. Quan parle d'emprenyament ho faig des de la sensació que en eixa manifestació també estan els meus, bona part dels meus, com tu bé dius aquella gent que aposta per la plena normalització del valencià, que defensa l'escola i la sanitat públiques, coincidisc amb amigues i amics que creuen en la comarcalització com a instrument per vertebrar el País, i em sent a gust quan veig vells coneguts, gent gran i gent més jove amb qui puc, i podré, comptar per defensar l'horta, per impulsar un urbanisme sostenible, per aconseguir un millor finançament per al País Valencià, per fer polítiques socials avançades, per aconseguir que homes i dones siguen iguals... però també sóc conscient que la lectura política d'eixa manifestació no ha estat positiva per al valencianisme. No ha estat allò que una mobilització tan important hauria d'haver-hi contribuït a l'arrelament polític i electoral del nacionalisme valencià. I ha sigut, en massa ocasions, a més del punt de trobada de la gent a la que feia referència, citant-te, una conjunció de maximalismes estètics i una apel·lació subterfúgia en el missatge oferit al vot útil que deixaven en fora de joc al valencianisme polític. El "no volem Zaplana" era clamorós. I era això, i tal volta el verb emprenyar no era el més adient, l'estat d'ànim que volia definir.

Una altra cosa a aclarir, a fonamentar més detingudament, són les vies d'accés a la valencianitat nacional a les quals feem referència en els nostres escrits, i parlant dels anys noranta. Jo en conec abastament eixa "síndrome de COU" a la que feies referència. Ha marcat la definició política de molts jóvens que hui en dia militen en el valencianisme polític. Però hi havia d'altres, tanmateix.

Ell diu que va començar a parlar valencià després d'haver-se fet nacionalista, una trajectòria inversa a la meua i a la de les persones afectades per la "síndrome de COU". No havia conegut mai ningú que haguera fet "el pas" d'eixa manera, així que supose que eixa és la clau per entendre aquella gent que es desganyitava cridant "Vixca Valéncia" (sic) i després parlava en la llengua de Cervantes. Eren valencianistes abans i tot de parlar valencià.

Sí, això va ser una realitat, i supose que hui en dia seguirà sent-ho, llegint com llig els blogs dels jóvens valencianistes d'ara. Anem a pams. En la ciutat de València hi havia un bon grapat de jóvens que la seua conversió en valencianoparlants venia derivada de la seua afirmació nacional valenciana. S'arribava al nacionalisme per l'orgull de ser valencians, per l'estima a un país del qual fas el teu marc d'adscripció nacional.

El canvi de llengua venia donat per tant solucionar la incoherència de sentir-te valencià i no parlar la llengua pròpia. És clar que també hi havia aquell burrot que els feia la vida impossible als professors de valencià, però eixe no estigué mai en l'òrbita del nacionalisme tricolor del qual jo parle, i si ho estigué es reciclà ben prompte. O també existien aquells que des de la comoditat feien l'equació ràpida. Davant el conflicte, ja em va bé en castellà.

Ara et vaig contar una anècdota. Jo també sóc d'institut públic del cap i casal. Jo era el "blaver" de la classe i discutia amb els profes "panques", acompanyat d'una relació personal ben cordial amb ells. El seu drama era que jo, el blaver, que les parlava de pseudoteories lingüístiques, i els renyia amb amabilitat per no posar l'accent en la valencianitat orgullosa sinó en deixar clara la unitat lingüística com a factor suprem de salvació de la llengua, era l´únic valencianoparlant de la meua classe, a partir de 3er de BUP, i a més el que lluitava colze a colze amb ells, i fracassàrem plegats, per demanar una línia de valencià per a l'institut. I no escric tot això per tirar-me flors, sinó perquè això no era un cas excepcional.

L'educació en el valencianisme sentimental, la passió futbolera del VCF o el sentiment de frustració al comprovar la invisibilitat dels valencians, han sigut diversos camins que han conduït a persones a fer-se nacionalistes declarats, tot i que en aquells temps marcant un camí diferent al que heu recorregut la gent de la "síndrome de COU". Allò important, allò més important és que bona part de tota aquella gent va coincidint en un mateix camí, treballa coordinadament i construïx des de la pluralitat un valencianisme que encara està lluitant per fer-se adult

Siga com siga, i acabe, eixe és una reflexió producte d'un dia on trobe que es visualitzen massa estentòriament les contradiccions i les mancances del nacionalisme valencià, i això també haurà palesat la cruesa d'alguna part del text. El meu text circulava en torn a sensacions i percepcions, per la qual cosa entenc que no cal elevar-les a la categoria de veritats absolutes, i si subjau alguna mena de retret van dirigit sobretot a què entenc que el valencianisme polític encara té problemes importants a resoldre per tal d'erigir-se com a discurs majoritari en la societat valenciana, o almenys, com a discurs que tinga una traducció política molt més potent que l'actual. Perquè ja sé que estem en una democràcia i la realitat és la que és, però també sé, com segur coincidiràs amb mi, que hem d'establir les estratègies correctes per sumar adhesions i confiances de moltes persones en este país, fins i tot els nostres pares, que no es veuen a hores d'ara representats pel valencianisme polític progressista, tot i que són votants amb sacrificat esperit paternal/maternal.

Salutacions ben cordials des del respecte cap a una persona que compartix amb mi projecte polític, al qual hem arribat des de biografies ben diferents, i sobretot la il·lusió de construir un país digne i valencià.