L'argument de Plató és el parany intel·lectual que les passions de la vanitat o l'ambició tendeixen a l'oportunisme de les bones consciències. Respecte al deure votar n'hi ha prou amb insistir en el que no ens cansarem mai de repetir: «No pot ser deure moral el que és un dret potestatiu; ni pot ser cívic o civil el que pertany exclusivament a l'esfera de l'ordre polític»..

Els sectors del cos electoral que estan en desacord amb aquest Règim, o amb la seva Administració, haurien de saber destriar les fronteres de la coherència quan tenen l'ocasió d'usar drets igualment vàlids, però de molt diferent significat per a la legitimitat del Sistema, com el de votar en blanc i el d'abstenir-se.

 Entre ells hi ha la distància espiritual que separa a l'agnosticisme de l'ateisme. Perplex davant el dubte, l'agnòstic admet la possibilitat de l'existència de Déu. L'ateu la nega perquè és il·legítim demanar que es provi la no existència de Déu. Voten en blanc els agnòstics en política que no saben deduir les maldats partidistes de la naturalesa oligàrquica del Règim que dóna forma i vida a tots els partits. I votarien sens dubte  a un de nou que donés fe a les seves esperances, de la mateixa manera que l'agnòstic en religió es faria creient si, de sobte, s’obrira el cel i aparegués sobre tots els pobles i planetes de l'univers una figura tot dient SÓC DÉU! No vol saber, per temor a les seqüeles morals de la intel·ligència natural, que això és tan impossible com esperar que ploguen figues o fruits democràtics d'una Oligarquia Constitucional versus Partitocràcia.

Quant a la utilitat del vot en blanc, en contrast amb la pretesa inutilitat de l'abstenció, una simple observació i un senzill càlcul basten per destruir l'argument. La bubota de tots els partits és l'abstenció. L'única cosa que al seu judici faria perillar al seu Règim.

 Gens els preocupa, en canvi, la dimensió del blanqueig de vots, ni la nul.litat mitjançant postals de tota casta. El Sistema paga una caríssima propaganda perquè la gent acudeixi a les urnes, arribant fins a l'extrem de presentar l'assumpte, amb cínica falsedat, com si fos una obligació civil, o un càrrec de consciència per al ciutadà.

Tanmateix no gasta ni una sola paraula de condemna del vot en blanc. La raó és senzilla. És impossible que els vots en blanc arribin a superar un sostre significatiu. Doncs molt abans que s'aproparen al deu per cent naixeria un nou partit que els recollís. Cosa que no pot succeir, per principi, amb l'abstenció.

 Si aquesta aconseguís, en l'Estat de partits dels països europeus, les proporcions que adquireix en les eleccions federals d'EUA el Règim s'esfondraria en l'acte. El vot en blanc pressuposa la conformitat amb el sistema electoral i la Constitució de la Monarquia de Partits. I en expressar el seu total desacord amb totes les llistes en lliça, està somiant amb un partit que, a més de ser lleial al Règim, sigui verídic, lliure, competent i just.

Un impossible vaja. En recusar als partits de l'ordre polític creat per la Constitució sense recusar a aquesta, el sentit del vot en blanc s'identifica, en la seva incoherència, amb el d'aquella extravagant paràbola on Jesús condemna a la fidel figuera perquè, en lloc de donar el seu fruit quan no era temps de figues, va obeir a l'ordre natural decretat per la Constitució Universal del seu Pare.

En tot el temps que ens ha tocat viure d’ençà la mort d’en Franco hem tingut oportunitat  d’aprendre moltes coses del món de la política i del propi règim que l’heretà. La tan oïda i baquejada transició democràtica, exemple deien, de virtuts exportables a d’altres contrades de vivencies semblants, no fou sinó l’inici d’un enorme engany, un repartiment de l’Estat en porcions adients a cadascuna de les organitzacions que d’aleshores ençà, en conformarien l’ànima. No poguerem gaudir d’un període constituent, formatiu de l’embrió institucional i de debat que hagués acabat amb una Constitució com calia. No, a Espanya les coses foren d’una altra manera, quatre gats amb noms i cognoms ben coneguts pactaren el repartiment de la dita herència franquista a canvi d’un mirar cap endavant sense exigir la restauració del dret i la demanda de responsabilitats criminals. El resultat despres de trenta anys n’és evident. Corrupció generalitzada en tot l’entramat institucional, de la base del règim local fins a les Corts i la casa reial. I com ha estat possible això?

Si la democràcia en un règim de llibertat política consisteix en la participació del poble en els afers que li pertoquen mitjançant diputats electes en àmbits territorials d’un nombre de població determinada i la conjunció de tots plegats en les Corts on hom debat propostes, les vota i consigna lleis. Resulta què la partitocràcia que sofrim ens sostreu, primer, l’elecció del diputat, que n’és triat per la gerència del partit o en tot cas l’organització reduidíssima del mateix, el debat parlamentari que consisteix en un empobriment extrem de les propostes de llei, una per cada partit institucional. I el vot amb noms i cognoms dels diputats. Hi ha una fèrria disciplina de vot o de partit i qui es mogui no eixirà en la foto o caurà de la llista. Només amb aquestes consideracions n’hi hauria prou per a desqualificar un règim pretesament democràtic però a Espanya passa per ser capdavanter i l’essència mateixa de la llibertat! Punyetes.

Si entrarem en l’anàlisi de la separació de poders, condició sine qua-non d’una democràcia, ens trobaríem total i absolutament desemparats. I el mal és, que no potser de cap altra manera. Si resulta que qui talla el bacallar en l’àmbit judicial, allò que nomenen Consejo General del Poder Judicial és motiu de grapades d’uns i altres quina independència judicial voleu que hi haja? No pot haver-ne gens ni miqueta. I la judicatura s’hi mou al ritme que li marquen també els partits. Ara el del govern i adés el de l’oposició. Els corol.laris tenen ben poca cosa a dir però, com a contrapartida en son abastament remunerats.

A tall de colofó diré que en som més i més els qui cada dia que passa veiem més clar tot l’entramat parany ordit per una casta oligàrquica que reclama periòdicament el vist i plau de la ciutadania per a que res no canvie. I avisem de que no son gens de fiar el qui resolguen a dir  que la democràcia espanyola és equiparable a la de qualsevol país occidental. Son els qui l’endemà del dia d’urnes s’hi passaran per l’entrecuix promeses, il.lusions que potser algun dia cobejaren.