Primerament, voldria donar les gràcies per la seua presència a la professora Maria Conca, al professor Antoni Furió, al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, a la facultat d’Història per prestar-nos aquest saló d’actes i a tots vosaltres per la vostra assistència. Gràcies!

"Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari d'irreductible catalanitat que inspirà les normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara. (...) Ací, el que ha de quedar clar és que el valencià -el català que parlem al País Valencià- és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. (...) Bo és que, ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible. Personalment, crec que no tot és una qüestió de divergència d'ortografies; en realitat, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!"

Amb aquest fragment del discurs que Joan Fuster va realitzar el 1982 a Castelló per celebrar els 50 anys de les normes, vaig començar a conéixer l’homenot de Sueca. Quan vaig escoltar aquell “Fuster 82-02” del disc Terra, d’Obrint Pas, en vaig quedar enamorat: aquella fermesa en cada paraula, aquell adjectiu inamovible ací, aquell silenci entre les frases més impactants allà. Si va ser un gran descobriment? I tant! En un món, on la majoria de joves es llançaven cap a la dreta, cap a l’àguila o cap a l’odi al valencià, conéixer un savi de la mida de Fuster, amb un discurs tan directe, em va emocionar. Començava l’institut, però vaig haver de buscar pel meu compte informació sobre aquell que “va morir com va viure: sense ganes”. Sueca, 1922-1992. No va eixir d’aquest bell poble de la Ribera Baixa, i va saber arribar arreu de tots els Països Catalans. Va ser l’eix vertebrador de la nostra cultura.

Paral·lelament –dieu-me ingenu si voleu, però no ho sabia–, em vaig preocupar per esbrinar la història del nostre petit país, i una llibretera no dubtà: Nosaltres, els valencians. Amb 13 o 14 anys, em vaig aventurar amb la seua lectura. Només vaig resistir fins a la meitat; hi havia dates i fets que no comprenia. Tanmateix, uns pocs anys després, i havent fullejat Diccionari per a ociosos, Babels i babilònies, Raons i paraules, Combustible per a falles, Consells, proverbis i insolències i altres etcèteres, m’hi vaig atrevir. I ho vaig aconseguir. I hi vaig gaudir. I hi vaig reflexionar... Amb 50 anys de diferència, i amb algunes anotacions i correccions, Fuster continua tan vigent com sempre. Supose que allò deu ser la màgia dels “clàssics”. Les crítiques a una dreta casposa idèntica a l’actual; l’autocrítica a l’esquerra, a qui els cal “un manual”; l’eclecticisme i l’escepticisme que presenta en cada línia; l’omnipresència en gairebé tots els camps culturals (art, música, història, literatura, política...), o la contundència de les seues tesis, tot i que ell defugia els dogmatismes (ja ho deia: “La bona fe, la bona fe... Els fanàtics, veus?, tots són gent de bona fe”) i incitava a la conversa, al debat, a la dialèctica.

I això mateix passa en el llibre del qual se celebren 50 anys. Nosaltres, els valencians haurà sigut criticat, haurà sigut censurat (encara que a la 3a edició; les dues anteriors van aconseguir passar el censor), haurà sigut cremat, però mai, absolutament mai, ha estat refutat. Com he comentat abans, haurà encertat algunes coses i haurà errat en altres, però ningú dels seus “crítics” –si mereixen aquesta etiqueta– ha escrit una obra amb la documentació contrària.

Així, aquell 1962 va suposar un abans i un després per a nosaltres, els valencians, que és una altra forma de dir-nos catalans, però també per als catalans del nord i de les illes. Malgrat que els atacs se centraren primer en el seu País Valenciano, el van titlar igualment de traïdor, el van amenaçar, li feren pintades en la seua casa, van cremar la seua efígie en la falla de davant de l’Ajuntament de València mentre les autoritats exclamaven rialles perilloses i es fregaven les mans amb deler, i li van posar dues bombes que van quedar ràpidament en l’oblit per als que governaven. No obstant això, ell sabia que l’odiaven, però no li va donar importància. Però, al mateix temps, l’obligaven a odiar-los, i això ja va ser més perillós.

Més perillós per què? Perquè va ser capaç de despertar el valencianisme i el catalanisme, entés tot com una unitat; perquè, a pesar de tots els obstacles, no s’amagà mai i treballà per la nostra cultura; perquè, gràcies a ell, entre alguns altres, hui parlem, pensem, estudiem i estimem en la nostra llengua, i tenim clar quines són les nostres arrels i quin és el nostre futur, el qual, amb tanta lluita, ja comença a deixar de ser utòpic per a esdevindre real.

Hui, ací davant de tots vosaltres, tinc l’honor, l’orgull i el plaer de presentar dos dels millors estudiosos de l’obra fusteriana del País Valencià. En primer lloc, comptarem amb la professora Maria Conca. Nascuda a Beneixama, un poble del sud del nostre país, Maria Conca i Martínez és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Crec que tots els filòlegs –i estudiants d’altres camps– hem tingut la sort de passar, si no per les seues classes, almenys per les seues obres, i n’hem aprés un fum: Escola i llengua al País Valencià (1976) o Text i gramàtica: Teoria i pràctica de la competència discursiva (1998), juntament amb les professores Maria Josep Cuenca, Gemma Lluch i Adela Costa. Especialitzada en la paremiologia o l’estudi lingüístic dels proverbis i la fraseologia, Conca ens ha aportat una grandíssima riquesa en forma d’articles en revistes especialitzades, com Caplletra, o en forma de volums, com Paremiologia (1987), orientada al públic universitari, i Els refranys catalans (1988), que ja ha conegut quatre edicions. A més, amb el professor Josep Guia també ha publicat Els primers reculls de proverbis catalans (1996), que els valgué els premis Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular i el Manuel Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua Catalana, així com nombrosos treballs i articles de caire filològic, entre els quals destacaria “Un complex d’inferioritat lingüística”), i polític, amb un clar compromís militant des de l’esquerra i l’independentisme.

Tot seguit, tindrà la paraula el professor Antoni Furió, procedent de Sueca –què tindrà aquesta ciutat que trau tantes eminències?–, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i president des de l’octubre passat de la plataforma Valencians pel Canvi. Durant més d’una dècada, fou el director de les Publicacions de la Universitat de Valencià, i dirigeix la revista L’Espill, fundada, al seu torn, per l’homenot a qui li dediquem l’homenatge. És, també, membre del consell de redacció de revistes com Revista d’Història Medieval, El Contemporani, Recerques, Anales de Historia Antigua y Medieval (Buenos Aires) o Continuity and Change (Cambridge). El 2010, i sota el lema “La força de la raó acadèmica”, Furió es va presentar a les eleccions rectorals d’aquesta universitat, sent l’única via realment valencianista. Desgraciadament i encara que no guanyà, sempre s’ha sentit i ha procurat, com ell mateix ha dit en algun mitjà, ser un universitari a temps complet i amb dedicació exclusiva, compromés amb l’ensenyança, la investigació i la política universitària. Però és quan mires la seua obra, que te’n quedes bocabadat: Història del País Valencià (1995/2001) o El rei Conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda (2007), a més de tot el temps que ha dedicat a la figura de Fuster, amb la direcció de la publicació de la Correspondència de Joan Fuster, de la qual ja han aparegut 10 volums, o amb l’edició de l’Obra Completa de Joan Fuster, que ja compta amb tres volums: un de poesia, dibuixos, vinyetes, aforismes i diari; i els altres dos d’assajos i articles d’opinió. Aquesta tasca l’ha compartida amb el també escriptor i hereu de l’obra fusteriana, Josep Palàcios, també suecà.

Com veieu, quasi res porta el diari.

I és que parlar de Joan Fuster és parlar d’ambició, d’il·lusió, de canvis, d’esperança, de coratge, de saviesa, de país, de països, de cultura, de ciència. Parlar de Joan Fuster és parlar de Marx, de Montaigne o de Voltaire, però també d’Eugeni d’Ors o de Teodor Llorente. Parlar de Joan Fuster és parlar de memòria, d’arrels, de senzillesa, d’ironia. Parlar de Joan Fuster és parlar de la Santíssima Trinitat, no la que trobeu a la Bíblia, sinó a la de carn i os, formada per Estellés i Sanchis Guarner. Parlar de Joan Fuster és parlar de Josep Iborra, de Josep Miquel Bausset, d’Enric Valor, de Raimon, d’Ovidi Montllor, de Lluís Llach, d’Al Tall, de Miquel Gil, d’Obrint Pas. Parlar de Joan Fuster és parlar de tots els professors que ensenyen el i en valencià –el català de tots–, de tots els mestres que defensen la llengua dia a dia, de tots els metges que atenen amb un “com està vosté?”, de tots els llauradors que sembren la terra, de tots els panaders que cada dia venen el pa amb un somriure. Parlar de Joan Fuster és parlar d’odi, de feixisme, d’opressió, de racisme, per a uns, però d’estima, d’afecte, de llibertat, d’igualtat, de coherència, per a moltíssims altres. Parlar de Joan Fuster és parlar dels avis, dels que sempre s’han mantingut fidels a aquest poble. Parlar de Joan Fuster són tantes coses...

Finalment, i abans de donar-los la veu, només em queda tornar a agrair als ponents la seua presència ací, ja que és una sort reunir aquesta intel·ligència i aquestos coneixements en una mateixa taula, i de segur que seran capaços de deixar-vos amb el cuquet de curiositat que vos desperte les ganes de llegir el mestre de Sueca; al SEPC, per la lluita que fan cada dia per la llengua, la cultura, els països i la universitat pública; a la facultat d’Història per deixar-nos aquest saló amb un nom tan brillant, i a tots vosaltres, que feu possible que la memòria de Joan Fuster no quede eliminada per aquells que signen manifiestos, per aquells que defensen un fals tri·lingüisme, per aquells que estan més pendents del luxe que dels dèficits, per aquells que volen fer un País Valencià d’artifici i d’ostentació, per aquells que s’empenyen en desvertebrar aquest arbre que formem els Països Calans. Ell ja ho escrivia: “Ego dixi, dii estis. I no ens ho volem creure”. Creguem, creguem en el canvi, en la volta que la truita pot pegar; creguem en la raó, en el pensament, en la reflexió; creguem en les nostres forces, en el nostre poble, en les nostres lletres, en nosaltres. Penseu que, malgrat els 305 anys, mai no hem perdut: la seua victòria real existirà el dia que deixem de parlar en valencià. Ens tenen por, si no, no ens tallarien les ales ni ens censurarien la nostra expressió. I, si algun dia teniu un baixó i teniu la mala sensació que anem enrere, no vos esglaieu: consulteu qualsevol document amb la signatura de Joan Fuster. Perquè recordeu aquell cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses...

Moltíssimes gràcies!"