Una bona prova de l'actualitat del llegat de Raimon és l'adaptació que artistes de tots els gèneres n'han fet de manera constant durant aquests 50 anys que el de Xàtiva porta damunt dels escenaris. Com a commemoració, la Universitat Politècnica de València ha editat el disc que ara ens ocupa, amb l'explícit títol de Gràcies, Raimon. Tot i la il·lusió dels promotors de la iniciativa, l'àrea de Normalització Lingüística, cal lamentar que el disc no haja tingut la difusió que es mereixia i gairebé haja quedat com a peça underground. Però açò és una mostra de la política lingüística de l'entitat i les anàlisis transcendeixen aquest espai.

Les versions que abraça el CD van des d'una primerenca, del 1966, de Si un dia vols per part de Lluís Miquel i els 4 Z fins a deu propostes d'artistes actuals que han enregistrat les cançons a posta per a aquest treball. Evidentment, la part més interessant és aquesta segona, de llarg. No només perquè és on es troba l'originalitat del recull, ja que les versions anteriors ja havien estat enregistrades i distribuïdes, sinó també per la qualitat. De fet, podem observar com de difícil i personal és l'estil del xativí tot escoltant D'un temps, d'un país en la veu de Joan Manuel Serrat. I millor que ho deixem ací.

Pel que fa a les noves versions, doncs, ens trobem com cadascú ha portat al seu terreny el corpus de Raimon. I açò dit amb el millor dels sentits. Per exemple, podem escoltar la versió en clau reagge d'Indesinenter per La gossa sorda, que funciona molt bé. O l'acostament d'Una vaca amb un vedellet en braços a la veu de Pep Gimeno “Botifarra”, que demostra les arrels de cant d'estil valencià que impregnaven el can de Raimon. I, per a demostració més clara, Oh, desig de cançons en mans de Rapsodes, que, en clau rap per als versos i country per a la tornada, senzillament esdevé impossible de reconéixer.

Com a versions més canòniques però no per això menys reeixides, ans al contrari, destaquem l'Al vent de Pau Alabajos, amb uns arranjaments de corda magnífics per part de Laura Navarro, tema que el de Torrent per fi enregistra després que siga un inevitable en els seus concerts. I en aquest terreny entre l'estil propi i la fidelitat al llegat raimonià, està també les interpretacions de La mar respira calma, amb un regust americà encertadíssim, i Treballaré el teu cos, per part de Verdcel.

En definitiva, unes noves propostes interessantíssimes d'actualització del cançoner de Raimon que mereixen molt més ressò.

Enguany fa cinquanta anys que Ramon Pelegero Sanchis tornava al seu poble, a Xàtiva, en moto amb un amic asturià i, com una epifania per a la nostra cultura, li venia el vent a la cara. Més tard, ja convertit en Raimon, presentava i començava a circular la cançó pels ambients universitaris de la grisa ciutat de València de la fosca nit del franquisme. No serà, però, fins al 1963 quan Al vent, ja convertit en tota una referència, arribarà a plastificar-se amb aquella portada inoblidable d'Oriol Maspons i que encara continua sent igual de punyent.

Ni Raimon ni Al vent, però, necessiten d'aquestes efemèrides per a tornar a la gola i oïts del poble, ja que mai no se n'han anat i les noves generacions van, una a una, fent-los seus i mantenint-los en constant dinamisme. En aquest sentit, serveix de constatació prou destacada la permanència en el repertori del cantautor de Torrent Pau Alabajos una infatigable versió d'Al vent i una assumpció del cànon raimonià.

Ara bé, dates redones d'aquesta mena són molt necessàries pel que signifiquen de posada al dia de propostes duradores que agafen l'excusa per fer-se un lloc. És el cas d'aquest magnífic volum que ara ens ocupa, Al vent. Crònica d'una nova cançó, de Carles Gámez, editat per la Universitat de València. La reflexió, la posada en valor, se serveixen d'aquestes dates perquè el debat s'inicie a l'àgora pública.

Al principi, fou el crit. I, així, la irrupció d'aquell jove cantautor de Xàtiva és l'espurna que aplega relat d'història de la cultura que ens endinsa en la quotidianitat d'una època. Gámez, molt bon coneixedor dels viaranys de la música popular i que ja havia dedicat monografies a Lluís Llach, entre d'altres, reïx a dibuixar un fresc que ens transporta als sons que marcaven el dia a dia en què es va gestar Al vent. Així mateix, també hi assistim a les noves propostes que van sorgint arreu del globus i que serviran d'inspiració per al nostre jove xativí que busca la seua veu. Tenim la irrupció dels cantautori a Itàlia, on naixerà aquesta particular manera de fer; la chanson francesa de Brassens, Brel o Ferré que tant influiran els primers dels setze jutges i que seran un far de constant guia; l'esclat de la bossa nova al Brasil, amb Antônio Carlos Jobim, João Gilberto, Vinícius de Morais, etc. i el posterior naixement del tropicalisme de Caetano Veloso, Gal Costa o Gilberto Gil... En definitiva, som transportats als sons que ambientaven eixe país que tota una generació va començar a fer els anys seixanta.

Cal assenyalar, doncs, que un dels grans encerts del llibre és aconseguir fer valdre eixa crònica de què ens parla el títol. El text és un goig de lectura amanida amb les imatges dels cantants i les portades com va més agosarades dels vinils que facturaven. Es tracta, de fet, d'una viatge amb Raimon com a protagonista a què som convidats d'espectadors. D'aquesta manera, per exemple, quan aquell jove de Xàtiva que cridava des de la necessitat existencial més primària s'embarca en l'aventura de musicar una obra densa com la poètica d'Espriu -i més encara l'encert en un primer moment perplex de deixar de banda La pell de brau-, el lector ja ha copsat la lògica d'eixa evolució, així com la desembocadura del compromís cívic en recordar els poetes valencians clàssics. Perquè, cal recordar-ho i, en aquest sentit, el llibre és modèlic, el descobriment seminal d'una tradició amagada va resultar d'una tasca emancipadora encomiable. En aquest sentit, Ausiàs March s'empelta de manera completament natural amb el crit alliberador de Raimon.

Estem, doncs, davant d'una obra que posa en valor el que siga un dels moviments punters de la cançó europea i una de les fites més importants de la cultura a casa nostra com és la Nova Cançó. Quedaran, de fet, pocs elogis a fer a eixa generació. Quedaran, això sí, moltíssims, massa, reconeixements a fer-hi per part de les institucions -tema que no entra en el plànol narratiu del llibre, com és l'oblit covard d'aquest compromís per part del poder una vegada ja n'ha fet ús. Cal sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni musical, el qual, perquè encara resulte més admirable, continua sent, com aquell Raimon que ens mira des de la coberta de l'EP amb el quartet joiós d'Al Vent, Som, A colps, La pedra, d'una actualitat punyent. Quan, de fet, hom pensa en l'esclat alliberador que podien suposar eixes cançons fa cinquanta anys no deixa de pensar, en definitiva, el que encara suposen ara.