Esfondrà en la nit

la calidesa del testimoni

del fruit que temptegen els amants.

Les restes de la lluna

transformaran l’antic temps

en arbredes nues

on és inútil la melangia.

Una fulla s’enlairarà

mentre destil·larà la foscor

un dolç llençol de nit,

desig i calma.

Tu que m'obres el goig

quan fas brillants constel·lacions

sobre la corriola còsmica

del no-res que es la vida.

Tu que sures sobre la terra molla

del record

impassible,

dolç presó on desenbaste versos.

Tu i el teu rostre,

voluble dibuix

on tria el matí

allunyar-se d'un món gris.

Tu que em fas creure

que la lluna ens bressa,

cada nit

si somiem un contorn

predisposat als llavis.

Tu que ets,

també,

gest divisori

com el fil invisible que és un tròpic

sobre la carn de terra del planeta.

Tu tenies,

tens,

una marca de guix als ulls de llum

amb què ara em mires.

IMATGE by CARLOGIROGLIOSO

En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició.

Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li havia encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permetia sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de tocar mínimament la cullera.

Ell està assentat sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom.

En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs

Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran.

Ell està assegut sobre una cadira. Ha oblidat el seu nom.

Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.

LOST IN SILENCE by W. POhl

No et desvetlles.

Medita la veu i la paraula.

Torna el pensament

al cau petit on habiten els indicis.

Sigues qui ets.

Escolta el gemec de qui en realitat

hi ha dins el teu cos,

guaitant la nit.

Troba l’equivalència

entre una mà

i l’acte final dels ulls acomiadant-se.

No et deixes embarrancar

per l’amor quan les roques

siguen diana de la mar embravida.

Sigues tu.

Troba el mirall adient

on despertar.

Lletanies.

Normes.

Consells dels qui no saben parlar

amb la seua pròpia essència.

Ens diuen,

ens manen...

Lletanies.

Mentrestant, desoint les seues veus,

sent aquest silenci irònic

i preciós

que a hores d’ara és la vida.

Una ona delerosa colpeja

aquesta nit on s’emmirallen

els astres que ara, tènues,

s’acomiaden.

Solquen allargats els estels,

surant la foscor que comença

 a escampar-se

per sobre el rostre somnolent

de la blava alenada

de l’univers i el gest.

M'he imaginat descobrint-me,

sent reclam de qui sóc,

del jo veritable

que no necessita mirall

on refugiar-se.

Per dins, era l'ànima

un mur d'aigua

que la llum abatia.

Per dins, res no era estèril.

El temps sentit com una veu,

la llengua en espiral

on tot és un no res

que tot ho configura.

M'he imaginat veient-me

la mirada en les meues pupil·les,

sense fugir de mi

per ser part del camí d'un altre

que es complau

d'aquest doble cristall

on la imatge que no som

creix i es duplica.

TIME by BERNHARD MONZEL

Dos rellotges de sorra

dessagnen un temps diferent.

Ritme dissonant.

Encís esvaït quan la lluna ens retorna

la imatge veritable

de només les paraules.

Alló real no és ara

un astre vibrant

que ens arrecera:

hi ha un ganivet enfilat

al pensament

que sega el record.

Hom es pregunta què és la compressió,

perquè oblidem que un dia

la nostra pell ens parlà,

les raons que ens paralitzen a entendre

des del cor a un altre cor

que batega diferent,

al marge d'un camí

que no es la nostra possessió.

Cau el temps,

rellisquen els minuts.

Per sota d'un adéu:

la desolada pau.

ARBREDA by Pura Maria Garcia

És una arbreda on l'estima s'aboca,

deixatada, la vida que ens mou

i penetra sense miraments

en el temps indòmit.

Viure,

agullonats els sentiments,

i el disciplent el silenci.

És la vida què suplica

correspondència,

un lloc a recer de les tempestes.

Tota ella,

girant

beguda a glops

per les boques famolenques

que fugen d'allò fosc

que hi té la més fonda tristesa.

Viure,

damunt una corda

tan insospitada com subtil.

Ara que hi la sent,

la vida és una arbreda

on la llum poda les branques  desfetes.

OMBRES by Pura María García

Em tancà el vent els ulls,

deixà, en ells, sorra

incolora

inevitable inquilina

que llogà el meu esguard.

Hi vaig acceptar.

Em vaig sotmetre

a la voluntat de la vida que em porta.

Hi vaig ser, de nou,

negació, obligada circumstància.

Em vaig mirar els llavis

dient

que els meus ulls

no volen ja mirar enrere.