Com dues libèl·lules.

Com el secret de l’amor nostre.

Com diluvi invisible, escampant-se en la pell.

Com un vers empresonat  pel poeta.

Com el que hauria  de dir-te.

Com fa temps espere el dia.

Com dues libèl·lules

solcant la meua boca.

Onada delerosa

on l’aigua de la nit esclata,

íntim sender que pren ma vida.

Ara...

Els teus llavis.

IMATGE by PURA MARIA GARCIA

La vida és

una escullera càlida.

A cada instant,

la mar obscura

amenaça amb claudicar

i fer-me

surar

sobre les aigües

d’una llum que és veu antiga.

Aleshores, viure

és l’entreacte

d’aquest temps imprecís,

intensament

estès

a una platja sempre buida

on viure

és un colp de vent,

sobtat,

tan estrany i dolç

com la vida.

MIRRORED by ANNA

Guarde el deixat de les teues mans,

l’íntim anhel de l’hora decisiva,

la torxa que travessa

el nu mirall on em desitges.

FERIDA DEL TEMPS by PURA MARIA GARCIA

S’atenua el cristall del dia.

Als carrers els descarnats minuts

fan i refan el que imagine.

Es gebra l’aire

i és el blanc del cel

el lent impuls,

l’afany que empeny el nostre esguard.

Ara hi ets on el ponent besa l’albada

i s’encén la melangia:

 l’indret dolç on jo camine.

Ara hi ets on un rastre de besades es dibuixen,

recordant-me que ens calia

la ferida cruel del temps

per retrobar-nos.

En el penúltim escaló que precedix a l’alba, òbric els ulls. És el teu rostre el paisatge que divisen; són les teues paraules el llençol sonor sobre el qual abandonada, em descobrisc.

Els minuts tixen, amb els teus dits blancs, inaudibles acords que ressonen: dolços ecos que travessen el barri inhabitat de la meua ànima.

WALKING by NICOLA MORANDINI

Passege.

El cel executa la seua sentència.

Parpadeja incessant

esteles engolides,

aferrades

a una lluna d'esperança i roca.

LOVELETTER TO NOBODY by J HORAK

Versos

disposats sobre una torxa,

accepten el fulgor del pleniluni

perquè uns llavis,

entreoberts a l’ara,

han deixat les síl·labes

volar en ràfegues al vent.

Versos,

ordit efímer

que en el poema troba

l’eternitat irreal,

la calma passatgera.

Versos

que hui nodrixen

aquestes mans despertes,

àvides per modelar

el fang aclarit de l’entrega.

LA CALLE DESAMOR by Pura Maria Garcia

Caminava per un carrer fet a mida pels adéus i el silenci.

Captiu, aquell cos, entre ombres cristal·lines, avançava ferint les arrels del moment impassible. El roig intens de l’aigua inquieta de la passió s’escolava pels albellons, agombolats pel temps ferit, del buit immens de la memòria.

Entre runes, allà on ningú no endevina la seua presència, caminava, enllotat ésser, fruit inexistent, desesperançat miratge. No havia sortit el sol encara.

Caminava pel carrer on l’ànsia no agullonà mai més la pell dormida.

Caminava, a contracor.

Caminaven, el desamor i la seua despietada figura.

Vola el crepuscle

entre els falcons i els seus ulls,

anhelant horitzó

vestit de porpra

i foc.

Un gest és l’auguri

del crit

que acull la nit

on reposa aquest dolor

dels llavis dessolats.

HOY by Pura Maria Garcia

Estany.

Camí.

Un silenci benigne.

Les mans persisteixen

en la matèria nua.

Hui és una llum

que se’ns atura als nostres ulls ferits.

Plovia els sons del silenci.

Núvols buidats,

un temps reblit,

ombres

que vestien la senyera del cel.

Una veu d’aigua

i els teus llavis,

mossegant l’escorça

de les nits oblidades.

Una paraula en un dia clar.

El verd senzill de les fulles exiliades.

Hores.

Ametlers que esbrinen la llum entre les transparències

d’un cel que es nega a la foscor.

Un rossinyol, cercant una cançó de comiat.

El teu hàlit salpant des de les fondàries de l’albada,

àncora d’aire a les meus mans nugada.

Un inici.

El ritme sostingut de l’enyorança.

La immensitat d’un crit.

Tu, emmenant la veu cap la llunyania irresistible.

Hores.

Arrels del temps

m’abracen, desfent-se per la pell.

Despertes libèl·lules.

Presagis.

Heart by Sara. Ne

De tots vosaltres,

he aprés que l'amor és un full de paper,

una serp que fuig de l'ombra

i creu que sota les blanques pedres

hi ha un miracle,

un fèrtil signe.

Volsaltres, antics noms,

cicatrius d'un adéu

que mai no és pronunciat

em nugueu a un mentrestant

que supura

solitud

i, a poc a poc,

m'ompli l'ànim

fins sentir-me agitada veu

més enllà del calcinat mirall.

De vosaltres,

tots,

tinc la pell banyada

i el mecanisme del cor

bategant a mida.

A la vora del negre, s’enlairen esvalotades les onades.

Tornen els ocells. Passen, com el temps, fugint de la presó de les toxines que trenquen el passat.

Som només una línia que la vida corca, de vegades, amb somnis nugats a la corda d’allò possible.