Watch November 14, 2011 - Jeanne Gang: The Sky's the Limit on PBS. See more from CHICAGO TONIGHT.

Watch Profile of Robert A.M. Stern on PBS. See more from ARCHITECT ROBERT A.M. STERN: PRESENCE OF THE PAST.

Strelka Research Themes from Strelka Institute on Vimeo.

Les imatges poden conduir a una errònia percepció de l'avantprojecte. Un error d'escala comprehensiva. Per a situar-vos, us done aquesta informació:

La superfície construïda total proposada és de 3.741'34 m2, en dos cossos. El primer de 2.715'99 m2 i el segon de 1.025'35 m2.

La L de la parcel·la és de 27.000 m2 i els jardins abasten una superfície lliure d'edificació aproximada de 18.000 m2. La longitud dels tancaments de vidre són de 789'11 m i en general tenen una alçària lliure de sis (6) metres en la major part en d'altres resta encaixat en el terreny, tenint una superfície encristal·lada total de 4.734'66 m2.

Estem parlant d'un museu més gran que l'IVAM o MACBA actuals, tot i que no ho semble, per a una població de la grandària i població similar a Paterna de l'Horta més o menys.

Els fons escultòrics que motiven l'ampliació són aquells què no poden ser-hi estotjats pel Centre d'Art Reina Sofia. El topall de pressupost són sis milions. Nosaltres ho hem deixat en 5.350.000 € deixant l'escreix, 650.000,00 € per a poder adobar i reformar l'edifici actual (l'antic) al programa resultant. 

Si voleu llegir i veure el recull fotogràfic que explica els conceptes vos convide a passar al " Vull  llegir més..."

En el present avantprojecte es condensa la nova edificació en un medi rural d'alt valor col·lectiu.

Concreció espacial d'un hàbitat per a tot tipus de persona quina sia sa Mobilitat, en un medi natural a respectar i compartir.

Tot pensant en sa viabilitat econòmica futura.

Cost de manteniment baix.

SITUACIÓ:

La parcel·la d'emplaçament se situa a un poliesportiu de  Quesa (La Canal de Navarrés).

Entre la falda de la muntanya i les instal·lacions de frontó, tennis i camp de futbol. La topografia de la parcel·la és plana, està situada en una espècie de terrassa abancalada del pendís de la serralada. Enbolcallada d'arbres mediterranis que matisen les vistes panoràmiques quedant amagades entre llurs capçades, el trasdós del frontis del frontó té tallades les visions en planta baixa. Els arbres de la costera del nordoest impideixen les vistes envers el POBLE I EL PAISATGE DE LA VALL. El costat est té les vistes cap a la muntanya i sa esplèndida visió natural.

Existeix un pronunciat desnivell entre els diversos elements del complex.

A la parcel·la s' accedeix  des dels nivells inferiors d'accés al poliesportiu, per una zona atasconada que separa el camp de futbol proper.

URBANITZACIÓ EXTERIOR A LA PARCEL·LA.

La intervenció és aprofitada per a fer-la accessible a tothom, àdhuc als minusvàlids, que en aquest moment és innaccessible. Per això s'hi proposa un desmuntatge i inserció de rampes suaus d'accés i escales fins el nou alberg i camps de jocs. En acompliment de la llei vigent. Els diversos paviments, voreres i zones enjardinades ens condueixen cap a la recepció de l'alberg-hotel. 

EMPLAÇAMENT:

La parcel·la de l'antic camp de bàsquet té forma romboïdal.

Hem fraccionat els usos del programa.

en dues plantes.

El paral·lelepíped genera dues terrasses. Una davantera vers ponent junt al menjador i l'estar. I una posterior vers llevant més arrecerada amb paeller, barbacoa, etc. Inserció paisatgista amb materials propis de la  comarca i terme.

Entre el paral·lelepíped i la recepció s'ha creat un corredor deambulatori que recull els elements de comunicació vertical. Una escala i un ascensor exterior que desembarquen ambdós a un corredor-balcó de distribució d'accés a les habitacions i a una “passera” sobre el trapezi de l'extrem per a generar el manteniment dels sostres vegetals incloent-hi l'evacuació ràpida en cas d' incendi. Per tal d'evitar aglomeracions en cas de perill.

A partir dels seus extrems hem regularitzat mitjançant dos romboïdes que ens deixen un ‘rectangle’ central més net i profitós. Nos separem dels obstacles com el frontó i els murs de contenció de terres de la falda muntanyenca. Sobre el trapezi nord sobre muntem un paral·lelepíped d'hostes. On diferenciem les funcions de la intervenció.

S'hi aconsegueix la regularització de la superfície de la parcel·la plana i la incorporació de les preexistècies topogràfiques.  Mitjançant buidats de pendents excessives actualment.

TIPOLOGIA EDIFICATÒRIA:

Es genera a partir de l'aprofitament màxim de l'espai i mínim de construcció per a regularitzar la peculiar forma.

Tipologia edilícia típica d'hotel-motel amb dormitoris encadellats pels banys en sèrie. Ventilats directament a l'exterior

Tot distribuïnbt funcions. Comunitàries a planta baixa. Zona de dia. Privades en superior. Zona de nit. Tret de les dues habitacions de disminuïts físics en planta baix.

Programa

Recepció. Despatx de gerència i apartament-estar en planta alta.

- 8 dormitoris dobles.

- 2 dormitoris en planta baixa de minusvàlids.

  10 dormitoris totals

El cos de recepció i direcció és fàcilment adaptable a apartament-habitatge. La planta baix del cos central dedicat a cuina, lavabos, menjador i sala d'estar oberta tota envers la terrassa de ponent, protegida per l'arbreda. Existeix una terrassa posterior que serveix de lloc de trobada arecerada per a reunions, dinars camperols, etc. habilitada amb graelleres, piques, cadires i bancs.

Construcció semi-autosuficient d'energia i residus.

- Zona d'instal·lació de plaques fotovoltaiques a cobertes futures.

- Instal·lació de col·lectors solars tèrmics per llei per a funcionament d'Aigua Calenta Sanitària i en part de la calefacció.

- Recollida i acumulació d'aigües de pluja per a reús en recs, neteja, etc.

- Reciclatge d'aigües grises i grogues.

- Il·luminació pública de captadors de bateries solars i eòliques previstes en un futur proper.

- Cobertes vegetals que augmenten la inèrcia tèrmica considerablement i el manteniment de la construcció.     

SUPERFÍCIES CONSTRUÏDES

Urbanització............................................................. 525’00 m2

ÚS DIRECCIÓ

Recepció, despatx, lavabo.......................................... 66’50 m2c

ZONA Estar en planta superior..................................... 26’50 m2c

                                                                                                                                                                                                                 TOTAL  93’00 m2c

ÚS SERVEIS+INSTAL·LACIONS

CUINA..................................................................... 27’00 m2c

ASEOS.................................................................... 29’00 m2c

SERVEIS I INSTAL·LACIONS......................................... 34’80 m2c

MAGATZEMATGE....................................................... 13’20 m2c

                                                                                                                                                                                                              TOTAL  104’00 m2c

ÚS ZONA COMUNITÀRIA

MENJADOR............................................................... 43’25 m2c

SALA ESTAR............................................................. 46’55 m2c

                                                                                                                                                                                                                  TOTAL  89’80 m2c

ÚS DORMITORIS

DORMITORI 1 (adaptat)................................................................ 24’00 m2c

DORMITORI 2 (adaptat)................................................................ 26’00 m2c

DORMITORIS 3-10 (8 uts – 21’90 m2c)........................ 175’20 m2c

                                                                                                                                                                                                              TOTAL  225’20 m2c

total construcció alberg                                                                                                                           512’00 m2c

Urbanització interior de parcel·la:

Incluu ambdues terrasses, dos passos entre elles, l'obert i el túnel. A més del triangle vegetal de la zona d'ccés front la recepció

Urbanització exterior de parcel·la:

Incluo la 'falca' d'accés  des de la platja d'aparcaments inferior, el seu  desmuntatge i la construcció de la nova escala i la rampa d'anada i tornada per a minusvàlids. I la nova escala que salva el desnivell creat junt al frontó.

AVANÇ GLOBAL DE PRESSUPOSTOS DE LA INTERVENCIÓ

Les valoracions inclouen tots els factors i l'IVA del 18 %

Especificacions:

- L'obra civil consisteix en l'edificació de l'alberg però no inclou el sistema de la instal·lació de plaques fotovoltaiques.

- L'equipament i urbanització inclou la rampa d'accés des dels aparcaments de cotxes i buidatge de dita 'falca' fins el nivell de la parcel·la d'emplaçament.

- Es honoraris tècnics inclouen la intervenció d'arquitecte superior (projectes i direcció d'obra), arquitecte tècnic (direcció d' execució i seguretat i salut), enginyer de C.C.C com assessorament estructural,  la intervención d'engenyer agrònom en assistència en jardineria i paisatg i una engenyera tècnica industrial per a control d'obra d'instal·lacions diverses.

CAPITUL RESUM EUROS D'OBRA CIVIL

CAP1. MOVIMENT DE TIERRAS......................................1.500,00 €

CAP2 FONAMENTS....................................................10.000,00 €

CAP3  ESTRUCTURA..................................................75.000,00 €

CAP4 REVESTIMENT EN FAÇANA I COBERTES...............100.500,00 €

CAP5 REVESTIMENT INTERIOR....................................35.000,00 €

TOTAL EXECUCIÓ MATERIAL..……….…………………222.000,00 €

18,00 % I.V.A..........................................................39.960,00 €

TOTAL PRESSUPOST GENERAL OBRA CIVIL………..261.960,00 €

SOLUCIONS TÈCNIQUES

SEGUEIXEN EN EL VULL LLEGIR MÉS..

Sublime forms of Istanbul.

The dome of Hagia Sophia is the only central point that promotes the mosques looking for the nuance of natural light.

A piece that expands like a tsunami in the middle of the area that extends its waves throughout the city. Here is the location within the site.

The centre is a capacitor of science and wisdom. It is also a tourist attraction.  The building itself spins around dragging items in an orderly pattern. We are reversing the general concept by sending the spaces of public space, conference hall and planetarium upwards to attract people toward the last floor. In this way the building will have a continuous circulation of visitors.

In the central courtyard we focus attention on a performance simulation of earthquakes in a glass case visible from every floor. The addition of multipurpose spaces on the various floors for both hardware store, lecture theatres, special exhibits or samples on the movement of tectonic plates. There is a peripheral ramp (slope 6%) that surrounds the outside in helix forms that provides a panoramic view across the city. All installations are conducted in two circular trapezoid-shaped towers of reinforced concrete next to the entrance lobby which houses two panoramic lifts that are visible from the entrance hall. These two cores host two fire escapes, a peripheral ramp and also bathrooms.

The central space is completed with a glass dome that  recalls mosques. This central space is dramatic in two ways. Firstly it aims to subvert the accentuated rise in Wright's New York Guggenheim building. Secondly the supporting structure of the entrance hall is designed in the form of ribs inserted into the radius circular concrete slabs holding horizontally and radially on the exterior ramp to offset loads. The building opens in its ascent as if a bouquet of flowers were tied around the perimeter of the floor-level deck. The design also incorporates overhangs that cover the entire base of the building and receive delivery of the metal beams for the dome's glass. 

An external layer is motorized and computerized and is controlled by solar incidence and photovoltaic power generation. The second inner layer is a glass skin that protects against the elements: heat, rain, snow, etc.. The floors have technical floors and ceilings for the passage of all installations: installations of water, fire, home automation, electrical services and air conditioning systems. The sustainability of the building is complemented by the existence of solar panels, photovoltaic panels and the inclusion of air conditioning heat exchangers based on geothermal heat pumps.

It also incorporates the reuse of rainwater for use in toilets, garden irrigation, general cleaning and in fire fighting systems (sprinklers and hoses etc.).

The parking area symbolizes the fall of an object in the middle of the zone which is surrounded by concentric waves. It accommodates 204 cars and 20 buses between a green area surrounded by shrubs and trees

The trees and shrubs will be jasmine (jasminum), weeping willow (salix babylonica) and Judas trees (cercis siliquastrum).     

Formes sublims de Constantinoble.La cúpula de Santa Sofia, el buit únic central de les mesquites que ascendeix buscant el matís de la llum natural.

Una peça que s’expandeix com un tsunami enmig de l’àrea que perllonga la seues onades per tota la ciutat. Heus ací l’emplaçament dins del solar.

L’edifici giravolta arrossegant els elements del programa de manera ordenada. Inverteix els elements, d’espectacle públic, de conferències i de planetari cap l’últim planta per a que l’edifici tinga circulació i vida contínuament. Concentrem en el pati central l’espectacle de simulació de terratrèmols dins d’una urna de vidre visible des dels deambulatoris abocats a l’espai central des de totes les plantes.

Afegim uns espais polivalents en les diverses plantes tant per a guardar ferraments, dedicar a classes, exposicions particulars o mostres sobre el moviment de les plaques tectòniques origen de tots aquests fenòmens.

Hi ha una rampa perifèrica que circumda en hèlix i exteriorment l’edifici que permet la visió panoràmica de tota al ciutat.

Totes les instal·lacions són conduïdes dins de dos nuclis estructurals amb forma de trapezis circulars junt al lobby d’entrada que acull dos ascensors panoràmics que es veuen des del vestíbul d’entrada. En els dits dos nuclis s’acull les dues escales d’emergència i fugida en cas d’incendi.

Així com la rampa perifèrica. Junt als dits nuclis inserim els lavabos.

L’espai central finalitza amb una cúpula de remembrances formals de mesquita-otomana.

L’espai central sols és dramatitzat en dues ocasions: el l’última planta on el planetari envaeix el nucli circular caient cap avall la seua forma en equilibri inestable; i en l’accés principal on el gran lobby ascendeix fins la coberta i on podem veure-hi passar els trams de rampa de quatre metres d’ample en voladís suspesos en l’aire per on circulen els visitants amb un pendent suau d’un sis per cent (6%).

S’intenta subvertir l’ascens wrightià del Guggengeim novaoirquès en externalitzar visualment i efectiva l’ascens.

L’estructura portant està dissenyada  de forma de costelles inserides en els radis circulars de formigó armat que subjecten radialment els forjats horitzontals i la rampa per l’exterior compensant les càrregues. L’edifici s’obre en el seu ascens com si fóra un ram de flors que és lligat perimetralment a nivell del forjat de coberta per a que no s’òbriga superiorment i alhora –per al seua forma- reculla els voladissos que cobreixen tota la base de l’edifici i reben l’entrega de la coberta metàl·lica de perfils amb dues capes.

Una exterior, motoritzada i computeritzada, de control de la incidència solar i generació d’energia fotovoltaica. La segona capa interior que és una pell de vidre que és de protecció a la intempèrie: tèrmica, pluges, neus, etc.

Els forjats posseeixen terres i sostres tècnics per al pas d’instal·lacions d’aigua, contra el foc, d’aspersors a pressió, boques d’incendi, d’instal·lacions domòtiques, elèctriques, electròniques i tubs d’aire condicionat, situant les toveres dirigides als diferents espais servits i tancats, com els de circulació pública oberts.

La sostenibilitat de l’edifici passa per l’existència de plaques solars, de plaques fotovoltaiques i la inserció d’aire condicionat a base d’intercanviadors de bombes de calor geotèrmics.

També s’incorpora la reutilització d’aigües pluvials recollides en dipòsits soterrats en el subsòl que serà usada per descàrregues de lavabos, neteja i aspersors d’incendi contra el foc, mànegues de boques d’incendi, rec dels jardins, etc.

La zona d’aparcament simbolitza la caiguda d’un objecte enmig de l’àrea amb ones circulars on hi ha cabuda a 204 vehicles particulars i vint autobusos voltats entre zones verdes de matolls (llessamins) i arbres de l’amor (cercis siliquastrum) i salzes plorós (salix babylonica). 

En el "vull llegir més ..." hi ha un poc més de l'evolució del projecte..

2. Societat i ciutat.

3. Quina ciutat ?

4. Ciutat del segle XXI.

1. Evolució de la ciutat.

La Torre de Babel és el mite fundador de la ciutat. No és casualitat que en l’antiguitat, els sectors religiosos més conservadors, hagen mantingut una ferrenya malfiança envers ella. Aquests, en una societat teocràtica, constituïen una elit amb un status quo gens menyspreable dins l’entrellat social, doncs, representaven els mitjancers entre els déus i la població.

La mateixa existència i construcció de la ciutat, desvelava –palesament- la seua coartada histriònica, posat, que la ciutat era un fet elaborat pels homes sense l’aquiescència divina. Constituint-ne un desafiament als déus, segons deien.
La ciutat és un món construït per les persones. Prèviament, per a construir una ciutat, cal tenir una idea generatriu i primigènia. Radicalment, la ciutat, també és producte de la imaginació.

A tall d’exemple: els romans feien una cruïlla, on encabir el fòrum, allà on es tallava el Decumanus i el Cardo; els espanyols a Amèrica feien una plaça, on emplaçar-s’hi, segons la llei d’Índies; ací fèiem bé una cellera, bé una sagrera, per a després, bo i evolucionant emmuralla-les amb cercles topogràfics psedoconcèntrics envoltant l’església, el Comú-batlia, palau, etc. i el castell, com ara Morella, Montferrer, La Roca de les Alberes, etc.....temps a venir i més madurs, una ordenació hipodàmica a l’estil de Vila-real o Vilassar. Com fra Eiximinis proposava a semblança de Pequín.

Joseph Rykwert en la seua The idea of a town ens fa tot un recorregut per la història de les fundacions de les ciutats, -tot interrogant-s’hi, al final del llibre: Si hi ha una invariable universal, perquè en són tan de diferents unes de les altres?

2. Societat i ciutat.

La ciutat és la creació més complexa de la humanitat. Possiblement són les invencions humanes de més durada. I, amb allò i per açò, les ciutats, també són el producte de l’intercanvi, sincrònic i diacrònic. Antigament era on hi havia el mercat, i no és casual que, llavors, ciutat, mercat i comerç fossen sinònims. Us remet a la resta de llengües europees. Quan a les terres de Ponent i també, devora la mar aneu a plaça a què se’n referiu ?. I la paraula “mercadal” a Reus i les Illes ?

Hi convivim gents d’al•luvió vingudes de diferents parts del món. Això també ens serveix per a relativitzar el tribalisme. Hi convivim, secularment, en diverses llengües i cultures. Les societats, en el seu conjunt, creem els mites de cadascuna.
Per contra, els estats nacionals vinguts del segle XIX, i ideologitzats des de l’anterior XVIII, estan en procés de dissolució irreversible ja.

Les ciutats, pel contrari, són cada volta més persistents i tenen més futur cert. Ningú no es planteja si Elx, Perpinyà o Manresa serà o no d’ací tres segles. Ho donem per ben segur. La ciutat no es pot idear sols des de l’especulació intel•lectual.

La ciutat és el resultat de la interacció sostinguda entre el seu medi naturartificial i la seua gent. És la simbiosi entre les estructures físiques i el teixit social que hi habita.

Què en tenen de comú ? La gent. Les persones són les que fan l’espai públic. I, amb això, som hereus de Goethe, Shakespeare, Aristòtil, Cortázar, etc. Tots ells han coincidit a assenyalar-ho.
Algú va dir: una estructura d’un pont no és res. Un pont és una persona que el creua. Simbiosi entre estructura física dissenyada i teixit social associat. És, per tant, la dialèctica entre les idees i els desigs. És conjuminar allò que és necessari amb allò que és bell (forma) i vell (antic o patrimonial). I és aquí on apareix la component de participació ciutadana.

Perquè la ciutat és el camp de batalla de la complexitat i de la democràcia. Deia el president A. Lincoln “....un home pot equivocar-se moltes vegades, uns pocs homes poden equivocar-se’n bastants també.....però mai molts homes poden equivocar-se moltes vegades i per sempre”

I ací retrobem unes pràctiques que hem anat oblidant en les darreres dècades: el diàleg. Les converses i el tarannà negociador de les parts. Tant de les administracions com de les associacions veïnals, esdevingudes corretges de transmissió de partits polítics burocratitzats.

Tenim l’experiència que quan es posen problemes concrets sobre la taula, es resolen de manera més racional i efectiva. Des de l’abstracció i l’enfrontament polític partidista- és a dir, des dels interessos i programes- no hi ha mai solució adequada, i escaient, pactada. Bo i en detriment de la gent (societat) i la pròpia ciutat física.

3. Quina ciutat ?

És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions, xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm, Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les boies i fars de referència ciutadanes.

Observar que alguns dels problemes –segons escala i barris- són iteratius a Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista “meliquistes”; és a dir, advocant-n’hi per uns altres, de més globals.

Amb un avantatge: som hereus d’un pensament pregon de la ciutat mediterrània. Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter difús i extensiu. I una tradició provinent d’Eiximinis, els grans projectes haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba fins a la Vila olímpica.

Perquè Cerdà proposa que la suma de l’ample de les voreres siga el mateix que l’ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l’equip de na Rita Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?

Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda, etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a l’igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria, comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat.

En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats que pretenien perpetrar.
Avui el llit del Túria és l’espai urbà que articula tota la ciutat –d’oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món.
Com hem dit adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l’herència. És l’espai que conté el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de l’aliè.

Malament, si ho fem contra la societat i l’herència, com s’ha esdevingut amb l’opció triada en el cas d’El Cabanyal en la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la trama urbana industrial d’El Poble Nou a Barcelona.
L’herència és això fa que cadascú siga cadascú i se’n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte d’interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d’usos té i amb això més significats curulla. I per ço, s’esdevé públic. I n’agafa més significats.

¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran via del Marquès del Túria?

Puix gairebé denou hores d’activitat diària ininterrompudes. Comerços al detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc. On la gent conversa i intercanvia informació.
La informació com a matèria primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap a d’altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que ens resta. La del coneixement. I disculpeu la “boutade” histriònica però, la cosa, va envers ací.

Amb l’urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d’en Tony Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos. Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat com a una síntesi de geografia i història social.
Aquesta concepció és contraposada a la ciutat mediterrània. On d’una manera més o menys dissimulada totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l’espai públic.

Encara la matriu –romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En llocs més saxons i d’elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid, Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.

Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L’una, a València sobre el “L’arquitectura gòtica mediterrània” comissariada per n’Eduard Mira on començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València, Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc...com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les amb la resta d’europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en Garcia Espuche, sobre la “La reconquesta d’Europa” que consistia a reconquerir les ciutats d’Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o “raptar Europa” de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d’alguna manera, a l’illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.

Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern conservador i dissenyada –ex novo- pels arquitectes –comunistes confessos- O. Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials. Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes. Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl•lits autoconstruïdes de l’extraradi. I entre elles els barris que esbossen la degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no viure-hi.

4. Ciutat del segle XXI.

La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social. Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l’escena del conflicte i de la conquesta social.

Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l’enclavament de sengles gratacels forassenyats de lloc i de referència ciutadana a costa de zona verda. Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.

Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col•laboració ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D’una banda, la prepotència de les Administracions que s’han autoatorgat el dret plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d’una altra, la immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola – però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra els governants, segons cada moment.

Fent-hi ús, entre nosaltres, d’allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE. XERREM-NE, ENRAONEM-NE.

Dues idees properes que ajuden:
A) La Catalunya-ciutat, embrionària, vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l’aixeta de doblers de la caixa.
I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard Mira. És a partir dels anys ’70 que col•labora en la redacció del Pla General d’Eivissa, que li sereveix de base i idea per a elaborar una concepció innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe, etc. ens trobéssem. Tothom col•laborant per organitzar ciutadanament la comarca.

Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural, vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.

Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat actual de la urbanística. Sembla que ja sabem “construir sobre el construït” fins i tot a València, que ja és dir !

Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent. La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de liberalitzacions en l’època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre’ns l’urbanisme foll dels ’60 que sols condueix a l’esclat, a la manca d’ordre. Dit en el sentit més profundament àcrata.

Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori. Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res. Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L’alternativa és “muts i a la gàbia” i tragueu les piconadores i excavadores.

Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera nuclis de rebel•lia.

Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes: Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx, Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L’entrellat que suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n’hi ha, de país.

Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la “capita diminutio ciuita” de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat?
Altrament: com retornar la centralitat dels barris del Crist d’Aldaia, de la Llum de a València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ?
Crec que és possible: Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats, visualitzant-s’hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota obligada a favor de l’espai públic. Crear un sistema de transport públic adient.

Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes –classe mitja professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la fàbrica l’hi calga, del cotxe.

Conclusió: intentar d’anar de nuclis densos a nuclis densos.
València és el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan gairebé tocant-se cal baixar a València.

A tomb d’això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els centres Comercials que et “segresten” temporalment amb fins comercials, lúdics, etc. i de difícil accessibilitat amb “dret d’admissió” o sia, amb “dret d’expulsió”. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d’una illa pròpia, amb els serveis esportius, d’esplai, etc interiors a l’illa de cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació amb l’exterior.

Cas paradigmàtic n’és l’avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el València CF, és un referent mític d’aquesta part del país. A diferència dels grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i respecte.

Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d’en Josep Oliva i Casas “LA CONFUSIÓ DE L’URBANISME” una sèrie de criteris per a fer ciutat:
1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que siguen d’acupuntura, cirurgia, o macros.
2. Vigilar amb l’escala i baixar al detall en certs casos.
3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim de l’urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L’espai urbà públic és el buit, no el ple.
4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant els diversos governs i administracions de proximitat.
5. Connectivitat de l’espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles, G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc.
6. Crear simultàniament molt d’equipament i molt d’habitatge barrejats: multiplicitat d’usos.
7. Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l’interès actual es troba en els espais intermedis.
8. Dialogar amb el passat. Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo.
9. Fer ciutat és en molts casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l’illa Diagonal. Deixar que el mercat faça allò que no pot fer l’administració de proximitat. Reconduint-lo i assessorant quins tipus d’activitat en són més adients.
10. Estar força atents al disseny i a la forma. Perfilar l’escala a la què hom es treballa.
11. Defugir de l’atomització dels continguts: No tenim dret a l’habitatge, ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles, ni a l’educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.
12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se’n preocupa de qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l’organisme administratiu de dalt.
¿perquè es vota igual a València que a un petit poble ?
Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és ben il•lògic, i irracional, no? I per últim, simplificar la gestió: si ja està tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat i ens apareix el funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència de qui siga “allà”. Com resoldre-ho sense ingerències alienes?

SOM UNA XARXA DE XÀRCIES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT DINTRE DE LA REALITAT.