Quan en ple darrer estat d’excepció franquista, vaig tenir una inesperada visita nocturna de la policia social al meu domicili, ubicat aleshores al carrer Equador, de Barcelona, per tal de fer-m’hi el registro del qual parlo detalladament i força divertidament ––tot i que us asseguro que he gaudit de visites nocturnes molt més agradables–– en el meu llibre “Granissat de cafè”, vaig traslladar-me a viure (volveremos! m’havien dit després de fer-me passar per Via Laietana, on, sortosament per a mi, els calabossos ja eren plens) vaig traslladar-me immediatament a una antiga casa senyorial del Passeig de Santa Eulàlia, de Sarrià, reconvertida en pensió pels seus propis propietaris vinguts a menys, i on ja vivien uns companys meus de l'Empordà.

Aquest fugida –no hay mal que por bien no venga, diuen els espanyols– al marge d’altres avantatges personals i ambientals, va possibilitar-me un contacte força sovintejat amb el poeta J.V. Foix, sarrianenc de pro i propietari, com se sap, de dues prestigioses pastisseries ubicades en aquest indret.

I varen ser. com he dit, moltes les vegades que -ja fos a la pastisseria de la plaça, ja fos al seu domicili del carrer de Setantí- vaig poder gaudir d’unes converses, sovint llargues i, per a mi, sempre enriquidores, mantingudes amb el gran poeta avantguardista.

Ara podria explicar moltes anècdotes relacionades amb J.V. Foix –potser ho faré algun dia. De moment, em limitaré a contar-ne una que em serveixi de basament explicatiu a la petita i jocosa quarteta que vaig fer-li en aquell temps, i que avui ofereixo afectuosament als seguidors del meu bloc o del facebook, a manera d’homenatge a J.V. Foix amb motiu d’acomplir-se avui el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Quan la nostra conversa es mantenia en l’hospitalari i sempre perfumat recinte de la pastisseria –que era la majoria de les vegades– J.V. Foix i jo romaníem dempeus a  la banda del taulell destinada al públic. Això si, en l’extrem situat al costat del carrer per tal de no destorbar el lliure accés dels clients al taulell, a l’altra banda del qual hi havia, sempre sol·licites, les  dependentes. 
 

Bé! les dependentes i –no oblidéssim|– també la caixa registradora, una preciosa i ferrenya estructura de bronze daurat, de principis del segle passat, i de la marca "National", si no ho recordo malament. 

Ençà del taulell, doncs, un home elegantíssim, sempre ben polit de vestuari –i pel carrer, habitualment cofat– amb un branquilló vegetal al trau, el qual pontificava sobre  l’esdevenidor, ai! de la nostra llengua –ell se’n confessava pessimista- o sobre la grandesa d’Ausiàs Marc, de Llull o de Jordi de Sant Jordi, per posar uns exemples. Curiosament, dels més actuals no en solíem parlar gaire. 

I al seu costat, doncs, un jovenot universitari, tot just post graduat, rebel i lletraferit, que se l’escoltava en actitud totalment discent i admirativa, no només per respecte a l’edat del poeta, sinó perquè la seva immensa saviesa –i això que sóc força garlaire– el decantava prudentment al silenci.

Sovint, però, J.V. Foix –que mentre parlava apassionadament del poeta cortesà de Gandia, per exemple– no havia deixat d’estar pendent, de reüll, dels números de la caixa registradora, aturava de sobte el seu discurs, i, després de dir-me educadament: perdoneu, Servià! agafava un grapat de bombons que tenia al seu abast, dintre d’un bol al cim del taulell, i els lliurava a la clienta o client de torn, bo i adreçant-li alhora el més noucentista dels somriures. Què havia passat? Doncs, senzillament, que el marcador numèric del caixa registradora havia assolit –o superat– la xifra de cinc centes pessetes.

Fou per això que una tarda, ja de retorn a casa, després d’haver presenciat, com tantes altres vegades, aquesta curiosa escena, vaig esborronar divertidament, tot gosant parodiar l’inici d’un dels poemesmés coneguts -i bonics- del "mestre", aquesta petita quarteta, que avui, vint-i-cinc anys després de la seva mort, li dedico de tot cor, amb un sentiment barrejat d'admiració, de gratitud i d’enyorança. 

"Ho sap tohom i és profecia... "
diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara, 
i trenta duros, el tortell. 

.                                             Jm. S. 

En la sempre festiva, acollidora i fidel Vila de Gràcia, vam poder assistir, dissabte a la nit, al ja tradicional aplec popular dels “Foguerons de Sa Pobla”, una antiquísima tradició originada al municipi mallorquí d’aquest mateix nom i que  l’any 1993  fou exportada a Barcelona –on havia d’arrelar-hi poderosament– per un natural d’aquella població: Toni Torrents, que en tenir dos fills estudiant a Barcelona, veia amb pena com en trobar-se lluny de l’illa i en plena època d’exàmens, no podien mai gaudir de la màgia d’unafesta que tant els agradava, i, per això, romàntic i altruista, va impulsar la seva importació al Cap i Casal de Catalunya i, ben concretament, a la vila de Gràcia.

Un any més, doncs, dissabte varem poder inserir-nos en la màgia multiespectacular d’una festassa que té per protagonistes més característics, unes fogueres —d’aqui en ve el nom— a les quals hom s’atança per coure-hi uns botifarrons i alguns trossos de carn, o bé portats de casa o bé, adquirits in situ, i on, el ritme de xeremies i simbombes càntics, jotes i boleros mallorquins— animats per castellers, per diables i per altres grups de cultura popular, locals o  procedents de Sa Pobla— ompla l’espai de música, de danses i d’alegria, per a gaudi de mallorquins, eivissencs, menorquins i baleàrics, en general, i també, pel de molts barcelonins i molts catalans del Principat que –cada any amb més participació– s’unieixen a la festa,

Aquest any, a més, ha els “foguerons” tenien per a tots els qui tenim el català com a llengua i l’estimem com Déu mana, una significació especial: s’hi han cremat simbolicament tots els enemics —forans o caragirats— que, arreu dels Països Catalans, no es cansen de maldar per destruir-nos la llengua que ens és comuna. 

Però els “foguerons” d’enguany han tingut també per als qui hem estat o som alumnes o professors de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, una concreció ben emotiva. Ha estat el sopar homenatge a un dels homes més fonamentals i estimats de aquesta ja vella –per bé que sempre jove– universitat nord pirinenca: en Joan Ainé i Ribes, el qual amb la seva bonhomia, eficàcia, integritat personal i permanent voluntat de servei i de conciliació, fou —juntament amb la seva esposa Roser— i com bé acaben de recordar Llorenç Planas i Montserrat Biosca, nord catalans i pradencs també de les primeres fornades, “el principal animador de la Universitat Catalana d’Estiu en els seus anys de màxima democràcia, és a dir quan eren els participants, ells mateixos, els qui escollien els seus dirigents”  I segurament també —em permeto afegir jo— en els anys de més risc polític i menys suports econòmics i institucionals, però, en canvi, de més alçada docent i de més il·lusió col:lectiva. 

Esperem que enguany, en la pròxima sessió del mes d’agost, sigui el mateix patronat de la UCE el qui organitzi in situ i d’una manera, diguem-ne, oficial, un homenatge a Joan Ainé i Ribes, semblant, si més no, al que aquest dissabte, en un atapeït restaurant de la vila de Gràcia, –amorosament, però privadament– els “Amics de la Universitat Catalana de Prada”, li hem dedicat.

                                                    Josepmiquel Servià



Podeu veure a sota una foto del sopar-homenatge. 

Avui, bo i coincidint amb la gala dels premis Ciutat de Palma, el PEN Català, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i l'Obra Cultural Balear han organitzat una lectura reivindicativa de textos literaris a Can Alcover, de Palma.

L’acte es fa per expressar el rebuig de més de tres cents cinquanta autors i entitats a les agressions de què són objecte la llengua, la cultura i la literatura catalanes a les Illes per part del partit espanyol que ara les governa. Com tants altres poetes i escriptors en llengua catalana, he estat gentilment convidat a participar.hi. Gràcies! 

En no poder, però, assistir-hi, m’hi adhereixo des d’aquí, amb tot humilitat, però amb tot el cor, a través d’aquest breu intent de poema.

"Estado de derecho"

Vindran impunement

i amb l’ajut vergonyós d’alguns caragirats, 

t’ocuparan la casa, t’escopiran el rostre, 

et robaran la hisenda

i et negaran la pròpia identitat.

I només s’avindran a respectar-te

si els promets ser, pensar i parlar com ells.

T’imposaran, a poc a poc, la seva llengua

fins dur la teva a l’extinció, 

i alteraran en benefici seu,

la història de la terra on has nascut 

i on t’han nascut germans, pares i avis.

I si un dia potser, 

en un esclat de ràbia continguda

resols aixecar el crit i dir-los: Prou!

et respondran que ets un insolidari, 

que ets un intolerant, 

i que conculques

la seva llibertat d’expressió.
 

.                            Josepmiquel Servià


  

TEREBERE

D’aquell món que les “porteres”, 

certs gais, mantes perruqueres

i molts savis (d’amagat!)

comenten sense fronteres:

el dels party's, les caceres, 

els divorcis... i l’estat 

dels amors i les fogueres

dels davants i dels darreres

de la “buena sociedad”...

n’és Teresa Berengueras, 

la qui en fa el millor retrat.

Car ningú com la Teresa

sap contar-nos d’un magnat,

o d’una vella marquesa,

o d’un príncep destronat,

o de la qui és “Miss España”...

qui li col·loca la banya

o li esbulla el pentinat.

. .          Josepmiquel SERVIÀ

Per molts anys i bons, Teresa!

Jm.

REIS

Els ciutadans dels anomenats Països Catalans, tot i que fa segles que perdérem la pròpia monarquia, també fa temps que en rebem la influència puntual de dues, d'alienes. D'una banda, la dels Reis de l’Orient. D'una altra, la dels Reis de l'Occident.

Ambdues monarquies presenten algunes característiques comunes: Tant a uns reis com als altres els agrada molt fer discursos. Tant uns reis com els altres van sempre ricament vestits i envoltats de pompa i multituds que els aclamen. 

Entre ells, però, tanmateix, també hi ha, notables diferències: Per exemple, els Reis de l'Orient solen fer-se’ns presents tan sols una vegada a l'any, concretament el vespre de cada cinc de gener, i, si durant l'any hem observat bona conducta, a la nit, solen omplir-nos la casa de regals.

Els Reis de l'Occident, en canvi, solen fer-se’ns presents gairebé tots els dies de l'any, i som nosaltres els qui, encara que ells no hagin observat bona conducta, els ho hem de regalar gairebé tot.

Josepmiquel Servià

Dibuix de Jaume Capdevila, "KAP".

( De lllibre “Whisky sense gel”, de pròxima publicació )

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

A veure si em coneixeu:

La meva veu és divina

i admirada a tot arreu.

Riallera i femenina,

he triomfat al Liceu,

a Nova York... i a la Xina,

però vaig neixer a Barcelona,

i, encara que "primma dona",

no sóc una dona prima.

.                    Josepmiquel Servià

.                (Del llibre "Manual d'Oficis")

.                   (Dibuix de Pau Bassolí)

.                

CAPTAIRE D’AMOR

Captaire d’amor t’han fet

i ningú te’n dona almoina.

Pidoles aquí i allà,

i truques de porta en porta.

Hi ha qui et lliura un vell barret,

qui, unes sabates estretes,

qui, un abric mig rebregat,

qui, el llamí d’unes monedes...

Hi ha qui et diu: –Ah, hola! Ets tu?

Què necessites, col·lega?

Ja saps que pots disposar...

Potser tens set? Què vols beure? 

Més ningú et dona el tresor

d’una abraçada sincera, 

d’un espontani “Què fas?”

o d’una mirada tendra

que t’escalfi el viu del cor

just quan no tens la mà estesa.

(Del llibre “La barca encesa)

CHRISTMAS

(Audiovisual)   http://www.youtube.com/watch?v=mqE0s4tIkm0

Enguany commemorem el cinquentanari de la mort de Josep Maria de Sagarra, un dels creadors literaris més potents i complerts que ha donat, sens dubte, la nostra literatura.

Poeta, prosista, dramaturg, traductor i memorialista... ––en tot, d’una altíssima volada–– va extreure una bona part de la seva poesia més popular de les aigües, les cales i la gent de la Costa Brava, i, d’una manera molt concreta, d’El Port de la Selva. 

I és a partir d’aquesta població que jo goso retre-li avui un humil, però molt sincer homenatge. Ho faig, en primer lloc, a través de la recitació del seu conegut poema “Balada de Luard, el mariner”, inspirat en la figura d’un popularíssim pescador del Port de la Selva  ––del qual també en parla en alguns del seus llibres J. V. Foix, habitual estiuejant, com Sagarra i com Tomàs Garcés, d’aquesta bellíssima població.  

En segon lloc, amb l’aportació d’un reportatge evocatiu del poeta i de la seves estades al Port –tan fructiferes, literàriament!– signat pel periodista Lluís Molinas per a la Televisió de la Costa Brava, i al qual vaig ser gentilment convidat a dir-hi la meva sobre aquest extraordinari escriptor a qui no vaig poder conèixer per raons d'edat, però a qui, des de la meva simple condició de lector, he admirat sempre fervorosament.

Podeu clicar sobre les següents adreces:

“BALADA DE LUART, EL MARINER” (En homenatge a Josep Maria de Sagarra, en el 50 aniversari de la seva mort):   http://tiny.cc/pdno0

"SAGARRA I LA COSTA BRAVA"  (Reportge televísiu)  http://tvcostabrava.xiptv.cat/programa/310/tot-recordant?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

CATALAUNITAT!

Sou conseller? diputat?

regidor d’un consistori?

o un simple català honrat,

conscient del gran robatori 

que, any rere any, ens fa l’estat?

Si us plau, prou de rebombori!

No us tireu més plats pel cap!

Que en front de tant robatori, 

injuries i iniquitat,

perquè la pàtria no es mori 

sols hi ha un camí: la unitat!

                    Josepmiquel Servià

 

__________________________________________________________

.                                            














.                                               Al president Heribert Barrera, que, com Moisès,                                                          no ha arribat a veure la anhelada terra promesa.

.                           Josepmiquel Servià 

_________________________________________________________________

MOSSA D'ESQUADRA

Jovial ardidesa

vestida de blau…

Nostrada guardiesa

de la nostra pau…

No ens facis cap blau!

.                                                                                   Josepmiquel Servià

 .                                                                             ( Del llibre “Manual d’oficis” )

_______________________________________________________________________________________________

RÈCORD GUINESS DEL PREGÓ IMPROVISAT?

Honorable senyor conseller, excel·lentíssim senyor president de la Diputació, il·lustríssima senyora alcaldessa, senyor president del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Empordà, convilatans i convilatanes, amigues i amics:

Fa exactament una setmana —només una setmana: segurament per això aquest pregó no apareix en el programa de la festa— vaig saber que la nostra estimadíssima alcaldessa feia un mes que m’havia fet l’honor de proposar-me com a pregoner de la Festa de la Verema 2011, aquesta trobada de caràcter itinerant que enguany el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Empordà ha decidit celebrar a Palamós, el meu poble. 

He de confessar que vaig estar a punt de no acceptar l’encàrrec:  D’una banda, creia que se’m donava molt poc temps per preparar dignament alguna cosa que s’assemblés a un pregó. D’altra banda, jo no sóc, ni de bon tros, cap expert en el tema objecte de aquest festa. En aquest sentit, us puc dir que gairebé sempre m’he negat a intervenir en les tertúlies d’alguns mitjans audiovisuals, convençut que, força sovint, hi acudeixen —evidentment no sempre— alguns personatges a pontificar com a catedràtics sobre temes que segurament suspendrien com a alumnes.

Després de rumiar-m'ho una estona, però, vaig decidir acceptar el repte: em primer lloc perquè no era pas la primera vegada que havia de fer un pregó en un temps relativament curt. Si em permeteu la digressió —i, d’altra banda, la immodèstia— crec que dec tenir el record Guiness, a nivell mundial, dels pregons fets a corre cuita: L’any, justament, que el nostre Ajuntament va decidir crear el pregó de la Festa Major del poble — ara deu fer una vintena d’anys— l’ aleshores alcalde va notificar-me—aguanteu-vos bé!— només quatre hores abans de l’hora fixada pel pregó, que “feia quinze dies que el Ple de l’Ajuntament havia acordat demanar-me que jo en fos el pregoner, però que ell,que havia pres la responsabilitat personal de notificar-m’ho, senzillament, entre una cosa i l'altra, se n’havia  oblidat”.  (Sic!)  

Doncs bé, si malgrat això, després d'oferir la natural resistència numantina a fer-lo, vaig acabar cedint i vaig improvisar un pregó només en dues hores, —mentre venia de Barcelona, en el cotxe de la SARFA— i, tot i així, vaig ser molt aplaudit... I si, d'altra banda, he estat successivament el pregoner de les Festes de Primavera, de Palafrugell i de les festes majors de Sarrià-Sant Gervasi i de la Dreta de l’Eixample, respectivament, de Barcelona, com em podia negar a venir avui a aquesta nova cita meravellosa del meu poble amb el vi, oimés si aquesta vegada no em concedien tres hores per fer-ho, sinó cinc dies?

També vaig pensar que no era cap inconvenient que no us pogués parlar ex-catedra —perquè en sé ben poc— de les qualitats del vi o del distints processos de la verema o de les mil i una matisacions intel·lectuals o comercials que comporta aquest meravellós món dels raïms i de les copes? ¿És que, per ventura —vaig pensar— no existeixen ja llibres boníssims, escrits per persones realment enteses, com ara els meus amics Jaume Fàbrega o Pere Tàpies, per a tots aquells que vulguin conèixer a fons el mon del vi? 

D’altra banda, ¿és que el nostre Josep Pla no ha definit magistralment, dintre el vast i multicolor oceà de les seves planes, les característiques puntuals de cada vi, tant del món, com de Catalunya, com de la comarca? ¿No ha descrit meravellosament els “mil colors de la vinyes, suaument ajagudes en el solell, daurades pels tons rovellats i ferruginosos de les fulles mortes i dels sarments cansats” —per dir-ho en les pròpies paraules del mestre?  ¿Qui com ell ha descrit, amb un to admirat o elegíac, l’emoció de tantes parets seques, de tantes terrasses del nostre coster, heroicament recuperades o arrasades definitivament per la fil·loxera? 

Es per això, amigues i amics, que avui jo us parlaré, no pas des d’una ciència, que no tinc, ni des de la dimensions sòcio-econòmiques del vi, que desconec, sinó des del més pur i humil empirisme personal. És a dir: d’allò que han estat, en el decurs dels anys, la meves esporàdiques relacions d’amor amb el vi i amb el seu variadíssim univers. 

EL MEU BATEIG DE VI

Començaré per dir-vos que la primera immersió en un element líquid (que no fos, naturalment, la banyera de casa) va ser dins l’aigua d’aquest mar que ara tenim al costat, i, concretament, en aquest mateix paratge —reialme personal dels meus jocs d’infantesa, en ser el meu pare administrador del port i tenir el seu despatx aquí, a tocar, entre el moll i la planassa. 

Ell deia sempre que un nen nascut en un poble de mar, tot just deixat el pit de la mare, el primer que havia de fer era aprendre a nedar. I és per això que en aquest punt on es besen amorosament el moll i la platja, i des del diferent graons d’una escala que hi havia —que hi ha encara— perquè la gent pogués pujar fàcilment des del bot al moll sense mullar-se, el meu pare, amatent i de l’aigua estant, em feia capbussar, ara des d’un graó, ara des d’un altre, i m’ensenyava els diferents estils de la natació.

Però si fou en aquest mar on vaig experimentar la primera immersió total del meu cos en un element líquid de fora de casa, us puc assegurar que la segona —i també, ai, total!— immersió fou dintre una bassa absolutament plena de vi. Permeteu-me que us expliqui com va anar. 

Els meus pares posseïen una vinya a La Fosca, una de les nou vinyes que segons el meu bon amic Pere Trijueque, —digne “fill predilecte de la vila”, i que tant ha fet per recuperar el coneixement de la nostra història—  hi havia en aquest concret rodal palamosí. 

Del conreu de la nostra vinya de la Fosca en tenia cura, en qualitat de parcers. la família Tartó, de Sant Joan, i cada any, després de la verema, amb una mula i un carro que ens deixava l’avi Nyaco, del Padró, el senyor Tartó i el meu pare traslladaven la part del raïm que, com a propietaris, ens pertocava, des de La Fosca fins a un petit magatzem que el pare posseïa a la meitat del carrer Molins, on hi guardava la moto, i, on, convenientment estibades, hi havia unes quantes botes, un parell de semals i una considerable bassa, feta de ciment, amb el corresponent engolidor, per tal de poder practicar-hi cada any la ritual, familiar i sempre esperada trepitjada del raïm. 

Aquesta operació se solia fer a peu nu, sostinguts, els trepitjadors, per unes cordes que penjaven del sostre i que servien perquè mantinguessin l'estabilitat sobre aquell mar de vi que els envoltava el tou de les cames. Normalment els qui trepitjaven el raïm eren els membres de la pròpia família. Deia la llegenda que d’aquesta manera el vi agafava tota la força i el gust de la pròpia nissaga. Una altra llegenda —que gaudia, tanmateix de molta credibilitat, i que avui sens dubte qualificaríem de masclista— afirmava que les dones no podien formar part de la trepitjada dels raïms perquè aleshores el most es trencava, i el vi sortia dessaborit i insuls.

Quan ja vaig tenir vuit anys, vaig demanar al pare si podia, jo també, ajudar-los a trepitjar. I ell va accedir-hi, tot advertint-me, però, que en cap moment deixes d’aguantar-me de la corda que penjava del sostre. I així, descalç i amb calça curta, vaig entrar a la bassa i, amb la il·lusió del trepig —el líquid m'arribava ben bé fins al genoll—  aviat vaig oblidar el consell del pare, vaig deixar anar la corda, i vaig relliscar tot el llarg del meu cos, quedant submergit, tot jo, dins aquella substància negra, espessa, llefiscosa, però, tanmateix, estranyament saborosa que aquella tarda aspiràvem a convertir en vi. Curiosament, aquell any —i el meu pare me'n feia sana burla davant tots els convidats que venien a casa i elogiaven la qualitat del vi— la collita va sortir infinitament més bona que en altres anyades. 

LA TIA CARME                                           

I ja que parlem de convidats, us diré que la meva mare tenia una tia soltera, molt beata, enormement llesta i, ai! enormement sorda: la tia Carme. La tia Carme Figa. Era una dona dolça i encantadora que, per a mi, va ser com l’avia que mai no havia conegut. Es dedicava, professionalment, a picar i a dibuixar patrons per a les puntaires i a anar a cosir, a les tardes, per diverses cases amigues. Quan en sortia, però, abans d'anar a casa seva, mai no s’oblidava de passar per casa nostra, on sempre ens hi trobava sopant. Romania tota l'estona de peu dret, pretextant que ja estava cansada de seure tota la tarda, i ens explicava, amb molta gràcia, totes les vicissituds de la jornada. 

Era, com us he dit, una dona soltera i beata —curadora de l'altar de Sant Josep— i, com que en aquell temps, entre altres moltes formalitats que avui dia ens farien riure, no "quedava bé" que se sabés que una "senyoreta" bevia vi, sobretot fora dels repassos, quan, cada nit —absolutament cada nit— el meu pare li oferia el porró, tot dient-li “Què, tia, un traguinyoli?" ella, contestava afirmativament, sempre, però, matisant —conscient de la seva condició de dona de bons costums: "Mira, doncs... si és fresc, si!:" A la qual cosa, amb amorosa sornegueria i sabedor de la profunda sordesa de la tia, el meu pare contestava: "I, si és calent, també!" 

Aquest diàleg vaig presenciar-lo durant la meva infància pràcticament cada dia, fins que, per raons d’estudis i de salut, vaig ingressar com a intern al Col·legi d' El Collell.  

Una nit d'aquestes, però, la tia va comparèixer molt més mudada que mai i també molt més tard que de costum. La causa no es devia a altra cosa que a que l’endemà hi havia al poble —ja veieu si parlo d’anys!— la solemne inauguració de l’Hospital de Palamós —avui, com sabeu, convertit en un gran Hospital d’àmbit comarcal— i s’havia anunciat festa grossa, amb l’assistència i benedicció del mateix senyor bisbe, i en el qual la tia Carme, com a membre del patronat que era en representació de la parròquia, havia de jugar-hi un paper força destacat. Per aquest motiu, aquella tarda s’havia entretingut més del compte en ultimar els detalls d’aquell vestit —invariablement fosc—que havia d’estrenar l’endemà i que venia, tota cofoia, a ensenyar-nos. 
 

Quan va arribar a casa, però, la meva mare ja havia desparat taula, el meu pare deuria fer els comptes al seu despatx, i jo, un darrer repàs, segurament, als meus deures escolars abans d’anar-me’n a dormir. Es per això que quan va arribar la tia, cap de nosaltres era ja al menjador. 

La meva mare, des de la cuina, deuria dir-li, naturalment cridant, que s’assegués i que l'esperés uns minuts al menjador que no ella trigaria a anar-hi. I així ho feu, La tia, però, asseguda al menjador, no deuria tardar en entrellucar el porró que la meva mare havia deixat al cim del marbre del bufet, abans de posar-lo a la nevera, i com que segurament tenia sed i veia que el meu pare ja no era allí, com els altres dies, per preguntar-li, "Què, tia... un traguinyoli?", decidí obrar pel seu compte i, tot prenent pel broc gros el porró encara mig ple —"Si és fresc, si!", deuria pensar— abocà el raig a la boca i feu el seu traguinyoli habitual, fet no gens censurable i que hauria quedat dintre la més absoluta discreció, si no hagués estat perquè la pobre tia, acostumada a tornar a deixar el porró a l'alçada de la taula on sopàvem, no va calcular be la alçada del bufet —sensiblement superior— amb la qual cosa tots, des de les nostres respectives ocupacions i estances, varem sentir de sobte, el catacrok! del vidre del porró, esclatant en mil trossos sobre el marbre del bufet. 

No cal dir que la tia va quedar absolutament confusa i avergonyida, però el pitjor del cas encara havia d'arribar. I és que l’endemà, en plena inauguració de l’Hospital, tot i haver-s'ho eixugat tot acuradament, aquella dona, tan recaptada, tan zelosa de la seva imatge de persona virtuosa i de bons costums, va provocar, en més d’una ocasió, al seu redol , comentaris com aquest: "No noteu, la Carme Figa, quina bravada de vi que fa! Valga'm Déu! A la seva edat...!" 

Vull pensar que, amb lo sorda que era la pobra tia,  no va arribar a sentir cap d'aquests comentaris tan punyents.

EL PORRÓ

I ja que hem parlat del porró, no trobeu que és una llàstima que la presència d'aquest estri, tan familiar i tradicional, hagi minvat tant en les nostres taules? El meu pare, que n’era un entusiasta, solia recitar, amb el seu conegut gran art actoral, uns versos que diuen:

Quan un home està cansat.

i rendit per la calor

no hi ha millor medicina

que beure vi amb el porró:

El braç ben enlaire, el llavi sortit, 

el raig a la boca, tot dret i seguit:

Xerrica, xerrica....  xerrica de bó!

No hi ha millor joia 

que beure en porró.!
 

AQUELLES TAVERNES

Com us he dit abans, als deu anys vaig marxar d’aquest estimat poble per passar-ne quatre com intern al Col·legi del Collell, i, més tard ja, després d'un breu parèntesi en que vaig tornar al poble per acabar-hi el batxillerat, la meva vida ja va discórrer habitualment per diversos instituts i universitats, de Girona, de Barcelona o del món, tot i que. ni afectivament, ni administrativament, ni electoralment, —estimada alcaldessa!— mai no m'he volgut desvincular de Palamós.

Això no vol dir, però, que el record de les tavernes de la meva infància i adolescència, no se’m facin ara un xic boirós i imprecís. El que si recordo és que a Palamós hi  havia moltes tavernes, moltes! Més a Palamós que no a Sant Joan, on hi havia, en canvi, la major part de vinyes. Es deia que a Sant Joan feien el vi i a Palamós se’l bevien. Deixeu.me, però, que en recordi algunes:  Més o menys allà on és ara El Castellet, hi havia Can Peio, un taverna preciosa, amb un taulell de marbre bellíssim. Que se’n deu haver fet? Després hi havia Cal Moreno, entranyable familia de caleros —els homes i les dones provinents de l'Ametlla de Mar, tant nombrosos i estimats a Palamós!— Can Xena, Los caracoles, Ca la Selvatana, Ca la Maria de Cadaqués, ca la Pepa Caneja, avui prestigiosos restaurants—  can Blassito. Can Basté, Can Morera... D’aquests dos últims en guardo un record especialment dolç, ja que el meu pare, que era amo d'una barca de pesca, els comprava el vi per a consum de la tripulació, i, jo cada més, l’acompanyava a fer-ne el pagament, i, en una d’elles, a Can Baster, m'obsequiaven sempre amb una bosseta de carquinyolis, i en l'altra, a Can Morera, amb uns medallons de torró d'Agramunt, que em feien una especial gràcia —i també una cert respecte— perquè les seves parets de farina, em recordaven l'hòstia amb que els capellans combregaven a l'església.. 

Aquelles tavernes —segur que me'n deixo moltes!— eren com uns pulmons per on, entre gots de vi, tabac, cançons i una cridòria sovint ensordidora, hi respirava espiritualment, hi conversava, hi garlava, hi discutia... moltíssima gent del poble. Perquè, com diu l'aforisme medieval, Post vinum verba, post imbrem nascitur herba! Després de la pluja creix l'herba, després del vi, les paraules!"  Recordo que, en algunes d’aquestes tavernes — a cal Baster? a Cal Moreno? a Ca la Maria de Cadaqués —on encara hi figura, ara reproduïda en fusta— hi havia, pintada al blau de la pared, una estrofa, a pertot la mateixa, d’un poema de Baltasar del Alcazar, un poeta sevillà del segle XVI, que deia: 

Si és o no invención moderna, 

Víve Diós! que no lo sé, 

però delicada fué, 

la invención de la taverna. 

I un dia, aquelles tavernes, a impuls del turisme i dels nous vents que aquest va portar, o bé es van convertir en restaurants o bé , simplement, van desaparèixer. 

Tot i això, els palamosins, varen continuar gustant de la vida i bevent vi, com a hedonistes que sàviament sempre hem estat.. Ara bé, segurament ho feien més privadament, més tancats a casa, més avorrits, en definitiva. La veritat és que els taulells, freds i metàl·lics, del snaks ja no convidaven tant a la relació social, al beure en companyia. I així va anar passant el temps i les tardes i les nits de Palamós es feren més silencioses, més avorrides i, a vegades, sobretot a l’hivern, fins i tot una mica sepulcrals. 

LES “TAVERNES” D’ARA

Fins que un bon dia, un palamosí, que havia marxat amb la seva família al Vallès, i que, després de voltar per mig món, i de sovintejar molt com a viatjant que era, molts indrets de Navarra i del País Basc, va decidir tornar al nostre poble —al seu poble—, i muntar-hi, en un petit però ben cèntric local del cas antic de Palamós, una mena de nova taverna, que reproduís mutatis mutandis, l’ambient, l'estil i els costums vinícoles i alimentaris i relacionals de les tavernes d'aquelles terres de Navarra i del País Basc que ell coneixia tan bé.  L'èxit fou, immediat, revolucionari, i, gràcies a allò que representava d’innovació i, també gracies al seu particularíssim do de gents, aquest palamosí tornat al poble va començar a omplir de colors, de diversió i d’alegria els vespres i les primeres hores de la nit de Palamós. Sortosament, la seva iniciativa aviat va ser seguida per molts altres ciutadans, que obraren semblantment, convertint el nostre poble, sobretot des de la franja horària que va des de les set de la tarda fins a les dotze de la nit, en aquest empori de vida, de gastronomia, de copeig, d’amenitat, de converses, de diversió i de “bon rotlle”. que ara tenim.  

Tot aixó va començar l’any 1998, i el palamosí, positivament culpable d' aquesta històrica aventura, no és altre que el bon amic Josep Maria Torner i Samí, més conegut mundialment com en Moni, gran ceramista, a més, pescador, bonvivant, trapella i simpàtic, 

A ell, i a tots el qui meritòriament han seguit la seva traça, es deu que, en certa manera, hagi ressuscitat, d’una manera nova, l’esperit d’aquelles antigues tavernes que donaren tanta vida al Palamós dels nostres pares, avis i besavis i que, en la seva dimensió actual fan, a més, que el nostre poble pugui ser considerat, si no la capital del vi —perquè no en produïm— si, probablement, la capital del seu consum i difusió en l’àmbit de tota la nostra comarca i fins i tot de molt més enllà. Per a l'amic Moni i per a tots els qui han segui la seva ruta, us demano un fort aplaudiment de gratitud. 

EL VI I JO

Pel que fa a la meva meva relació personal, espiritual... diguem-ne, íntima? amb el vi, us he de confessar que m’he emborratxat molt poques vegades. El vi, ben segur, m’ha pujat lleugerament al cap unes quantes —i a qui no?—  m’ha alegrat i desinhibit positivament  algunes més... ara bé, allò que se’n diu agafar una torradora, una pítima, un trompa, un paraigua, una borratxera, un pet, una mona, un gat, una xufla, una serpentina, una pedalada... —¿us heu adonat de la quantitat de sinònims que es poden fer servir per definir una borratxera? Jo crec que la embriaguesa, juntament amb les parts sexuals de l’home i de la dona, deu ser el concepte que més sinònims deu presentar els diccionari en totes les llengües.  

Doncs, bé, com us deia: Que jo recordi, de torradora, de pítima, de trompa... o com vulgueu dir-n'hi, el que se'n diu... sonada, només n’he agafat, que jo recordi, dues a la vida, Totes dues, això si, que consti! —i això crec que m’ho mig perdona— amb vins plenament aristocràtics, la primera: amb vins de Porto, la segona: amb vins del Rhin, i, ambdues, en la meva època de becari de la Unió Europea, a Lisboa i a Estrasburg, respectivament. 

En el primer cas, a la Universitat de Coimbra on se’ns va oferir un dinar pantagruèlic, cada plat —i n’hi havien cinc o sis— anava acompanyat d’una varietat diferent de Porto. Després, una altre institució oficial,un sopar, també absolutament regat per totes bandes. L’endemà —la ressaca ens va durar al menys un parell de dies— pràcticament cap de nosaltres va poder anar a la Facultat. 

La segona, va ser a Estrasburg. La Faculté Internationale de Droit Comparé, on jo estudiava,  ens va organitzar una visita de tot un dia per la regió vinícola dels Vosgues i el Baix Rhin, una zona, a més, paisatgísticament preciosa, i d'una generositat humana i una varietat vinícola tan gran que a cada a poble se'ns convidava a tastar un vi diferent, i és clar: n’hi ha tants!  Que ara... una copa de Silvaner, que ara, una altra de Pinot blanc, que ara, una altra de Pinot, gris, que ara una de Reasliing —que bo, Déu, meu! que és el Reasling— que ara, una, de Pinot negre, que ara, una de Cremant d’Alsace...  

Sempre recordaré que aquella tarda jo "cobejava" una noia, italiana, becaria també, amb la qual compartíem no tan sols el viatge i les copes, sinó també una una indissimulada ànsia reciproca de compartir també, una romàntica jaguda tan bon punt arribéssim a Estrasburg. Dit i fet, docs! Tot just arribats a la bellíssima capital de d'Alsàcia, vaig convidar-la a fer —permeteu-me l' eufemisme—  l'última copa a la meva cambra d'estudiant.

Però, ai! la torradora que ambdós traginàvem era tan gran que no ens vam arribar a descordar ni un sol botó. Ens vam jeure sobre el llit i ens vam despertar al cap d’unes hores, completament vestits i amb un irrefrenable desig de compartir tan sols un còctel d'aspirines. I és que, com diu el gran Ovidi en el seu Ars Amandi: 

Cura fugit multo diluitur qui mero. 

Amb molt vi, fugen i es dissolen tots els neguits. 

Una altra frase molt coneguda d’Erasme de Roterdam diu In vino, veritas!  En el vi hi ha la veritat.  Si, certament, el vi ens inhibeix de la comèdia, de la mentida, de la timidesa. Gràcies al vi podem gosar, per exemple, dir-li a una persona que l'estimem, cosa que sense el vi potser no ens atreviríem a fer!  Però compte, amics i amigues: Parce mèrum! No n'abusem.!

In vino veritas? Si, segurament, en la primera. en la segona, potser fins i tot, en la tercera o en la quarta copa —depèn del grau d'alcohol que continguin— però després, ai! —i que Erasme em perdoni la rèplica que ara improvisadament, goso fer-li: Després, possiblement, In vino... calàmitas!.

Jo no faré com aquell irresponsable ex president de Govern espanyol, que, en una ocasió com aquesta, com a pregoner que era d'una festa de la Verema per terres de Castella, i des de la altivesa i la supèrbia que el caracteritzen, va gosar dir, textualment, tot rient-se d’una campanya pública que advertia contra els perills de conduir begut:

“A mi no me gusta que, en la televisión o en esos letreros de las autopistas, me digan: No podemos conducir por ti! Y yo siempre pienso: Y a ti, quien te ha dicho que yo quiero que tu conduzcas por mi! ¿Quien eres tu para decirme —a mi!— las copas de vino que tengo o no tengo que beber? Ni que me digan: No puede usted ir a mas de tal o qual velocidad y le prohibo que beba vino!"

No, amigues i amics, jo no us diré mai això. Segurament aquest home, tan superb i altiu, s'hauria d'empassar aquestes paraules si un dia, –i, evidentment, no li ho desitjo pas— un conductor borratxo li atropellés mortalment un fill, com els acaba de passar a uns bons amics meus.

EL MEU MISSATGE

No, jo no us diré mai això. Jo us diré que, amb la deguda moderació, beveu sempre vi —que és tan saludable,  tan bo i tan sagrat que el mateix Jesucrist va escollir-lo per perpetuar-hi la seva sang.

Per tant, amics i amigues, beveu sempre vi, perquè conté taní, que és molt bo per la salut, i perquè la carn fa carn i el vi fa sang i perquè el peix, quan es viu, vol aigua, però quan és al plat, vol vi. Doneu-n'hi, doncs! I si pot ser, que sigui vi nacional, és a dir, de Catalunya, que és boníssim! I si el demaneu de la Denominació d’Origen Empordà, doncs, encara millor! 

Perquè és un error i una vergonya que, amb els vins magnífics que tenim a Catalunya, ben sovint, per pur esnobisme —i només per pur esnobisme— o perquè ens han ficat al cap que tot el de fora és superior, demanem massa vegades, sense ni tan sols aturar-nos a tastar els vins propis, vins forans. 

I ara permeteu que acabi les meves paraules amb les d’un gran poeta persa: Ommar Kayyam, nascut l’any 1048 després de Jesucrist i que ha estat, possiblement, el més gran glosador i el més gran propagandista del vi —i també del plaer amorós i de l'aprofitament sensual de la vida— que hi ha hagut mai. 

D’ell són aquests versos, on fa, com podreu veure-hi, un cant a viure sempre apassionadament el present:

Bevem,  amor, bevem!  

Tot a l’oblit convida.

Jo -que he pensat en tot- 

en dos jorns de ma vida

mai no hi he volgut creure 

ni mai no hi he pensat, 

que són el que ha de vindre 

i aquell que ja ha passat. 
 

O aquests altres, més irònics: 

Escolta, musulmà, els dies que et són aptes

per veure vi, sens dany de la teva consciència:

Dimarts, dijous, divendres, diumenges i dissabtes. 

Ah! I dilluns i dimecres.  Els altres... abstinència!

O aquest, ja directament relacionat amb la taverna. 

El jorn que hauré deixat ma vestidura externa,

el jorn que es parlarà de mi com una faula,

feu del meu fang un got, dueu-me a la taverna,

i veureu com reneixo quan l’ompliu, a la taula!

Però també, aquest mateix Omar Kayyam, segurament el poeta —repeteixo— que més apassionadament ha glosat el vi, també va voler escriure:

No beguis amb aquell 

que beure vi no sap, 

i al segon vas ja es torna

violent i poca-solta:

bevent t’emprenyarà, 

i l’endemà, altra volta,

perquè vindrà a excusar-se, 

i et farà mal de cap!

I ja he acabat!

                                                                                       Josepmiquel Servià                                                        Palamós, Festa de la Verema del 2011. 

                                     

___________________________________________________________________________