En aquella “Festa Literària de Santa Llúcia, de les Lletres catalanes", em van donar el premi Òmnium Cultural” "al millor programa de ràdio de l’any".

Però amb ell, rebia alhora un altre premi, tant o més important: Me' l donaven —quin honor!— al costat d’un professional extraordinari i d’una persona magnífica: en Joaquim Ma. Puyal i Ortiga, al qual li atorgaren el corresponent a televisió. 

Enhorabona, Joaquim, ara “Català de l’any”! Enhorabona i gràcies per tot el que has fet per la nostra llengua i per la dignitat del món de la comunicació.

LA "CATALÒNIA" VA SER UNA FESTA 

Una any més, la llibreria Catalònia”, va ser una festa per a tots els qui estimem els llibres i la literatura. Ahir, com cada any —i ja en fa uns quants!— aquesta entranyable, cèntrica i antíquíssima llibreria barcelonina, va celebrar la seva tradicional “Marató poètica”, per la qual una munió de poetes, poetesses, escriptors, escriptores, rapsodes, actors i actrius van desfilar-hi, succesivament, des de les deu del matí fins a vuit de la tarda. 

Enguany la "Marató" era dedicada a Josep Maria de Sagarra, un dels més complets, savis, sensuals, populars —i més envejats— escriptors que han tingut les lletres catalanes. 

La musicalitat perfecta dels versos de Sagarra va ressonar, doncs, ininterrompudament i des de les veus i els registres més variats, durant les deu hores que va durar aquesta gran festa que, atzarosament, vaig tenir el goig de cloure. Per exemple, just abans de mi —i després que molts i moltes altres ho haguessin fet en el decurs del dia— un poeta i una rapsoda, de la categoria d’Enric Badosa i de Núria Candela, respectivament, varen fer les seves intervencions, el primer, per fer-nos conèixer una magnífica traducció que ell havia fet al castellà d’un poema de Sagarra; la segona, per recitar-nos, tant be com ella sap fer-ho, la bellíssima “Cançó de pluja”, una de les composicions, sens dubte, més conegudes de l’escriptor.

A mi, per la capriciosa voluntat d’en Jordi Valls i Pozo —que, a més d’excel·lent poeta, és, juntament amb Miquel Colomer, ànima i mestre de cerimònies d’aquesta cita— va tocar-me intervenir tres vegades: Ho vaig fer, successivament, amb la “Balada de Luard, el mariner”, després, amb uns fragments de l’”Elegia a Rafel” i, finalment, amb un altre fragment, notoriament sensual, pertanyent a “El comte Arnau", un dels grans poemes de Sagarra, que, al meu entendre, la Generalitat hauria de "decretar" —bo i seleccionant-ne uns quants fragments, perquè és llarguíssim— d’obligatori aprenentatge a les escoles. 

Si així ho feia, no tingueu cap dubte que els nostres adolescents, a més de passar-s’ho molt bé, aprendrien alhora: història, geografia, art, religió, sexe, botànica, zoologia, ornitologia... i, sobretot —el que seguramentels els és, a molts, més necessari— vocabulari i llengua, patrimonis que Josep Maria de Sagarra dominava segurament com poques persones del seu temps. 

I res més. amics. Gràcies per la festa, i llarga vida a “Catalònia” i a la seva marató!

"Durán advierte que la independencia "ni interesa ni conviene"

Durán, que se bate con el alcalde de Vic en el Congreso de UDC, rechaza dar giros independentistas y destaca el pacto fiscal."

——————————————————————————————————————-
COMENTARIOS

Pmam4591 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 21:19:23:

Para más información Convivencia Cívica Catalana ha publicado un informe que desmonta la gran mentira del déficit fiscal de Cataluña respecto al resto de España.Hace tiempo que dije que los catalanes y el resto de españoles le estábamos pagando a Cataluña su independencia y su pancatalanismo

Asomar dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:46:42:

Tiene razón. Una vez independizados, ¿de dónde sacarían la pasta?  Claro, después ya no podrían llorarle a Madrit ni decir que les roban. Yo mismo, si se atrevieran a hacer un referéndum nacional sobre la independencia a Cataluña, o al País Vasco, sería el primero en decir que SÍ. Estamos hasta los mismos de nacionalistas victimistas, sectarios y chupasangres.

Eneas7 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:17:06:

Completamente de acuerdo ¡Fuera las autonomías! y la que quiera seguir, sola, y con todas las consecuencias. Ésa es la única solución.

Eneas7 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:14:30:

No está mal pensado lo de organizar un referendo, preguntemos al resto de españoles si quieren seguir soportando a estos tahúres soberbios y llorones; preguntemos si están dispuestos a recibir día sí, día también, sobre todo en los últimos años, a soportar todo tipo de amenazas, coacciones, chantajes, insultos, y desprecios, que se queden con su "pequeño país al suroeste de Francia". Este mismo argumento sirve para el caso de las Provincias Vascongadas, la diferencia es que ahí llevamos cerca de novecientos muertos, miles de mutilados y heridos, más de doscientos mil vascos, a los que estos “demócratas”, sí los de H.B., Amaiur y todas las marcas de la ETA han obligado a dejar sus patria chica, por el grave delito de no pensar como estos nazis ordenan que se piense; chantajeados, amenazados, acobardados, mudos, chaqueteros y consentidores, ni te cuento.

Eneas7 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 20:13:56:

No quiero que Cataluña siga siendo la excusa para que un grupo de aprovechados sigan viviendo como sultanes a costa del resto de los españoles, parasitándonos de la manera más vil y rastrera y, que, además, tengamos que agradecerles el aire que respiramos, soportando permanentemente la cantinela de que quieren ser independientes ¡¡Fuera!!

¡Que se vayan de una p...vez!!,  Vale ya de ventajas, canonjías y tratos preferentes; vale ya de aguantar la soberbia ruin y mezquina de estos detestables tipejos que se refugian en el nombre de Cataluña para dar satisfacción a sus sueños megalómanos; ¡vale ya, hombre!

Algunos de estos "sacamantecas" se empiezan a dar cuenta de que el chollo se les puede ir de las manos; que, el vivir como no pensaron jamás ni en el más truculento de sus sueños, puede empezar a amenazar su estatus. Vamos, que ya no cuela, sus declaraciones, pringosas de hipocresía son claras. Cuando en Europa existen los fondos estructurales y la solidaridad con las naciones más necesitadas, estos inventan su chiringuito y a chupar, agarrados como verdaderas sanguijuelas. 

Cumbre dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 19:55:11:

Lo que diga este no debe importar a nadie ya, hombre hace tiempo que no sabe donde está el norte. Si yo fuera el Gobierno no lo tendria en cuenta para nada y desde luego de pacto fiscal nada de nada, si el Gobierno no desea irritar más al pueblo, que yo creo ya está al limite con los politicos.

ManuMUR dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 19:27:12

¡Y dále con el circo de los "nacionalismos" que a toda costa nos quiere imponer esta casta de vagos y maleantes de politicastros españoles que han encontrado su particular cueva de Alí-Babá en la política, y que si no fuera por eso, estarían muertos de asco y hambre.

A mí, que por cuestiones laborales o de ocio he viajado por medio mundo y que, afortunadamente, resido en el extranjero desde hace muchos años, cuando me han preguntado de dónde soy, siempre he respondido lo mismo: Española. Y si alguien ha querido saber más detalles, añado que nací en Sevilla. Jamás se me ha ocurrido decir que soy Andaluza y envolverme en la blanca y verde, aun siendo Andalucía una de las regiones españolas más conocidas en el mundo entero. Es que, sencillamente, no lo siento, no acierto a comprender cuáles son mis "señas de identidad" diferenciadoras del resto de las otras regiones españolas. Y eso, a pesar de la furibunda defensa de los "valores nacionalistas" en la que se emplean constantemente esta partida de flojos y fracasados mal llamados políticos. Claro, que si hay que verlo desde la óptica del "todo vale" en esta España corrupta y carente de principios en la que la han convertido personajes de la talla de Durán y Más, podría empezar a entenderlo ... si no fuera porque estos crápulas juegan con los sentimientos, pero se prostituyen por el vil metal que es Don Dinero.A dónde hemos llegado!!Fuera Autonomías (o mejor Autonosuyas) YA!!

Martsal dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 18:08:00:

Me uno a la iniciativa de los que piden una encuesta nacional para que los españoles digamos si queremos que Cataluña siga en España.

Junguer De acuerdo en lo del telón de acero

Vientos2 dijo el día 12 de Mayo de 2012 a las 18:03:01:

Chico listo, este Duran!. ¡¡¡Claro, si se independizan, ¿a quien va ha pedir!?

( ··· )

AUNQUÉ EL PP SE VISTA DE SEDA...,  PP SE QUEDA!
______________________________________________________________________ 

‎"En lloc de curar-nos, ens volen matar!"

 (Margalida Roig sobre el tancament d'hospitals a Mallorca)

I de què t'estranyes, Margalida? Què en pots esperar d'una ministra que es diu Mato? 

Qui avisa no és traïdor!

Una de les coses més miserables que ha creat això que en diem, bo i fent ús d’un generós eufemisme, la “societat de consum”, ha estat atrevir-se a jugar amb els sentiments més íntims de cadascú només per guanyar diners.

Un exemple ben concret, que malauradament s’està imposant amb força, gràcies, d’una banda, a l’alevosia i al xantatge sentimental amb que és presentat, i, d’una altra, al gregarisme de tanta gent de bona fe, és l’anomenat “Dia de la mare”.

¿És que, per ventura, per a tot bon fill, el “Dia de la mare” no és cada un dels tres cents seixanta-cinc dies que, normalment, té l’any?
 

“Dia de la mare”...?  Si!  Oh, i tant que si!:
“Dia de la mare-que-els-va-parir!”

_________________________________________________________________________

Em plau fer-vos saber que, demà al matí, diada de Sant Jordi, tinc previst compartir amb els companys i companyes de les comarques de Girona, l’esmorzar que anyalment la Delegació de la Generalitat a Girona, ofereix als escriptors i escriptores d’aquesta demarcació, i que, a la tarda, he estat convidat a signar alguns del meus darrers llibres, a les parades que, respectivament, tenen, a La Rambla, les entitats següents.

“El sotrac”, parada nº 36 (davant de l’Hotel Montecarlo) a les 5 de la tarda. 

“Grup del Llibre”, parada nº, 113 (gairebé davant del Liceu) a les 6 de la tarda. 

Molt bona diada de Sant Jordi a totes i a tots!

...ARA ÉS L'HORA, CATALANS!!!!

.      Francisco de Quevedo

Lloc de terribles turments, mitjançant foc, i de durada
il·limitada, on mereixen anar a raure tots aquells qui, durant
segles, ens han amargat la vida fent-nos creure que existia.

( Del meu llibre d'aforismes “Whisky sense gel”, de pròxima publicació )

 Dibuix de Jaume Capdevila, KAP.

Vindran impunament

i amb l’ajut vergonyós d’alguns caragirats, 

t’ocuparan la casa, t’escopiran el rostre, 

et robaran la hisenda

i et negaran la propia identitat.

I només s’avindran a respectar-te

si els promets ser, pensar i parlar com ells.

T’imposaran, a poc a poc, la seva llengua

fins dur la teva a l’extinció, 

i alteraran en benefici seu,

la història de la terra on has nascut 

i on t’han nascut germans, pares i avis.

I si un dia potser, 

en un esclat de ràbia continguda

resols aixecar el crit i dir-los: Prou!

et respondran que ets un insolidari, 

que ets un intolerant 

i que conculques

la seva llibertat d’expressió.

.                                 Josepmiquel Servià

.                           (De lllibre "La barca encesa")

Quan jo era petit, molt petit encara, algú va preguntar-me davant del meu pare –persona intel·ligent, molt humana i dotada d’un agut sentit de l’humor– què volia ser quan sigués gran. A la qual cosa, jo, resolt, sense pensar-m’hi dues vegades, vaig respondre: O capellà o actor de cinema. 

El meu pare em mirà astorat i sorneguer, i, amb un finíssim somriure, recordo que va dir-me: Mira, Josep, si jo fos de tu, triaria tot una altra cosa; ara bé, si t’has de decidir per una d’aquestes dues, jo t'aconselleria la d’actor, que mai no et compromet a tant i sempre et permetrà fer de capellà, de bisbe, de cardenal... o del que vulguis. 

I, tot i que no he estat ni actor ni capellà, si que per una nit vaig assumir, amb tota dignitat, el paper de "monsenyor" —vegeu la foto. Va ser en una festa privada de Carnaval, ara fa uns anys. (Em van donar el primer premi). 

I és que, en el fons, si us he de ser franc, crec que una de les meves vocacions més clares i alhora més ocultes ha estat la de cardenal. Això sí: amb seu a Roma i en temps del Renaixement. 
 

Cal que us en digui els perquès?

Bon carnaval a tots i a totes! 

Quan en ple darrer estat d’excepció franquista, vaig tenir una inesperada visita nocturna de la policia social al meu domicili, ubicat aleshores al carrer Equador, de Barcelona, per tal de fer-m’hi el registro del qual parlo detalladament i força divertidament ––tot i que us asseguro que he gaudit de visites nocturnes molt més agradables–– en el meu llibre “Granissat de cafè”, vaig traslladar-me a viure (volveremos! m’havien dit després de fer-me passar per Via Laietana, on, sortosament per a mi, els calabossos ja eren plens) vaig traslladar-me immediatament a una antiga casa senyorial del Passeig de Santa Eulàlia, de Sarrià, reconvertida en pensió pels seus propis propietaris vinguts a menys, i on ja vivien uns companys meus de l'Empordà.

Aquest fugida –no hay mal que por bien no venga, diuen els espanyols– al marge d’altres avantatges personals i ambientals, va possibilitar-me un contacte força sovintejat amb el poeta J.V. Foix, sarrianenc de pro i propietari, com se sap, de dues prestigioses pastisseries ubicades en aquest indret.

I varen ser. com he dit, moltes les vegades que -ja fos a la pastisseria de la plaça, ja fos al seu domicili del carrer de Setantí- vaig poder gaudir d’unes converses, sovint llargues i, per a mi, sempre enriquidores, mantingudes amb el gran poeta avantguardista.

Ara podria explicar moltes anècdotes relacionades amb J.V. Foix –potser ho faré algun dia. De moment, em limitaré a contar-ne una que em serveixi de basament explicatiu a la petita i jocosa quarteta que vaig fer-li en aquell temps, i que avui ofereixo afectuosament als seguidors del meu bloc o del facebook, a manera d’homenatge a J.V. Foix amb motiu d’acomplir-se avui el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Quan la nostra conversa es mantenia en l’hospitalari i sempre perfumat recinte de la pastisseria –que era la majoria de les vegades– J.V. Foix i jo romaníem dempeus a  la banda del taulell destinada al públic. Això si, en l’extrem situat al costat del carrer per tal de no destorbar el lliure accés dels clients al taulell, a l’altra banda del qual hi havia, sempre sol·licites, les  dependentes. 
 

Bé! les dependentes i –no oblidéssim|– també la caixa registradora, una preciosa i ferrenya estructura de bronze daurat, de principis del segle passat, i de la marca "National", si no ho recordo malament. 

Ençà del taulell, doncs, un home elegantíssim, sempre ben polit de vestuari –i pel carrer, habitualment cofat– amb un branquilló vegetal al trau, el qual pontificava sobre  l’esdevenidor, ai! de la nostra llengua –ell se’n confessava pessimista- o sobre la grandesa d’Ausiàs Marc, de Llull o de Jordi de Sant Jordi, per posar uns exemples. Curiosament, dels més actuals no en solíem parlar gaire. 

I al seu costat, doncs, un jovenot universitari, tot just post graduat, rebel i lletraferit, que se l’escoltava en actitud totalment discent i admirativa, no només per respecte a l’edat del poeta, sinó perquè la seva immensa saviesa –i això que sóc força garlaire– el decantava prudentment al silenci.

Sovint, però, J.V. Foix –que mentre parlava apassionadament del poeta cortesà de Gandia, per exemple– no havia deixat d’estar pendent, de reüll, dels números de la caixa registradora, aturava de sobte el seu discurs, i, després de dir-me educadament: perdoneu, Servià! agafava un grapat de bombons que tenia al seu abast, dintre d’un bol al cim del taulell, i els lliurava a la clienta o client de torn, bo i adreçant-li alhora el més noucentista dels somriures. Què havia passat? Doncs, senzillament, que el marcador numèric del caixa registradora havia assolit –o superat– la xifra de cinc centes pessetes.

Fou per això que una tarda, ja de retorn a casa, després d’haver presenciat, com tantes altres vegades, aquesta curiosa escena, vaig esborronar divertidament, tot gosant parodiar l’inici d’un dels poemesmés coneguts -i bonics- del "mestre", aquesta petita quarteta, que avui, vint-i-cinc anys després de la seva mort, li dedico de tot cor, amb un sentiment barrejat d'admiració, de gratitud i d’enyorança. 

"Ho sap tohom i és profecia... "
diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara, 
i trenta duros, el tortell. 

.                                             Jm. S.