Els límits de la terra

Comiat i agraïment

Wed, 20 Jul 2011 12:12:06 +0200

A Victòria, Josep Blesa, Biel Amengual, Jaume Mateu, Pere Sense Terra, Antoni Casals, Anna Portell, Pere Meroño, C Pouillet, Ricard Mirabete, Antònia, Carme.laura, Sigma Project, Joan Vicens, Rosa, Elsa, Manel, Martí Estruch, Carme Vilaró, Joan Alcaraz, que heu fet comentaris a aquest bloc, i als que l'heu llegit en silenci, respectuosament: gràcies a tots, per haver ajudat l'autor a explorar els límits de la terra.

Salutacions cordials
Ma

Miram per intentar comprendre

Sat, 16 Jul 2011 07:36:41 +0200

El que aprens al llarg de la vida és una conseqüència de les preguntes que et fas i que no pots respondre. Escrius uns apunts sobre la necessitat de no deixar res sense mirar, però a vegades t'adones que no és possible: sempre hi ha aspectes obscurs, on la llum no hi arriba, i aleshores romans en un carreró sense sortida.

Hans Castorp descobreix una part de la realitat quan puja a la seva muntanya màgica. En llegir el llibre, avançam amb ell, som partícips de la seva experiència, ens anam acostant al personatge mitjançant una mirada que abasta el sanatori des de molts de punts de vista, perquè cada personatge és un petit món. Les vides formen un entrellat de vida. Mirar per comprendre.

Cada Maria Mancini que fuma Hans Castorp és un pas inconscient per un món que encara desconeix. La vida anuncia la mort, però a poc a poc s'acostuma a la nova vida, i a la tercera setmana comença a gaudir de bell nou d'una xuclada dels seus cigars. Aprenem algunes coses quan posseïm el temps, en sentir que el canvi comença a fer efecte.

És difícil entendre des d'una circumstància personal. La moral ha de ser superada per poder mirar en llibertat. Però la llibertat necessita uns paràmetres que han de set sotmesos a l'autocrítica més exigent. El lector acompanya Hans Castorp com si fos un amic una mica major que vol ajudar-lo. Hem de ser exigents en aquesta època frívola.
(16/07/2011)

El gust d'un Maria Mancini

Mon, 11 Jul 2011 08:05:50 +0200

A Berghof, Hans Castorp no gaudeix dels seus cigars Maria Mancini. Fan gust de cola, de carbó, no d'allò del que haurien de fer gust. Just haver arribat al sanatori, HC es veu sotmès a una hostilitat que el deixa desarmat. Després de dinar vol que el cigar li doni el plaer que sentia a Hamburg, però és impossible. Té palpitacions immotivades. 'El cor es desboca per si sol sense causa ni raó, em sembla esgarrifós...'

Ens recolzam en allò que coneixem per establir graus d'intensitat: la percepció d'un plaer pot canviar radicalment segons les circumstàncies. Però això s'esdevé no una sinó moltes de vegades. Els canvis són l'origen dels dubtes, i del pensament. HC havia arribat a Berghof per passar tres setmanes amb el seu cosí, però tot d'una s'adona que ha arribat a un lloc que és molt més que un sanatori.

Avances per la Muntanya Màgica...

Sun, 10 Jul 2011 07:24:29 +0200

Avances per la muntanya màgica i trobes històries -com en El Quixot-, moltes històries a més de la vida de Hans Castorp, que tan sols és un començament de la vida, i aleshores penses que tots vivim una experiència paral·lela, cadascú en la seva particular muntanya màgica, una elevació des de la vida tutelada fins a la independència emocional, un llarg camí que comença just en sortir de casa, moltes de les grans històries de la literatura tenen el mateix recorregut simbòlic, tot i les diferències en els detalls, però per ventura tan sols en els detalls. Una muntanya sempre en l'inici de tot, una pujada imprescindible per a fer front a la vida. Jo de petit veia les muntanyes de tramuntana i no me n'adonava, com si fossin un quadro posat a l'horitzó, no sé quin dels dos horitzons de Sa Cabaneta era el determinant, el que em féu la marca més forta, si el de les muntanyes o el de la mar, al sud, és possible que els dos, perquè no es pot establir mai la força definitiva que ens empeny, tan sols una combinació de totes és la que determina la direcció. En la mínima biografia de HC del capítol 2 es parla de la mort: la mort actua sobre els sentits d'un nin, més que sobre l'esperit, i em qued pensarós.

Paul Giamatti

Sat, 09 Jul 2011 08:19:13 +0200

Ja no vaig mai al cinema a passar una estona sinó a viure una estona, hi vaig per entendre un poc millor el món, i si en surt decebut esper la següent pel·lícula, però mai m'ha decebut l'actor Paul Giamatti, que sembla una persona que interpreta des d'una manera de viure la ficció que no perd mai de vista la realitat: els seus personatges són sempre reals, poden ser qualsevol de nosaltres, i a Win Win esdevé exactament això: és una història que em fa pensar en la crisi, que ens la presenta, la crisi, com el que és de veritat, sense els discursos que a vegades no són més que discursos el contingut dels quals és d'una buidor que no explica res, en canvi en aquesta història a la vegada trista deliciosa valenta, d'una amargor que és punyent i a la vegada tendra, d'una sentimentalitat que mos duu al pensament, aquesta història és una dissecció de la societat, i una ensenyança per a societats com la nostra, la mallorquina, i també l'espanyola en general, que feim tantes despeses inútils, la hipocresia de l'estupidesa, no sé si som estúpids per ser hipòcrites o a l'inrevés, el director és diu Tom McCarthy, el de The visitor.

Motiu: Win Win, de Tom McCarthy
Paul Giamatti
Alex Shaffer
Amy Ryan

Fotografia: grafit, Ciutat, signat per gripfaié

Neus Albis

Fri, 08 Jul 2011 00:56:41 +0200

Les entrevistes de Neus Albis són sempre plenes d'aquesta rara intensitat vital que ens fa romandre davant del televisor perquè en qualsevol moment ens il·luminarà amb un comentari precís, o amb una pregunta intel·ligent. En aquests instants, a mitjanit, es projecta una selecció de fragments d'entrevistes dels darrers quatre anys. Enmig de la banalitat que ens envolta pertot arreu, la seva manera de fer periodisme és un oasi emocionant.

L'adéu de Televisió de Mallorca em recorda el de Canal+, tot i que l'una sia pública i l'altra privada.

La percepció de l'espai

Thu, 07 Jul 2011 08:00:05 +0200

En el viatge a Davos, Hans Castorp comença a percebre els efectes de l’espai, que d’alguna manera s’assemblen als del temps. ‘L’espai que s’interposa entre ell i el punt de procedència, desenvolupa forces que es creuen reservades al temps. D’hora en hora l’espai crea transformacions interiors molt semblants a les que provoca el temps, però que d’alguna manera, superen aquestes’. Qui no ho ha sentit en fer un viatge per primera vegada? I sobretot, en la infantesa, no feia falta allunyar-se massa per sentir que la casa dels pares es perdia en la memòria, sense ser-ne conscients. Jo ho vaig notar de major quan arribàvem a Holanda, just a l’entrada de Leiden. Pens que el motiu era l’enorme extensió del paisatge fins a l'horitzó, i uns niguls que amenaçaven pluja, molt densos, que cobrien una part considerable de la volta del cel. Aleshores la nostra casa semblava un punt allunyat definitivament de nosaltres, perquè l’única presència vertadera era el pla que se'ns oferia com un descobriment, al qual havíem arribat en un llarg viatge en cotxe després de tres o quatre aturades en el camí. Els canvis en el món contemporani són constants, i la seva causa és una complexa mescla d’ingredients que no tan sols tenen a veure en el simple pas del temps, en el canvi de les estacions i en els aniversaris. Viatjar, allunyar-se, viure amb la sensació que tot canvia: no hi ha res que sia permanent. És com si la teoria de la relativitat fos també psicològica.

muntanyes màgiques

Wed, 06 Jul 2011 08:15:58 +0200

Fa anys vaig deixar a mitges la lectura de La Muntanya Màgica, i ara l’he represa com si compartís el viatge amb Hans Castorp. L’edició d’estudiant era la d’aquella col·lecció Reno –dos toms que s’estripaven tot d’una- i la d’ara és la traducció d’Isabel García Adánez, en un únic tom, ben enquadernat i de paper magnífic. Hi entr amb plaer, respirant mentalment l’aire de Suïssa, que a l’estiu és una delícia, i que encara se’m fa ben viu en recordar els quinze dies que passàrem a Moléson l’any 2000. Quina meravella poder deixar els trenta graus –deliciosos, de qualsevol manera- del llac Leman, i pujar fins a Moléson i en arribar a dalt gaudir dels 12 graus d’un aire finíssim com un gurmet de la respiració. La literatura també ens pot transmetre aquestes sensacions amb la imaginació –però possiblement tan sols si les hem viscudes prèviament. A més, quan vaig intentar l’aventura de La Muntanya Màgica jo tenia la mateixa edat que Hans Castorp, i ara, tants anys després, les paraules tenen més obertura, perquè les he utilitzades amb més intensitat i al llarg de molt de temps. Ho llegesc en El surco del tiempo, d’Emilio Lledó: La palabra como semilla permite ir cultivando una inesperada siembra. Mentrestant, avui dinaré a Sa Cabaneta, amb mumare, i veuré els camins que duen al Puigblanc, la nostra petita, mínima muntanya màgica.

Senyors de Ciutat

Tue, 05 Jul 2011 06:30:01 +0200

Record els estius de quan era petit, a Sa Cabaneta, i la sensació meravellosa de no passar calor. Ara, en canvi, em regira llegir en les previsions sempre a punt dels mitjans de comunicació sobre l’estiu que farà o deixarà de fer. La infantesa té a veure amb la disposició física a no queixar-se de res, i no tan sols això, sinó a no ser conscient dels extrems, sia el fred o la calor. És el període en què no hi ha res compartimentat: tot és u. Per ventura parl de la infantesa d’aquells anys cinquanta i començament dels seixanta, quan encara no teníem el televisor que després es convertí en el centre de la vida domèstica. Sí, per ventura tan sols parl d’aquella època en què els nins podien viure d’espatlles a allò que avui en dia és essencial: anar de vacacions. Què eren aleshores les vacacions? Els únics estiuejants que jo vaig conèixer eren els que venien de Ciutat, una classe especial de persones que la meva padrina considerava com a ‘senyors’, i que es distingien dels nostres pares en mínims però importants detalls: sabien vestir millor, i sobretot amb més naturalitat, no com els del poble, que en anar mudats es veia de lluny que era com si anassin disfressats. Anar mudats era per als senyors de Ciutat una manera natural de vestir, no una excepció una mica extravagant. Les seves converses eren diferents, tenien un puntet de correcció gramatical i un to elegant de fonètica ben dibuixada que nosaltres no teníem. Parlaven en un to educat i amable, i semblaven donar importància a coses que per a nosaltres no en tenien: llegien llibres, parlaven de teatre, i alguns d’ells havien viatjat a Madrid o a Barcelona. Jo els mirava com si a través de les seves persones pogués entreveure un altre món possible. I venien a Sa Cabaneta a passar un mes de vacacions, i caminaven pel poble pel gust de caminar, no per anar a la botiga o a l’església, com les nostres mares. Caminar podia ser un plaer reconfortant, un esplai. Fou aleshores quan un dia vaig veure en Paco Monge, l’adolescent que llegia llibres a Can Mio.

'Mentre el jove estiu envelleix'

Mon, 04 Jul 2011 06:46:31 +0200

Na S em diu que ahir comprà un llibre d'Osip Mandelstam a Madrid, i aleshores cerc entre els meus llibres desordenats i trob Cuadernos de Voronezh, quasi un eco de joventut.''I amb tortuoses estisores que s'entrexoquen / Talla els mesquins rams de roses", la poderosa sensació de viure sotmès a la la força dels sentiments que penetren en el cos com un visitant de nosaltres mateixos. Tots som més d'un, i la lectura ens transporta a aquests altres que som, exploradors de la consciència. Na S ha estat sotmesa als imants de la curiositat que a mi m'atreien, actuant en l'arc d'obertura de les persones que vivim unides per llaços d'amor, de necessitat de sebre. També les variants infinites de l'estimació són els substrat de la necessitat de conèixer, de viure amb la sorpresa de descobrir...Puj la costa entre humitat i desordre, Ciutat com un escenari del jove estiu que envelleix, però sempre la llibertat de poder recórrer altres paisatges amb la lectura, amb la aventura, cada línia és un racó de l'experiència que puc explorar indefinidament, tot i la humitat, tot i l'arquitectura inquietant i el desordre polític -mental- en què vivim.

Torn a Pere Sureda, un horabaixa just en la corba dolça que fa la carretera de Marratxinet

Sun, 03 Jul 2011 08:47:45 +0200

En començar l'estiu, ja enyor les altres estacions, la verdor del camp de Ses Clotes, les dolces passejades que transmeten serenitat, i coratge, i que ara han de ser per força substituïdes per la feixuga contemplació de la mar. Què té la mar? A vegades pens que la mar és el buit estètic més gran que existeix: pots sentir una mica de romanticisme, aqueixa forma d'estètica que ens han transmès els poetes i els músics, però sempre acaba en un no res. De què es pot omplir la mar? En canvi, en qualsevol indret de terra vertadera hi ha una amable convivència de contrasts que donen vida a qualsevol mirada. El pintor Pere Sureda, que sabia mirar Mallorca d'una manera tan personal, es quedava mirant els voltants de Sa Cabaneta, aglapia un raig de llum que il·luminava una casa, o dibuixava un ca mirant una papallona, i ens transmetia aqueixa felicitat momentània que sentim en veure les coses concretes desposseïdes de qualsevol afegit de la imaginació. Així, en mirar les seves pintures, les reproduccions que conserv en algun catàleg, o que la meva memòria conserva fragmentàriament, pens que val la pena poder sentir el paisatge sense haver de somniar. Davant de la mar posam cara d'èxtasi, volem afegir a la mirada allò que la mar no té: retrospectivament, aquells viatges d'anada a Barcelona, o de tornada a Ciutat, en l'època d'estudiant, només tenien un punt d'interès quan veia la costa. La resta del viatge era un avorriment sistemàtic. Ara ho pens, però aleshores tot ho omplíem de poesia flonja, i de remors d'ones metafòriques. Torn a Pere Sureda, un horabaixa just en la corba dolça que fa la carretera de Marratxinet, amb els seus ormejos de pintor, vestit amb una americana blanca, davant del paisatge que fou capaç de posar sobre un llenç com si volgués descriure amb colors la seva concepció de la vida: la terra, uns arbres concrets, unes pedres caigudes d'una paret seca. Esper el moment de tornar-hi, sense aqueixa xafogor que ara mos fa acotar el cap. Faig el que puc per entendre l'altre paisatge de l'illa, el marí, i el que em sembla més concret és la superfície de les roques, el seu relleu que reprodueix figures fantasmagòriques: i és que el paisatge de la mar és pura i simple imaginació.

La societat civil

Sat, 02 Jul 2011 18:27:40 +0200

"Kant va estar més a prop d'afirmar l'ideal de llibertat "negativa" quan va declarar que "el principal problema de la raça humana, a la solució del qual està obligada per naturalesa, és l'establiment d'una societat civil que administri universalment la justícia d'acord amb la llei. Només en una societat que posseeixi la més gran llibertat -i també la determinació més exacta i la garantia dels límits de la llibertat de cada individu per tal que pugui coexistir amb la llibertat dels altres- es pot assolir el propòsit més alt de la naturalesa en el cas de la humanitat, que és el desenvolupament de totes les seves capacitats""

De 'El veritable estudi de la humanitat' de Isaiah Berlin

El resultat de la cobdícia

Sat, 02 Jul 2011 17:50:29 +0200

Què és el que perdura? El gust de l’aigua de la mar, la superfície de l’arena, els colors del cel i de la terra, les mates i els garrovers, les oliveres, els ametllers ferits, algunes vaques que veig des de la carretera. Camín per la platja de bon dematí però no em puc espolsar la lectura dels informes del Diario de Mallorca d’aquests darreres dies: és una investigació presentada com un relat notarial, que qualsevol ciutadà ha de llegir per força amb una sensació de malestar i de calfred emocional. Algun mitjà de comunicació com el DM pot ser encara el nostre suport democràtic, ja que les institucions que en teoria haurien de vetllar per la puresa democràtica s’han dedicat a l’espoliació de la terra. Com ens en sortirem? L’autonomia ha esdevingut un engany de conseqüències imprevisibles. Per què no s’ha informat en el Parlament a tots els ciutadans de les Illes Balears? Aquí ja no valen les excepcions: tenim una classe política que sobreviu a costa del país –de la terra i dels seus habitants-. Una classe política que abasta tots els ventalls ideològics. Per què no hi hagut cap partit polític amb representació parlamentària que hagi aixecat la mà? La petita, mínima realitat que ens envolta és d’una misèria que fa posar la pell de gallina: cotxes grossos i viatges com a rerefons de treballs inexistents, la inutilitat de la gestió de la Comunitat Autònoma que no és una gestió sinó una corrupció. Ja no valen, ni hi ha ningú que s’ho pugui creure, que no rebem allò que ens pertoca del Govern Central: la Realitat és una altra, i és molt dura de païr. Vaig a peu després a la Fundació Pilar i Joan Miró, des de Calamajor, i la sensació que em fa el paisatge urbà és esfereïdora: la bellesa de l’edifici de la Fundació, projectat per Rafael Moneo, contrasta amb la pudor estètica dels edificis que l’envolten, un virus de incompetència i lletjor que ens inunda per tots els costats. La petita realitat es converteix en una Realitat absurda, com si no hi hagués res passat a net, com si cada cosa fos el resultat de la cobdícia. L’amor a la terra, l’amor a la veritat, però ni tan sols això: l'eficàcia, el treball ben fet, la confiança en el futur d'un país: on són?

La realitat de Ciutat és la perversió sentimental

Fri, 01 Jul 2011 08:07:05 +0200

Ciutat és una ciutat de contrasts: el barri antic et permet caminar entre silencis, visitants interessats a sebre, moixos ociosos i ensaïmades flonges; a partir de les Avingudes el desordre mental que se’ns ofereix és una demostració de desgavell real, impossible de superar –hauria de figurar com a assignatura opcional en els estudis d’arquitectura, o de disseny, o d’economia aberrant.

Aquest desgavell de la zona contemporània esdevé neurosi col·lectiva: fa vint –i-un anys hi va haver un debat absurd quan es plantejà que el carrer dels Oms fos per a vianants; ara es reprodueix fil per randa pel mateix motiu al carrer de Blanquerna. He intentat explicar-ho a amics meus d’altres ciutats, i són incapaços d’entendre res. És ben igual: aquí tampoc no ho entén ningú.

He llegit fins i tot que algú opina que, per aquest motiu, l’exbatllessa és una dictadora. L’adjectiu no és cap afegit secundari, sinó una curiosa identificació entre coratge i ignorància. Però en B, que sí viu aquí des de fa anys, diu que la realitat de Ciutat és la perversió sentimental: l’alaben des de lluny però en realitat no la suporten, i per això els que poden se’n van a la Colònia tot d’una que comença a fer calor.

Les Illes Balears naveguen cap a Grècia

Thu, 30 Jun 2011 07:32:35 +0200

Els articles d’investigació d’Alberto Magro que publica Diario de Mallorca aquests dies ens informen d’allò que amaguen les institucions. Si no aturam la corrupció acabarem com Grècia.