Gràcies a les recerques de l’Agnès Toda, sabem que, a l’Aplec del 1962, s’hi va fer un homenatge a Francesc de B. Moll per l’acabament del Diccionari Català-Valencià-Balear i, amb aquest motiu, es va convocar un altre premi (a més dels de poesia, narrativa, cançó...) per a un treball “que proposi unes denominacions més encertades pels homes, les terres i la llengua dels països catalans”. Dotat amb 1000 pessetes, el van guanyar ex aequo Joan Fuster, amb Qüestió de noms, i Santigo Sobrequés, amb A la recerca d’una denominació comuna per als homes i les terres dels països catalans. L’opuscle de Fuster va ser editat de seguida per Joan Ballester Canals, iniciant les Edicions d’Aportació Catalana.

Així doncs, l’Aplec de Paret Delgada del proper diumenge 27 de maig coincideix amb la celebració dels 50 anys de Qüestió de noms, que va nàixer precisament en aquest Aplec. Un text de Joan Fuster fonamental per a la nostra reconstrucció nacional, amb afirmacions tan clares com aquesta: “Tenim dret a esperar –per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança--, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti”. Aquells Aplecs, a causa de l’èxit d’assistència i de l’embranzida catalanista que anaven prenent, foren prohibits per ordre governativa en 1965.

Des de fa 15 anys, el PSAN ha recuperat, per a la causa de la independència de la nació catalana completa, la convocatòria dels Aplecs de Paret Delgada, el darrer diumenge de maig, com a una eina renovellada de lluita pel nostre ple alliberament. Enguany, recordarem el text de Fuster i els qui feren possible aquells Aplecs i escoltarem els parlaments de dos dels dirigents independentistes més ferms i combatius que té actualment el nostre poble: Alfons López Tena, diputat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), i Núria Cadenes, membre del PSAN i de SI. Sereu benvinguts tots els qui vulgueu participar-hi.

Barcelona-València, 23 de maig de 2012

Aquest primerenc interès francès pel nostre clàssic podria ser considerat com un reconeixement al fet que el protagonista de l’Espill, viatger per França entre 1387 i 1399, manifesta diverses vegades el seu decantament per aquesta terra i la seva gent:  “A Montserrat / jo me’n vinguí. / Aquí prenguí / camí francès: / fuí a Besés, / oì la fama / de Nostra Dama / que es diu del Puy, / també m’hi fuí / a Sent Denís, / puis a París” (vs. 1382-1392), “e fiu viatges / ab molt valent, / ardida gent / de la francesa / contra l’anglesa, / fent cavalcades / molt estimades, / fort guerrejant / e saltejant, / cobrant castells...” (vs. 1436-1445), “molt haguí grat / d’aquell país” (vs. 1744-1745), “lo rei francès / me feu larguesa” (vs. 1814-1815), “tots gent cortesa” (v. 1848)...

Posteriorment, durant més de cent anys, no tenim notícia de cap interès francès per l’Espill fins que, a la fi del segle XX, Marie Noëlle Costa-Reus, de la Universitat de Perpinyà, reprèn la torxa de Morel-Fatio i comença a publicar treballs (en francès, català i castellà) sobre diversos aspectes de l’obra i les seves traduccions. També un professor de la Université de Grénoble, Vincent Serverat, ha dedicat un article a l’Espill: “Le Spill de Jaume Roig: roman de l'homme et nouvelles de la femme” (2000). És a Marie Noëlle Costa-Reus a qui es deu la primera versió íntegra francesa de l’Espill –Miroir, le livre des femmes–, apareguda l’any 2009 a l’editorial Anacharsis de Tolosa de Llenguadoc. Una dona, doncs, ho ha fet en francès, com una dona també (vegeu el meu apunt “Mirant i llegint l’Espill”, del 10 de gener) ho ha fet en anglès. 

Nosaltres, Maria Conca i jo mateix, també hem volgut contribuir a aquesta internacionalitzaciò de l’Espill, en l’àmbit francòfon, amb un treball publicat a la revista del grup de recerca ALIENTO, de la Université de Nancy, prèviament comunicat al col·loqui de 2010: “La base de données phrasélogique du Espill, modèle pour la formation d’un corpus phrasique à partir d’un corpus textuelle”. No cal dir que, en aquest treball i en altres, sempre hi ha una introducció on ponderem la vàlua lingüìstica i literària d’aquesta extraordinària obra de la literatura catalana i europea, escrita a la ciutat de València, al segle XV. 

Realment, cal fer molts esforços per internacionalitzar la literatura catalana, antiga i actual, i per donar a conèixer arreu la nostra nació completa. Però paga la pena.

Paris, 8 de març de 2012

Però vull també manifestar la meua indignació envers l'actitud de la policia, que no contenta d'haver-se cobert de vilesa amb les carregues brutals de fa uns dies, ara continua, amb nocturnitat i de forma selectiva, detenint  i interrogant il·legalment menors d'edat. El poble valencià ja s'ha manifestat massivament en contra d'aquesta policia de tall franquista i de la supergovernadora que els comanda, la qual hauria d'haver estat ja cessada.

Què pretenen ara? ¿Apuntar cap al representant parlamentari de Compromís per donar a entendre que en ell –o pitjor: en la seua filla de disset anys!— es troba l'origen dels fets? Quina barbaritat! Afortunadament, el poble sap que l'origen dels fets no es troba en els xicons i xicones d'Institut que, amb coratge i dignitat, han eixit pacíficament al carrer per denunciar la degradació material dels centres d'ensenyament; el poble sap que aquestes retallades han estat provocades, en gran part, pel robatori i el balafiament protagonitzats per polítics. corruptes. I el poble tornarà a eixir al carrer per dir-ho més fort i més clar.

València, 28 de febrer de 2012

Dos nous projectes han aparegut posteriorment, fa pocs mesos, coincidents amb SI a fer de la reclamació d’independència l’objectiu central i també amb una composició social que sol designar-se amb la poc afortunada paraula de transversal: l’Associació de Municipis per la Independència (fundada el 12 de setembre de 2011) i l’Assemblea Nacional Catalana (que es constituirà el 10 de març de 2012), tot i que ni l’una mi l’altra es plantegen (com caldria) l’extensió a la nació catalana completa.

Per als qui, com els militants del PSAN, defensem des de fa anys l’estratègia de Front Patriòtic per aconseguir la independència, la reunificació i el socialisme, és una satisfacció veure aquestes realitzacions que no són altra cosa, totes tres (SI, Associació i Assemblea) que concrecions d’aquesta estratègia. I és que no hi ha un altre camí per avançar en l’alliberament nacional i social.

Amb tot, més enllà d’aquesta pregona igualtat de base (independència i transversalitat), hi ha algunes diferències dignes de menció. I és que cal que lluitem per la independència: 1) en l’àmbit municipal i més enllà del municipi, 2) amb accions d’agitació i propaganda i més enllà d’aquestes accions, 3) per al Principat i més enllà, per a la Catalunya completa. O, dit d’una altra manera, cal que lluitem:

1) sense restriccions institucionals: independència als ajuntaments i al parlament.

2) sense restriccions funcionals: independència al carrer i al parlament.

3) sense restriccions territorials: independència al Parlament de Catalunya i al Parlament de les Illes i a les Corts del País Valencià.

Per aixó, per guanyar la independència i el reconeixement internacional, és imprescindible votar diputats i diputades independentistes que actuïn com a independentistes, és a dir, que estiguin disposats a proclamar la independència. Aquest és el nostre repte.

València, 26 de febrer de 2012

A més, el seu cap de la policia, un tal Antonio Moreno, responsable directe de la brutal repressió que ha ordenat, es permet declarar que els estudiants valencians són "el enemigo". Des de la nostra perspectiva i des d'un plantejament estrictament democràtic, això és un despropòsit inadmissible però des del seu punt de vista, com a autoritat d'ocupació, no ho és. Els joves valencians són tan "enemigos" com ho eren, per als franquistes, tots els valencians en la guerra del 1936-39. I com ho són per als qui se n'enyoren de la dictadura.

València continua sent, d'altra banda o per això mateix, camp d'experimentació d'agressions feixistes i repressions policials. La policia s'hi ha ensinistrat a bastament en les seves (noves) tècniques i tàctiques contra reunions i manifestacions, probablement a l'espera de les que protagonitzaran amplis sectors obrers i populars, castigats amb retallades socials per culpa dels privilegis i els robatoris protagonitzats per banquers i financers especuladors, i pels polítics que estan al seu servei.

Tanmateix, la lluita continua i l'Espanya negra representada pels Morenos i les Sánchez de León no podrà aturar la marxa de la història cap a la llibertat, sense ocupants, de les persones i els pobles.

València, 21 de febrer de 2012

Més enllà de la descripció física burleta pròpia de Sagarra (que també era una mica foca, ves per on), en llegir el fragment em vaig interessar per aquell primer alcalde de la República a València, farmacèutic investigador, laic, partidari del progrés, que havia inventat "una magnèsia de primera" i que parlava un "valencià tendríssim". Hi ha alguns aspectes de la seua biografia que mereixen ser coneguts i recordats.

Agustí Trigo i Mezquita (1863-1952) era d'extracció popular, fill d'un venedor del Mercat Central de València. Va estudiar la carrera de farmàcia a Barcelona i això el va influir en la seua dedicació científica i empresarial i en la seua estimació per la terra i per la llengua. A continuació, es va doctorar (a Madrid: fins a la segona meitat del segle XX, només estava autoritzada a impartir el títol de doctor la "Universidad Central" i en absolut les "Universidades de Distrito". Ni el mateix Napoleó es va atrevir a tant, a França).

L'any 1905 va ingressar a l'Acadèmia Valenciana de Medicina, amb un discurs sobre procediments de síntesi de substàncies orgàniques, i el Dr. Vicent Peset Cervera li va fer el discurs de recepció. A València, va muntar uns laboratoris moderns i va sintetitzar, produir i comercialitzar "la magnesia efervescente (...) aromatizada con limones de Valencia", amb un logotip ben barroc: unes llauradores valencianes, la ciutat i el Micalet al fons i l'escut quadribarrat dels apotecaris, llorejat i coronat:

Més tard, va passar dels sobrets amb pólvores solubles a les ampolletes amb líquid, i va inventar el TriNaranjus, la Narangina i l'Orangina, aquestes dues conservant en la imatge la matriu i la vinculació valenciana:

Avui, aquests productes, en mans d'empreses multinacionals, encara circulen arreu del món.

Però aquell investigador i emprenedor industrial valencià també va ser un home amb compromís polític. Militant al partit iniciat per Blasco Ibáñez, el Partit de la Unió Republicana Autonomista (PURA), va ser elegit alcalde l'abril de 1931 i de seguida va posar en marxa la comissió redactora d'un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de la Regió Valenciana, va introduir l'ús del català a l'administració municipal i va demanar l'extensió a València de l'aplicació del Decret de Bilingüísme del Ministeri d'Instrucció Pública. L'avantprojecte d'Estatut va ser aprovat l'11 de juliol però, en no rebre les adhesions suficients de Castelló i Alacant, va ser un dels factors que va provocar la dimissió del Dr. Trigo com a alcalde, a finals d'octubre d'aquell any, després d'una celebració especialment patriòtica del 9 d'octubre.

Desconec la trajectòria concreta posterior del Dr. Trigo, durant la guerra i la postguerra, però, amb les dades aportades, vull passar a fer una consideració d'índole més general. Hi hagué un sector de la burgesia, a València, laic, republicà, il·lustrat i encara d'expressió valenciana, el qual fou socialment liquidat per la dictadura franquista, en alguns casos de forma brutal (assassinats de Joan Peset Aleixandre, Eliseu Gómez Serrano, etc.). La burgesia dominant i pro-feixista no podia tolerar que hi hagueren sectors cultes, democràtics, no confessionals, republicans i catalanoparlants dintre de la seua classe. Els odiaven a mort. Per això, d'aleshores ençà, aquest sector social ha desaparegut de la ciutat de València. I es troba a faltar.

València, 15 de febrer de 2012

Amb l'estil característic d'aquells escrits –"en aquesta taula lleugera i banal dels nostres aperitius"--, explica que ja havia estat a València altres tres vegades: per veure un partit de futbol, del qual hagueren d'eixir per cames; per assistir a l'estrena d'un dels seus drames, amb els nervis una mica cargolats; i com a turista, amb l'obligació de veure monuments i menjar paelles. Tanmateix, el darrer viatge ja ha estat diferent: "he anat a València només amb l'obligació de pronunciar un discurs i, llevat d'això, que a mi ja m'agrada, tot han estat convits i delicadeses".

Imagineu-vos la Junta Directiva del Rat Penat, a poc d'haver estat proclamada la República, quina papereta tenia per decidir el mantenidor dels Jocs Florals. Calia adequar-se als nous temps però amb moderació, que ells eren persones d'ordre i més aviat conservadores. Per això, Sagarra era el candidat perfecte: un escriptor molt reconegut, de Barcelona, però no massa republicà i de família aristocràtica, a més d'enginyós i popular.

I ausades que va descriure, amb enginy, la cerimònia jocfloralesca: "La festa del "Rat Penat" es de les coses més pomposes que es celebren al món. Els macers de la Diputació de València van una mica vestits de cardenals i una mica de gegants de la processó; tots de seda de primera i amb unes porres líquides i rutilants que semblen taronjades fosques. A més a més d'aquests grans macers hi ha l'alcalde i els regidors, que van plens de medalles, de plaques d'or i de cordons penjats al coll com serpetes tropicals. Tot el teatre està ple de senyores de la millor pell, músiques d'un metall intens i comprimit, carregat de camàndules i de notes greus que fan dissabte dels aires. Pronunciar un discurs en un ambient així és com entrar en el palau submarí d'un pirata i demanar la mà d'una sirena impossible. No us penseu, damunt de la roba millor que tinc, també m'hi varen posar unes grans medalles i uns grans cordons..."

Qui haja anat alguna vegada a alguna d'aquestes festes del Gai Saber convindrà que el dibuix del quadre està fet amb mà mestra. Amb mà de Sagarra. I encara, hi afegeix un parell d'observacions, sobre la llengua i la ideologia subjacent, que posen el dit a la nafra: "Jo em penso que València és una de les coses més suculentes del món; ells sens dubte estan molt de llur burgesia i de llur aristocràcia, que parlen un castellà remollit com el pa de dos dies, i ara encara es maregen amb debilitats monàrquiques i reaccionàries". I això que s'acabava d'encetar l'etapa republicana. Què hi farem! Sempre hi ha hagut valencians, del Rat Penat i arreu, que han estat molt (servils) de llur burgesia i de llur aristocràcia. Les quals, d'altra banda, volen ser espanyoles de primera i parlen un castellà de tercera.

València, 8 de febrer de 2012