Táctica y estrategia

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple

mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.
                      
                 Mario Benedetti

Joan Vinyoli

El dia 26 de març, els nois i noies de la Promoció Alexandria (1r ESO) estàvem tots molt nerviosos i contents perquè anàvem a Sta. Coloma de Farners a recitar uns poemes que ens havíem après.

Va ser un dia molt complert i interessant. Primer, vam fer l’itinerari de Joan Vinyoli, el poeta de la classe, envoltats per la natura de La Selva, a Girona. El paisatge era impressionant, encara podem recordar com el vàrem estar contemplant mentre l’aigua del riu cristal·lí sonava al nostre voltant. L’ambient era verd, respiràvem aire pur, fresc i expressiu i durant tota l’estona que vam estar allí, acaronades per la força del vent les fulles dels arbres anaven caient.  Era un lloc inspirador, bonic i agradable, relaxant-te, podies escoltar  molt profundament els ocells i fins i tot el vent.

Un lloc on podies treure’t els problemes del cap, no només per la pau que regnava, sinó pel fastuós paisatge que podies contemplar.

Iniciant ja l’itinerari poètic, ens anàvem aturant en els punts on Vinyoli es va inspirar per escriure alguns dels seus poemes i cadascú de nosaltres va recitar, en aquell mateix indret, lloc de font d’inspiració del nostre poeta, el poema que prèviament havia escollit. Quan llegies el poema, podies imaginar per què Joan Vinyoli havia decidit escriure aquelles paraules, sobre el què parlava i a què li recordava quan mirava al seu voltant. Veies que parlava sobre els camins, els arbres, el riu... i te n’ adonaves que podies entendre el que el poeta volia dir amb aquelles paraules i a què es referia. Perquè no es fàcil escriure un poema d’un lloc on has viscut tantes coses i emocions.

Títol: Excalibur.

Direcció: John Boorman

Producció: John Boorman, Michael Dryhurst, Robert A. Eisenstein i Edgar F. Gross.

Guió: Thomas Malory (llibre original), Rospo Pallenberg (adaptació), John Boorman (guió) i Rospo Pallenberg (guió).

Música: Trevor Jones, Carl Orff i Richard Wagner

Fotografia: Alex Thomson

Vestuari: Bob Ringwood

Repartiment: Nigel Terry (com el Rei Artur), Helen Mirren (com Morgana), Nicholas Clay (com Lancelot), Nicol Williamson (com Merlí), Cherie Lunghi (com Ginebra), Paul Geoffrey (com Perceval) i Robert Addie (com Mordred).

Països: Estats Units i Regne Unit.

Data: 1981.

Gènere: Aventures i fantasia.

Duració: 140 minuts.

Durant el segon trimestre, la Promoció Joan Taulé hem treballat entre d’altres coses la literatura medieval, concretament els llibres de cavalleries i les novel·les cavalleresques, tot endinsant-nos en el món dels cavallers, les armadures i les batalles. Vàrem començar descobrint Joanot Martorell i el clamorós Tirant lo Blanc, el cavaller més humà de la literatura catalana que ens portava cap a una Edat Mitjana ja més renaixentista.

Ja per acabar d’aprofundir el tema hem vist Excalibur, una gran obra mestra. Excalibur és i ha estat un dels films pioners en aquesta temàtica que recull perfectament l’essència de la Matèria de Bretanya, ja que conjuga perfectament tots i cada un dels trets més característics de la literatura de cavalleries: màgia, amor, honor, batalles, traïció..Aquests relats artúrics es basen en una sèrie de poemes del segle XII escrits per Chrétien de Troyes.

París, 29 de gener del 1919

  Estimat amic Pablo,

 
Espero que hagis passat un bon Nadal, després d’aquest terrible infern que hem viscut aquests darrers anys.

 T’escric quan ja és tard, i des de la meva finestra contemplo la tranquil·litat que es viu a París.  El resplendor de la llum de la lluna, fa que de nit aquesta ciutat sigui màgica i que surti el millor de mi. Des de l’última vegada que ens vam veure per parlar de Pulcinella, he continuat treballant en l’obra, tan sols he començat a fer el primers compassos.  M’agradaria que ens trobéssim, per avançar aquest projecte i compartir els nostres coneixements, convertirem les nostres idees en realitat.  Quan estiguem junts tindreu l’oportunitat d’escoltar la meva composició, ja que penso que no n’hi ha prou d’escoltar la música; cal veure-la.

 Crec que els teus decorats i el disseny del vestuari es poden inspirar en les meves melodies, com jo m’he inspirat en l’argument de l’obra que hem d’acabar d’escriure en el nostre viatge a Nàpols.  La música és incapaç d’expressar-se per si sola.  Mai hagués pogut imaginar fer una obra on es combinarà la meva música, el teu art i els prestigiosos Ballets Russos.  Em sento afortunat de poder treballar amb Diàguilev.  Junts podem imaginar, imaginar és crear.  Desitjo que continuïs sorprenent-nos amb el teu talent que et fa únic.

 Molta sort i fins aviat!  El teu amic i company,

 Ígor Stravinsky

París, 24 de febrer de 1919

Benvolgut i estimat Ígor,

Quina alegria rebre noves teves!

Disculpa el retard de la meva carta, però un intens viatge a Londres, m’ha tingut fora de la ciutat uns dies. Londres... quina ciutat! Acompanyat per l’Olga, he recorregut els carrers emboirats i humits, els teatres més prestigiosos, els parcs inacabables... he trobat una ciutat que es va refent mica en mica d’aquesta terrible tragèdia que ha envaït bona part d’Europa, i tot plegat m’ha arribat profundament endins. Quants sentiments i ben poques paraules per expressar-los! Ara mateix només puc transmetre els meus pensaments a través del pinzell, perquè ja saps que  jo no pinto el que veig, sinó el que penso.

I no diries pas quin ha estat el motiu de la meva estada en terres angleses: el nostre amic Diàguilev  es va posar en contacte amb mi per encarregar-me el vestuari i els decorats d’una magnífica obra de Manuel de Falla, El sombrero de tres picos, i la setmana passada es va estrenar en el  The Alhambra de Londres. No saps com m’ha anat de bé aquesta experiència per poder anar pensant amb la nostra Pulcinella. M’entusiasma la idea de fer aquesta obra junts. Amb la teva música i amb la meva pintura de segur que podem fer grans projectes.

Si no hi ha canvis,  ja tenim data  per l’estrena, serà  el 20 de maig de l’any vinent en el Théâtre National de l’Opéra de París.

Serà qüestió d’anar endegant el projecte que tant ens fascina, així quan ens arribi la inspiració ens trobarà treballant.

Espero ben aviat rebre notícies teves i poder concretar un dia per la nostra trobada. Mentrestant, jo continuaré endinsant-me en aquest món del cubisme que últimament em té captivat.

Rep una forta abraçada,

                                                                Pablo R. Picasso

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

 L’antic museu, les madones borroses,
 I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
 M’exalta el nou i m’enamora el vell.

                                                         J.V.Foix