Això em fa pensar... Quan una parella deixa de ser sexe, carícies i besos per passar a ser la gran empresa, la FAMÍLIA SL? Suposo que és en el mateix moment que et trasllades a la unifamiliar. En una capsa, al traster, abandones la parella, en companyia d’un vell llibre de poemes i un exemplar del Petit Príncep. I aleshores passes a gestionar una gran empresa de transports, ets un proveïdora de iogurts i queviures, administradora d’una hipoteca, comptable de rebuts del gas, de l’electricitat i de l’aigua... organitzadora d’“eventos diversos”.... i una malabarista excepcional amb el pal de fregar, la rentadora, la planxa i el rentavaixelles... A més a més has de ser la millor de l’escala, una superwoman a la feina i estar sempre estupenda... i una gran paraula inunda la teva ment RESPONSABILITAT. I com deia Virgili “Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus.”.

Potser... si encara som a temps... hauríem de cercar la capsa del traster i treure-li la pols, rescatar el llibre de poemes i l’exemplar del Petit Príncep... perquè «Ets responsable per sempre d’allò que has domesticat» i «És el temps que has perdut per a la teva rosa, que fa la teva rosa tan important». I el poema de Virgili és “Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus singula dum capti cincumvectamur amore.” Mentrestant fuig, fuig el temps irremeiablement mentre nosaltres arribem tard, atrapats per l’amor envers els detalls. I sinó ja sabeu... Que tinguis sort... i que trobis el que t’ha mancat... amb mi...

»–Ai, poderós Khor! És veritablement terrible! Una multitud d’éssers amb dues potes ha arribat al nostre país. Tenen objectes rars que maten, són per tot arreu devastant tot el que troben al seu pas.

Els teus divuit anys són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

més...

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

Burgos, 1 de abril de 1939 El Generalísimo Franco» (Darrer comunicat de la guerra civil del quarter general de Francisco Franco)

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la Victoria»

             A trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers.

he llençat els meus joiells,

les meves robes. Ara camino nua

dins del meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls,

les vostres dents, les vostres mans

ben netes, les ungles ben tallades,

sense cap clivella, i el cervell

on creixen pensaments i idees

dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla.

Cada cop, cada fissura us diu

tot el que sóc i he estat.

Us miro…

El meu amor és dens i

els somriures se m’escapen

de la boca i cauen

dibuixant cercles sobre rostres,

que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà

d’aquesta línia que s’escampa.

des d’uns llavis que volen estimar

i no saben altra cosa

Si la nostra llengua és atacada a les Illes, aquest atac afecta qualsevol part del nostre territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tots i totes tenim l’obligació de respondre a aquest atac amb contundència. No podem mirar cap a una altra banda, el català és patrimoni de tots els catalans i catalanes, siga quin siga el seu lloc de naixença, i és la nostra obligació defensar-lo onsevulga que haja estat amenaçat.

«La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n’arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l’esperança. Després, encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic.».

Aquest gran esforç ha de ser de tots els catalans i catalanes.