He vist per Internet el programa Singulars d'ahir. Jaume Barberà va entrevistar dos economistes Edward Hugh i Jonathan Tepper amb un profund coneixement de la situació econòmica d'Espanya i de Catalunya.

Hugh i Tepper van dir el que tothom hauria esperat escoltar dels polítics i economistes del país, si es que tinguessin la vocació de dir la veritat. Tots dos entrevistats van dir i escriure fa quatre o cinc anys que sense mesures decidides l'economia espanyola, i de retruc la catalana, arribarien a la desesperada situació actual. I ningú dels responsables va fer res.

Molts alts càrrecs de la banca i de la política han manipulat les dades reals tant com han pogut, mentre aprofitaven per omplir-se les butxaques. Ara que ja no es pot amagar més la fallida de l'estat i dels bancs tothom es passa la patata calenta i la manca d'idees per rebaixar tants deutes és la pitjor amenaça que penja sobre els caps del ciutadans.

Hugh prediu la intervenció al novembre de Catalunya per part de l'estat espanyol. Tepper dona com a solució la sortida del euro, la re-negociació dels deutes publics i privats i la devaluació del 35% de la nova moneda.

Con va dir Jaume Barberà al final del programa, esperem que s'equivoquin ... encara que és molt probable que tinguin raó i que aviat ens podrem adonar que estem damunt d'un carro equivocat, amb les rodes trencades, amb ases en lloc de cavalls i sense ningú que el meni.

Un ens com TV3 ha de servir per defensar i mantenir els nostres valors, entre els que figura la llengua, tant maltractada a l'interior, i que ara volen esborrar a l'exterior. I amb l'excusa d'estalviar, tallen en sec la difusió dels programes de la televisió catalana arreu del món, com si no tinguessin altres possibilitats d'estalvi, començant per certs sous i per programes d'alt cost de realització i de poc interes general.

Diuen els "savis" de TV3 que els programes es poden seguir per Internet de manera que ningú es pot queixar. El meu distribuïdor suïs de TV per cable, que entre els més de 150 programes d'arreu del mon em feia arribar TV3, l'ha substituït per ETB, la televisió d'Euskadi, que m'arriba ara junt amb TVE, Telemadrid i Television Canaria. Ja estic ben servit!.

M'han vingut a la memòria unes paraules de l'Ovidi Montllor : " Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense."

L'estadística s'ha fet amb criteris europeus on, per exemple, la qualitat de l'aire o la seguretat són més importants que els dies festius o els ponts, per posar exemples que tothom pot entendre. No s'han valorat ni els salaris ni altres factors financers.

Suïssa no surt gens malament en l'estudi: llevat de Berna, Basilea (lloc 3) i Ginebra (6) passen davant de Zurich (lloc 18). Barcelona ocupa el lloc 27, contra el 29 l'any passat, mentre que Madrid conserva la posició 24.

Com totes les estadístiques, aquesta també s'ha de creure amb reserves i admetre que certs criteris personals, individuals, tenen molt pes a l'hora de analitzar una ciutat per treballar i viure, sempre que es tingui la sort de poder triar.

De totes maneres estic content que Berna tingui la consideració que es mereix , amb el seu caràcter tranquil, modest, net i ordenat que tots el que l'han visitat recorden.

Espanya, junt amb Portugal, Grècia i Itàlia, deu unes quantitats astronòmiques a les empreses farmacèutiques suïsses. Segons l'empresa  Novartis, un terç de la facturació als països del sud d'Europa no s'ha pagat.

Espanya sembla estar en una situació límit. Els deutes estatals a les empreses farmacèutiques i de tecnologia medicinal són del ordre dels 12.000 milions de euros. El pagament de les factures arriba amb més de 500 dies de retard, això quan arriba. Roche, que entrega un 80% del seus medicaments directament als hospitals espanyols parla de molts hospitals que fa tres anys que no paguen factures. Els límits dels crèdits s'han superat de molt I Roche ha decidit entregar medicaments només en els casos on es trobin solucions acceptables per ambdós costats i que no augmentin el deute.

Les multinacionals farmacèutiques , que no són cap convent de monjos contemplatius, vetllen pels beneficis, uns beneficis que almenys en part ajuden a les feines de investigació  que donen com resultat nous medicaments que milloren la nostra condició (tard o d'hora) de malalts. Els grans deutes que no fan mes que augmentar han fet que el preu dels medicaments en els països que paguen les seves factures, i essencialment a Suïssa, hagin augmentat molt i es pagui fins a quatre vegades més pel mateix medicament que a Espanya. Mala maror, es miri per on es miri.