El dia és fred .. malgirbat, fa bo quedar-se quiet... llegint...

Un dels millors poemes de Fages de Climent, és, sense cap mena de dubte  aquesta Oració.

Gran poeta, En Fages de Climent, "lo gayter de la Muga" desaprofitat per les maltempsades de la vida (i una mica o un molt pel seu mal cap) ... 

En Pla en fa un retrat aspre, però vehement, fins i tot amb un punt d'estima  (sempre que això sigui possible, tractant-se de Pla)....

ORACIÓ AL CRIST DE LA TRAMUNTANA:

Braços en creu damunt la pia fusta,

Senyor, empareu la closa i el sembrat,

doneu el verd exacte al nostre prat

i mesureu la tramuntana justa

que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.

El rei dels epigrames. i per mostra un:

 Al carrer de Monturiol

tres genis han vist el sol

l'inventor del submarí

jo i en Savador Dalí

Llegiu la Oració ben  poc a poc... talment com el que és: Una oració.

Aquí el teniu:

"Ferran de Pol, a Miralls Tèrbols, ens proposa una recreació de la paràbola del Fill Pròdig. A l'encapçalament de la novel·la, i d'una manera prou evident, hi  trobem els versicles 22-24 de l'Evangeli segons sant Lluc. Ferran, però, ens presenta un personatge amb aspectes ben diferents al de la narració evangèlica: l'Enric, el protagonista, i per tant també al de la versió teatral, no sent ni té cap sentiment de culpa. Penso, doncs, que s'acostaria més al mite de Caín que no pas al del Fill Pròdig de l'Evangeli.

 L'Enric, com un nou Caín, és l'home en lluita amb ell mateix, és l'home que no es complau amb les aparences, és l'home que restarà  condemnat a buscar eternament un sentit a la seva existència. Caín, i en aquest cas l’Enric, ben al contrari d'Abel (personificat pel seu germà Antoni), és l'home que ens qüestiona, que ens inquieta… és aquell individu  que no ens deixarà que ens acomodem fàcilment a una vida plàcida i tranquil·la. Caín, i tal vegada l'Enric, serà desterrat al país de Nod a la recerca, si és que això és possible, d'algun fragment de la veritat... o potser de la felicitat.

 Salvador Espriu mitifica Arenys, a traves de Sinera;  Ferran de Pol, ben al contrari, amb el seu Mareny el desmitifica. Miralls Tèrbols és també una gran obra coral, m'atreviria dir que és la història de la vida d’un poble. Ferran ens acosta a un Arenys personal, obscur, tèrbol… com un mirall en què es reflecteix el nostre interior, les nostres passions més obscures; tots aquells aspectes ocults de nosaltres mateixos que sovint no volem acceptar, i que tenim amagats en algun racó de la nostra ànima. A  Miralls Tèrbols, amb la precisió d'un bon cirurgià, va fent la dissecció de les nostres vides i de la nostra existència.

Som conscients de la importància i la complexitat que planteja aquest muntatge. El nombre de personatges i escenes, per altra banda imprescindibles, no facilita gens la seva l'adaptació teatral. Esperem, però, que hàgim sigut capaços de plasmar i saber portar a l'escenari la grandesa d'aquest magnífic text de Lluís Ferran de Pol.                                                                                                                                                                                          J.P.R.

 I si voleu, cliqueu aquí per veure unes quantes fotos, mig robades,  en els assajos....