Aquí us enllaço els apunts de la presentació....

Fa dues setmanes, a la parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar, sota l’atenta mirada de Sant Zenon, enterràvem la Maria... la Maria  Soler Juncà ....

Dona altiva, ferrenya, sàvia, semblava distant, però s’apropava de seguida... oimés si sabia que els dos estàvem enamorats del mateix indret...  de la nostra muntanya del Senyal. Ella havia nascut a Riells i per mor de casar-se amb el Sr Feliu va venir a viure a Arenys....

Ella, enamorada del Montseny, sabia de la meva dèria montsenyenca.... i parlàvem. I amb ella, sense moure’ns d’Arenys, fèiem passejades pel Pla sec de can Berenguer,  pel Suro Gros, pels   encontorns de Riells, per  l’abadia de Riells,  pel torrent dels Vimeners, parlàvem de la goja de can Prat ... Els que coneixeu els indrets, ja podeu comprendre que ens trasllàdavem al cancell de la porta del cel... i sempre, sempre, xalàvem d’alló més...

No obstant i això, no recordo que mai m’hagués parlat, ni jo tampoc a ella, de Mn Pere Ribot...

Però mireu que a l’enterrament, un cop acabada la ceremònia, una seva néta puja a l’altar..... podeu imaginar-la:  cor destrossat, veu trencada, maldestre... no està avesada de parlar... però s’estima la seva àvia... unes paraules de record familiar, de record massa proper, perquè  l’avia Maria  havia estat  arrabassada d’aquest món d’una bursada, sense temps d’acomiadar-se i la néta vol explicar-nos l’estima que tots li tenien a l’avia...

I va ser llavors que la veu se li trenca... amb un petit fil de veu, tal que fos un murmuri d’aigua que s’escoles pel torrent de rentadors.......

He trobat el meu terreny

I la meva llibertat:

La muntanya , l’aigua, el prat,

L’aire, l’aire del Montseny....

 Fixeu-vos... allí, sorgia la veu potent del nostrat poeta...

Potser no en parlàvem de Mn. Pere, potser vivíem enderiats per qualques coses que ens prenien el nostre petit món de cada dia, però de fet, Mn Pere hi era sempre, sempre... el teníem a la vora, el sabíem proper... els seus versos ... la seva actitud humana, de país, d’home fet d’una peça, amb pocs replecs, amb la proa sempre alerta......  l’haviem fet nostre l’haviem posat ran de cor, ran dels nostres,  ran dels que hem estimat....

Dies abans de l’enterrament de la Maria,  parlant amb la meva filla.... Ariadna, nom de Sinera prop del mar, com qui no vol la cosa, em feia una reflexió i un retret...

- Si, és clar, vosaltres heu tingut referents... heu tingut noms, vides, miratges, miracles que han fet que la vostra vida  tot i  el neguit diari,  tot i  la feina consuetudinària, sempre heu tingut un referent, encara que no el tinguéssiu present cada dia de cada dia, però sabíeu que, sempre sempre, ran de cor,  hi havia una espurna de fe, una espurna  de vida, una espurna de país. Una espurna de coratge.... ....

I el retret..... Potser nosaltres també  en tindrem de referents... Potser nosaltres ja en tenim, però, per ara, ens costen de trobar.... On son els referents d’avui, on hem de mirar... on hem de pouar la saviesa, la rectitud, l’honor......

I no valen només els miratges mediàtics....

I tot amb tot, mireu, avui presentem una petita joia: una troballa, un petit diamant que ens apareix al camí... I  encara que l’autor és un jovincell i aquesta malura es cura amb el temps.... Ell ja ha fet una feina important, ha traslladat el temps, l’espai, el referent i ens el fa present, talment com si li hagués tret llustre perquè el tornéssim a evocar, que no el perdèssim dins del polsim malmés de la vida......

Ho tenia complicat l’Andreu  per fer un llibre biogràfic sobre el Mossèn de Riells.... Sobre els homes d'acció és fàcil fer una biografia, es poden explicar detalls, vivències, anècdotes.... Però sobre referents espirituals, que han trobat la seva força en la contemplació i el silenci i un fort arrelament al país que l'ha vist viure,  és complicat, molt complicat ....

I l'Andreu ha reeixit... i jo diria amb una nota molt i molt notable... Ha pouat en la vida de Mn Pere, l'ermità de Riells i  ho ha fet des d'una vessant complexa...

Ell, l'Andreu, amb només vint-i-cinc anys,  es va posar en la pell de Mn Pere, per fer un monòleg vibrant, excels.... entrellucant en la vida del Mossèn i posant-la a l'abast de tothom,  d'una manera planera, sense cap enfarfegament innecessari.... des de la senzillesa d'haver copsat un gran home des de dins...

Bona construcció literària i humana la que ha fet l'Andreu respecte del nostrat Mn Pere, qui ens ha servit de guia i senyal durant molts i molts anys...

I la Glória Montasell ens  ha dit,  d’una manera brillant, sentida, amarada de tendresa,  uns versos de Mn Pere...

I l’Andreu ens ha fet l’explicació d’aquest llibre que, us recomano ben especialment la seva lectura....  

En Pep Tarragó em va demanar que fes un text que servís de presentació de l'espectacle de la LLegenda d'una espasa. Em va plaure molt i vaig fer el que us acompanyo.... No es va poder llegir per qüestions tècniques , però us l'enllaço per si a algú li pot interessar...

"A les calendes del segle III després de Crist, Celdoni i el seu germà Ermenter, soldats de l’emperador Dioclecià, venien de Roma,  de camí cap a  Calagurris, el seu lloc de naixement i on moririen decapitats a la vora del riu Cidacos. S’aturaren  a  Sot de Bocs, prop de la Tordera.Per sadollar la set,   s’acostaren a un pou, ran del camí que els menava a les muralles de la  vila. Quan bevien un glop de l’aigua revitalizadora, se’ls  apropà un cavaller arraulit al dessota de mitja capa i els demanà un mos de pa. Li lliuren el pa del seu sarró i a l’instant, el cavaller desapareix.... tot amb tot.... poden veure que, recolçada a l’obi,  hi ha un instrument... podria ser un pal... no, sembla un estri més contundent.... podria ser una espasa.....

Així podria començar qualque contalla per explicar el nom d’aquest bell indret , on les muntanyes de dalt i de baix agombolen totjust una vila recent nascuda, els peus de la qual,  reposen a les limpides aigues de la Tordera, un rierol mig emboscat i entortolligat a les bardisses dels margenals poc fresats.....

I aquest bonica contrada, amb un capell blanc de neu al cimbell de la muntanya de dalt i un vestit envitricollat i espès a la muntanya de baix, deixa  net i polit el petit turonet del Puig per a que, al  seu redós,  vagi naixent una petia vila encerclada de torres de defensa.... On l’enemic no hi te cabuda, però l’amic és rebut cor que vols, cor que desitges.....

Ai però!!!  Ni la bondat dels Sants que, amb el temps, donaran nom a la vila, foragita el temor del Drac.

Aquest drac que de mica en mica, de temps en temps, ha anat essent el malaverany que te els vilatans esporuguits, consirosos de ser coneguts per la contrada com la vila del Drac.... Aquesta fera ferotge i pudenta que esglaia,  no només a criatures,  sino a tot vianant que tingui la gosadia de fer camí per la Via Augusta que, al nostre indret, rep el nom de la Tordera.....

 Ah! I els temps es va escolant, sempre amb la malastrugança del drac que te atuïda a tota la població...

Però aixó no podrà ser pels segles dels segles....

Passen els anys i ens trobem que  a mig aire de la muntanya de Montnegre, es dreça el casalot dels Vilardell. I mireu que en fou cas, que en Soler de Vilardell, senyor de la contrada, estava, com tothom,  amoïnat davant la ferotgia del drac que s’ostatjava a les planuries del Moli d’en Coll i es cruspia els passavoltants que gosaven caminar pel camí romà.. .......

I ara, vilatans i vilatanes, feu un silenci pregon per que, si us abelleix,  us explicarem amb tot detall de com la Vila de Sant Celoni va vèncer el Drac, la seva ferotgia i les seves malvestats.....

Si voleu, podeu passar: esmoleu el magí, gaudiu de l’espectacle que, pas a pas, us mostrarà la LLEGENDA D’UNA ESPASA."

Si voleu, cliqueu aquí i en teniu més...