Ahir, 17 de maig, hi havia reunió però no hi havia res a coordinar; les autonomies anaven a presentar els plans d’ajust per aconseguir l’objectiu de dèficit 0 per a 2015. Segons dos titulars de premsa “[La Generalitat Valenciana] va a l’”examen” de Montoro quasi sense dèficit” (Levante EMV 16-5-12) “Catalunya espera l’aprovat d’Hisenda” (Reuters 16-5-12)

I dic jo, ¿Quina autonomia es la que tenim si cal que se’ns coordine a Madrid i anem amb una actitud d’alumnes submisos amb la màxima aspiració d’haver fet bé la feina que ens han manat?

 “Bankia propondrá a la junta general de accionistas el reparto de un dividendo de 152 millones de euros con cargo a los resultados del ejercicio 2011, que arrojaron un beneficio atribuido de 304 millones de euros.

Está previsto que Rato exponga a la junta de accionistas los planes de la entidad, que consisten en el mantenimiento de su estrategia en solitario y por el cumplimiento en el año en curso de las exigencias de saneamiento financiero aprobadas por el Gobierno.

En el complejo escenario económico y financiero, Rato ha defendido reiteradamente la capacidad de Bankia de afrontar el futuro por sus propios medios y ha destacado como prioridades las mejoras en eficiencia y rentabilidad, y sacar el máximo jugo a las sinergias.”

De vegades la gent pregunta: I amb la que està caiguent? Com et pots parar a escriure? Per evadir-me d’un món ple de lladres com aquest, de polítics col·laboracionistes i d’una ciutadania anestesiada. Efectivament, el sisé acte del que parla el director de Vilaweb al seu editorial de hui no el vorem.

L'estudi, es basa en dades del mateix govern espanyol, poc difoses perquè són considerades un gran argument a favor de la independència dels Països Catalans. Tan sols al Principat de Catalunya s’ha aprofundit en el tema amb estudis i publicacions, la difusió dels quals ha fet augmentar el SÍ a la independència a les enquestes sobre un possible futur referèndum.

 Aquest robatori és la raó més determinant en l'empobriment del País Valencià i dels Països Catalans. El País Valencià ha passat de ser més ric que la mitjana estatal a ser de les comunitats autònomes més pobres. Hom quantifica en 4.500 M€ el balafiament i la corrupció al País Valencià durant anys de grans esdeveniments i obres faraòniques.  És poc, comparat amb els 6.500 milions d'euros de l’espoliació fiscal de només el 2012. L’eixida de la crisi passa, sobretot, per acabar amb aquest robatori."

(Article escrit amb Cesc Silvestre i publicat al web territorial del País Valencià de SI)

Richard Koo, en una entrevista publicada recentment feia un breu resum de la crisi: No es tracta d’una crisi fiscal, sinó que va començar en el sector immobiliari nord-americà, es transformà en una tempesta financera global, i va continuar essent una crisi bancària que ha afectat l’economia pública i la productiva, […] Al creure que és una crisi fiscal, el que es fa per solventar-la és

I l’economia no creix. En aquest bucle decepcionant estigueren als anys ‘80 Mèxic i altres països de llatinoamerica o Japó als ’90 (del que sap bona cosa el sr. Koo) i li posaren nom: La dècada perduda.

L’eixida de la crisi? El creixement:

Els dos economistes  nomenats no estan sols en la recepta del creixement per eixir de la crisi: Tot un seguit d’autors de la càtedra FEDEA (Fundación de Estudios de  Economia Aplicada) – McKinsey en 2010 publicaren al treball “Una agenda de crecimiento para España” que els motors de creixement a nivell estatal poden ser els serveis i els bens exportables, el turisme, les infraestructures i la construcció (reconvertida, clar que sí). Concretaven a l’apartat infraestructures que: “Los puertos españoles, entre los principales del mundo (Algeciras, Valencia y Barcelona entre los 50 puertos mundiales en mayor volumen de mercancías), representan una oportunidad como centros logísticos europeos ante la próxima apertura de la ampliación del Canal de Panamá. Un mayor consumo de los servicios logísticos españoles dentro del comercio global sería un aporte positivo a la balanza comercial española, y su promoción debe ser una prioridad. Para ello, es necesario asegurar mejorar la competitividad en precio (p.ej. costes portuarios por encima de Francia, Reino Unido, EEUU y Alemania,) para que no se convierta en un obstáculo para la demanda global de estos servicios.”

La inversió pública en infraestructures pot ser un revulsiu per a l’època d’atonia i estancament econòmic, a mode de dècada perduda, en la que el jou alemany de l’austeritat ens vol encabir. Si agafem la recomanació, cada vegada més generalitzada, del treball de la gent de FEDEA- McKinsey en el sentit de prioritzar les infraestructures per connectar via ferroviària els ports, aeroports, plataformes logístiques i centres de producció. Si a això li sumem la resolució del 19 d’octubre de 2011 de la Comissió Europea que inclou el corredor mediterrani dins la Xarxa Bàsica Transeuropea de Transports. I si tenim present el mapa que acompanya aquest escrit que situa les infraestructures que es beneficiarien de dur a terme una de les receptes econòmiques per eixir de la crisi amb més probabilitat d’èxit, està clar que el mapa que es dibuixa a Madrid no li agrada. I en eixe context s’entén que a Espanya es vote en contra de prioritzar en els pressupostos públics aquesta infraestructura, volent repartir la prioritat (això és possible?) "sense treure gens ni mica d'importància a la resta de corredors, igualment importants per al territori i absolutament compatibles” diu el PP. És a dir cuidar que Espanya no pague una infraestructura de la que no té garantida l’explotació futura vistos els aires d’emancipació i independència que corren per la nostra nació.

Per la nostra part, no sols per convenciment sinó també per conveniència, hauríem de continuar lluitant per la independència de la nostra nació, donat que no seran ells (Espanya) qui ens financen les infraestructures necessàries per eixir de la crisi ni, molt menys, per vertebrar-nos.

El motiu? Els Consells Escolars de la pública han acordat, i el del meu centre amb el meu vot a favor, fer un boicot a aquesta activitat, i a d’altres, per evidenciar el malestar que les retallades que en la funció pública en general,  i en educació en particular, està portat a cap el govern del PP.

La política de balafiament i malversació, la corrupció dels governs del PP i, sobre tot, la voluntat de fer pagar el cost de la crisi als sectors socials més dèbils desmantellant el sistema de benestar aplicant retallades desproporcionades sobre la sanitat i l’educació no pot quedar sense resposta.

Malgrat que la resposta tinga una primera víctima que siguen els xiquets i xiquetes que es queden sense festa, malgrat que un dels efectes col·laterals de suspendre gran part de les activitats extraescolars siguen els professionals que en viuen d’elles (artistes, empreses de transport, granges-escola,…), pense que cal estar al costat de les protestes. Mostrar al govern que la societat en general no veu amb bons ulls la seua gestió i que el nostre bàndol són els treballadors i les treballadores de l’ensenyament, de la sanitat,… la nostra classe. I no la seua.

En acabar la reunió del Consell Escolar una mare es lamentava de com anava a costar d’explicar a la resta de pares i mares del centre el nostre vot a favor de la suspensió de les extraescolars. Ens va a costar, certament, explicar que tots junts anem a poder més que cedint a les divisions artificials que el govern busca amb la polèmica de l’enfrontament entre famílies i docents. La unitat en la protesta serà la nostra força.

Si l’expectativa de treball, que genera els ingressos, és bona, l’aventura del crèdit és assumible. Si és incerta caldria demanar el crèdit sols per a alguna de les coses, les imprescindibles: col·legis, hospitals, infraestructures,... (si, posem per cas, en lloc d’una família parlàrem d’una Generalitat Valenciana) i si l’expectativa és incerta i dolentíssima caldria no fer despeses INNECESSÀRIES. Un exemple?

9/12/2011 El govern valencià compra pel "preu simbòlic" d’un euro la totalitat de les participacions de Valmor Sports (i assumeix el deute de 30 M d'€)

I açò ara mateix, eh? en ple ull de l’ huracà de la crisi econòmica, i amb el cinisme de dir el president Fabra, dies després, en el discurs de cap d’any, venien de perdre més de 24.000 vots a les eleccions a Corts Espanyoles: 'Hem entès el missatge: zero despesa supèrflua i que cada esforç públic es destine a crear llocs de treball, que ens permetrà garantir la salut, l'educació i l'atenció de les persones' [...] 'es reorganitzarà i es racionalitzarà la prestació dels serveis públics, s'augmentarà la corresponsabilitat en el seu finançament i s'impulsaran mesures d'estalvi dins de l'administració'.

La Generalitat Valenciana està en fallida tècnica (no pot pagar el que deu) i no sols perquè no pot  tornar els préstecs als bancs, sinó perquè no pot pagar a les farmàcies (dos dies de vaga en desembre reclamant pagaments atrassats), ni als advocats i advocades del torn d’ofici que presten la justícia gratuïta (sols han cobrat part del 1er trimestre de 2011), ni a les residències de gent gran, ni als beneficiaris de la Llei de Dependència, ni als llibreters els paguen els bonollibres, ni les despeses de funcionament ordinari dels centres educatius, que es veuen forçats a tornar els rebuts de la llum...

Aquesta situació és realment greu i preocupant, però com s’ha arribat fins a eixe punt? En el moment de les vaques grosses quan es requalificaven els camps de tarongers amb PAIs fets a mida pels especuladors es generava una expectativa ingent de diners i això en mans de la comptabilitat creativa de les administracions públiques va derivar en inversions grandiloqüents i megalòmanes: El circuït urbà de València de Fórmula 1, l’Àgora de la Ciutat de les Arts que sols s’usa unes setmanes a l’any, l’America’s Cup... i quan alguns pensàvem que no anàvem bé i ens tapaven la boca amb totes les meravelles que a València teníem, ens recordàvem d’Anselm Turmeda, el poble estava cec i amb ells.

“Diners de tort fan veritat,

E de jutge fan advocat;

Savi fan tornar l’hom orat,

Pus que d’ells haja”

Ens podríem quedar ací, en lamentar-nos de la mala administració que han fet els governants del PP a la Generalitat Valenciana, però jo trobe que, a més de denunciar aquest malbaratament caldria preguntar-se de quin pressupost parlem. Vull dir, on estan els nostres diners? Parlant d’oïda al País Valencià es recapten uns 23.000M d’€ anuals i l’Estat realitza inversions per un valor aproximat de 20.000M d’€... ens deuen 2.838.000.000 Euros a cada any! Quan parlem d’espoli fiscal valencià parlem d’aquestes xifres, parlem de que no seria necessari retallar el sou als funcionaris, que els proveïdors cobrarien en un temps prudencial de 30-60 dies, que les persones dependents no estarien malvivint, que els companys i companyes de Park Alkosa no haurien d’estar en vaga de fam i ser desallotjats per la policia per demanar el que és seu! Això, clar, si no fórem Espanya i ens administrarem nosaltres que la culpa no la tenen els diners

“Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial

Segons que els usa”

M’ha sorprès que es llegiren poemes en l’acte civil d’acomiadament, encara que sincerament reconec que la primera vegada que em vaig encarar amb ella també em vaig posar a escoltar al cotxe una poesia:

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Vaig comprar aquest llibre atret pel títol. Em vaig parar a fer una ullada a la contraportada.

"Daniel Estulín bucea en la cultura tradicional china y enseña su aplicación a quienes hoy tienen que afrontar, por motivos empresariales, una presentación" (Reseña en El País)

"Parece que la "Sabiduría China" de Estulín es un compendio del saber popular de todas la culturas de la tierra" (Pedro Aparicio, PRNoticias.com)

 Però després de llegir-lo ho vaig trobar una recopilació de frases fetes, de filosofia de sobre de sucre de café, ordenades sense trellat ni forrellat i sense cap aprofitament per a fer cap presentació. Malgrat la meua impressió, em vaig quedar inquiet, com insegur, sense voler acceptar el meu criteri davant la forta recomanació de la contraportada del llibre. Fins al punt d'haver recomençat fins a tres vegades el llibre (i haver-lo deixat les tres vegades per acabar. Com diu un amic: "Amb tant de llibre per llegir com vas a perdre el temps amb això?")

Total que per a sorpresa meua el diari Levante-EMV li fa una entrevista el passat dissabte. I ens presenta a l'autor com a "excontraespia y escritor" Ostres! Si ja dia jo que el tio aquest escrivia rarot.

Però es que l'entrevista no té desperdici:

"...el movimiento de la contracultura, los hippies, se creó en el laboratorio. El símbolo de la paz viene de un culto pagano de hace 5.000 años cuyos líderes sometian, torturaban y mataban. El 15M nace en Yugoslavia en 1999, finaciado por la CIA [...] Estamos en manos de un grupo de gente que es la antigua nobleza negra veneciana. [...] Por todos lados ves símbolos masónicos, miras BBVA o Bankia i la "B" es un "13"..."

I ara ja és quan he agafat el llibre i l'he dut a un rastro a veure si em donen alguna cosa.