Si l’expectativa de treball, que genera els ingressos, és bona, l’aventura del crèdit és assumible. Si és incerta caldria demanar el crèdit sols per a alguna de les coses, les imprescindibles: col·legis, hospitals, infraestructures,... (si, posem per cas, en lloc d’una família parlàrem d’una Generalitat Valenciana) i si l’expectativa és incerta i dolentíssima caldria no fer despeses INNECESSÀRIES. Un exemple?

9/12/2011 El govern valencià compra pel "preu simbòlic" d’un euro la totalitat de les participacions de Valmor Sports (i assumeix el deute de 30 M d'€)

I açò ara mateix, eh? en ple ull de l’ huracà de la crisi econòmica, i amb el cinisme de dir el president Fabra, dies després, en el discurs de cap d’any, venien de perdre més de 24.000 vots a les eleccions a Corts Espanyoles: 'Hem entès el missatge: zero despesa supèrflua i que cada esforç públic es destine a crear llocs de treball, que ens permetrà garantir la salut, l'educació i l'atenció de les persones' [...] 'es reorganitzarà i es racionalitzarà la prestació dels serveis públics, s'augmentarà la corresponsabilitat en el seu finançament i s'impulsaran mesures d'estalvi dins de l'administració'.

La Generalitat Valenciana està en fallida tècnica (no pot pagar el que deu) i no sols perquè no pot  tornar els préstecs als bancs, sinó perquè no pot pagar a les farmàcies (dos dies de vaga en desembre reclamant pagaments atrassats), ni als advocats i advocades del torn d’ofici que presten la justícia gratuïta (sols han cobrat part del 1er trimestre de 2011), ni a les residències de gent gran, ni als beneficiaris de la Llei de Dependència, ni als llibreters els paguen els bonollibres, ni les despeses de funcionament ordinari dels centres educatius, que es veuen forçats a tornar els rebuts de la llum...

Aquesta situació és realment greu i preocupant, però com s’ha arribat fins a eixe punt? En el moment de les vaques grosses quan es requalificaven els camps de tarongers amb PAIs fets a mida pels especuladors es generava una expectativa ingent de diners i això en mans de la comptabilitat creativa de les administracions públiques va derivar en inversions grandiloqüents i megalòmanes: El circuït urbà de València de Fórmula 1, l’Àgora de la Ciutat de les Arts que sols s’usa unes setmanes a l’any, l’America’s Cup... i quan alguns pensàvem que no anàvem bé i ens tapaven la boca amb totes les meravelles que a València teníem, ens recordàvem d’Anselm Turmeda, el poble estava cec i amb ells.

“Diners de tort fan veritat,

E de jutge fan advocat;

Savi fan tornar l’hom orat,

Pus que d’ells haja”

Ens podríem quedar ací, en lamentar-nos de la mala administració que han fet els governants del PP a la Generalitat Valenciana, però jo trobe que, a més de denunciar aquest malbaratament caldria preguntar-se de quin pressupost parlem. Vull dir, on estan els nostres diners? Parlant d’oïda al País Valencià es recapten uns 23.000M d’€ anuals i l’Estat realitza inversions per un valor aproximat de 20.000M d’€... ens deuen 2.838.000.000 Euros a cada any! Quan parlem d’espoli fiscal valencià parlem d’aquestes xifres, parlem de que no seria necessari retallar el sou als funcionaris, que els proveïdors cobrarien en un temps prudencial de 30-60 dies, que les persones dependents no estarien malvivint, que els companys i companyes de Park Alkosa no haurien d’estar en vaga de fam i ser desallotjats per la policia per demanar el que és seu! Això, clar, si no fórem Espanya i ens administrarem nosaltres que la culpa no la tenen els diners

“Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial

Segons que els usa”

M’ha sorprès que es llegiren poemes en l’acte civil d’acomiadament, encara que sincerament reconec que la primera vegada que em vaig encarar amb ella també em vaig posar a escoltar al cotxe una poesia:

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Vaig comprar aquest llibre atret pel títol. Em vaig parar a fer una ullada a la contraportada.

"Daniel Estulín bucea en la cultura tradicional china y enseña su aplicación a quienes hoy tienen que afrontar, por motivos empresariales, una presentación" (Reseña en El País)

"Parece que la "Sabiduría China" de Estulín es un compendio del saber popular de todas la culturas de la tierra" (Pedro Aparicio, PRNoticias.com)

 Però després de llegir-lo ho vaig trobar una recopilació de frases fetes, de filosofia de sobre de sucre de café, ordenades sense trellat ni forrellat i sense cap aprofitament per a fer cap presentació. Malgrat la meua impressió, em vaig quedar inquiet, com insegur, sense voler acceptar el meu criteri davant la forta recomanació de la contraportada del llibre. Fins al punt d'haver recomençat fins a tres vegades el llibre (i haver-lo deixat les tres vegades per acabar. Com diu un amic: "Amb tant de llibre per llegir com vas a perdre el temps amb això?")

Total que per a sorpresa meua el diari Levante-EMV li fa una entrevista el passat dissabte. I ens presenta a l'autor com a "excontraespia y escritor" Ostres! Si ja dia jo que el tio aquest escrivia rarot.

Però es que l'entrevista no té desperdici:

"...el movimiento de la contracultura, los hippies, se creó en el laboratorio. El símbolo de la paz viene de un culto pagano de hace 5.000 años cuyos líderes sometian, torturaban y mataban. El 15M nace en Yugoslavia en 1999, finaciado por la CIA [...] Estamos en manos de un grupo de gente que es la antigua nobleza negra veneciana. [...] Por todos lados ves símbolos masónicos, miras BBVA o Bankia i la "B" es un "13"..."

I ara ja és quan he agafat el llibre i l'he dut a un rastro a veure si em donen alguna cosa.

“En la Maduresa queda cert narcisisme i una intolerància per a la frustració heretades d’altres comportaments anteriors.

[...]En aquest estat es descarta tot allò que es puga percebre com un dogma, el pensament en la Maduresa és fonamentalment relativista.

[...]En aquest estat no es té pressa, la qualitat és més important que la quantitat.

[...]Es vol crear un sentit fort de comunitat  des d’un vincle personal entre tots els seus membres. El contacte regular i amistós és el fonament del grup.

[...] Aquest estat duu la imprompta d’una política, una pràctica i una actitud. Políticament s’associen a Estats del Benestar, multiculturals i laics, que protegeixen el medi ambient i els drets humans, que estimulen una economia social de mercat, que privilegien el comerç just i que volen fer gaudir a totes les persones d’un servei públic eficaç mitjançant uns impostos forts i progressius. Practiquen sistemàticament la concertació i la recerca de convenis. Manifesten una gran tolerància en la majoria de qüestions socials: avortament, drets de les persones homosexuals, utilització de les drogues toves, etc.

[...] La multiplicació del discurs mediàtic envers els problemes del medi ambient i l’augment de les desigualtats fan que aquest canvi es produïsca cada vegada més prompte, cap als 40 anys.

[...] Una persona posicionada en la Maduresa requereix al mateix temps una visió individual i col·lectiva. Individualment es tracta d’escoltar-la i, sobre tot, d’interessar-se per les seues emocions en relació a la situació. I també és necessari directament o per mig d’ella convèncer a tota la seua comunitat. És imprescindible adoptar un discurs respectuós amb totes les sensibilitats. Tot intent de prendre el poder, d’accelerar el moviment, de jugar en el plànol personal o de voler enfrontar uns contra altres, acaba en un trencament immediat de la relació.

[...] Les persones centrades en la Maduresa volen ser dirigides, igual que volen aprendre i volen viure en un procés de grup fundat en l’acceptació i el reconeixement mutu, l’intercanvi i la cooperació.”

Trobe el llibre especialment interessant per intentar comprendre el comportament de les persones a nivell individual i de certes organitzacions també.

Òbviament es tracta d’un aprofitament del millor recurs que els polítics valencianistes de Carcaixent tenen: el coneixement del seu poble, la facilitat per penetrar el teixit associatiu, l’empatia necessària per escoltar la gent i una gran capacitat de treball.

Supose que son conscients del que la gent valora, i els resultats a les eleccions locals i autonòmiques del mes de maig els aval·len, un treball ben fet és garantia del 50% de l’èxit. Però la part més important d’eixa equació és “treball” i “fet”: dedicar temps i esforços en construir una alternativa que a mig plaç esdevindrà una inevitable realitat.

Mentre d’altres estan mirant passar la campanya electoral com si no anara amb ells, defugint la responsabilitat que tindran quan els canvis a Carcaixent els toquen a la porta.

“Cap als dos anys, el caràcter d’un xiquet canvia de forma sobtada. La més dolça de les criatures es converteix en un xicotet dimoni que s’oposa a la família amb tota la seua energia. És la primera gran crisi de l’educació, que els francesos anomenen “les maudits deux ans”. El xiquet descobreix la paraula “no” i l’emplea en totes les situacions i totes les variants: no al bany, no a menjar, no a l’escola, no a anar-se’n a dormir i moltes altres. Quan vol alguna cosa ho exigeix, ni que ho tinga que reclamar cinquanta vegades seguides i organitzant un numeret rebolcant-se per terra fent crits si els pares s’atreveixen a negar-li-ho. Aquest tipus de crisi millor si es dona en públic, ja que per al xiquet suposa una demostració de força i amb molta freqüència activa en els pares la vergonya, que és un dels motors d’aquesta classe de comportament. Pel que respecta a les regles familiars o socials existents, per al nen, estan fetes per a transgredir-les, i tirar el menjar, omplir el bany d’aigua mirant els pares als ulls per a que entenguen que és una provocació, soc actes que formen part de l’alegria de l’existència del nostre petit Napoleó.

                Algun psicòleg considera aquesta fase un dels indicadors de desenvolupament psíquic del xiquet. Opinen que l capacitat d’obstinar-se que el xiquet desenvolupa aleshores és el fonament de la comunicació humana. Dir “no” és per al xiquet aprendre a jugar, a exercir la seua voluntat i a afermar-se com a persona. Es tracta d’una etapa crucial del desenvolupament del xiquet, que necessita dels pares un subtil sentit de l’equilibri. És en aquesta època de la seua vida en que es construeixen la confiança en u mateix i l’asertivitat. Si al xiquet se’l deixa massa lliure per a expressar els seus impulsos es corre el risc de conservar una agressivitat excessiva i una sensació de que tot li ho devem. A la inversa, si es veu massa forçat, si se li obliga en excés, pot ser que perdure en ell la falta de capacitat per a decidir, per a afermar-se i mantindre una sana frontera psicològica o física, o ambdues, entre ell mateixa i les altres persones.

                Quan el xiquet es mou amb aquesta actitud, qualsevol comportament positiu ha de ser assenyalat i recompensar-se el més prompte possible. En canvi un feedback negatiu poques vegades serà recomanable, ni que siga breu, ja que desencadena quasi d’immediat una lluita de poder i és possible que siga el menut qui la guanye, doncs no s’imposa límits. De totes formes, quan no és possible cap altra opció, el càstigs pot tindre un efecte útil si implica una dosi no exagerada de vergonya al qual el xiquet no es pot oposar.”

Fragment extret de “La dinàmica espiral” de Fabien i Patricia Chabreuil, llibre basat en els estudis de Clare W. Graves que  Christopher Cowan i Don Edward Beck van sistematitzar a propòsit de les motivacions humanes en els àmbits personal, social i a les organitzacions.

La teoria de la dinàmica espiral s’ha fet cèlebre recentment per què Don Becks va ser triat per Nelson Mandela per “reorganitzar” el país després del seu triomf a Sud-àfrica i facilitar-ne la transició de l’apartheid a la democràcia. Posteriorment Becks va exercir de “coach” amb els Springboks, l’equip nacional de rugby de Sud-àfrica, aconseguint que arribara a ser campió del món en 1995. I Clint Eastwood en va fer una pel·lícula: Invictus.

Una traducció de l’ “indignez-vous” en el flyer d’Esquerra Unida ens vol convocar per a demà dimecres... i trobe que no és casualitat que una ciutat  que ha acollit dos breus vagues de fam reivindicatives que feren cristal·litzar el moviment dels indignats a Carcaixent  (ara poc visibles a la plaça però amb activitat al facebook), siga un dels llocs amb presència física dels polítics d’Esquerra Unida. Pot ser els 409 vots de la darrera vegada que es presentaren a les eleccions municipals no estan tan lluny dels 600 vots que faciliten una regidoria. Pot ser també que les properes municipals a Carcaixent en siguem un més. Atents als resultats.