Estem en caiguda lliure, però encara no em tocat fons, esperem-nos, esperem-nos.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria els mesos entre finals de 2005 fins arribar al 2010 aproximadament, uns 4 anys de política activa i d’intentar fer pedagogia i de participar i impulsar activitats amb la Comissió 300 anys i amb ERC.

Aquests anys m’he guanyat la fama de radical, i de talibà, fins i tot hi ha gent la qual pràcticament no em saluda, i m’he guanyat enemistats.

Sabeu perquè ?

Doncs, per anar denunciant tot aquest desgavell que esdevindria realitat i per senyalar-ne els responsables en alguns casos.

Els centrats, els moderats, els benpensants, els assenyats, han arribat a dir-me de tot, alguns a la cara, però sobretot a l’esquena.

Resultat ? Ja ho veieu,

Algú a vingut a dir-me o a dir-nos, nois teniu raó ?

La resposta és òbvia, al país de la covardia, la mesquinesa, la hipocresia, el regat en curt, el vol gallinaci, i la indigència intel·lectual, la culpa sempre és dels que fem política.

Els marcs mentals del franquisme, els símptomes de la ocupació, el menfotisme i l’egoisme exacerbat, són la resposta a gairebé tot plegat.

Ara que, segur que dirien, si potser tenen raó però els fallen les formes, he he he.

Mentre el neofeixisme rampant campa pels carrers del país amb total impunitat, a nosaltres potser ens fallen les formes.

Tranquils nois, encara no em tocat fons.

Ens hem arribat fins al Priorat, primer hem anat a visitar la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei, i després hem enfilat fins a Siurana, tenia com a visita obligatòria anar al Restaurant de la Maria Casademunt i l’Andreu Bartolomé.

Havíem reservat taula, i a l’entrar ens ha rebut l’Andreu, no li he fet cap referència al tema de la insubmissió fiscal, no m’agrada fotre el préssec, i fer-lo sentir una mena d’heroi o fer la gracieta de som-hi estic amb tu, o tu si que ets valent.

Li he donat la mà amb naturalitat, i ens ha acompanyat a fins la taula, tot i que m’ha fet gràcia perquè duia una samarreta anti-transvasament de l’Ebre, el restaurant s’ha omplert a vessar, no entraré en més detalls que n’hi hagut algun d’interessant.

Dir però que la seva cuina és ecològica i d’alta qualitat, jo de primer m’he cruspit un xató, i de segon un bacallà amb sofregit de ceba i tomàquet amb picada d’all i julivert, tot regat amb un blanc Priorat de collita pròpia.

Tot un plaer per a la gent que encara patim per aquest dissortat tros de món, quan et passes el dia envoltat de persones mediocres, de colonitzadors, i de botiflers autòctons encara pendents d’un lloc de treball a la delegació colonial, visitar un lloc com aquest és un plaer pels sentits.

Sempre he arribat a pensar que ha estat la dreta immobilista la que ha malparlat dels polítics i la política, utilitzant tota la seva maquinària mediàtica i tots els seus tentacles de complicitats que durant segles han anat teixint.

Pel feixisme, el populisme sempre ha estat el brou de cultiu ideal, la demagògia barata, i la utilització de missatges simples, de tòpics que a base de la repetició d’una vegada i una altra d’unes consignes elaborades en els seu laboratoris d’idees han anat quallant en bona part d’una societat com la nostra que si per motius històrics ja ha anat mancada de cultura, pel que fa a cultura política i democràtica les mancances ja són flagrants.

Hem de ser actors del nostre projecte, hem de ser capaços de sumar complicitats, poble a poble, porta a porta i persona a persona, tasca difícil tenint en compte les hostilitats patides i la intoxicació informativa de la qual tradicionalment hem estat víctimes.

Hem de ser innovadors, per a cercar nous talents i nova gent implicada ens cal ser proactius, generosos, coherents i valents i és una feina que s’ha de fer al nostre dia a dia de forma pacient però continuada i sempre amb els fonaments ideològics com a argument.

L’estiu de 1996 arribava a aquestes contrades, encara recordo aquelles nit de xafogor d’aquells primers dies, al començament em va costar integrar-me en aquest peculiar municipi d’Artesa de Segre, aquells anys amb Jaume Campabadal d’alcalde del municipi, podia trobar fins i tot “exòtic” viure en un municipi on hi governava una força republicana, com a simpatitzant independentista i com a votant d’ERC des del 1992 ençà, aviat vaig comprendre que havia anat a “petar” amb un dels bastions republicans més importants des de la república de 1931 fins als nostres dies.

Uns anys més tard, al 2003 va venir la meva entrada com a militant a ERC, i concretament a la secció local del municipi i de la comarca de la Noguera en qüestió, la resta tots la coneixeu.

Hi ha una cosa però, que amb el temps he arribat a comprendre, a Artesa de Segre el fil conductor entre el republicanisme dels anys 30 del segle passat i l’actual republicanisme mai es va trencar, de vegades mirant al Montsec em dóna la sensació que aquesta serralada us va protegir i us va arrecerar, potser va crear un microclima on el catalanisme, republicà i d’esquerres pogués sobreviure, potser aquest microclima no només us va protegir de la nit més fosca del franquisme criminal, sinó també de la vergonyant transició pactada d’esquenes al republicanisme democràtic, on les covardies, les prebendes, i els reciclatges de franquistes cacics a demòcrates a corre-cuita, van configurar un paisatge a gran part del país, doncs a Artesa de Segre i a tota La Noguera unes poques persones van aguantar el fil conductor d’aquesta història per fer renéixer la flama que en aquets moments qui us parla i el nostre equip volem continuar, i ho vau fer suportant exilis i humiliacions durant el franquisme, i mesquineses i mirades burletes durant la “transició”.

El meva primera presentació va per vosaltres, tot i que segur que n’hi ha més i que me’n deixo algun, però de ben segur que vosaltres els representeu.

·        Antoni Fons i Armengol

·        Francesc Ticó i Gatnau

·        Francesca Solé i Clotet

·        Josep Guarné i Macià

·        Josep Pons i Poch

·        Emili Cerveró

Els que tenim certa edat, ens hem criat i ens hem socialitzat amb la macabra familiaritat d'ETA, la banda armada al llarg de les nostres vides ha obert centenars de vegades el telenotícies de les nostres llars, segrestos, assasinats, manifestacions, comandos, zulos, detencions, tortures, Audiència Nacional, treva, cotxe-bomba, tret a la nuca, un vocabulari que durant molts anys se'ns va fer familiar, qui ho havia de dir que en veuríem el final, com qui hauria de dir que veuríem un president afroamericà als EUA.

Per edat malauradament ( o sortosament) ja he vist molts canvis socials, el franquisme, la guerra freda, la transició, internet, la tv digital, l'estatut, la “normalització” del català, penso que només en queda una cosa, de les que considero importants i que ens poden canviar la vida, la independència de Catalunya ? Doncs, sí per a què amagar-ho, ara que amb la recuperació de l'autoestima i de la dignitat de la gent del país ja em podria donar per satisfet, què és poca cosa ?

Però és que o estem tant d'enfonsats.

Disposició al genocidi
MIQUEL PAIROLÍ.

Llegint el que s’ha publicat aquests dies en alguns diaris de Madrid i sentint el que s’ha dit en algunes tertúlies radiofòniques es comprèn que Espanya endins hi ha prou gent que no està pas disposada a anul·lar el judici al president Companys i a rehabilitar-ne la figura sinó que, si poguessin, el tornarien a afusellar. Sort que, atès el funcionament de la matèria i de la història, això és impossible. El que han dit i han escrit sobre Companys denota la quantitat d’odi que acumulen i la naturalesa irracional i obscura que té. És un odi que costa d’entendre d’on surt i què en motiva tanta intensitat. Un odi granític, que el temps no escrostona i que es transmet de generació en generació. Tornarien a envair Catalunya i tornarien a afusellar Companys i aquí, naturalment, trobarien qui els aplanaria el camí i els indicaria a quina porta han d’anar a trucar de matinada. Tot això no es du a terme perquè, per sort, les circumstàncies ara no ho afavoreixen i també perquè Espanya endins encara hi ha una majoria pacífica i civilitzada que ho atura. Però fa un cert efecte veure aquesta disposició al genocidi, sentir bramar aquestes veus convençudes per mentides, encegades per la demagògia, enrogallades per l’odi, llegir aquestes plomes que suquen directament en el verí. Això en capçaleres històriques, que venen centenars de milers d’exemplars. Aquesta és una d’aquelles coses que demostren que Espanya només té un futur possible. Si l’odi és capaç de perdurar tant temps i de regenerar-se i perpetuar-se, no hi ha res a fer. Òbviament, només hi ha una sortida, més tard o més d’hora, i com més tardem a arribar-hi pitjor per a nosaltres i també per a ells. Mentrestant, a l’entorn de la rehabilitació de Companys aquí ens hem entretingut amb una d’aquelles polèmiques domèstiques a què estem tan acostumats. Una trista manera d’enrabiar-se i de perdre el temps. Discussions que no porten res de bo i que no duen enlloc. Tírries i hostilitats entre veïns. Una pugnacitat insidiosa, petita. Una ridiculesa comparat amb aquell odi d’acer.

Portem massa derrotes acumulades, i això ens genera una patologia continua, ens ennuvola la ment, i comencem a veure traïdors a tort i a dret.

De fet de traïdors Catalunya n’està plena, com tot poble humiliat i vençut, es genera el brou de cultiu adequat per a què molts poques-vergonyes hi facin el seu negoci particular.

Però cal tenir perspectiva històrica i a la vegada de futur, en aquest cas les ferides d’aquests últims 6 o 7 anys encara estan molt obertes, cal separar bé en gra de la palla i això en un sistema pervers com el que tenim necessita temps i mantenir el cap fred.

L’independentisme no ha de ser una religió, on si no es compleixen els manaments al peu de la lletra ja es titlla de traïdor a altri.

Cal conèixer la nostra societat a fons, les nostres febleses, les nostres patologies i misèries humanes, les nostres covardies, i tots els cercles de poder que treballen en la deconstrucció del país.

En aquests moments l’independentisme està traumatitzat, ha patit molt, plataformes, grups, grupets, famílies, partits i tota classe de pontificats que han trencat l’horitzó.

La gent de SI, es pensen que tots els que no són purs, són uns traïdors, que reflexionin el perquè no va haver-hi pacte amb Reagrupament al 2010, a l’ajuntament de Barcelona el 2011 i què va passar al CCN ?

Molta gent d’ERC, els més sectaris, tot i que jo en sóc militant i no em considero gens sectari, culpen SI i Reagrupament de les darreres ensulsiades electorals sobretot en alguns ajuntaments, sense gens d’autocrítica per l’estratègia dels pactes amb els espanyolistes del PSOE de Catalunya.

No cal trencar-s’hi el cap, que cadascú faci la seva via, i no culpi a altri dels propis errors, potser d’aquesta manera s’arribarà al procés de maduresa que la societat necessita.

Ah per acabar, jo votaré ERC, perquè aquí ja només hi falta els il·luminats que demanen l’abstenció.

Em vull referir al fracàs pedagògic de La Masia, que ningú s’esveri, he dit pedagògic, com podeu veure cap dels jugadors de La Masia que arriben al primer equip del Barça o al Barça Atlètic, no n’hi ha cap que sigui nascut dintre de l’estat espanyol, que tingui un domini mínimament endreçat de l’anglès, i mira que es fan un tip de viatjar.

Només parlen català els que han nascut en una de les quatre “províncies” catalanes, els demés cap, ni un.

A més sempre han d’estar amagant la seva catalanitat, no parlen de valors ?

Per acabar-ho d’adobar, en la darrera gala de la UEFA el Sr Puyol va sortit vestit com si fos un estiuejant de Lloret, no va parlar ni en anglès, ni per suposat en català, vergonyós.

I a nivell esportiu, tenen tot el món per on poder triar, només els cal elaborar un sistema i polir als nois perquè s’hi adaptin.

Una altra cosa, és veritat que els jugadors del Barça no donen tant la imatge de macarres i puteros com la donen els del Madrid, tothom mínimament informat sabrà que la premsa barcelonina tapa molta més merda que ho fa la de Madrid, allà ho ventilen tot.

Total ,molt bons futbolistes, però projecte pedagògic i valors ?

Au va, això és un negoci i punt.

I si ho sumem al fet que l’independentisme fins finals del 2003 mai havia estat al govern, doncs tot això suma, som-hi doncs, anem a per les frases fetes que s’utilitzen sense solta ni volta:

 Independència ja, o marxem d’una vegada.

 Si mira, ara mateix, si no ho fem a títol individual per la Jonquera amunt, com a país, encara queda.

Amb el problema català Espanya té un problema.

Oh i tant, des de la batalla de Lepanto ençà mai havien estat tant cofois, nosaltres si que tenim un problema.

 Perquè no marxem d’una vegada ?

 Aquesta és fàcil, doncs perquè la gran majoria no ho vol, i després hi ha una altra majoria que ho vol, però si, però ara no.

 La independència està al caure, o ho veurem molt aviat.

 Doncs jo no tinc cal indicador seriós que ho certifiqui, si perquè hi ha molta gent que fa soroll, o perquè unes enquestes diuen no sé que, o veiem algunes estelades penjades en alguns ajuntament diem que està al caure, malament anem.

Home, que la cosa està millor que fa 20 anys ? Si

Però fins que no vegi força escons i molts més ajuntaments plens d’alcaldes i regidors independentistes, m’estalviaré de dir ximpleries.

Ah, i per acabar no ens cal tantes plataformes i tanta collonada, tot i que reconec, que darrerament no pensava així, però els fet són tossuts, molt tossuts. La única plataforma que cal, és que les marques independentistes siguin les que siguin, però vist el panorama millor no dividir massa, i si potser gens, que aquestes marques obtinguin el màxim de regidors, diputats, senadors, eurodiputats, i parlamentaris possibles, lo demés no és altra cosa que fotre el préssec, i el gamarús.