I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.

A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.

Escriuria cada dia un post sobre el Kurdistan i encara no en tindria prou per fer-vos conèixer totes les notícies que m’arriben d’aquelles terres de l’orient.

La darrera l’he coneguda a través d’en Majid. M’escriu de tant en tant i em parla del camp de refugiats de Makhmur, que vaig visitar la primavera passada. 12.000 habitants enclavats enmig d’una terra erma al Kurdistan sud (al nord de l’Iraq) que a poc a poc han anat omplint de vida. Refugiats pel suport que des de fa anys donen a la guerrilla kurda, ara en Majid m’explica que els volen expulsar.

No serà la primera vegada que els expulsin de casa: ja és el sisè camp on s’instal·len. Qui us en vol fer fora?, li pregunto.  Tothom, respon: El govern iraquià, el govern regional kurd del nord de l’Iraq, el govern turc i els Estat Units han elaborat un pla per fer-los fora de la terra on viuen després de les properes eleccions iraquianes previstes pel mes de març. “Per ara només és un pla, però possiblement esdevindrà una realitat”, reconeix en Majid.

A Makhmur s’hi van instal·lar fa onze anys. Però el seu periple havia començat temps abans, el 1994. I és que tots els habitants del camp vivien en poblets kurds dins de Turquia a tocar de la frontera amb l’Iraq. Com va succeir amb 4.000 altres poblacions, l’exèrcit turc, en la seva lluita contra la guerrilla, els va amenaçar: o s’incorporaven al cos paramilitar dels “defensors dels pobles” (Korucular) o els expulsaven de casa seva. Es van negar a trair els seus fills, filles, nebots i cosins que lluitaven a la guerrilla del PKK per defensar els drets de la població kurda. I van haver de fugir deixant enrere les cases i camps incendiats pel soldats turcs i pels paramilitars.

Però Berivan no és l’única que es troba en aquesta situació. Ens ho va explicar Reyhan Ylacindag en una entrevista que li vaig fer aquest dissabte 30 de gener al programa Solidaris. Ella viu a Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc. La vam trucar per telèfon. Reyhan forma part de la Junta de l’Associació de Drets Humans, organització de Turquia que defensa els drets humans i que especialment denuncia les vulneracions que pateix la població kura.

Fins a 2.622 menors d’edat estan tancats en presons turques. La majoria són nois. Però llegeixo que ha augmentat el nombre de noies, i per això a la presó de la ciutat de Diyarbakir han construït un nou edifici per les noies condemnades per participar en manifestacions prohibides.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.

Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.

Ens ha escrit a uns quants per fer-nos saber les darreres notícies sobre l'onada repressiva de l'Estat turc contra el moviment d'alliberament kurd.

Fins a 900 càrrecs electes, representants d'associacions de defensa dels drets humans i altres persones vinculades a la lluita dels kurds i les kurdes per reclamar drets polítics han estat detingudes d'ençà de les eleccions municipals del passat mes de març.

La repressió s’ha agreujat les darreres setmanes, arran de la il·legalització del DTP (marca electoral dels kurds a Turquia) el passat 11 de desembre. Al correu, en Quim afegeix que “els darrers dies la violència s’ha incrementat notablement, i ja són mitja dotzena els kurds morts en pallisses per motius racistes a les ciutats turques”. Ja us en donava notícia fa uns dies en aquest mateix bloc: “El representant real del poble kurd és el PKK”

“Teníem esperança que enviant els nostres representants al Parlament trobaríem una solució pacífica, però el govern no es preocupa de nosaltres”, explica Enver Toktas a l’enviat d’Al-Jazeera.

Jo vaig viure l’esperança que ara s’ha truncat, quan vaig viatjar a Diyarbakir (la capital kurda a Turquia) fa dos anys i mig. Era la campanya electoral i els kurds van presentar candidats independents per entrar al Parlament turc. L’esperança hi va ser durant la campanya, i va augmentar quan es van confirmar els 20 diputats al Parlament.

Nou mesos després hi vaig tornar. La població kurda seguia confiant que el govern de l’AKP (partit nascut a inicis d’aquesta dècada i que no té tants vincles com la resta de grans partits turcs amb l’estructura de l’Estat i els militars) avançaria en el reconeixement de drets per la població kurda. Però també vaig trobar preocupació perquè consideraven que el Govern turc no es comprometia prou en construir la pau.

M’ha escrit un amic comú des de Suleymania per explicar-me que fa unes setmanes van apallisar en Nabaz quan sortia de la feina.

Aquest fragment m’ha tornat com un llampec a la memòria avui quan llegia que Zeinab Jalalian, kurda de 27 anys empresonada per  motius polítics a l’Iran, ha estat condemnada a mort. Fa just un mes Ehsan Fattahian, també jove i també kurd, va ser executat a la mateixa presó on ara Zeinab espera. Primer he pensat que era la mateixa presó de la novel·la on la carcellera del llibre permetia que torturessin i violessin les preses a principis dels anys vuitanta: la presó de la ciutat de Senedjan. Però no, Senedjan és un nom inventat per l’autor. La presó d’Ehsan i Zeinab és a Sanandaj, nom similar, és per això que m’he confós. Les dues, però, ens parlen d’un mateix Iran que no permet la dissidència i que dóna un tracte inhumà als presos. I que de vegades no deixa altra escletxa que la resistència armada.

[a la foto, dones kurdes ballant al Kurdistan est (la part ocupada per Iran)]

Jo encara vaig estar una setmana més al Kurdistan. Les imatges van córrer per internet i per les televisions kurdes que emeten des d’Europa. Explicaven que després de trencar-li el braç l’havien empresonat. Quan vaig marxar cap a Barcelona encara no l’havien alliberat i els seus pares no l’havien pogut anar a visitar. Vaig perdre la pista del cas, però m’acaba de tornar a la memòria amb el correu d’un amic.

>> Article del meu nou bloc: L'esquena del món