Vés: una expressió moderna que ha substituït una de vella, fins i tot diria que “clàssica”. Amb tot, a mi em fa més goig la forma antiga, la que hem fet servit les generacions precedents a la de la meua filla. A mi, m’agrada més dir-ho com ho déiem: fer fugina.

I d’on prové aquesta expressió, aplicada al fet de no acudir a escola (en aquell altre temps anar-se’n a córrer el bàndol i el terme, del riu a la serra, de la serra a les hortes...)?

Els colombaris (o colombaires) han tingut fama de doblegar poc el crepó, de perdre el temps amb el comboi del colom. Així, de qui somia truites o té molta terra en L’Havana se’n diu que «fa volar coloms», i de qui sempre té una excusa per a fugir d’estudi (i de qualsevol obligació) que «quan no té ous té colomins». De qui no se sap on para, perquè sovint desapareix perquè no el lloguen, que «està volant el colom». I encara que se n’isca una mica d’aquest solc, si volem canviar de conversa, potser perquè no ens plau el tema que s’hi toca, amollem: «I si parlem de coloms?»

És voler dir, al remat, que l’expressió «fer fugina» també prové del món dels aficionats a posar-se colomers en el terrat. De fet, la fugina és la pintura que usen els colombaires per pintar les ales dels coloms amb els colors que identifiquen el seu propietari.

           –Mal em sap, perquè té molt anys –va dubtar, de primeres, l’home–. Però la veritat és que poc benefici m’ha donat, i ben poc que li’n trauré. I siguent per a la causa que és…

           Així és que tallaren l’om i enviaren el tronc al tallista. Quan va tindre feta la imatge, la posaren en l’altar i feren una missa solemne i revestida a la que va acudir tot el poble.

           En aquell acte va parlar el rector: «Hermanos…»

           Va parlar l’alcalde: «Vecinos…»

           I en acabant, el poble va demanar:

           –Que parle l’amo de l’arbre! Que parle l’amo de l’arbre!

A l’amo de l’arbre l’agafaren a contrapeu. No era home de paraules ni de romanços en públic. Però davant el clamor popular va haver de dirigir-los la paraula; i va dir:

Manxar: Fer-ho, cardar, pegar una ceba, fotre un clau i etcètera.

Manxar-se: «Expulsar gasos intestinals per l’anus sense estrèpit».

Frase popular: No és igual manxar que manxar-se.

–Ay, señor mediquito, que me duele la barriguita.

I diu el metge:

–Li farem un llavat.

I se li lamenta la dona:

–Ay, señor mediquito, que tengo el culito pequeñito y no me cabrá el pito.

I la criada intervé:

–No s’ho crega, senyor medicot, que li cap el pito, la goma i el pot!

El diccionari de la RAE ens diu del mot castellà siquiera:

(De si, conj., y quiera, 3.ª pers. de sing. del pres. de subj. de querer).

1. conj. advers. aunque. Hazme este favor, siquiera sea el último.

2. conj. distrib. ya. Siquiera venga, siquiera no venga.

3. adv. c. por lo menos. U. t. c. adv. m. Deme usted media paga siquiera.

4. adv. c. Tan solo. U. t. c. adv. m. No tengo una peseta siquiera.

Però el sentit que té la locució sisquera que no és la del castellanisme inadmissible en català.

Sisquera que és locució sinònima de tant de bo. Així, diem:

–Demà me n’aniré a Alacant. Sisquera que no ploga.

–Sisquera que torne amb la mateixa salut que se n’ha anat.

–Si li toca la rifa, sisquera que me’n done una part.

–Sisquera que no passe eixa desgràcia.

Potser l’origen de la locució es troba en la forma del verb antic querir, querer o querre. Consulteu-ne els significats al DCVB.

Sí, quan els valencians –si més no els de les comarques d’aquest cantó que compartim la serra Grossa– estem desficiosos o indecisos, solem fer una pregunta a l’aire, sovint retòrica:

–Què fem: foc o fugim?

O bé:

–Fem foc o fugim?

L’expressió, segons que m’explicaren fa un grapat d’anys, seria d’origen roder (bandoler!). Sempre perseguits per la justícia, els roders havien d’estar a tothora a l’aguait. Si se sentien segurs, feien foc; si no, fugien.

I si està ben comprès, està ben explicat.

BARCA (DCVB): 12. Capital que dues o més persones interessen en el joc amb condició de partir-se els guanys o pèrdues que hi haja (Escrig-Ll. Dicc.). a) Fer barca: unir-se dos o més jugadors per jugar junts contra altres i partir-se els guanys o pèrdues (ibid.).

A Xàtiva, quan juguem apostant (siga al bac, al set-i-mig, a l’onzet o al 9-19-29, a romes, a boletes o a sambos), de fer barca o anar a barca en diem anar a raca. Fa temps vaig comentar-li-ho a algú (no recorde a qui), qui em va assegurar que la locució era incorrecta, un vulgarisme de fer barraca. Val a dir que no he trobat en cap de diccionari l’expressió fer barraca.

I avui, a ran de llegir el comentari d’Albinyana, he consultat la bíblia del nostres mots, el DCVB, i he buscat raca. l

RACA: || 2. Porció important de diners o altres coses de valor (Empordà). «La tia m'ha deixat bona raca» (=bona porció d'herència). «Aquí hi ha bona raca»: es diu d'una casa abundant de diners o altres cabals (Llofriu).

|| 3. Porció de cosa obtinguda en un robatori (en l'argot dels malfactors). «Ja m'has quinat prou amb la raca de la farga» (=ja m'has enganyat prou amb la part que t'has quedat del furt de la roba), Vallmitjana Xava 117.

Tinc l’atreviment, doncs, a tenor de les proves obtingudes, d’afirmar que l’expressió anar a raca (amb algú) és una expressió correcta i ben catalana. De Xàtiva, xe!