T’escric des d’ací, molt lluny de casa. Tant com estime la terra, ai mare!

Que fort que bufa el vent aquesta nit suau. Tancat a casa la major part del temps, el meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Tinc al treball molt bons companys que fan menys pesada la jornada. Escric de nits, i faig cançons. Tot ben senzill i ben alegre. Desescric tot el que he escrit.

Amb el cor al seu ritme. Amb el cap al seu lloc.

És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Temps tan llarg que hi ha qui es cansa, muntanyes de paranys.

Dóna unes horribles ganes de plorar i ho faig a la manera de València. Supermans i plàstics, armes i lladregots d'escales llargues: Ases! Porcs! Vaques! Gossos! Serps! Sangoneres! I llops! Són una raça dolenta que prometen molt i mai no solten res. Són lladres.

I mira el senyoret que va ben vestidet: per ell mil malediccions.
Una veu barrejada de granota i de corb. Visió que m'és pesada, no la puc suportar.
Cada cosa tenia un preu, la terra, els homes, les cases. I aquells que els hi fan cas, per quatre sous de res s'embruten bé les mans. Indignes!

Passa això i més, i més i més. I encara passa poc. Un poble que l'ofeguen i que no mataran: Poble d'història d'homes que han volgut llibertat; poble tossut i obert. Jo t'estim, Jo t'estimo. I jo t'estime!

Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Vaig i anem compartint sense cap novetat, poc a poc els minuts. Enganys i més enganys. De deu, de vint, de cents d'anys, ens ve la història.

Però el poble encara sap la cançó de les balances: no cal dubtar, que no és parlant, sinó amb gaiato, que tot anirà canviant. Pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem. Ens volem manifestar. Ja n'estem fins dalt del cap.

I passe a dir, altra cosa que em fa patir.

La Democràcia. Què serà d'ella? Com podrà vèncer tants de paranys? Tan mal oratge? Duros! Bancs! Finances! Or! Negocis! Bosses! I Milions! Es pressuposa que no és gent com nosaltres. que ho poden tot, que ho xuclen tot, que tot ho volen. Per vergonya de tots i beneït pel clero: El resultat era un, la jugada era perfecta.

Tot aquest món ja és ben divertit. Tan divertit... que acabarà amb plors. O juguem tots o estripem la baralla. Boig el que calla, o a l'ull té palla. Justa la fusta. Justa la fusta.

Ja no ens alimenten molles. No hi haurà més solució que aprofitar l'ocasió. I allò que es diu, amb passió. Fer valer nostra raó.

Es demana calma al poble. No patiu! Es prendran mesures. Calma! Tranquil·litat! I encara es posen forts, i s'encenen de ràbia, i criden contra aquell que després del treball s'atreveix a pensar, sol a casa, i de nit. Ben barrada la porta.

Ric, ric, ric, ric, ric, ric,... De bo, no res! De mal, cabassos!
El preu que es paga per a viure. Quan més pobre ix més car. Quan més ric el preu és lliure. Pots pagar o no pagar.
Tot això, jo crec, que ho apanya un crac! A hores d'ara ja deu ser prop. I si per cas, jo no crec pas, encara dura la vida dura,doncs altre cop de part dels bons, fins a la mort!

Poca ventura, amic, en l'aventura de ser-ne conseqüents i esperar l'eco.

Sé però, que no s'estrena un prat, seguim sent rellogats a dins una gran cova: la merda era a l'entrada. I com que la tragèdia demostra que cultura amb prou feines és cul: no vull dir noms. No, no diré noms... Com que la cançó és per a viure, un hom sense res un ham necessita abans que res més.

Ara de gran comprenc tot el que per tu sent i et llence un homenatge als quatre vents.

Perquè vull!

Au adéu,

comence el meu comiat a tot el temps passat.

Bon vent i barca nova!

PD. Pel balcó he vist com neix el dia. Arribarà el matí que el plor serà d'alegria i serà un dia que durarà anys. Recontra-sí senyor!

 

Feliu Ventura

[El text està construït -integrament i exclusivament- amb fragments de les cançons d’Ovidi Montllor. Amb motiu de la commemoració del 70 aniversari del seu naixement #70anysOvidi]

[La imatge és obra d’Antoni Miró L'Ovidi de vacances 2004, Grafica Digital -/99, 76x56]

 

Però recorde encara més passar per Bao i anar a casa de Marta on vaig conèixer a Dolors, a Joana i al seu pare -dret com un arbre- enmig del menjador. I recorde una acollida tèbia. Recorde haver sopat amb l’horari del Nord però haver anat a dormir amb l’horari del Sud, com sempre que puge a la capital continental del regne de Mallorca.

Assegut al voltant de la taula de la cuina –mentre les altres ja dormien- Josep i jo tinguérem una llarga conversa. Jo un muscat, ell una veu fràgil i una mirada insubornable enmig d’un home fort i una persona ben dolça.

Em va fer la impressió que la llum d’aquella cuina era l’única llum encesa en tot el país. De veritat, em vaig sentir en el lloc més valencià del món: una cuina en una casa de Bao a 600 km de Xàtiva.

Els dies següents em passejà pels punts cardinals de la Catalunya del Nord: El camp d’Argelers des del repetidor de France Télévisions, Ceret, el Canigó, el flamant Casal adossat a Ràdio Arrels...

Allò de hi ha dones i homes que “lluiten tota la vida” i són els “imprescindibles” per a mi es personifica en dones i homes com Josep de Calassanç Serra “Cala”.

Confesse que quan vaig saber que no veuré Josep la propera vegada que puge al Nord del meu país en qualsevol dels actes, concerts i manifestacions on me’l trobava, m’ha fet mal. I també entenc que aquesta pèrdua va més enllà d’allò personal.

També sé que Marta i Joana i la seua generació són un trosset del Josep combatiu, el llegat que ha assaonat el present perquè el futur siga un present millor a banda i banda dels Pirineus.

Envie des d’ací una abraçada ben forta a Dolors, Marta i Joana. I també a tots els qui senten aquesta pèrdua com el glop amarg d’un company que deixa un record inesborrable.

Bon viatge “Cala”.

S’acosta el solstici d’hivern (22 de desembre a les 05:30) el dia de l’any en què el Sol es troba a la posició més meridional, l’efemèride al voltant de la qual els humans hem muntat un grapat de festes paganes -i alguna de religiosa- que encara perduren.

Sempre hem fet festes per conjurar el temps i els elements, per purificar-nos amb el foc i passar a una nova etapa amb la ment i el cos nets del desgast de les hores.

Ara ens despertem ja en ple novembre en una ciutat prenatal empaperada amb serrellets de purpurina, llums de colors i embafadores nadales anglosaxones en Casio PT1.

Caminem perplexos pels bulevards atònits, estímuls intermitents dels dies fogosos de la gastronomia de l’excés hipercalòric , l’amor hipercalòric, l’amistat hipercalòrica,..., empolvorades amb el sucre mòlt de l’apegalosa culpa anyal.

La felicitat no està mai a l’altra banda dels aparadors, ni als caixers. Paraules que de tan repetides podrien perdre’s als calaixos de les paraules buides, però en l’època que ens ha tocat viure és segur que la felicitat no està en aquells llocs, no pot estar en aquells llocs, no ha d’estar en aquells llocs.

Hi ha prou amb aturar-se un moment enmig de la congestió dels bulevards i mirar en silenci al voltant.

Si vols celebrar el solstici d’hivern amb “música i lletra” et propose dos concerts especials:

Divendres 16 de desembre a l'Euskal Etxea de Barcelona serà el més gran dels concerts menuts. Aprofitem per acomiadar-nos -fins l'any vinent- d'alguns dels músics que han participat a "música i lletra" : Pau Figueres, Sara Chordà, Gabriel Coll, Miquel Córdoba (que va gravar al disc i és el seu primer directe amb "música i lletra")

Divendres 30 de desembre a La casa de Cultura de Tavernes de la Valldigna -enmarcat al cartell del Festivern- amb l'única companyia de Borja Penalba portarem "música i lletra" al festival més important de l'hivern valencià compartint escenari amb Arthur Caravan.

16 de desembre
Euskal Etxea BCN
22:00h concert
5€ amb consumició
-socis i sòcies gratuït-

Placeta Montcada 1-3, Barcelona
Euskal Etxea

30 de desembre
Casa de la Cultura Tavernes de la Valldigna
19:30h concert (+ Arthur Caravan)
3€ aforament limitat

Passeig de Lepant, s/n, Tavernes de la Valldigna
Festivern

Em vaig perdre de nit en els seus ulls
plorats com una lluna de safrà
a lloms d’una esperança galopant
que portava notícies d’Al-Aaiun

encara ara s’enyora del desert
com una haima coberta d’estels
guardada en la memòria dels seus vells
que ha travessat dels segles al present

Recorrerà la teua veu el món
Arena que s’escamparà amb el vent
Sobre aquell solidari sentiment
Dels versos que contenen el teu nom

molt prompte tornaràs amb els teus peus
a escriure sobre dunes ancestrals
els passos que de forma natural
va reservar la història per als teus.

Escoltaràs, de nou, l’alè del mar
guardat en la memòria dels teus vells
a lloms d’una esperança galopant
arena que s’escamparà amb el vent.