A Xavier Pintanel, Juan Miguel Morales, Roger Palà, Sergi Picazo, Víctor Heredia, Joan Jara, Mariela Ferreira, Vicent Partal, comandante DF , Ricardo Horvath, Lulo, Paloma, Antoni Traveria, Angeles, Miguel, Herni, Jorge Berrios, Claudio l’aimara, Claudio el maputxe, al Tandem Litus-Pamela, a Propaganda pel fet! i Nueva Santiago, a les universitats que ens han acollit, als mitjans de comunicació que m’han obert les portes, a les sales on encara es poden cantar cançons, ...

Especial l’agraïment a Borja, Eva i Xavi: ha estat un plaer treballar i eixir de festa amb vosaltres.

Tornarem, farem el possible. Que siga prompte!

En esta pequeña parte de la ciudad. (Víctor Jara)

De matí vam anar a l’actual Estadio Víctor Jara i a la Universidad Técnica.

L’11 de setembre de 1973 els alumnes i docents –incloent Víctor Jara- es van tancar a la Universidad Técnica per resistir l’embat dels colpistes. La resistència no va durar massa i els van dur a un improvisat centre de detenció: l’Estadio Chile.

Ací comença i acaba aquesta història. L’any 2000 aproximadament vaig fer una cançó anomenada Estadi Xile, en memòria d’un dels meus cantants estimats. A Víctor el vaig conèixer a través de Raimon i la seua versió del Te recuerdo Amanda. Més tard vaig continuar aprofundint en la seua obra i en la història recent del seu país. Finalment he pogut visitar aquell lloc que vaig cantar: el lloc on van detindre, torturar i assassinar Víctor Jara.

A les grades hi ha una butaca pintada de blanc: és el lloc on s’asseia Víctor. Silenci.

Hem visitar els tenebrosos “camarines” de l’horror. És un dels llocs de memòria més intactes de tots, tinc una sensació incòmoda i estranya.

Parlem amb els gestors de l’espai, que han suspès totes les activitats esportives del matí perquè puguem fer la visita i enregistrar tres cançons. A l’actual Estadio Víctor Jara li han retirat els permisos per realitzar concerts i activitats culturals amb excuses lleugeres. La meua opinió és que aquell estadi hauria d’estar obert als xilens i a la música. No fer-ho és destinar la història a l’oblit i això és terrible.

Abandonem l’estadi i passem pel Museo de la Memoria: Un museu creat pel govern xilè. És un museu molt ben fet i que compleix, amb nota, la seua funció sense caure en la morbositat.

Després tornem a la tomba de Víctor, aquesta vegada no al nínxol sinó al destí definitiu de les sues restes després de la última exhumació per recopilar proves per al judici contra els seus assassins: 39 anys d’impunitat.

La tomba és una demostració dels afectes: flors, amulets, ofrenes i, fins i tot, un cigarrito. Quan arribem trobem un grup de persones que treuen una guitarra i comencen a cantar cançons de Víctor. La gent s’acosta i canta amb nosaltres. Després d’una estona m’anime i trec la meua guitarra i cante Estadi Xile.

En acabat deixe una còpia de la lletra entre les flors. He tancat un cercle, ho note com una electricitat en les puntes dels dits.

Tanque l’estada a Xile amb un sopar entre amics, és com si ens coneguerem des de fa mil anys.

Ha estat un plaer conèixer i poder conversar amb Balmes, Camila Vallejo, Joan Jara, Quena...

Però el privilegi és haver conegut a Pamela, Claudio, Paloma, Lulo, Maite, Iñaki, Salvador, Isaac...

“Cabros” us enyoraré molt! Ens trobarem aviat en qualsevol taberna “guachaca” de Santiago lluny dels “cuicos” i dels “pacos” i, “altiro”, continuarem somniant, “cachái”?.

sobre la nueva casa construída.”  [Aquí me quedo (Pablo Neruda - Víctor Jara - Patricio Castillo)]

Passem el dia a Isla Negra, ens recull una furgoneta de la Fundació Pablo Neruda i anem recollint amics amb els seus xiquets. De seguida te n’adones que Isla Negra serà un lloc especial: l’adult conté un infant, no ens enganyem.

El viatge de Santiago a Isla Negra dura un parell d’hores i les dedique a escriure un dels meus posts sobre el viatge.

Isla Negra està situada al cor del Litoral Central xilè: és la primera vegada que veuré el Pacífic.

Arribem i ens reben amb una calidesa i amabilitat molt gran. Tenim gana i decidim que és millor dinar i després realitzar la visita a la casa.

Dinem a base de peix i marisc cuit amb el Pacífic a la finestra, com deia el poeta: “yo no hago ventanas, enmarco el mar”

Acabem de dinar i comencem la visita. La casa és increïble, no puc dir només que és una casa bonica. Fou construïda com un vaixell amarrat, el treball en fusta és espectacular per això és un plaer parlar amb l’home que va realitzar els somnis en fusta del poeta.

Visitem una cabana amb un dormitori abocat al mar que ens fa imaginar-nos com deu ser despertar-se en aquell llit...

Entrem a una altra instància amb un saló decorat amb nombrosos mascarons (quasi tots figures femenines). Trobem el seu dormitori i el de la seua muller, orientat segons la posició maputxe: El sol naix pel cap i mor pels peus (no confondre amb el feng shui, ja que el llit de Neruda té una finestra al cap)

Fora de la cabana veiem una placa que commemora la seua feina amb el Winnipeg, una barca en terra ferma i unes campanes que el poeta feia sonar quan arribava a la casa perquè tothom ho sabés. Veiem una roca negra a prop del mar, ens acostem, és la tomba del poeta.

Veixem els seus escriptoris, el d’hivern i el d’estius, envoltat de nombroses col·leccions. Ell deia que no era col·leccionista, ell era “cosista”.

Més tard tenim un privilegi exclusiu: visitar el “bar” privat que havia fet construir per als seus amics amb una sèrie de codis i jocs: servia en copes de colors fins que servia en gots normals, aleshores els convidats havien de saber que era l’hora de marxar. Us imagineu un bar amb plats decorats per Picasso? Doncs això... Donen ganes de construir una casa només per fer gaudir els amics...

Baixe a la platja per tocar el mar i acabe mullat fins els genolls. He batejat unes sabates al Pacífic.

Acabada la visita a l’espectacular casa, se n’anem a veure una altra casa d’Isla Negra. No és una casa d’un poeta, però sí és la casa d’un somniador. Enmig d’un carrer residencial trobem la “nave imaginaria” un vaixell, no li digueu mai als seus habitants que és una casa, al costat de les altres vivendes. Viuen com pirates, és molt divertit.

Sembla ser que els veïns es van queixar perquè consideraven que era una casa estrafolària. Així que els propietaris han aconseguit –fa poc- legalitzar la casa com a vaixell. Em diuen que va anar un inspector de l’armada i els va legalitzar i, el que més il·lusió els fa, els va concedir permís per a salpar.

Us imagineu una casa amb permís per a salpar: Els somnis de vegades poden ser realitat i continuar sent somnis.

Tornem a la Casa de Pablo Neruda per a fer les proves de so. Després fem un concert ben emotiu. És l’últim concert de la gira a Xile i, mentre ho dic en veu alta, no puc evitar emocionar-me.

Vam anar a la Casa de la Memoria José Domingo Cañas que fou un centre de detenció i tortures de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA). Un centre de tortures com alguns dels que hem visitat però amb alguna particularitat especial: allà va passar part del seu calvari el Pare Antoni Llidó, natural de Xàbia.

En la Casa els detinguts “eran mantenidos en una pieza común relativamente amplia, similar a la de Londres 38, y en un lugar llamado «el hoyo», que era algo así como una despensa, sin ventanas ni ventilación, de aproximadamente 2 x 1 metros, donde se llegó a tener a un mismo tiempo hasta más de diez detenidos, en condiciones extremas de hacinamiento y de falta de aire”.

Hem parlat amb el fill d’algun des detinguts allà i ens fa una visita al lloc. La piscina on es submergia els detinguts, la graella on aplicaven electricitat... l’horror.

Fa uns deu anys un empresari va comprar la Casa i la va enderrocar. El colectivo José Domingo Cañas va aconseguir que l’estat comprés la Casa per construir un recinte de memòria. Tenen com una mena de cessió per 10 anys durant els quals han de registrar totes les activitats com la meua visita. Després la cessió pot ser ampliada a 50 anys.

La Casa conté uns quants espais amb les fotografies dels 43 detinguts desapareguts i l’executada Lumi Videla, que va morir en tortura i van llençar el seu cos a l’ambaixada d’Itàlia durant un toc de queda..

Entre les fotografies, amb ulleres, la fotografia d’Antoni Llidó. El pare Llidó va arribar a Xile el 1969 i, pel seu caràcter pròxim a les classes populars, va anar acostant-se a les organitzacions d’esquerra. Potser per això el govern valencià no ha fet construir mai un memorial en la Casa i no ha ajudat mai econòmicament aquesta entitat de memòria. No hi ha cap placa de la Generalitat ni hi ha constància física de cap visita de cap President de la Generalitat. Això, per a mi, és complicitat amb l’oblit. I l’oblit és tornar a torturar.

Disculpeu-me el to però no la intenció.

Pel matí anem a La Pedagogica o UMCE (Universidad Metropolitana de Ciencias de la Educación) Jorge Berrios ens fa la visita, és un home excepcional a qui m’hagués agradat coneixer una mica més.

Fem un concert a la Pedagógica amb alumnes i professors. Em presenten el professor que va transcriure les partitures de Víctor Jara per al llibre Víctor Jara, obra musical completa.

Tenim un càlida acollida i cante una traducció de Manifiesto a petició d’un dels professors que ens ho demana de manera expressa.

Dinem amb ells i marxem cap a la Discotéque, al carrer Irán 3037. La Discotéque era un centre de detenció i tortura que va rebre aquell nom perquè solien posar música a un volum elevat per contrarestar els crits dels torturats.

Truquem a la porta i ens obre una família que va comprar la casa i viu allà. Jo no podria viure en un lloc així. No tenen cap inconvenient en ensenyar-la, tot i que no queda pràcticament res de l’anterior centre; excepte una finestra unes escales i un soterrani. Un soterrani absolutament terrorífic, conservat com el van deixar els torturadors. Ha estat una experiència horrible, em costarà oblidar això.

Els propietaris insinuen que el govern hauria de comprar la casa per construir una casa de la memòria.

Anem en silenci cap a l’hotel i després marxem cap a la Universitat Central. Han vingut a veure’ns uns estudiants de Coquimbo, han fet 600 km expressament per veure el concert. No deixe de sorprendre’m cada minut d’aquest allargassat país.

A la nit toquem a Casa en el Aire del Patio Bellavista, aquest ja ha estat un concert més normalet. Sopar i cap al Galpón.

Arribem al Galpón Víctor Jara, a tocar de la Fundación. És una sala de concerts amb capacitat per unes 600 persones. Està plena a vessar de públic esperant per veure alguns dels grups xilens més coneguts. Fa dies, el Galpón ens va cedir un espai per cantar en una data ja tancada.

Pugem a l’escenari i cante amb el Borja el repertori més enèrgic, com correspon a la situació, i acabem cantant la meua versió en català de A desalambrar, cançó de Daniel Viglieti que va popularitzar Víctor Jara a Xile. El públic canta, en castellà, amb nosaltres. Màgia.

no luchar por lo que quieres,

abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños. (Pablo Neruda)

Dimecres ena acostem a Plaza Itália a unir-nos a la Marcha de Estudiantes que lluiten per una educació pública, gratuïta i de qualitat. Lluiten contra una educació hereva encara de certes normes i lleis de la dictadura de Pinochet on són les classes més privilegiades les afavorides en l’ingrès a la universitat. Les marxes es vénen realitzant des de fa un any a una ciutat de Santiago que ha canviat la seua fesomia policial per adaptar-se a marxes massives esporàdiques.

Lulo ens torna a acompanyar perquè no ens perdem a la Marcha i ens va presentant gent relacionada amb el sindicalisme estudiantil xilè.

Topem amb Camila Vallejo, vicepresidenta de FECh, i converse breus segons de camí a l’escenari final de la Marcha. Durant el 2011 Vallejo es va convertir en un dels símbols de la protesta. Joventut, intel·ligència i bellesa que s’han convertit en una eina efectiva de la protesta, amb una valoració molt positiva per part del poble xilè, cosa que no pot suportar la dreta xilena que respon a l’embat d’aquesta jove comunista amb imprecacions misògines i masclistes.

Acabada la Marcha, arribem a l’hotel a dinar i marxe a trobar-me amb Javier del grup de rock Vejara que m’espera a un lloc especial.

Arribe al Museo de la Solidaridad Salvador Allende (MSSA) M’obren les portes d’una exposició que s’inaugura en poques hores per commemorar els 40 anys del museu. El museu té una vinculació directa amb José Balmes, que va projectar la idea. Aquesta idea es basava en recollir obres internacionals d’artistes que volien expressar la seua solidaritat amb la Unidad Popular de Salvador Allende. Obres de Miró, de l’equip crònica, comparteixen espai amb artistes i muralistes contemporanis de Balmes. L’esposició s’obre amb una obra projectada que no va arribar a instal·lar-se,: una bandera roja de grans dimensions a l’entrada del museu.

A dintre del museu es respira un ambient especial: les obres exposades van ser creades especialment a favor de la solidaritat, voluntàriament, amb un desig encès de canviar el món amb l’exemple de la via democràtica de Salvador Allende.

D’allà passem per una pastisseria a comprar un enorme pastís de xocolata. Balmes és un llépol i ens espera a sa casa per parlar una estoneta.

Balmes i la seua companya i pintora Gracia Barrios ens obren les portes de sa casa. Actuen com si tingueren 20 anys en la seua relació amb l’art i l’amor. Són molt entranyables i exquisidament amables i delicats amb nosaltres. Es nota que sempre ha estat una casa oberta.

Balmes ens explica la seua experiència amb el Winnipeg quan tenia 12 anys i va haver d’exiliar-se a Xile en el vaixell que va llogar el poeta Pablo Neruda. Fa poc han fet un documental a Balmes on explica el seu doble exili quan va haver de marxar de Xile per la seua vinculació amb el govern d’Allende.

Ens explica com la seua última conversa a Xile fou al seu estudi amb Víctor Jara que volia explicar-li uns projectes de col·laboració amb el Perú. Hores després Jara fou assassinat i Balmes i Gracia Barrios van haver d’exiliar-se de nou.

Malgrat tot, mentre s’emociona quan reviu alguns passatges de la seua vida, Balmes continua fidel a les seues idees amb un esperit jove que remou consciències.

A la  nit veig –a casa d’uns amics xilens- un controvertit reportatge que CHV dedica a intentar esbrinar els autors materials i intel·lectuals de l’assassinat de Víctor Jara. Un assassinat impune 39 anys després que em fa reviure la última conversa de Balmes amb Jara amb una tristor ennuegadora i una ràbia en carn viva.

seguiremos avanzando hasta el final” (Víctor Jara)

Ahir vam anar a la Fundación Víctor Jara. Anem acompanyats de Lulo, activista i  fundador de la banda de hip hop xilena Legua York.

Descobrim un nou escenari de la memòria. Intentem entrevistar-nos amb algun treballador de la Fundación. En aquell moment entra per la porta Joan Jara, la companya de Víctor. Accedeix a concedir una entrevista i pugem a la sala on guarden la guitarra de Víctor. Tres breus preguntes contestades amb punteria i unes abraçades. De sobte, abocat a la finestra del primer pis de la Fundació amb el Lulo, me n’adone que sóc un privilegiat.

Deprés anem a visitar el barri de la Legua. Una población situada a una llegua de la Plaza de Armas de Santiago de Xile.

Ens n’adonem que és un barri estigmatitzat i marginat per tots els comentaris que ens ha fet  tothom a qui hem dit que anàvem a visitar la Legua.

Travessem en taxi la población. La Legua es divideix en Legua Vieja, Legua Nueva i Legua Emergencia; cada Legua respon a realitats diferents però sofreixen una imatge d’estigmatització similar.

Arribem al centre on Lulo realitza tasques de reescolarizació de xavals que han quedat fora del sistema educatiu, junt a un equip de professionals i voluntaris. En baixar del taxi se senten trets  des de la Legua Emergencia. Però ens sentim ben segurs acompanyats de Lulo.

Arribem a una mena de sala de professors en plena reunió, entrem i es fa el silenci. La sala esta folrada de cartells on hi apareixen Allende, Jara... Un estant amb llibres, mòbils requisats i casquets de bala de diferents calibres.

Un dels companys comença a explicar tímidament el projecte mentre jo vaig mirant la resta de cares que m’escruten. Hi ha la seriositat i la severitat, però també hi ha una lluïsor especial en els seus ulls. Parlen d’amor, de la confiança en l’esser humà malgrat que la realitat de la Legua done motius per retirar-li la confiança cada dia. Els explique perquè he volgut visitar la Legua: els parle del Xile que m’estime i com a 10.000km d’aquella població jo somniava amb conèixer TOTES les realitats del país.

En aquell moment la conversa es relaxa i vénen els somriures i les abraçades, l’intercanvi d’opinions i presents.

Ens deixen unes bicicletes i encetem, amb el Lulo, un viatge en bicicleta per la población de la Legua. Al principi estàs una mica incòmode, i més si aquell dia has escoltat trets a l’aire però, a poc a poc, vas relaxant-te i gaudint d’una població que –a les 17 de la vesprada- respira tranquil·litat i relatiu silenci: xiquets jugant al carrer després de l’escola i menys contaminació que al centre de Santiago.

Arribem a l’escola on Lulo recull el seu fill. A primera vista es veu que l’interès dels gestors de la Legua és l'educació i  el futur: trobem una escola com qualsevol  altra de les que coneixem en un lloc en t’esperaries una altra cosa menys equipada i organitzada. Parlem amb una mestra i ens fa un breu recorregut curricular.

Tornem a pujar a les bicis i arribem al monument que la Legua va dedicar a Salvador Allende. És un monument més gran i més bonic que el de la Plaza Constitución i, a més, conté l'últim discurs del President (íntegre). Lulo ens explica això dient que Allende ha d’estar ací, entre el poble, i ens explica com els més vells encara recorden en quin banc va seure el President o des de quin balcó va parlar als habitants de la Legua.

Tornant amb les bicicletes ens topem a dos metres amb una tanqueta dels GOPE amb la porta oberta i carabiners amb metralletes: és l’únic moment en què tinc por de veritat a la Legua.

Arribem al centre i deixem les bicicletes i tornem al taxi, ens acomiadem de Lulo de moment, perquè el tornarem a trobar al Café Brasil.

Arribats al Café Brasil, Lulo ens fa una presentació musical i ens dóna pas. Ha estat un concert fantàstic.

Ahir vam anar a parlar amb Mariela Ferreira, actual directora del Conjunto Cuncumén. Cuncumén vol dir “remor de l’aigua” en mapugundun (“llengua de la terra” idioma dels maputxes). Dóna nom a un grup de folclore fundat el 1955.

Víctor Jara va formar part del grup on va cantar les seues primeres cançons i va imprimir professionalitat al grup: “Era molt exigent” –diu la Mariela.

El treball escènic de Víctor a Cuncumén –com el Conjunto Cuncumén es posava en escena- continua vigent i ha estat influent en molts grups de folclore xilè.

Mariela és una dona exquisida i amable que  ens ha obert les portes, ens ha ensenyat fotos y discos. És portadora d’un somriure bellíssim a prova de dictadures i del pas dels anys. Ens acomiadem perquè tenim una visita pendent.

Arribem a La Moneda, el palau presidencial dels xilens: El poble a qui un dia els militars van trair bombardejant les institucions elegides democràticament.

Visitem part del Palau on s’han esborrat totes les proves del bombardeig del de 1973. Vam programar la visita fa un mes y no vam poder tancar la visita al segon pis (important pels esdeveniments del 73) però el Palau, com dic, està tan reformat que el que veiem d’aquell moment històric són reconstruccions i restitucions.

Impressiona el pati on hi ha plantat un canelo (Drimys winteri) que és l’arbre sagrat dels maputxe, des d’on es veu la finestra del despatx on Allende va passar les seues últimes hores.

També veiem estances del palau on es representa la història de Xile. La guerra dels 300 anys dels maputxe contra els espanyols, la guerra més llarga de la història: Uns indígenes contra el imperi espanyol. Veiem la gesta de Lautaro (Leftraru) contra el governador Pedro de Valdívia.

Veiem el quadre de la  batalla de Maipú, una batalla important en la Guerra d’Independència de Xile. D’aquesta batalla i la posterior independència ve el lema de l’actual bandera xilena: “por la razón o por la fuerza”. L'historiador Sergio Villalobos explica que la intenció dels “patriotes” era significar que Xile avançava en la seva pròpia identitat autonomista, o independentista, mitjançant la raó o el exercici de la força si fos necessari.

Visitem Morandé 80 que és la porta del Palau de La Moneda per on els presidents accedien al Palau, tan significativa que Pinochet va ordenar fer-la desaparèixer: és el lloc per on van eixir les restes mortals del President Salvador Allende. El president Lagos va ordenar reconstruir-la com a memorial democràtic i va fer encunyar unes monedes commemoratives dels presidents de Xilè on no hi apareix Pinochet.

En acabar la visita baixe al Centro Cultural Palacio de La Moneda per a veure una exposició sobre Violeta Parra. No m’abandona la impressió de què Xile es va reconstruint lentament després d’un truncament feroç.

A la nit toquem al restaurant La Chimenea acompanyats del cantant, i entès en cueca urbana, Mario Rojas.

Aquesta nit hem tocat al café Brazil després d’un dia intens per ràdio, televisió i una visita a la Legua.

y tu nunca has conocido el mar.

Como seran ahora tus calles

si te robaron las noches. (Santiago del Nuevo Extremo.)

Després de la visita al cementiri anem a sopar amb molt de cansament acumulat. Al cap d’una estona arriben els dos Claudios, un és descendent de maputxes i l’altre dels aimara, i ens porten a alguns dels locals del final de la dictadura.

Arribem al Cuatro y diez un local que porta el nom d’una cançó de Luís Eduardo Aute. D’això a casa no hi ha, amics. Un local on no només fan jams de cantautors, sinó que tota la música que sona –tota- és música de trova i cançó de tot el món! Ple de gent i amb un ambient festiu impressionant. Al final, després d’una jornada al Cementerio General, em cante a sobre. Aconseguim que ens donen un espai i cante Prometença i després –amb el Borja- País de carretera i El que diuen els arbres... més aplaudiments xilens. Una entrega total a la Cançó en un local presidit per fotografies d’Allende.

Parle amb una de les cambreres de les que ja estaven al local quan s’havien d’amagar dels milicos, li explique com m’agrada el local i em conta un parell  d’històries.

Els Claudios em parlen una mica de la seua història personal en la grisor de la dictadura. Parlen del Café del Cerro i del Café Brazil com a altres locals de trova i Cançó. En alguns havien de conèixer una contrasenya que anaven canviant aleatòriament. Si et pillava el toc de queda al local t’havies de quedar fins el dia següent. Era totalment clandestí: quan entrava la policia havien de cantar unes altres cançons per dissimular.

En aquell moment la cançó xilena alimentava un corpus metafòric per saltar la censura i entre elles tenim la canço “En mi ciudad”.

Demà anem al café Brazil.

Ahir anàrem amb Claudio al Cementerio General de Santiago. Arribem en metro a l’estació Cementerios que ens deixa a la porta de l’entrada per Avenida Recoleta.

Santiago té uns 6 milions d’habitants i en aquest recinte hi ha uns dos milions de persones sepultades.

A primera vista s’entén que hi ha una relació diferent dels xilens amb la mort. El cementeri està habilitat per al transit quotidià dels vius: màquines de vending, venedors de xocolatines, de flors... Visitem el cementeri la vespra del dia de la mare a Xile: tenen tradició de visitar el cementeri en aquesta data per això hi ha tanta gent.

Arribem al patio 102 a la tomba de Violeta Parra carregada de flors com correspon a un dels mites de la cultura xilena. Una folclorista cabdal en la recuperació del folclore i fundadora de la música popular xilena. L’any 1967 l’autora de Gracias a la vida es va treure la vida en una profunda decepció i per un desengany.

Continuem caminant fins arribar al Memorial a los Detenidos Desaparecidos: noms, molts noms, massa noms.

Veiem la tomba de Julio C. Oliva, el seu fill va organitzar la funa contra molts dels assassins de la dictadura (a Argentina i Uruguai es diu escrache. Feien recollida d’informació i posteriorment marxes als barris on vivien per fer saber als veïns que convivien amb un assassí. L aidea és que: "Si no hay justicia, hay funa".

Els nostres passos ens porten al Patio 29 on estan els NN (No Name) Una fossa comuna dels assassinats després del cop d’estat de 1973: 126 cossos en 107 tombes. Quan Pinochet va ser consultat per aquest fet va respondre: “...que economia tan grande”.

Molt a prop trobem el nínxol de Victor Jara, un nínxol com qualsevol dels més humils. Pintat de roig i envoltat de flors i missatges d’estima. Aquest nínxol que he vist mil vegades en fotos i ara està davant de mi, és real, dóna testimoni de la barbàrie del terrorisme d’estat a Xile. “canto que ha sido valiente simpre serà canción nueva”.

Jara comparteix amb l’espai amb Sergio Ortega, el compositor de Venceremos junt a Claudio Iturra, l’himne de la Unidad Popular.

Encara tenim una darrera visita al cementeri, en aquest cas és una visita institucional: Salvador Guillermo Allende Gossens President de Xile entre el 4 de novembre de 1970 i l’11 de setembre de 1973. Amb la inscripció d’un fragment del darrer discurs [audio] del president al seu poble: “Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.”

en el barrio Matadero

poniendo su pecho al frente

defundaron los aceros

(Hernán Núñez Oyarce)

Anit vam actuar a Santiago al Club Matadero al segon pis del número 2260 del carrer Santa Rosa. Actuem amb Lakitas de San Juan, El Parcito i La Buena Vida.

Al local ens rep Víctor Jara somrient des d’un afiche, tot ens fa pensar que la nit serà felicitat. Entre el públic em trobe amb una xica de Xàtiva,  cosa que confirma científicament que Xàtiva és la millor ciutat del món i es pot permetre el luxe de tindre ambaixadors a Santiago. El concert molt bé, però el que va vindre després va ser impressionant i molt, molt divertit.

Lakitas de San Juan són com una xaranga de repertori i instruments andins molt festiu i encomanador, bàsicament són un grup de persones tocant flautes de Pan i un bombo i uns plats, no cal més us ho assegure.

El Parcito comença amb el seu repertori de cantora de casa de cant, entre cuecas, tonades i valsos. De sobte, el públic s’aixeca i agafa mocadors i comença a ballar. Gent de totes les edats ballant al ritme dels sons tradicionals urbans i bevent “terremotos” i “piscola”.

Tot el món ballant cueca, cueca brava que dóna el nom a la música i el ball. El Club Matadero és un d’aquells locals que a casa anomenem “autèntics”, amb una gestió jove i alternativa.

La nit acaba amb La Buena Vida i  el seu repertori de cumbia.

La nit ha estat molt curta i al matí hem anat –acompanyats de Claudio- a veure el memorial als desapareguts i els executats per la dictadura de Pinochet, però són massa sentiments per rememorar-los junts i, avui, els efectes de la nit no em deixen escriure amb claredat.

Hem vingut perquè havia de  tornar un favor als xiquets i xiquetes de la classe dels pingüins del Col·legi d'Educació Infantil i Primària Martínez Bellver. Fa un temps em van donar una carta amb uns dibuixos que parlaven de la natura quan vaig anar a cantar “el que diuen els arbres”. Els vaig prometre que aquella carta travessaria l’Atlàntic i faria més de 10.000 Km fins arribar a Xile. He complert la promesa, amics, i n’estic molt content. Els xiquets de Xile m’han promès una resposta prompte.

Més tard hem anat a la Universidad de Chile a fer un concert matinal al campus. Els estudiants estan encesos amb moltes mobilitzacions. He començat a explicar el “d’acord d’acord” però m’he adonat que no calia i hem rigut bastant. Mentre cantava unes estudiants dibuixaven un cartell que m’han ensenyat, hi posava: “distintas lenguas mismo entendimiento”.

Després de dinar teníem cita en Villa Grimaldi, un centre clandestí de detenció i tortura a la ciutat de Santiago de Xile. Hi ha uns 230 desapareguts en aquell centre de l’horror del terrorisme d’estat que ara és un Parque por la Paz.

El parc combina clarament els espais de la història i de la memòria. Per una banda es mostren els llocs que no van ser destruïts per esborrar les petjades de l’horror, per l’altra banda s’ha reconstruït molt poc però s’ha construït un espai de memòria. Per a mi el més impressionant ha estat el jardí de les roses on hi ha un roser plantat amb el nom de cada dona desapareguda en el camp i al centre un fragment d’un poema de Gabriela Mistral Todas íbamos a ser reinas.

El camp està ple de simbolismes: la porta per on entraven els detinguts es va tancar per sempre i la clau del pany només la tenen els familiars i supervivents d’un camp per on van passar unes 4.500 persones.

Finalment hem arribat a Xile. Pamela ens ha organitzat un final de viatge ple de concerts i activitats. Avui toquem al Local Club Matadero amb el grup de Cueca “El Parcito”. I després ho celebrarem fortament.

A la vesprada entrevista al programa “Soy canción” on conec a Soema Montenegro. Al concert  d’anit a Buenos Aires compartirem escenari amb el bandoneonista Jorge Sottile per a tocar “Els guants de la metàfora”.

Després divisió d’opinions: alguns a dormir i altres no.

Ens despertem amb una frase de Zygmunt Bauman que Xavi m’ha ensenyat d’un llibre que va comprar ahir a l’Ateneo (Grand Esplendid). La frase diu: La memòria és el més enllà de la història.

Avui anem a l’antiga ESMA (Escuela Suboficiales de Mecànica de la Armada). Dic antiga perquè ara és Espacio para la Memoria y para la Promoción y Defensa de los Derechos Humanos.

Durant la dictadura (1976-1983) ESMA fou un centre clandestí de detenció. Per l'ESMA van passar gairebé 5.000 detinguts-desapareguts, dels quals més del 90% van ser assassinats.

Hem entrat en silenci. El responsable de premsa ens ha acompanyat i, a poc a poc, ha anat regalant-se, han estat molt i molt amables i ens han ajudat en tot el possible. Confirme la dimensió del que veig en aquest viatge, allò que només coneixia de cançons, de llibres, de pel·lícules... ara és una realitat que puc tocar, olorar, escoltar.

ESMA està dins de Buenos Aires molt a prop de l’estadi del River i d’una escola de  primària: 7 anys de tortures i mort dintre de la ciutat.

D’un altre centre de detenció ens parla Miguel, que molt amablement accedeix a contar-me la seua història. Afegeix que ho ha començat a contar fa poc, que hi ha gent de  la seua família que encara no ho sap, i que és la primera vegada que enregistren el seu relat dels fets.

Explica els motius de la seua detenció: “Jo era jove, feliç, m’agradava el rock, duia el cabell clar i llarg”. No era militant de cap partit, ni de cap sindicat: “m’agradava el rock” torna a repetir. S’emociona davant del mur empaperat amb les fotografies d’alguns dels 30.000 desapareguts a Argentina. Li repetisc que, si no vol, no cal que ho gravem, que tenim prou material i no volem fer-lo patir. Ens mira i diu: “abans no sabia si podria contar-ho, ara sé que he de contar-ho”.

Encetem la conversa parlant de memòria, de la música que refresca la memòria i dels somnis. Ens conta com un dia, passejant pel Buenos Aires de 1978 tot prim, amb els ulls i els cabells clars, amb les seues grenyes i arracades, algú el va cridar des d’un Ford Falcon (el cotxe que usaven els milicos). Ell va pensar que li demanaven la documentació i s’hi va acostar, el van colpejar i el van encabir al maleter del cotxe. En aquell moment va començar un malson que va durar quasi un any, amb un calvari de tortures. Nu, amb una mica de pa o d’arròs cada 2 o 3 dies, amb una cel·la amb un terra que mullaven perquè no pogués jaure. Les rates se li van menjar el dit d’un peu.

La seua sort va ser tenir un familiar ben situat a Londres que va moure els seus fils. En aquesta situació la dictadura necessitava “blanquejar” la seua condició. El van fer passar per pres comú i va estar tancat durant 4 mesos en una altra presó.

Un dia, sense dir-li res més, li van obrir la porta i va caminar i caminar fins arribar instintivament a casa de sa mare on va dormir dos dies.

“Algo habrán hecho”, el seu cervell li ho repeteix una i una altra vegada i camina descalç sobre els vidres de la culpa quan el desànim s’apodera de la sang als seus polsos. Miguel és un rocker de mirada translúcida. Aquella mirada desgastada per l’horror del terrorisme d’estat que aconsegueix que penses que ets el responsable del teu propi dolor.

Miguel ens diu que sap que hi ha joves argentins que no ho coneixen o que no s’ho creuen i que per això ha decidit explicar-ho. La memòria és un antídot contra el verí del totalitarisme.

Ens fonem en abraçades i besos i Miguel s’acomiada capcot mentre seguim la visita al centre.

A les 15:30h ens plantem en la Plaza de Mayo, on les Madres i molts familiars de desapareguts mantenen viva una memòria obstinada: donen voltes a l’obelisc que està al centre de la plaça cada dijous, com ho van fer ja des de l’època de la dictadura. Tres voltes a l’obelisc en contra de les agulles del rellotge -com el tango- una lluita contra el temps, contra la mort. Res no mor si hi ha memòria i qui l’alimente.

Sobrevolant Argentina, de camí a Xile, escric un post per explicar-te que per a mi és un viatge de constatació, que estic aprenent molt. Queda una part important del viatge, plena de concerts i d’activitats per refrescar la memòria. És un viatge cada cop més emocional que em manté esgotat i alerta alhora. 

las madres que sufren,

los hijos que vagan

sin techo ni pan,

vendiendo "La Prensa",

ganando dos guitas...

¡Qué triste es todo esto!

¡Quisiera llorar!

(“Acquaforte” Música: Horacio Pettorossi / Lletra: Juan Carlos Marambio Catán)

Continuem parlant amb Horvath, en aquest cas de ball. Ens explica com el 1910 es toca el tango per celebrar el dia de la independència a Plaza de Mayo, en una gran trobada que posava de manifest l’arrelament del tango a l’Argentina.

Seguint amb la cronologia, la partir de l’any 1945 apareixen las “barras” en els  petits clubs de la zona sud de la Gran Buenos Aires. El ball era fonamental en aquell moment.

A partir d’aquest moment entra en escena la indústria “yanki” amb la moda de la “Nueva ola” on companyies  discogràfiques com Canal 13 o RCA Víctor promocionaven una música banal a través de DJ corruptes que cobraven per punxar aquests  discos de manera massiva. Tot això en detriment del tango. Odeon i RCA Víctor cremaren (repetisc: CREMAREN) els arxius fonogràfics del tango. De manera que quan expiraren els drets d’autor sobre les cançons i és van adonar que podien fer negoci amb aquells discos perquè no havien de pagar els familiars, se n’adonaren que no tenien fons fonogràfic i havien de recórrer als grans col·leccionistes particulars per recuperar part d’aquest material. Això també és genocidi cultural, no? Això és destruir la memòria d’un poble, no?

Segons Hovarth només hi ha una manera de ballar el tango: “El tango és el que es ballava en els salons dels clubs, caminant en contra de les agulles del rellotge, com marcant “estamos en contra de, éste, de la muerte. Estamos a favor de la vida porque vamos en contra del reloj” i amés fent un cercle, el cercle que fa la parella quan dona voltes sobre ella mateixa i al voltant del saló al mateix temps”. “no se revolea a la mujer”, “allà on si es pot marcar certa exhibició és en alguns passos com el 8 o el 4 (on la dona seu als genolls de l’home)”

Parlem amb Ricardo de tangos com “pordioseros”, “Acquaforte” o “Pan”, que descriuen una època.

Finalment veiem el motiu que impulsa la memòria de Horvath sobre el tango. Parlem de “tristezas de la calle corrientes” d’Homero Espósito que parla, segons Horvath, de la decadència de  la Calle Corrientes. Un carrer amb grans cinemes, bars, teatres que “el neoliberalisme va omplir de gent abandonada, dormint al carrer”.

Per la vesprada hem parlat amb Víctor Heredia això, amics i amigues, ha estat una cosa molt gran. Hem parlat de moltes coses però també de com Gardel no va estar sempre al costat dels qui patien. Hem parlat de música i memòria i de moltes coses que contaré un altre dia...

Avui toquem a Buenos Aires.

de monedas para el pan.

Río sin desvío,

donde sufre la ciudad.

("Tristezas de la Calle Corrientes" Homero Expósito)

A les 4:30AM aproximadament acabem de participar en el programa de Ràdio “tomatelo con calma” A.M. 530 “La voz de las madres”. Em diuen que he dit la paraula “cojer” quatre vegades...

Mentre m’explique, a través de les preguntes, me n’adone que el viatge pren una dimensió nova: la memòria i com la música l’ha preservada durant la història.

Me’n vaig a dormir amb un refredat terrible. M’aixeque a les 10AM bastant fresc, la resta dormen [això m’ha passat sempre] quan baixe al carrer. Passe per la bugaderia, compre fruita i una dotzena de “facturas”.

A les 10:30 hem quedat amb Ricardo Horvath per parlar de memòria, tangos i compromís. Ell n’és un especialista. Horvath condueix el programa “Café, bar, billares” on parla de tango a la ràdio de “las madres”. A la contraportada del llibre revolución y periodismo diu: "Periodista (Buenos Aires, Argentina, 1936). Es va iniciar en el periodisme el 1955. Va ser crític de mitjans en les revistes Confirmado, Medios y Comunicación y El Porteño y en el diario La Voz.  És autor, en altres llibres, de Memorias y recuerdos de Blackie, Cuba la oculta, La trama secreta de la radiodifusión argentina, Los medios en neocolonización i ¿Qué hacer con la radio? Va ser subgerent periodístic de ràdio Belgrano (1984/85), on va ser creador, productor i conductor del programa “Café, bar, billares”.

Horvath és un home calm de barba blanca i ulleres amples i mirada diàfana. Parlant de tango no necessita molt de temps per a pensar les preguntes, coneix les respostes.

Li pregunte sobre la música i la memòria històrica i em puntualitza: “la música i la poesia, obviament”. De seguida em contextualitza parlant d’Illapu i Quilapayun a Xile o Zitarrosa a l’Uruguai però ràpidament em parla de “la música urbana que va acabar sent el tango”.

Per a Horvath, ens van ocultar el tango perquè havia sorgit dels “arrabales” i dels “burdeles”. D’allà va sorgir la crítica social, ja Angel Villoldo –considerat un dels pares del tango- fa el 1907 una crítica al govern Roca a través de la milonga “Matufias (o el arte de vivir)”. A continuació parlem d’Alfredo Gobbi sense oblidar els tangos anònims anteriors. Entre aquells tenim el tango anarquista “maldita burguesia” que diu:

“Ay, maldita burguesía

cuantos pesares haces sufrir

mientras exista tu raza

será imposible vivir.”

Per això el tango ha sofert sempre les prohibicions del govern i l’església.

Ricardo ens diu que fins i tot grans cantors més coneguts com Agustín Magaldi o el mateix Carlos Gardel als seus inicis –als anys 20dels segle XX- van cantar cançons “rebeldes”. Tan “rebeldes” que en la dictadura del 1976 es  va prohibir irradiar cançons de Gardel amb guitarres (que és el període on més hi abunden aquestes cançons rebels). Agustín Magaldi havia arribat a cantar gratuïtament a les presons.

Ens parla de tangos mítics com Acquaforte o Pan aquest darrer va sofrir la censura de l’església en haver de canviar el vers “si Jesús no ayuda que ayude Satán” per “se puso la gorra dispuesto a robar”.

Ens parla de la censura a la Lunfardo que va lluitar contra la R.A.E. fins imposar-se, segons Horvath: “Els pobles acaben imposant la seua forma de parlar”.

Ens comenta la repressió de la dictadura del 76 contra el tango parlant tant de les figures que van haver d’exiliar-se com Susana Rinaldi, com dels que hagueren de callar la seua veu com Edmundo Rivero.

Demà més.