A tall d'invocació

"Dual-s. Tàpies davant de Tàpies"

Wed, 08 Feb 2012 08:17:14 +0100

La mort d'Antoni Tàpies coincideix amb l'exposició de la seua obra al MACA (Museu d'Art Contemporani) d'Alacant. Precisament el centre, reconversió de l'antiga casa de l'Assegurada que va acollir la donació d'Eusebi Sempere, s'inaugura amb aquesta exposició formada per una vintena d'obres, "Dual-s. Tàpies davant de Tàpies", romandrà fins el 15 d'abril.
Un dels petits assajos que vaig incloure al llibre Ressonàncies Orientals. Budisme, taoisme i literatura, (València, editorial 3 i 4, 1999) és, precisament: "Antoni Tàpies: la litúrgia de la matèria". Hi comente l'interés del pintor per les filosofies orientals i faig una interpretació de la manera en què tracta d'expressar certs components filosòfics a través de la seua obra. (n'hi ha més)

"Katmandú, un espejo en el cielo", d'Iciar Bollaín

Sun, 05 Feb 2012 16:54:05 +0100

Vaig seguir, amb curiositat, la peripècia de Vicki Sherpa, contada a Una maestra en Katmandú, (2003). El meu interés pel Tibet i pel budisme, fou el culpable. També he seguit amb interés altres iniciatives, com ara la d'una l'escola infantil a Birmània, de la qual ens informa Roser Giner al seu bloc: Chào ông Viêt Nam
Tot açò m'ha fet anar corrents a veure Katmandú, un espejo del cielo d'Iciar Bollaín, inspirada en l'experiència de Vicki Sherpa. I sí, un percentatge important del que ocorre al film forma part del relat de Vicki. Ara bé, la protagonista, interpretada per l'actriu Verónica Echegui, no m'ha traslladat cap missatge transcendent. (n'hi ha més)

Neu al Puigcampana

Thu, 02 Feb 2012 17:49:16 +0100

Terrabastall
Barrabum
barrabam,
bim-bom-bam,
barrabom,
patam
pim,
cataclac,
cataclec,
catacloc,
cataclinc...,
paf,
catacroc,
catacluc
catacrec,
bum,
patatim,
patatam,
clonc,
clec,
pum,
pataplam,
pam!!!
Cloc!

August Bover, Cloc!
Foto, Joan Ponsoda

Michel Onfray, "El sueño de Eichmann"

Tue, 31 Jan 2012 08:48:51 +0100

Adolf Heichmann va ser un tinent coronel de les SS que va dur a terme el que Hitler va anomenar “la solució final”. Aquest oficial nazi va fugir a l’Argentina, ajudat per l’església catòlica (ell, en agraïment, es faria catòlic el 1947). Uns quants anys després fou detingut pel Mossad, traslladat a Israel, jutjat i condemnat a mort.

L’escriptora Hannah Arendt va fer la crònica del judici i una aproximació al personatge en un llibre de culte, Eichamann en Jerusalén (1964). El fet inquietant és que Eichamann no era un home que sofria cap pertorbació, ni tenia un perfil psicòtic. Era, això sí, en la descripció d’Arendt, un ésser mediocre, capaç de vendre l’ànima al dimoni per avançar en l’escalafó i amb una manca d’empatia total per l’altre. Segons l’autora, Eichamann feia servir un llenguatge burocràtic i només responia a l’acusació dient: “Vam fer el que havíem de fer: obeir”. Tot plegat és el que l’escriptora jueva va anomenar la banalitat del mal. Ço és una mescla de mentalitat burocràtica, manca d’empatia amb l’altre, escassa determinació i maduresa personal. Caldria afegir-hi, també, la deshumanització —la demonització— de les víctimes, producte de la propaganda.
Un fet que va eixir al judici és que l’oficial nazi llegia Kant i Nietzsche. Encara que per a Arendt, sense entendre'ls bé. (n’hi ha més)

Ni vergonya, ni culpa

Fri, 27 Jan 2012 09:12:16 +0100

Tenia classe ahir, tot just a l'hora que començava la manifestació a Alacant, però sé que va se molt nombrosa, com la del dissabte. El verb manifestar-se comença a conjugar-se de manera familiar i sembla designar una pràctica com més va més quotidiana. A la fi, serà com anar a mercadona.
Em recorda l'època de la transició quan era una pràctica freqüent, arriscada, heroica.
En la manifestació d'ahir i la del dissabte, la queixa contra les retallades va estar acompanyada de la denúncia de la corrupció. Contra un govern que ha balafiat el recursos públics, que a robat a mansalva. I ara no hi ha diners per als hospitals, per a les escoles, per a les universitats. (n'hi ha més)

Jordi Llavina entrevista Narcís Comadira, que fa 70 anys (també es parla d'aquest bloc)

Wed, 25 Jan 2012 15:02:00 +0100

"Alba i cendra a París" de Teresa Costa-Gramunt

Mon, 23 Jan 2012 17:27:46 +0100

Havia somiat.
Aquell dia, àtoms d'or van omplir la casa quan es van apagar els
fanals del carrer. El cel d'aquella nit daurada era de veritat:el
palpàvem en els cossos que es desitjaven.
Aquell cel íntim que havia fet niu en els nostres polsos era com la
música de Bach que tantes vegades havia obert clarianes en el
desassossec dels dies fats.
Havia somiat, i Amor era la llavor que floria en el meu somni.
Uns van dir: "Quina follia!".
I els altres: "Com el Fèlix lul·lià, tens dots per a la meravella".
M'havia enamorat de la Meravella.
Alba i cendra a París, Barcelona, Comte d'Aure, 2011.
(n'hi ha més)

"El Sant del dia" d'Alfons Llorenç

Fri, 20 Jan 2012 12:15:38 +0100

He començat a llegir, El sant del dia, la compilació d'articles d'Alfons Llorenç publicats a El País i que ara l'editorial Bullent trau en un llibre. Alguns --molts d'ells-- ja els coneixia, d'altres no. Però el que he llegit amb sorpresa, perquè ho desconeixia completament, són les vicissituds que va viure Llorenç tant com alcalde de Planes, com en RTE de València, on treballava.
"Escriure per sobreviure", així es titula el pròleg, és un relat que, en molts moments, esgarrifa. I fa pensar en experiències viscudes en algun país amb dictadura, posem per cas un dels països de l'Est durant l'etapa comunista.(n'hi ha més)

Josep Piera: una antologia

Mon, 16 Jan 2012 18:40:12 +0100

L’editorial Bromera acaba de publicar, Antologia. Memòries i viatges, un recull de l’obra de Josep Piera. Amb un pròleg aclaridor de Víctor Labrado. Es tracta d’una aproximació fragmentària a una obra peculiar, perquè és feta a mida de l’autor. El tret més singular de la qual prové del gènere, o gèneres, que empra, sempre amb un segell propi producte de l'hibridisme. En l’obra de Piera una prosa sensitiva es vessa a través de diari, la prosa de viatge, l’assagisme digressiu en un corrent d'escriptura fèrtil i polimorf (com Freud deia que era el sexe dels xiquets).

El centre neuràlgic de l’obra del de Gandia està format per cinc llibres de viatge que pretenen aproximar-nos les cultures riberenques del mediterrani. Es tracta d’incursions a Grècia, Nàpols, Sicília, Marràqueix i Jerusalem, respectivament. Una i altra banda de la mar són vistes metonímicament a través d’un punt de les seues cultures. Què busca l’autor? Descobrir la quintaessencia mediterrània, talment fa Claudio Magris amb llibres com El Danubi amb la mitteleuropa. Com acostuma a passar, l’autor com més viatja més sent les arrels. I les seues observacions ofereixen un aprofundiment constant a la valencianitat. (n'hi ha més)

Algunes idees d'Epictet reconforten

Mon, 09 Jan 2012 19:05:55 +0100

Costa començar la faena de l'any. La faena escolar, vull dir: horaris, deures, treballs a mitges... Em refugie en la lectura i en la fantasia. La vida somiada és captivadora. La duresa de l'economia i de la política actuals resulten poc estimulants. La sensació és que en qualsevol moment podem estar vivint a la intempèrie. No anirem com lo rat penat cap a la foscor?
Una sèrie de lectures m'alimenten. "Som el que mengem" diuen els entesos en gastronomia, no? La meua font d'alimentació és llegir llibres no sé si per a fer-me una mena d'escut mental o una biblioteca de gestos pràctics. (n'hi ha més)

Martí i Pol, Guardiola i Mokodude: BON NADAL!

Tue, 20 Dec 2011 11:16:39 +0100

La depressió a estudi: "La foscor visible" de W.Styron

Thu, 15 Dec 2011 15:51:55 +0100

Williams Styron és conegut com el novel·lista que va escriure La decisió de Sofia. A la foto teniu el cartell de la versió cinematogràfica. El 1990 va publicar La foscor visible. Crònica d’una follia. Es tracta d’un reportatge sobre l'estat depressiu que va sofrir durant uns mesos (ni tan sols arribà a un any) i que el va deixar, sovint, a punt del suïcidi. El llibre ha estat ara publicat en català per l’editorial Límits d’Andorra, en una traducció molt acurada de Joan Fontcuberta.

Styron ens presenta de manera detallada el conjunt de sensacions que l’assetjaren i, a poc a poc, anaren prenent possessió del seu cos i de la seua ànima. Tot i que el quadre general pot anomenar-se depressió, l’autor deixa ben clar que cada persona i cada situació és única, i es resisteix a encabir el seu estat de manera simple en una designació genèrica. En el seu cas, no hi hagué cap trastorn maníaco-depressiu, en el sentit de passar d’estats d’eufòria a un d’enfonsament absolut; tot era simplement —i únicament— foscor. Al malestar, amb estats de pànic i d’ansietat, s’hi afegia l’insomni, la manca de concentració absoluta, el cansament, la poca força en la veu... El panorama induïa l’autor a posar fi a la vida. En aquest punt del relat, l’escriptor ens recorda la peripècia d’autors com Cesare Pavese, Albert Camus o Romain Gary que varen posar fi a la seua vida de manera voluntària. (n'hi ha més)

"La senda de l'èxode" d' Antoni Mas, Josep Mas i Jaume Noguera

Tue, 13 Dec 2011 16:29:43 +0100

L'estudi més complet sobre els moriscos de les comarques del sud valencià és, sens dubte, La senda de l'èxode. Els moriscos de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609. El va publicar la MacMa (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta) el 2009, tot just coincidint amb els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscos. I els seus autors són Antoni Mas, Josep Mas i Jaume Noguera.
El llibre, escrit amb una prosa afable i allunyada del fred academicisme, ens presenta de forma didàctica la pervivència mudèjar després de la conquesta. Els moments de tensió i els intents d'assimilació per part dels cristians. Després s'hi repassa el ban d'expulsió i les peripècies que seguiren: l'embarcament de la majoria i la rebel·lió d'aquells que es negaren a fer-ho. (n'hi ha més)

"Un déu salvatge" de Roman Polanski

Sun, 11 Dec 2011 22:59:29 +0100

Un déu salvatge de Roman Polanski ens encara, de nou, amb l'interior turbulent de l'ésser humà. La pel·lícula es basa en l'obra de Yasmina Reza que té el mateix nom. En resum, dues parelles, completament diferents, es reuneixen per tal d'abordar un fet violent que s'ha produït entre els seus fills. La diferència d'opinions, que en principi convoca el to més conciliador i entenimentat entre tots, dóna pas a una discussió que va en augment. A la fi, acaben llançant acusacions uns contra altres que escenifiquen frustacions personals i malestars de parella.
La pel·lícula recorda altres obres de Polanski, com ara La mort i la donzella i Lunas de hiel (amb Hugh Grant i Peter Coyote). Sobretot, pel que fa a l'estructura teatral (tota l'obra transcorre en el menjador de la casa). (n'hi ha més)

Sobre Cracòvia

Tue, 06 Dec 2011 11:45:33 +0100

Quatre dies en la segona ciutat de Polònia m'han deixat molt bon gust de boca. El contrast entre el Mediterrani i les latituds centreeuropees és considerable. Per començar el fred, amb temperatures sota zero durant la nit i uns quants graus durant el dia. L'arquitectura de gran ciutat, on predominen les esglésies (Cracòvia és el centre de catolicisme polonés). Quasi un centenar d'esglésies i convents (més de vint monestir d'ordes masculins i deu de femenins) i una presència quotidiana d'hàbits, casulles i sotanes. (n'hi ha més)