En la visió que ens ofereix Josep Piera, la figura de Llorente no sols ix ben parada com a creador, sinó també com a intel·lectual i com a líder de la Renaixença. De no-res, ço és d’una llengua culta extingida feia segles, el poeta va iniciar una tradició literària. Les peces de l’autor no només tenen un valor històrico-cultural, sinó que estan dotades de saba literària. Certament són peces d’una adscripció romàntica, amb un to abrandat, pensades per a una recitació oral, cerimoniosa i emfàtica. No obstant això, tenen una dicció vigorosa que connecta amb l’ADN de l’ idioma. Més enllà de la pulsió grandiloqüent, el poeta evoca un paisatge, reconstrueix una llengua literària amb referents expressius, dibuixa uns personatges que formaran l’imaginari col·lectiu dels valencians...  (n'hi ha més)

   La protagonista ens fa arribar molt ràpidament una síntesi de la seua vida. Una infantesa d’una gran duresa —econòmica, emotiva i humana en tots els sentits— al si d’una família sense escrúpols que acaba venent-la. L’impuls de Wing, en ser lliure, és viatjar a Hong Kong i venjar-se de la seua família, però en fer-ho es troba que la mare ja ha mort i que el pare, que viu en un asil, té un estat físic lamentable. Wing torna al vell continent, s’instal·la a Barcelona i comença una nova vida. (n’hi ha més)       

     La inspiració li l’ha havia provocada Jaume Vicens Vives i la seua Notícia de Catalunya on arribava a l’essència de la catalanitat a través del dualisme litoral/muntanya. Fuster traslladà la qüestió al País Valencià on veia les duplicitats aragonesos/ catalans, interior/litoral, esperit feudal/ esperit burgés com el germen de la nostra societat. La conclusió de l’escriptor és molt simple: “Dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans”. Aquesta constatació l’havia fet parlant del oriolans i dels murcians, temps era temps: el 1325, Ramon Muntaner en afirmar que: “Son vers catalans i parlen el bell catalanesc del món”. (n'hi ha més)

Aquest divendres, de cel fosc i d'oratge amençant, el dedique a escriure un paper sobre T.P. Per suavitzar-me el dia, em pose música d'Antònia Font, de Pau Alabajos... Primer que res, em trobe amb una quantitat ingent de papers de l'autora. Déu meu! quina quantitat de llibres. En repasse uns quants, no sé... set o vuit, i m'ature en un dels llibres més singulars: Cròniques de comiat. Un conjunt de textos necròfils, dedicats a glossar la mort de gent coneguda o de gent pròxima, des de 1974 a 1999. El primer està dedicat a Amat-Piniella i el darrer a Pere Garcés (fill del poeta Tomàs Garcés). I entre d'altres hi ha Pere Calders, M. Aurèlia Capmany, M. Serrahima, Maria Mercè Marçal... i molt lluitadors, militants comunistes i republicans.
    Les proses de la Pàmies, d'una emotivitat elevada, tenen una qualitat extraordinària. L'autora --o l'editor, vés a saber-- ha volgut fer, talment un pintor fa un book amb els seus quadres, una col·lecció de discursos de comiat. Una mica estrany! Però he de dir que la lectura, tot i les circumstàncies dels textos, és força interessant. En unes poques línies, l'escriptora ens acosta el personatge en qüestió; de vegades, hi ha un esbós biogràfic, de vegades, una aproximació  puntual a un moment, o bé hi ha una evocació a través d'una frase o d'un pensament del protagonista.  (n'hi ha més)