El meu país d'Itàlia

cinquanta-set

Wed, 23 May 2012 15:40:32 +0200

M'he d'afanyar perquè ara em toca a mi. Paolo Borsellino

Hui aquest país commemora els vint anys de l'assassinat del jutge Giovanni Falcone, de la seua dona i dels policies de l'escorta. D'ací 57 dies commemorarem els vint anys de l'assassinat del jutge Paolo Borsellino i els homes i dones de la seua escorta.

Van néixer al mateix barri històric de Palerm, la Kalsa i van créixer junts jugant a futbol a Piazza Magione, una d'eixes places palermitanes que recorden una mica a València i una mica a Beirut. Van estudiar junts i van treballar junts molts anys, amb un objectiu comú, guanyar el màxim de batalles possibles a la màfia, que condemnava la seua terra a la pobresa, a totes les pobreses.

Tothom coneix la seua història i la història de les seues morts. A mi, el que més em commou són eixos cinquanta-set dies de Borsellino, des de l'assassinat de l'amic de l'ànima fins al propi assassinat. Sense temps per llàgrimes ni per al dol, calia afanyar-se, calia treballar molt abans que el mataren, perquè sabia que el matarien i que el matarien prompte. Em fa molta impressió aquesta determinació, aquesta lluita tenaç per aclarir la mort de l'amic abans de ser assassinat i em commou la història d'aquests dos amics que van créixer junts, que van estudiar junts, que van treballar junts i que van morir junts, per salvar Sicília i aquest país.

bye

Tue, 22 May 2012 08:06:58 +0200

Era difícil trobar una bona notícia en aquest cap de setmana de bombes i terratrèmols, però una de grossa l'he d'explicar.
La Lega Nord, el partit que ha condicionat amb la seua aliança amb Berlusconi els darrers anys d'aquest país, el partit que proposava rebutjar els emigrants a canonades, el partit dels rots i els insults al lloc de les paraules, el partit dels líders fastigosos amics de l'extrema dreta europea que volia 'exterminar' (les cometes són meues) els xiquets gitanos, eixe partit, ha desaparegut del mapa polític i ho ha fet als ajuntaments del nord, que eren el seu fortí. I, a més, ha desaparegut juntet amb els seus aliats, amb el partit de Berlusconi.
Els escàndols dels fons públics desviats, també per als capricis dels fills del líder i de la llicenciatura del fill de Bossi comprada a Albània (a no ser que hi estudiara d'amagat, abans d'obtenir el batxillerat i com a emigrant il.legal, a Albània, el fill de Bossi, m'encanta) i el suport incondicional a Berlusconi en els darrers mesos al govern han allunyat del 'partit del territori' els seus votants, 5.8% en el centre-nord, contra el 18 a les darreres regionals.
Caput. La Lega (i el partit de Berlusconi) com la coneixíem fins ara ha mort, no els trobarem a faltar gens ni miqueta.

escola

Sat, 19 May 2012 10:20:15 +0200

A Itàlia els dissabtes hi ha escola.

Aquest matí, a Brindisi, els xiquets de l'escola de formació professional Morvillo Falcone esperàven fora a que l'escola obrira, supose que aprofitant els darrers minuts abans d'entrar per les darreres rialles. Un contenidor d'escombraries, que algú havia desplaçat per deixar-lo més prop de l'escola, ha esclatat i ha ferit greument alguns estudiants, una xiqueta de 16 anys està en condicions desesperades a l'hospital i una altra ha mort.
Encara hi ha poques notícies, es pregunten si l'atemptat ha estat pel símbol del nom de l'escola (el nom del jutge Falcone i de la dona, assassinats per la màfia amb l'escorta ara fa vint anys), o perquè l'escola està a pocs metres del tribunal o potser perquè hui a Brindisi arribava la caravana anti màfia... Una bomba a una escola és per matar xiquets, a Brindisi n'han esclatat tres, qui les ha posat ha triat matar xiquets, supose que per horroritzar-nos.

Ho han aconseguit.

l'hidroavió

Mon, 14 May 2012 17:40:01 +0200

Potser només es veia des de Búger, però aquest cap de setmana un hidroavió ha sobrevolat l'illa de Mallorca, incansable, per si hi havia un foc que apagar.

Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se'm va escapar).

A la fundació ACA la literatura volava per l'aire amb l'hidroavió i les paraules dites, i de paraules se'n van dir moltes, i amb molts accents diferents.

La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l'Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m'agrada molt i a Roma no n'hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l'ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.

Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d'anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran.

Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l'Antoni Caimari per l'hospitalitat i per l'arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me'n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.

(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d'un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)

I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat

Thu, 03 May 2012 08:32:11 +0200

No m'ho perdria per res del món, ja fa temps que tinc els bitllets i compte els dies que falten per participar a la festa. A la festa de la paraula, l’amistat, la reflexió i la primavera, com deia Victòria.

Per conéixer molts blocaires vilawebaires, (per poder-los mirar, que llegint-nos ens coneixem tots...) per parlar de blocs i de literatura, per tornar a abraçar Roser i Victòria (ja fa massa dies que només ens abracem a distància) i per donar-los les gràcies per la feinada d'organitzar-ho tot i per tornar a Mallorca (jo no m'oblide mai que per Mallorca ens ix el sol).

I per recordar la Xesca, per parlar-ne, per homenatjar-la i per gaudir una altra volta de les seues paraules, ens en va regalar tantes que ens en deixarem alguna, però segur que, com sempre, les paraules que la Xesca va escriure ens donaran joia i horces. I per tastar la primavera mallorquina, que fa temps que no hi vaig.

A Mallorca, a les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, buscant l'hidroavió pel cel, jo hi seré.

il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep

Fri, 27 Apr 2012 18:44:22 +0200

"...il calcio mondiale in un giorno come oggi non può che inchinarsi e rendere omaggio a Pep Guardiola, al suo Barcellona e al suo magnifico gioco: per quattro anni ci hanno regalato brividi, emozioni, sussulti, ammirazione, gioia completa, appagamento totale. Il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep." Andrea Sorrentino, Repubblica.

(El futbol mundial en un dia com avui no pot fer altre que acotar-se i lliurar homenatge a Pep Guardiola, al seu Barcelona i al seu magnífic joc: per quatre anys ens han regalat tremolons, emocions, ensurts, admiració, joia completa, satisfacció total. El futbol era una cosa bellíssima, als temps del Barça de Pep.)

Doncs això. Standing ovation i eternament (i fins al moll de l'os) agraïda.

marieta en 1376

Thu, 19 Apr 2012 18:50:50 +0200

Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d'aquesta entrada amb regalets com la foto.
Vicent, treballant ahir a l'Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m'ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta.
Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l'estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el 'nomet'. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document: Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie.
El meu nom fa segles s'escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d'entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se'n recorden de tu tancats a l'arxiu i t'envien cosetes tan boniques encara en té més.

...i el drac

Wed, 18 Apr 2012 19:23:41 +0200

Un dels dies que més em fot no estar allà (del lado de allá) és el dia de Sant Jordi, l'F. em regala un llibre i una rosa, m'arriben roses virtuals i menys virtuals (en conserve, al cor, una de groga que em va arribar fa pocs anys), però no és el mateix. Intente explicar als amics romans què passa allà el dia de Sant Jordi, com és aquesta festa meravellosa sobretot a Barcelona i mai no aconseguisc transmetre el sentit de tot plegat. Enguany hi seré, he fet coincidir un dels viatges ràpids que faig darrerament i l'he allargat una miqueta i l'F. també hi serà, i ho veurà i veurà el que fins ara li havia intentat explicar sense èxit. Fa molts anys que no estic a Barcelona un dia de Sant Jordi, em fa molta il.lusió (i que ningú em diga que total és unes quantes parades de llibres al centre, em fa molta il.lusió). Vindrem amb maletes mig buides per poder carregar bona cosa, s'accepten suggeriments.

I a més, a més, dissabte anem a l'estadi, així que segurament veurem matar el drac en directe. Què dir, cap de setmana perfecte, no?

Lisboa

Mon, 26 Mar 2012 15:13:51 +0200

Sostiene Pereira di averlo conosciuto in un giorno d'estate. Una magnifica giornata d'estate, soleggiata e ventilata, e Lisbona sfavillava.
Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira.

S'ha mort Antonio Tabucchi, dos dies desconnectada i en encendre l'ordinador em trobe amb la notícia, s'ha mort Tabucchi.

Era un dels darrers, dels darrers 'intel.lectuals incòmodes' que ens quedaven a aquest país, que no fóra el darrer. Tan incòmode que va marxar, tan incòmode que els seus articles, que publicaven Le Monde o El País, ací només els publicava L'Unità (el Corriere va deixar de publicar-lo al 2002) o Il Fatto Quotidiano. Tan incòmode que a la seua mort hi ha dedicat més espai El País que Repubblica i el Corriere junts.

Aquest país li deu el seu compromís i les seues paraules sense concessions i sense treva i li deu Pessoa, les magnífiques traduccions que van acostar el poeta portuguès al públic italià.

Jo, personalment, li dec Pereira i Lisboa, quasi res.

mel (de romer)

Tue, 06 Mar 2012 19:21:36 +0100

La lingua è l'ultima proprietà di chi parte per sempre.
Erri De Luca I pesci non chiudono gli occhi

Els peixos no tanquen els ulls, és el títol de la darrera novel.la d'Erri de Luca, si no m'enganye ix demà en català (Bromera).
Aneu a la llibreria, compreu-lo i reserveu-lo a un prestatge. Com tots els seus no és un llibre de llegir amb deler, és de calma, d'assaborir cada paraula, de llegir poc a poc (de llepar en lloc de mastegar, com la xocolata bona). El deixeu a un bon lloc a la llibreria de casa i mireu d'oblidar que el teniu. Quan arriben dies difícils (que sempre arriben), quan necessiteu paraules d'eixes que són com gotes de mel per l'ànima, aleshores recordareu que el teniu, llegiu-lo, poquet a poquet, deixant que es fonga a la boca. Jo encara no me l'he acabat, l'estic fent durar tot el que puc.

El País li va fer una entrevista fa pocs dies, és perfecta per anar fent boca. (Ara explique una cosa que em fa vergonya però també em fa riure cada volta que la recorde. Jo a Erri De Luca el vull, l'estime, ja ho he escrit alguna altra volta. El dia de la mani del 15 d'octubre, la que va acabar a bastonades, mentre estàvem a la cantonada de via dei Fori Imperiali veient-la baixar per via Cavour, de moment me'n vaig adonar que la persona que tenia al costat era Erri De Luca, allà sol mirant-se la mani amb les mans a la butxaca. Em vaig posar nerviosíssima, exactament nerviosíssima com una adolescent. Al final no em vaig poder aguantar i com una imbècil m'hi vaig plantar davant i li vaig dir 'Senyor De Luca, moltes gràcies', ell em va mirar una mica interrogant i una mica divertit (no vull ni pensar en la cara de beneïda que devia fer jo), em va donar la mà (de fusta, pareixia de fusta) i em va preguntar perquè, jo li vaig dir que pels llibres, li vaig dir gràcies un altra volta i vaig pegar a fugir, emocionadíssima. Normalment no faig eixes coses, no sé que em devia agafar, em fa riure pensar com estava de nerviosa i d'emocionada. A la foto, un tros de colosseo, Erri De Luca i un tros del meu cap)

ma tanto tanto

Thu, 01 Mar 2012 19:18:34 +0100

Te voglio bene assai

ma tanto tanto bene sai

è una catena ormai

che scioglie il sangue dint'e vene sai...

Diu la llegenda que en els mesos de convalescència que Caruso va passar a Sorrento va donar lliçons de cant a una jove de la que es va enamorar. Una nit d'agost del 1921 que el cantant ja es trobava molt malament, va voler cantar per a ella i va fer portar el piano a la terrassa de la seua suite, va cantar quasi sense forces i amb llàgrimes als ulls, li va cantar una apassionada declaració d'amor i de sofriment. Diu la llegenda que els pescadors del golf, en sentir-lo, van tornar al port i es van arrimar sota la seua terrassa amb les barques il.luminades per escoltar-lo i la llegenda també diu que aquell va ser el millor concert de Caruso, el darrer, va morir pocs dies després.

Explicava Lucio Dalla que quan va viure uns dies a la mateixa suite que Caruso (que òbviament es conservava com quan hi va ser ell i conservava el piano del mestre) i li van explicar la història d'aquell darrer concert, aquella mateixa nit, va escriure la cançó, Caruso, en aquell mateix piano.

Tot i que se n'han perpetrat versions que clamen vendetta, a mi m'agrada molt, sobretot cantada sense cridar, com la cantava ell.

piazza grande

Thu, 01 Mar 2012 15:37:27 +0100

S'ha mort Lucio Dalla. Va escriure un grapat de cançons bellíssimes, a la meua antologia personal de cançons italianes que m'enduria a una illa deserta n'hi ha mitja dotzena de seues, trobaré a faltar la seua veu i el seu clarinet...

decència

Thu, 23 Feb 2012 20:14:56 +0100

Malauradament, molts d'ells hauran mort al desert on els van abandonar o estaran podrint-se a alguna presó ací o allà, segurament la notícia no els arribarà i segurament i com sempre és massa tard.
No sabrem mai quantes persones van ser il.legalment tornades a Líbia per naus italianes que els havien interceptat a aigües internacionals o italianes, gràcies a un acord entre Berlusconi i Gaddafi que anava contra totes les lleis internacionals, de la mar i de la decència humana. Fa quasi dos anys, les paraules d'un mariner de la marina militar italiana que va participar a una d'eixes operacions, em van commoure:

És l'ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia ens cridaven 'germans, ajudeu-nos!'. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d'acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m'avergonyisc. (...) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m'ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l'infern d'on havien fugit arriscant la vida. (...) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d'on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s'estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.

Després d'aquest desembarcament, a maig del 2009, el Consiglio Italiano per i Rifugiati en va aconseguir localitzar 24 a Líbia i els va assistir per presentar a Estrasburg un recurs contra l'expulsió. Han guanyat, clar, seran indemnitzats i el tribunal ha dit que el que va fer Itàlia va contra la llei (italiana, europea, de la mar i de la decència).

criatures

Mon, 20 Feb 2012 19:03:51 +0100

No em pensava que una cosa així podia passar, malgrat l'edat i els anys que passen es veu que no n'aprenc, però no em pensava que hauria de veure la policia (sense número d'identificació) bastonejant xiquets i xiquetes al centre de València i els anti disturbis entrant a un institut .
Els xiquets i les xiquetes ixen al carrer per defensar la seua escola pública i l'estat 'titular' d'eixa escola pública els bastoneja.

En aquest moment, a València, adults entrenats i armats estan insultant i apallissant xiquets.

És insuportable.

27 de gener

Fri, 27 Jan 2012 06:47:13 +0100

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

Primo Levi, Si això és un home (trad. Francesc Miravitlles)