La fe en la Lluna ha teixit un seguit de costums, llegendes i dites populars. En Joan Amades en el seu Costumari, explica que durant la lluna vella  “hom creu que és el moment més bo per a podar els ceps. Fan més raïms i aquests són més plens i saborosos. Havia estat costum cantar mentre hom podava” i segueix amb una corranda penedesenca per aquesta feina: “Quantes fulles té una rosa / mai les he pogut comptar. / Quantes vegades al dia /l’amor me’n fa sospirar.”

En Pere Sadurní Vallès (Retalls de folklore penedesenc) recull que les dones no podien orinar de cara a la lluna, ja que es tornarien grosses i pesants, i en alguns pobles de la comarca deien que quedarien embarassades. La lluna nova portava malastrugança, i la lluna plena riquesa i estava associada a la fertilitat.

La selecció de la lluna per plantar els alls (vella o nova) havia portat moltes discussions, alguns opinaven que si es sembraven els alls amb lluna nova els grans sortien l’endemà mateix sobre la terra i no volien germinar. Igual succeïa amb la mort del porc, en Pere Sadurní recull que cal matar el porc en lluna vella, malgrat que trobem algunes dites amb el parer contrari “el porc matat en lluna vella fa dolenta l’escudella” o “mata el porc en lluna creixent, si no vols que es torni dolent”.

Al Penedès amb lluna vella es netejaven els corrals, ja que així no es criaven polls al bestiar; es rentaven els pous i buidaven les cisternes,  es tallaven els arbres de fulla caduca i les canyes. Amb lluna vella també es remenaven els fems -ja que si ho feien en lluna tendra, en lloc de fermentar el fem s'assecava i es tornava blanc i polsós- s’esporgaven els arbres, i es cavaven els ceps: “La vinya per son menester, cavada i podada en la lluna vella de febrer”.

Es creia que si la verema començava amb lluna tendra els ceps donaven més collita i els raïms eren molt més sucosos; però no es podia fangar l’hort amb aquesta lluna ja que de fer-ho l’aigua no correria, els cavallons es trencarien i  la terra esquerdada es beuria tota l’aigua assecant-se molt més de pressa que la treballada en lluna vella. Amb la lluna nova es plantaven les verdures i cavaven les plantes, s’ensofraven els ceps i es segaven els sembrats.

Publicat a: El 3 de vuit (10-02-12)

L’any 1987, amb la mateixa metodologia, en Francesc Solé Llop va crear el joc “Petita història de l’Alt Penedès”. En Francesc -amb un parell més de socis- va crear la editorial Brisamar responsable de l’edició i l’adaptació del joc a l’Alt Penedès. El joc es va presentar en unes caixes curosament il·lustrades -de les quals es van distribuir 5.000 unitats- com a didàctic, instructiu i divertit. A les normes del Trivial tradicional afegia proves físiques si les fitxes del jugador queien en caselles senyalades.

A.- Pacs del Penedès té dedicada l’església a Sant Miquel, veritat o mentida?

El joc penedesenc tenia 1.000 preguntes dividides en tres temes. El primer grup tractava de Vilafranca, el segon era un qüestionari sobre l’Alt Penedès i el tercer sobre el món del vi i del cava. Quan la fitxa d’un jugador queia a la casella senar calia respondre les preguntes del primer tema, si queia a una casella parell calia respondre les preguntes referides a la comarca, i si queia en una casella publicitària responia el tercer tema.

B.-Sap quan valia aproximadament  una càrrega de vi l’any 1900?

Les preguntes van rebre l’assessorament d’en Joan Soler Bordes del Institut d’Estudis Penedesencs i el vistiplau de l’Institut Català de la Vinya i el Vi. El joc va merèixer el mecenatge d’una quarantena d’empreses.

C.-Quins castells vigilaven el camí tradicional d’entrada al Penedès quan és venia de Barcelona.?

El taulell disposava de 151 caselles, i guanyava qui primer arribava a la darrera, amb la particularitat que tan sols si podia entrar si es treia la quantitat exacta de punts que feien falta.

Respostes.- La primera resposta és mentida, està dedicada a sant Genís. Una càrrega de vi valia 75 rals. La resposta correcte a la pregunta C són els de Gelida i  de Subirats.

Publicat a El 3 de vuit (03-02-12)

L’Ajuntament de Subirats ha senyalitzat els espais de memòria del Pago i Lavern. Es tracta de trinxeres i nius de metralladora de la línia de defensa de l’Exèrcit Republicà a la serra de l’Ordal, coneguda com L3. Aquests espais formen part de la Ruta del Front pel Penedès, un dels tres recorreguts que configuren els itineraris de Memòria del Penedès, juntament amb la Ruta de Defensa de Costes i la Ruta del Vesper de la Gloriosa. El Centre d’Estudis de Subirats, l’Institut d’Estudis Penedesencs i el Memorial Democràtic han col·laborat en el projecte de senyalització.

El tercer diumenge de cada mes, l’ajuntament de Subirats organitza la ruta guiada Última defensa de Barcelona, a càrrec dels historiadors Josep Mata, Ernesto González i Antonio Corral, que han documentat diverses troballes militars a la zona. Els espais recuperats s’integren en la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya.

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.4973538b0a4a2c8e5e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=858dbe6f64c85210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=858dbe6f64c85210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=db3aff7cad144310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

El costumari tradicional és molt abundós a la comarca. El cicle nadalenc començava el dia de sant Nicolau (Pare Noel, Pare Nadal, Santa Claus) quan els nens anaven cantant per carrers i masies esperant les estrenes. El dia 13 de desembre sortien a cantar les nenes, diada de santa Llúcia patrona de les modistes. La fornada de pa d’aquests dies era doblada en quantitat i qualitat, se seguia la tradició de repartir pans als necessitats del poble i als captaires, origen de l’escudella de Gelida. Seguint aquest costum, a moltes cases, el dia de Nadal, es deixava un lloc a taula pels pidolaires.

El Tió de Nadal és una supervivència de l’antic culte al foc i als arbres. Els romans atorgaven al foc un paper importantissim, ja que simbolitzava el sol i la continuïtat familiar. A les cendres del foc els hi atribuïen uns poders màgics i així les escampaven pels conreus i baluards per tal de protegir-los de les malvestats. Talment com encara feien a principis del segle XX a Cal Salines i a Santa Margarida, desprès d’haver “fet cagar” el Tió -tot menjant unes llesques de pa torrat amb allioli dolç- el cremaven i escampaven una mica de cendra per cada camp.

En Pere Sadurní en els “Retalls de Folklore Penedesenc” explica que a la Missa del Gall, a l’Arboç, els pastors oferien una gran abundor de viandes i coques i acabada la celebració regalaven xais al celebrant, que els beneïa i els rifava a la plaça a benefici de la Confraria de sant Joan.  A Begues, els pastors atansaven fins les portes de l’església un ramat d’ovelles carregat d’esquelles que dringaven durant la celebració. En Sadurní recull la creença penedesenca que els nascuts el dia de Nadal tenen una creu marcada al paladar “i podien guarir de gràcia”.

La nit de fi d’any era la de la festa major de les bruixes que entraven per les finestres, la majoria dels penedesencs per lliurar-se’n, senyaven el coixí tres vegades. El dia de Reis era també considerat màgic, molts pagesos creien que si aquella nit feia lluna es tornarien llunàtics aquell any. Els joves imploraven al rei Melcior que no se’ls tornessin els cabells blancs.

Publicat 3 de vuit 30-12-11

En Josep Tomàs (Vilanova i la Geltrú, 1797- L’Havana, 1874) va ser un polític i comerciant que va fer fortuna amb el comerç tèxtil. Va establir-se a Matanzas (Cuba) on va enriquir-se i obtingué càrrecs públics fins arribar a ser alcalde de la ciutat cubana en dues ocasions, 1847 i 1852. Destacà especialment per la seva filantropia que manifestà repetidament en la seva preocupació per l’analfabetisme, impulsant tot d'actuacions per eradicar-lo. Va dedicar part dels seus guanys per crear escoles i d’altres obres culturals tant a Matanzas com a Vilanova.

A Vilanova, decretada la desamortització dels béns de l'Església, adquirí (1846) el convent dels caputxins, l’enderrocament del qual va servir per prolongar la Rambla, projectar la plaça de la Vila i deixar el centre de la ciutat amb la seva actual configuració.  Del terreny que deixà el convent en féu una venda simulada, amb la condició que en una part s'hi construïssin unes escoles públiques i gratuïtes per a nois i noies pobres, que es van anomenar Escuelas Gratuitas Ventosa inaugurades l’any 1854.

De la seva obra filantròpica cal esmentar la construcció a Matanzas de la Casa de Beneficencia para niños pobres (1849) (actual Internado de Primaria Vladimir Ilich Lenin per a nens discapacitats), la Biblioteca Pública (1847) i les Casillas de Ventosa.

En Josep Tomàs Ventosa fou el suport econòmic de la fundació del Diario de Villanueva y Geltrú, que va aparèixer per primer cop l’1 d’agost de 1850, predecessor de l’actual Diari de Vilanova. En Guillem Mercader,  director del Diari de Vilanova, reconeix que “avui encara subscriuríem bona part del manifest fundacional d’aquell primer número del Diari, finançat per Ventosa: Un periódico desinteresado es el órgano y la salvaguardia del pueblo, y este pueblo, falto de verdaderas noticias locales las mas de la veces, no puede apreciar debidamente las acciones de los hombres a quienes anima el desinterès y el amor patrio”.. En aquells anys moltes subscripcions del periòdic viatjaven cap a Cuba. De Vilanova havia marxat cap a Cuba molta gent, entre d'altres, personatges com Francesc Gumà i Ferran,  Josep Font i Gumà, Francesc Font i Parés, Francesc Gumà i Carbonell...

Al patí interior de l’escola Lenin de Matanzas hi ha una estàtua de Josep Tomàs bessona de la vilanovina. Les dues van ser fetes a Cuba i finançades per ell mateix. Fruit de l'obra filantròpica de Josep Tomàs Ventosa i Soler, Vilanova i la Geltrú i Matanzas són actualment ciutats agermanades.

Publicat 3 de vuit 23-12-11

Segons l’etnòleg Violant i Simorra “la industria manual primerament exercida per tota la humanitat ha estat la cistelleria”. De cistells i de cistellers, abans de la invasió del plàstic, n’hi havia a cada poble perquè les tasques del camp i de la llar en generalitzaven l’ús. L’any 1994 la Roser a A la recerca del cistell perdut esmentava la traça i el saber fer d’en Jaume, el cisteller de Sant Sadurní, que en aquell moment tenia 92 anys.

El vímet és el vegetal més utilitzat per fer els cistells, els vims cal tallar-los a la lluna vella de febrer perquè no es corqui el cistell. D’altres materials usats són la palla, la palma, el margalló, la canya, les branques de bedoll i avellaner, o els joncs amb els que els pescadors teixien les nanses.

Per anar a plaça a comprar, les mestresses, habitualment, feien servir les xafarderes, unes cistelles ovalades, més aviat altes, tapades amb dues tapadores per evitar les mirades encuriosides d’altres compradores. Per anar a vendre sempre hi havia el cistell adient: conilleres, cistell d’embotits, de fruita, l’ouera, el cistell de maduixots, de patates, de verdures, d’aviram. Per les mesures més grans, pesants o d’embalum s’utilitzaven els coves: coves de carboner, de flors, de llenya, de pedreter, de pouaire, de roba, per veremar, per les pinyes, per la palla...

Els caramellaires utilitzaven un cistell que anava fixat a un pal llarg i decorat amb cintes i flors, normalment era de vímet bullit, amb bastant capacitat  per a poder-lo omplir amb els ous i les botifarres que les fadrines els donaven. Els cistells de pabordessa servien per recaptar a les festes d’una confraria. El cistell d’oferir era rodó, de sarga pelada amb tapa, l’utilitzaven les cases que estaven de dol per portar alguna ofrena al capellà: cera o diners per dir misses en sufragi del difunt.

Les llars estaven plenes d’estris fets pels cistellaires: el cistell de la bugada, el morral per donar menjar als cavalls, la gàbia per la lloca, la cargolera, el cistell per pelar patates, el cistell de pa i trago per portar la queixalada al camp, les maletes o canastres, els argadells, la garbella per l’esventrada del porc, els cistells d’anar buscar bolets amb unes corretges muntades com una motxilla, les paneres de nadons, els cistells per les figues....

Hi ha obres d’art que llangueixen en els museus. Un bon cistell és una autèntica obra d’art que mostra la seva revifalla als mercats del Penedès, si son buits apilonats en un racó, si son plens lluïn verdures, galls, ous, fruites......

Publicat 3 de vuit 16-12-11

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices.

A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki Mirena, Luis María Ansón la tenía emprendida contra al nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como "talón-mano ".

Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bien parecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?. Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra.

Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más.

De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios "pues detrás está la Casa Real", no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de las falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad. ¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón?.  ¡Vamos hombre!.

Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra "para sacar a España del rincón de la historia”.

Se armó la de Dios es Cristo

Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso.

Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así.

El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA. Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia.. ¿Y en ­casa?. "Cosas de Iñaki”. Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder.

Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser "cosas de Iñaki" sino de algo tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado, que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud.

Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato.

A raíz de toda ésta tormenta, la editorial "La Esfera de los Libros” me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé "Una monarquía protegida por la censura". En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo “La Familia sí recibe". Pero a mí no me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos.

Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal. Pero el rey es "irresponsable".

Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que in­cluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí,  lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: “Cosas de Iñaki". Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma.

La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y de las Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro?.

Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta.

Lo malo es que quien creó el microclima para que ésto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.

http://www.deia.com/2011/12/11/opinion/tribuna-abierta/cosas-de-inaki

En una diada castellera, bocabadant per la Bisbal, en el número 5 de la plaça Major vaig llegir una placa: “En esta casa nació el excelentisimo Sr. D. Juan Romagosa, mariscal de campo de Fernando VII y comandante general de las fuerzas de Don Carlos, en el principado de Cataluña el 17-10-1791”.

En Joan Romagosa i Pros va ser un militar absolutista i carlí. Fill d’en Joan Romagosa i de Magina Pros, era el gran d’una família de sis fills. Abans d’agafar les armes va fer de carboner, pagès, traginer i comerciant.

Als setze anys, junt amb dos amics bisbalencs (Josep Prim i Jaume Junqué), es va fer soldat voluntari i va lluitar durant la Guerra del Francès a la batalla de l’Arboç (juny 1808). A la batalla del Bruc ja ho va fer com a capità de cavalleria, i va acabar la guerra com a comandant general. Quan tan sols tenia divuit anys es va casar amb Raymunda Hilari Queralt de l’Alba amb la qual va tenir sis fills. Va participar en les quatre guerres més importants del seu temps: La del Francès abans esmentada, la Realista (1822),  la dels Malcontents (1827) i la dels Set Anys (1834).

A la Realista -també coneguda com Primera Guerra Civil que va enfrontar absolutistes i lliberals- va acabar com mariscal de camp, i va ser nomenat governador del corregiment de Mataró (1825) per Ferran VII. A la guerra dels Malcontents va tenir un comportament ambigu, primer va defensar els revolucionaris anant fins i tot a Madrid per defensar-los, però finalment es va mantenir fidel al govern. El rei Ferran VII el va fer governador militar de la plaça de Ciudad Rodrigo. L’any 1831 ascendí a general. A la mort de Ferran VII fugí a França.

Durant la Primera Guerra Carlina -guerra dels Set Anys- col·laborà amb els insurrectes. La Primera Guerra Carlina fou el conflicte civil que va esclatar quan va morir el rei Ferran VII a causa de la seva successió, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II d’Espanya com hereva del tro, la rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya.

El 1834, el pretendent carlí, Carles V (Carles Maria Isidre de Borbó), nomenà en Romagosa cap superior de les forces carlines de Catalunya. Al capdavant d’una expedició militar eludí la vigilància dels creuers espanyols i francesos i aconseguí desembarcar a les platges de Sant Salvador (el Vendrell) i Barà. Establí el quarter general a Selma, des d’on preparava l’alçament de la província de Tarragona, quan agents del capità general isabelí el descobriren. Fou conduit, amb el seu secretari, a Igualada on foren afusellats el 18 de setembre de 1834.

Publicat 3 de vuit 09-12-11