Estic veient el programa especial que TV3 està fent sobre Lionel Messi (“Messi, el petit més gran”) i aquí tenim algunes de les cares mediàtiques més simpàtiques del país glosant i lloant la figura del millor jugador de futbol del món. El millor del moment, però probablement el millor de tota la història del futbol mundial: ja el comparen amb Di Stefano, Cruyff,  Maradona o Pelè... i com tots s’afanyen a dir que “només té 25 anys !”, “los otros ya estamos a punto de morir-nos”, afegeix el Johan. No para de batre rècords, l’últim la tercera  “pilota d’or” en tres anys seguits, que li van concedir dilluns.

El programa i la cobertura i seguiment de les “pilotes d’or” de la FIFA són un autèntic excés en la nostra televisió pública i una tortura per a algú que no li interessi el tema o –pitjor- que sigui fan d’algun altre equip, si és que és possible que hi hagi algun espectador de TV3 que no sigui seguidor del Barça... Fins i tot en el programa d’avui, a l’estol de famosos barcelonistes hi han posat quota femenina, amb la guapíssima eterna Judit Mascó

És cert, Leo és el millor jugador del món i, evidentment, el millor jugador del Barça. I ara que a mi  també m’agrada el futbol –més aviat diria que m’encanta aquest Barça meravellós que ha confeccionat Pep Guardiola- no m’ha avorrit gens el panagíric dedicat a l’heroi  catalano-argentí, entranyable, petitet i genial anomenat Leo Messi.

És per això que tinc por que el facin malbé. Tinc por que aquest jovenet, perfecte en la seva feina i –segons diuen- humil, discret i solidari en la seva actitud personal, acabi com tots els altres herois blaugranes, en que la barreja de joventut, diners i fama els ha fet més mal que bé i han acabat molt malament, sent una caricatura del que van ser, traint colors i fidelitats, i menyspreats i oblidats amb rapidesa per la mateixa afició que els va adorar. Els sona un tal Ronaldinho?

No és el millor moment de l’entitat, però calia que l’esdeveniment no passes per alt i per tant va ser un encert, commemorar-lo i celebrar-lo. I a mi em sap greu –aquesta puta sensació d’arribar sempre tard, que diu en Serrat- de no haver-m’hi implicat una mica més i de no haver aprofitat l’efemèride i , d’una manera especial, les oportunitats de reflexió que amb ella s’han plantejat.

M’ha agradat que el 150 aniversari no hagi estat només una oportunitat per fer gresca i celebrar que encara hi som (els socis i l’entitat) sinó sobretot ha estat un convit a recordar i analitzar d’ on es ve i com s’ha arribat fins aquí, i de proposar i debatre on som i a on es vol anar.  La Unió com a entitat, el moviment associatiu vilanoví com a fenomen sociològic i ciutadà i els socis que van refundar l’entitat, ara fa 40 anys o ara en fa 20, i els que s’hi ha anat afegint, com a persones inquietes i amb ganes d’aportar i intervenir en la cultura de la ciutat i el país.

Em van demanar que participés en els dos actes finals del 150 aniversari, fent de presentador del concert de totes les corals vilanovines i de moderador de l’última taula rodona que duia el nom rimbombant de “L‘associacionisme cultural motor de la represa cultural de la ciutat”. El concert, al nou auditori vilanoví “Eduard Toldrà” va ser un acte de gran qualitat i de gran emotivitat; hi van participar la coral infantil L’Estrop, el VNG’s Gospel Project, el Cor Isquione, La Moxaina, L’Orfeó Vilanoví  i el coro de La Unió Vilanovina, recompost per l’ ocasió per cantar “La barqueta”, amb molt d’entusiasme i força encert; totes les corals i la banda Mestre Montserrat van oferir conjuntament una apoteòsica cantada final. Van fer discursos el president de La Unió, Xavier Serra, el de la Federació de Cors de Clavé Josep Cruells  i  l’alcaldessa Neus Lloveras. I va haver-hi moments entranyables com el lliurament de la Medalla d’Or dels Cors de Clavé o el ram de flors als antics directors del Coro, Àngels Ràfols, Quel Martorell i Isabel Pla.

I la taula rodona final, amb l’exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, el president de la Federació d’Ateneus Salvador Casals i el primer president de la Unió reconstituïda (quan es van fusionar l’Acord i el Coro) Quico Ràfols va ser, més que un acte formal i acadèmic, una interessantíssima exposició de coneixement, de reflexió i de propostes de futur sobre l’associacionisme popular, el compromís civil i la Cultura amb majúscula i sense adjectius innecessaris.

I no ha estat així. Crec que aquest pont serà inoblidable, ha estat una experiència vital de les que mai pots penedir-te, al contrari, de les que se n’ha d’estar satisfet i profundament agraït.  Era la primera setmana de les meves vacances 2011 (o eren les pendents del 2010, o les del 2009 ?) , després de mesos de feina gairebé ininterrompuda, amb els caps de setmana inclosos treballant per les places castelleres, els locutoris meteorològics o les aules universitàries. Estava cansat i em venia molt de gust fugir a qualsevol lloc. De fet, des de fa temps planejava que aquest any faria unes vacances llargues a l’ hivern i me n’aniria lluny, potser al Vietnam, que és un viatge que m’he proposat moltes vegades, o tornar a Xile i al Perú o al Brasil, per passar el cap d’any amb els meus amics del “Linaje Iberoamericano de Nasca”, perquè li dec una visita  a l’Anamaria,  que li havia promès anar a la festa del seu 60 aniversari a l’agost; també havia pensat en anar-me’n a Austràlia, aquell viatge pendent que havíem planificat amb la Núria per a l’any 2000.

He passat el pont a Vilanova i la Geltrú. Gairebé sense sortir de casa, tret de les anades al mercat o al super per abastir la nevera que, seguint els costums de la meva casa pairal, sempre ha d’estar plena de productes del dia i en poques quantitats, per així seguir la tradició d’anar a plaça a diari. Pensava que tindria tot el temps del món per endreçar papers, preparar les classes de la Facultat o fer projectes de futur... I no ha estat així, la dedicació prioritària m’ha ocupat totes les hores i tots els minuts. I no estic cansat, al contrari, estic satisfet i amb ganes de repetir les vegades que calgui aquest pont per la vida, ara que encara és possible i segurament per poc temps.

Tampoc perquè entre festa major i festa major, en el recorregut obligat de la feina castellera  que, des de fa set estius, ens comporta el Quarts de Nou,  hagi decidit centrar-me monotèmicament en les gammes extra i les grans diades a que ens obliga el nostre Patrimoni Immaterial de la Humanitat.  No.

Bàsicament no he llegit diaris, perquè els titulars de les portades dels primers dies del mes em van espantar força i els texts que els  acompanyaven s’escapaven a la meva comprensió lectora. La secció d’Economia dels diaris sempre ha estat antipàtica per a la majoria de ciutadans, i també per a mi, per la dificultat d’entendre el funcionament de la borsa, les tendències dels mercats o les mesures dels governs, dels nostres o dels de qualsevol part del món, per canalitzar els creixements o per sortir de les crisis.

 És curiós, hi ha un cèlebre guàrdia de portes a l’Ajuntament de Barcelona que se’m quadra quan entro, perquè em recorda –i no deu saber de què- de les èpoques glorioses olímpiques i televisives. 

Foto del Pati de l'Ajuntament, el dissabte 11-J al migdia rebuda al Twitter (gràcies amic Joan Gòmez per retwittejar-la)