Hi hem participat: Alícia Marcet Juncosa, Núria Cadenes, Assumpció Cantalozella, Toni Cucarella, François Darnaudet, patrícia Gabancho, Oriol Garcia Quera, Jep Gouzy, Julià de Jòdar, Henri Lheritier, Pere Morey, Vicenç Perez Verdiell, Renada-Laura Portet, Francesc Ribera, Isabel-Clara Simó, Eliana Thibaut Comelada, Joan Tocabens, Pere Verdaguer, Eva Serra Puig.

Per llegir-lo obriu l’arxiu pdf.

La lluna vista des de la terra a través de la tele és un llibre de relats que vaig publicar, a Columna Edicions, l’any 1990, en l’anomenada Col·lecció Moderna.  Més tard, l’any 1997, va ser reeditat en la Col·lecció Clàssica. Fa tres anys, va ser novament reeditat dins Columna Jove. En aquests moments, tot i que encara deuen quedar exemplars de la darrera reedició, he recuperat els drets d’edició.

El recull s’iniciava amb una declaració d’intencions en forma de microrelat.

Contalla del dit prenyat

Això era un home que tenia dues mans i en cada mà cinc dits i va passar que un dia es va adonar que un polze se li havia unflat i va anar a cal metge i el metge li va dir que tenia el polze prenyat i l’home es va indignar i es va afanyar a anar a missa  i confessar-se i tan bon punt ho va fer es va tallar els dits i els va despatxar de casa.

Jo no volia anar-hi mai, a ca la senyora Carme: en aquella hora els meus amics jugaven partit al Campet de les Eretes. Però ma mare m’hi obligava. En acabar de berenar, havia d’anar a ca la senyora Carme, tres cases més enllà de la nostra, i fer-li la visita i estar-m’hi una estona. Era l’obligació que m’havien encomanat. I encara que no em plaïa gens, m’hi vaig acostumar. La porta de sa casa sempre la trobava ajustada, amb la clau al pany: hivern i estiu, la clau al pany i la porta del postic ajustada. Abans d’anar-se’n a dormir era quan treia la clau del pany, tancava la porta i rodava la clau per dins. Però de dia sempre romania ajustada. Sempre. Així que jo només l’havia d’espentar i obrir. En passar cap a dins, tot just havia saltat el brincal, m’aturava i pronunciava la frase de costum: Qui està ací? I la senyora Carme em responia a l’acte: Avant qui siga! I jo, llavors, ajustava la porta darrere meu i passava cap a dins. La casa feia olor de colònia Lavanda; la senyora Carme tenia una ampolleta estufadora i la feia servir per donar olor a la casa, com ara fem servir un esprai ambientador. Bé, a ella li devia semblar que feia bona olor, però a mi va arribar un moment que no m’agradava gens perquè em feia pensar en l’àvia Irene, que havia mort aquell hivern passat. Vivia amb nosaltres, l'àvia Irene, i la seua habitació també feia olor de colònia Lavanda. Però ella no feia servir l’ampolleta d’estufar, com la senyora Carme: l’àvia Irene s’abocava un raig de colònia en el palmell, d’una ampolla gran, de litre, i amb la mà, com si fera el salpàs, arruixava el cobertor del llit i pertot de la habitació. A casa nostra ningú no va parlar amb l’àvia Irene després que va morir, ni li assignàrem un lloc on invocar-la. Potser perquè a casa nostra tothom estava ocupat en moltes obligacions i no tenia gens de temps per sentir-se sol. A la senyora Carme, en canvi, jo ho sabia, li feia molt de mal el rosec de la soledat. Quan jo m'esmunyia casa endins, la trobava sempre en la mateixa posició: asseguda en el seu balancí, amb un coixí en el crepó, a tothora fent calça. El cas és que sempre tenia entre mans la mateixa part d’un inacabable jersei de color roig, i deia: És per al meu Rafel. Rafel era com li deien al seu marit, i quan l’esmentava mirava l’altre balancí, col·locat de cara al seu, com en permament conversació. En ocasions li parlava directament, en altres l’al·ludia com si haguera hagut de marxar de viatge però que tard o d’hora hi tornaria. A la cuina hi havia un fumeral amb un paisatge pintat: casetes d’horta i un petit estany amb ànecs, i un escudeller i una foto de casats, d’ella i el senyor Rafel, tots dos amb vestits foscos, ella amb un ramell a la mà, no ben bé jóvens, com si s'hagueren casat passats de saó. En aquell racó vora la llar hi havia un petit aparell de televisió, engegat i mut, fent com un silenciós teatre d’ombres xineses, perquè en aquells dies la televisió era encara en blanc i negre. Quan li vaig preguntar perquè no li posava veu, la senyora Carme em va dir que era per si el senyor Rafel li demanava alguna cosa i no el sentia: Cada dia, mante, estic més sorda, em va dir. Però jo sempre li parlava fluix, ja que aquella casa, que només tenia un llum de tauleta sobre el tendur per a il·luminar-se la tasca del punt de calça i un altre que penjava de la biga de l’amotlada, aquella casa m’impel·lia a parlar fluix i la senyora Carme sempre sentia el que jo li deia. Li parlava fluix fins i tot quan ella i jo jugàvem al cinquet. Solia preguntar-li perquè no jugava amb nosaltres el senyor Rafel, i ella deia que el senyor Rafel pensava que el cinquet era un joc de velles i de xiquets i no li agradava jugar-hi, però que potser un dia m’ensenyaria a jugar al truc i jo, aleshores, li deia a la senyora Carme: De veritat, senyora Carme, que el senyor Rafel m’ensenyarà a jugar al truc? I la senyora Carme assentia diverses vegades amb el cap, corroborant-ho, aquell cap de cabells blancs arreplegats en aquell figó tan ben posat darrere. Quan havíem de jugar al cinquet, de la mateixa capsa de llanda on guardava la baralla, treia un mitjó amb un grapat de xavos vells, d'aquells que eren com d’alpaca i amb la figura d’un genet ibèric, i en tenia de menuts i de grans, i amb aquelles monedes en desús, que ella repartia deu per a ella i altres deu per a mi, féiem la posa i jugàvem. I li preguntava si el senyor Rafel no es cansava d’estar sempre en el balancí, i la senyora Carme reia tirant el cos arrere i em mostrava la boca corcada i mellada: No està ell fort ara ni res, se'n devania quan cessava de riure, Com un bronze, està! Com s'ha de cansar ell, criatura? Però en canvi no li agradava que engrunsara el balancí. No s’enfadava, però em marmolava: No l’engrunses, que el marejaràs! M’ho deia una primera vegada i jo no tornava a engrunsar el balancí durant una bona estona. Fins que m’oblidava si aquell dia l’havia engrunsat o no i feia el fet i la senyora Carme em marmolava. Però poc. Em marmolava d'esme, sense retret, com si fóra jo el seu nét, és a dir, com si ella no estiguera sola al món. I era com si fóra el seu nét de veritat perquè per Nadal em feia les estrenes, i ma mare li feia part de caldo i d’olla i li duia uns pastissets de moniato i de sagí, que en vida de l’àvia Irene era ella qui les pastava i les portava al forn però ara les pastava i les portava ma mare. També per la Fira d'Agost la senyora Carme en donava un duro perquè em firara, i pel meu aniversari, el dia 13 de juny, sant Antoni de Pàdua, em posava a la mà una moneda de cinc duros, argentada i lluenta com una ascla d’or. Cinc duros! Quan em posava la moneda a la mà, sempre m'advertia: Gasta-te’ls bé, Lluís, no te’ls jugues a les romes ni al set-i-mig... I l’últim any me’n va donar un billet de vint: de vint duros, vull dir. I jo amb el billet a la mà em vaig encarar amb el balancí i, agitant-lo com una bandera, li vaig dir al senyor Rafel: Vint duros, senyor Rafel, vint duros m’ha donat la seua dona: vint duros! I la senyora Carme, emocionada, es va posar a plorar, mentre jo, més emocionat encara que ella, mostrava els vint duros al balancí del senyor Rafel. Aquell va ser l’últim any també que em va fer les estrenes. La senyora Carme va morir la vespra de la Candelària, dia de fred fort. Vaig ser jo qui se la va trobar. No podia haver passat d’una altra manera. Acabada de morir estava quan la vaig trobar. Vaig fer com cada dia: vaig espentar la porta, vaig travessar el brincal, em vaig aturar i vaig dir: Qui està ací? I no em va contestar ningú. I jo vaig tornar a repetir: Qui està ací? I no va respondre ningú. Així que vaig anunciar, a qui m’escoltara, si és que algú podia escoltar-me: Sóc jo que passe i entre! I vaig entrar cap a la cuina. I allí vaig trobar-me la senyora Carme, en el seu balancí, vora el fumeral pintat de casetes d'horta i un estany amb ànecs, amb la televisió engegada i muda i aquell inacabable jersei roig entre les mans, el cos inclinat i el cap vinclat. Li vaig agafar la mà que sostenia l’agulla de fer calça i la vaig notar encara calenta. Però jo sabia que era morta, i em vaig encarar al balancí i vaig dir: Senyor Rafel, la senyora Carme és morta. I el senyor Rafel va dir: Ja ho sé. O a mi em va semblar que des del balancí m’ho deia, el senyor Rafel, que la senyora Carme era morta. I tot d’una, ben seré, caminant sense pressa, com si haguera de portar una notícia que tothom esperava, vaig tornar-me’n cap a ma casa. Sense estrafer la veu vaig anunciar a ma mare que la senyora Carme era morta. Ella es va ajupir, per situar la seua cara sobtada a l’altura de la meua, i m’ho va fer repetir, i jo li ho vaig haver de repetir, que la senyora Carme era morta. La mare es va llevar el davantal d'un pessic i va córrer cap a la casa veïna. Jo vaig eixir al carrer darrere seu, però només la vaig seguir fins al portal de ca la senyora Carme. Vaig continuar carrer enllà, cap als afores, fins al campet de les Eretes, on encara devien estar jugant al futbol els meus amics. Mentre jo pujava pel camí cap al campet, algú va cridar: Mireu, ve Lluís! Llavors tots pararen de jugar i m'esperaren. En ser bastant a prop d'ells m'ho preguntaren: S'ha mort la senyora Carme? I jo vaig confirmar-los-ho: Sí, ja s'ha mort. Llavors em digueren amb quin equip havia de jugar, feren un bot neutral de pilota i va continuar el partit.

A la contracoberta del llibre, hi posava:

El narrador d’Els camps dels vençuts, educat encara en les consignes del franquisme, se sent desconcertat quan xoca amb una altra dimensió de la realitat: els afusellaments del 27 de setembre de 1975, viscuts, però, com a emigrant veremador a França. Més tard, també descobrirà com la pròpia família, vençuts en la guerra, havien construït per als més joves una mentida sobre el seu propi passat com una forma de protecció col·lectiva.

En aquesta novel·la, Toni Cucarella parteix d’elements autobiogràfics per esbossar el conflicte a què es va haver d’enfrontar l’última generació que es va educar sota el franquisme. Una generació que l’any de la mort de Franco eren adolescents i tot just començaven a copsar la realitat que els envoltava. Aquesta realitat havia estat imposada pels vencedors d’una guerra esdevinguda durant la generació dels avis (els vençuts) i consolidada en la dels pares (els resignats).

[N'hi ha més]

La va publicar Columna Edicions a finals d’aquell mateix. L’estiu de 1999 va ser reeditada en una col·lecció de quiosc (Els millors llibres de l’any) de Columna i Planeta d’Agostini.

Va aconseguir unes poques ressenyes. Afortunadament, no n’hi va haver cap que la trinxara.

La contracoberta del llibre explicava açò:

Ell 20 de novembre de 1975, hores després que Arias Navarro fera pública la mort del General Franco, Pasqual Sentís, petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a les portes de la mort. Convençut d’haver menat una vida fracassada, vol acomplir un últim desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal d’aconseguir el certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties Sorell, a qui amenaçarà de fer públic que tots dos, a l’acabament de la guerra, denunciaren un home que va ser tot seguit assassinat.

Aquesta història té, però, un narrador d’excepció: la Mort. La seua mirada determina el discurs del relat amb un marcat to d’humor negre. A més a més, L’última paraula pretén ser, alhora, una metàfora sobbre el franquisme i la seua pervivència més enllà de la desaparició del dictador.

L’última paraula ret homenatge literari al poeta Vicent Andrés Estellés i a l’escriptor sicilià Luigi Pirandello, en particular a la seua novel·la El difunt Mattia Pascal. També hi podreu trobar, emboscats entre les paraules de la Mort, un parell de versos de Cesare Pavese.

Si teniu interès per llegir-la, descarregueu-vos l’arxiu pdf.

Cliqueu "vull llegir la resta de l'article" per accedir al relat. També podeu llegir-lo obrint l'arxiu en pdf.

La llei de l’embut va ser el primer escrit meu que va aparèixer en una publicació internètica. Va ser gràcies a l’amic Vicent Sanz, que havia posat en marxa la revista Tossal. Aquella versió encara es pot visitar.

Aquest relat, On habiten el déus de la Costera, el vaig escriure fa exactament deu anys. Va ser un encàrrec de l’amic Francesc Úbeda i formava part d’un seguit d’iniciatives de la plataforma d’associacions Salvem el Puig. L'objectiu era reunir diversos treballs literaris al voltant de l’ermita i el penyal per publica-los junts en un llibre. El projecte final no es va poder dur a terme, però els relats aparegueren publicats al desaparegut setmanari comarcal Noticias 7 Días.

Aquest relat, On habiten el déus de la Costera, el vaig escriure fa exactament deu anys. Va ser un encàrrec de l’amic Francesc Úbeda i formava part d’un seguit d’iniciatives de la plataforma d’associacions Salvem el Puig. L'objectiu era reunir diversos treballs literaris al voltant de l’ermita i el penyal per publica-los junts en un llibre. El projecte final no es va poder dur a terme, però els relats aparegueren publicats al desaparegut setmanari comarcal Noticias 7 Días.

MALEDICCIONS

(Tal faràs, tal trobaràs)

Agost 2007

RETRAT DE L'ARTISTA AJAGUT

No és ell l'artista compulsiu, arravatat, que crea allà on es troba i no li cal res més que la seua disposició creadora. Ell és un artista mandrós, gairebé diríem que un punt malfaener –per no dir gos–. Quan els estudiants el visiten per interrogar-lo sobre les essències i els trucs de la seua inspiració, la vella majordoma els emmena, per tot de penombrosos passadissos, fins la seua habitació, on ell els rep com un malalt aviciat, tot estovat sobre el llit, en perenne pijama i les ulleres de vista a mitjan nas. Els fa diposar-se a la seua redor i els permet que li facen preguntes, mentre ell adopta el posat feixuc d'un remot malalt romàntic, anacrònic doncs. Per tal de perfilar una mica més quin és el seu paperot, farem avinent que té a tothora les cortines corregudes, i així, en la cambra, a penes s'hi esmuny una mínima claror. S'il.lumina amb un llum sobre la tauleta de nit, perquè afirma que el sol desintegra les seues muses, tan delicades com el seu instint creador. I assegura que viu i escriu amb aqueixa feble lluminiscència que a poc poc li està engolint els ulls i marcint la mirada. Quan els jóvens estudiants i aprenents de literats li pregunten sobre l'obra futura que tothom espera fa tant d'any, ell fa cruixir en el seu rostre una ganyota adolorida. I en això estem, esperant i esperant, que l'artista convalescent s'incorpore del llit i publique alguna cosa, si és que, en el decurs de tants anys d'inspirar-se ajagut, ha pogut escriure res més, fins ara autor d'una sola obra. Mentrestant, per la seua habitació passen i passen munió de devots, i li reten homenatges. Però la seua majordoma sap, i molts ja som els qui ho sospitem, que l'artista ajagut és un descarat impostor. Enormement malfaener, això sí. Un gandul amb un notable coneixement de la postura artística, de la comèdia estètica amb un lleu toc de melodrama vuitcentista.