L’independentisme va plantejar l’oportunitat de sortir en bloc diferenciat dins la manifestació per tal que el país se n’adonés de la seva voluntat d’esdevenir el protagonista polític  d’un espai que creixia enmig d’una dura repressió i de la voluntat compartida per totes les forces parlamentàries d’aïllar-lo políticament. En aquelles circumstàncies, un independentisme sense més mitjans econòmics ni recursos que els proporcionats per l’estricta militància, feia front a la propaganda dels partits i intentava crear una iconografia pròpia. D’aquella època són l’ús de les cares dels presos, contrastades en blanc i negre per tal de fer fàcil la seva reproducció en cartells, murals, plantilles per a pintar, etc. I també els grans murals i les pancartes amb els lemes habituals, especialment en solidaritat amb els presos independentistes, els patriotes catalans, les iconografies de les pròpies organizacions sectorials ( d’estudiants, de defensa de la llengua, col.lectius sindicals, ecologistes, feministes, etc.), acompanyades sempre d’estelades i tota mena d’adhesius popularitzant les consignes que han persistit fins els nostres dies.

La pancarta més famosa de la història de l’independentisme, va tenir la seva primera aparició pública el dia 11 de desembre de 1981, en la rebuda dels independentistes que tornaven de Madrid  posats en llibertat per l’Audiència Nacional. Després de la detenció massiva del desembre de 1981, que intentava escapçar Terra Lliure. Carles Castellanos, Eva Serra, Teresa Lecha, Blanca Serra i Mait Carrasco , dirigents d’Independentistes dels Països catalans ( IPC), arribaven a l’estació de Sants després d’una llarga nit de tren i eren rebuts a l’andana per companys d’IPC i dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb una gran pancarta que s’allargava per tota l’andana. El 14 de març de 1982 la pancarta tornava a fer aparició pública, aquest cop de manera multitudinària, per encapçalar el bloc independentista i destacar-lo clarament de la resta. Va ser la pancarta d’Independència més gran que s’havia fet fins aleshores. En uns moments en que no es podien fer  comercialment aquestes pancartes, com feien els altres partits, ja que no hi havia diners i, segurament poques empreses haguéssin acceptat l’encàrrec, donada la criminalització que patíem, se superaven aquestes dificultats amb una  gran cultura  de treball militant. Una militant d’IPC, la Isabel,  aleshores estudiant de Belles Arts, va dissenyar un mètode per poder fer pancartes grans: sobre paper vegetal es fixaven les lletres necessàries per al missatge, procedents dels fulls de Letraset ( un recurs del disseny  gràfic professional  que va desaparèixer amb la informática) i s’emmarcaven en suports de diapositives, així es podien projectar sobre la paret a la distància adequada segons la mida que es volia aconseguir. S’anava passant la roba de la pancarta per la paret i s’anaven perfilant a mà  les lletres  i després, a terra, s’omplien amb pintura. La pancarta en qüestió, per les seves dimensions, s’havia de fer en un espai gran on poder anar passant el rotllo de roba per davant del projector i després estendre-la a terra per anar pintant. Per les dimensions de la pancarta no la podiem deixar estesa en cap local i s’hagué de fer a darrera hora. Tancats al local d’IPC, a la Gran Via de Barcelona, anàvem fent la pancarta però resultava que la roba era gruixuda, pesant i ,xopa de pintura, no acabava d’eixugar-se. Vam haver de posar papers de diari darrera per a que ningú s’enganxés i, amb la pintura encara tendra vam portar-la a l’estació de Sants. Tres mesos després la pancarta reapareixia  al Passeig de Gràcia on arrencava la manifestació contra la LOAPA.  Darrera de la pancarta s’anà organitzant tot l’espai independentista, en primer terme els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb les seves pancartes, darrera les diferents organitzacions sectorials i els partits IPC i PSAN. Al pas de la pancarta la gent aplaudia i molta s’anava incorporant al pas dels independentistes, resultant un bloc de centenars, potser un miler, de persones que va sorprendre i alarmar a més d’un polític, fins i tot els qui ara s’han descobert independentistes de darrera hora.

El que va passar ja és ben sabut: el governador civil de Barcelona, Jorge Fernandez Diaz, l’actual ministre de la porra, va manar detenir, aplicar la nova  llei en defensa de la democràcia –creada com a prevenció de nous cops d’estats, després del 23F- i  empresonar  els dirigents d’IPC que estaven a la primera fila de la manifestació, acusats de promoure la rebel.lió. La majoria d’ells ja havien estat detinguts feia només tres mesos i enviats a Madrid encadenats dins un vehicle de la Guàrdia Civil. Els seu alliberament pel jutge, per manca de proves que els impliqués com a militants armats,  va emprenyar molt la policia i els poders polítics que ara veien una ocasió per a  la revenja.La policia, en els registres domiciliaris tenia ordres de trobar el cos del delicte, la pancarta,  i la va cercar obsessivament casa per casa, però no la van trobar ja que estava ben desada en una altra banda. En Carles Castellanos i en Ramon Pelegrí van ser portats a la presó Model i l’Eva Serra, la Teresa Lecha, la Blanca Serra i la Mait Carrasco van ser empresonades a la presó de la Trinitat, s’hi van estar un mes mentre al carrer es desenvolupava una intensa  campanya de suport comandada pels Comitès amb el lema “jo també hi era”. L’únic polític que va denunciar l’empresonament com un acte contra la llibertat d’expressió va ser el president del Parlament, Heribert Barrera, que va estar insistint davant l’Audiencia Nacional fins la seva posada en llibertat, el dia 23 d’Abril.

(Avui, en el 150 aniversari del naixement a Manacor d’Antoni Maria Alcover, creador del “diccionari català-valencià-balear.”)

Victor Balaguer, al seu llibre “Monserrate. Recuerdos tradicionales é históricos de este santuario y montaña”, editat l’any 1852, explica la visita de Felip V després de casar-se a Catalunya amb  Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Després de dos dies de visita Felip baixava la muntanya quan es va trobar “ un caballero de su casa que presuroso subía al monasterio en su busca.

-Señor! Señor! Esclamó jadeante el caballero deteniendo su corcel.

-Que sucede? Preguntó Felipe.

-Mirad, señor.

Y el caballero puso en manos del rey una moneda de plata, recientemente acuñada á juzgar por su brillo. Esta moneda representaba en el dorso á Barcelona con su traje de matrona, montada en un caballo, pisando un monton de cadáveres y mostrando un puñado de rayos en la mano con los que sembraba la destrucción y la muerte en las filas de un compacto ejército que cerraba el fondo. En el reverso se veía á un rey, -Felipe V quizá- huyendo á uña de caballo y cayéndose la corona de su cabeza.

-Y bien! Preguntó Felipe; qué quiere decir esto?

-Esto quiere decir, contestó el caballero, que la campana de Barcelona ha reunido al consejo de ciento; quiere decir que se ha tomado una decisión solemne habiéndose comprometido Cataluña á jurar por conde al archiduque Cárlos de Austria y á ayudarle con hombres y dinero á conquistar el trono que dice pertenecerle de derecho; quiere decir que ya se acuñan monedas para transmitir á la prosperidad el dia en que Barcelona proclama á Cárlos III; quiere decir en fin que en todos los pueblos catalanes la campana saluda á la rebelión naciente con el toque de somaten, y que en todos los campos se eleva un compacto y enérgico grito de via fora!

Felipe V se mordió los labios hasta hacerse saltar sangre, y sin contestar dio de espuelas á su caballo.”

Doncs bé, han passat molts anys i avui, en un moment en que aquest model exitós és assetjat per tal de trencar el consens social que el sustenta,  tindré l’orgull de representar el meu sindicat USTEC-STEs, convidat  a l’acte de commemoració dels 50 anys d’Òmnium Cultural i segur que pensaré en l’esforç  anònim de tantes i tants mestres per l’escola catalana, per aquell vell somni d’uns quants visonaris de la DEC d’Òmnium , dels moviments de mestres i d’un sindicat, USTEC, que naixia l’any 1977 i que afirmava que l’escola pública havia de tenir el caràcter d’una escola nacional  catalana situada , com a servei  públic, en el primer esglaó de la construcció de la pertinença al país.

A fotografía concentració de Som Escola.cat, on seguim confluïnt en la defensa de l’escola catalana http://www.somescola.cat/www/somescola/ca.html

Les conclusions a què arriba l’informe no han variat respecte d’altres anys. Es continua constatant un lent desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Trenta anys després de ser aprovada per unanimitat en les Corts Valencianes, només un 29% de l’alumnat rep l’ensenyament en valencià, malgrat el creixement de la demanda. Denunciem també, en cada informe, el desequilibri amb què s’aplica (territorial, per titularitat pública o privada i per etapes educatives). La novetat d’enguany, i allò que justifica el títol de l’edició 2011 de l’informe, és el canvi d’actitud de la Conselleria d’Educació cap a l’ensenyament en valencià: modificacions de la normativa de desplegament de la LUEV, creació d’una xarxa de centres pretesament plurilingües a costa del valencià, amenaces de fer desaparéixer els programes lingüístics, retallades de les partides pressupostàries per ajudes al valencià, reducció del nombre d’assessors i assessores de valencià, etc.

La Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià marca com a objectiu que l’alumnat ha d’acabar l’ensenyament obligatori amb les mateixes competències en valencià i en castellà. Els programes d’ensenyament en valencià (PEV i PIL) garanteixen aquest objectiu, d’acord amb les avaluacions de la pròpia Conselleria d’Educació que no fa públiques.

L’ensenyament en valencià creix, però ho fa molt lentament, poc més d’un 1% anual. I no és per falta de demanda.

Continua la fragmentació entre etapes educatives: mentre que un 35’9% de l’alumnat en infantil s’acull a programes PEV/PIL, un 33’3% ho fa en primària, només un 27’3% pot continuar fent-ho en ESO. En batxillerat, un 18% en tindrà la sort i un 4’6% en formació professional.

I l’escletxa de l’oferta d’ensenyament en valencià entre la xarxa pública i la privada continua sense reduir-se: el 93’09% de l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre que només un 6’32% ho fa en la privada concertada, i un 0’59% en la privada.

També es manté el desequilibri entre territoris: si 3 alumnes de cada 10 s’escolaritzen en valencià, ens trobem que quasi 2 ho fan a Castelló. L’alumnat escolaritzat a Castelló només són 90.641, mentre que València escolaritza 397.802 i Alacant 276.529. Els 55.000 que enguany s’escolaritzen en valencià a Castelló, si bé representen un percentatge alt, no deixen de ser ben poca cosa davant dels més de 500.000 de la resta del territori que ho fan en castellà.

En resum, aprendre en valencià és cosa, bàsicament, dels xiquets i xiquetes d’infantil, que assistisquen a l’escola pública i si viuen en el territori de Castelló. Com més al sud, menys valencià, com més edat, menys valencià. Com més escola concertada, pagada amb els diners de totes i tots, menys valencià.

Quasi dues generacions d’alumnat han passat pel sistema educatiu sense que la LUEV s’haja aplicat en tota la seua extensió. Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels 3 anys fins acabar un cicle formatiu o una carrera universitària. Tanta demora en aconseguir uns objectius és una oposició d’amagat a la llengua. Hem de reclamar que el valencià és de llei, i que la llei s’ha de complir.

L’esquerra pedagògica no té esquerra política que la defensi. El camp de batalla ideològic al voltant de l’educació, que sempre havia estat potent i hegemònicament progressista a Catalunya, ha estat abandonat i s’han rendit les banderes als dictats del liberalisme i dels mercats. És per això important que comencin a sentir-se veus que neguin la premisa inicial del discurs “educatiu” de la dreta catalana i espanyola. Josep Ramoneda ho escriu així de clar, avui, al diari Ara:

“Dir que Catalunya té un ensenyament deficient s'ha convertit en un tòpic, que cultiva sobretot l'anomenada societat civil, fins al punt que el fracàs escolar és ja un símbol de la manca de competitivitat del país. Ara queden en evidència les intencions estrictament ideològiques d'aquest discurs, que havia fet forat i que no pretenia altra cosa que un ensenyament a diferents velocitats, amb autopista per als que s'ho puguin pagar, i per als espavilats que aconsegueixin ficar-s'hi, i carreteres estretes per a tots els altres

Em deixen pensant que tota la feinada que fem arranjant camins, millorant els espais naturals, donant valor al territori, té sentit si el que estem fent és construir l’escenari per a passejades com aquestes. El valor social d’un entorn natural divers i accessible com el que envolta Sant Boi és altíssim; per això dissenyem camins (com l’Anell Verd, el camí del Riu, el camí Ral o la ruta de la Pedra Seca) que permetin descobrir-lo i gaudir-ne en llibertat.

Tot el que estem fent a la Regidoria de Medi Ambient i Entorn Natural té a veure amb les persones i amb la seva qualitat de vida. Estimem la natura, en valorem la biodiversitat, ens emocionen les vistes que ens ofereix la panoràmica des de Sant Ramon o des del Pi de Can Cartró, però en definitiva les persones no som alienes al nostre entorn i totes i tots som medi ambient.

Aquest mesura, de la qual s’emfatitza el seu aspecte sancionador, arriba al final d’un llarg enfrontament d’Ernest Maragall amb l’escola pública. Un indicador d’aquest malestar és el manifest del professorat dels instittus de Sant Boi:

http://www.sindicat.net/x/j/manifestestsantboi.pdf

Les obres afecten els dos marges del riu. En el marge dret, s'actua en el tram d'1,4 km situat entre la carretera comarcal C-245 i el terme del Prat. Aquest tram es coneix com a Camí del Sorral. Les obres donaran continuïtat a la zona de parc i passeig creada ara fa dos anys.

Pel que fa a l'ús públic de la llera del riu, es connectaran els camins de mota amb baixadors i se n'anivellarà el pendent per facilitar el passeig a peu i amb bicicleta. També està prevista la creació d'una àrea d'estada amb bancs i taules.

Es plantaran arbres i arbustos característics dels espais fluvials, com salzes, pollancres i tamarius. S'eliminarà la canya americana, espècie invasora de la llera dels rius mediterranis, i es preservaran les illes del riu protegides com a espais de nidificació i descans de les aus.

Les obres també serviran per connectar la passera del riu amb els jardins de Darwin (al costat de l'estació del carrilet). En aquest entorn, concretament en el mur de l'avinguda de Maria Girona, es posaran figures de ferro de dotze aus representatives del riu Llobregat, que es podran veure il·luminades per la nit reforçant la idea de biodiversitat en aquest punt d’accés al riu.

En la seva globalitat, els diferents projectes permetran recuperar socialment i ambientalment el tram metropolità del riu. Al final del procés serà possible passejar a peu o amb bicicleta al llarg dels 30 km compresos entre el pont del Diable de Martorell i el mar. En el punt d’accés al riu des de la ciutat apareix un Km 0 d’una xarxa de camins de llarg i curt recorregut: l’Anell Verd, 20 km perimetrals a la ciutat passant pels ecosistemes fluvials, urbans, agrícoles i forestals, el Camí Ral, tram urbà i forestal fins l’Estret de Roques que forma part del tram de l’antic camí entre Sant Boi i Vilafranca del Penedès passant per les muntanyes de Garraf, els circuits de descoberta del parc agrari i la marina de Sant Boi i l’enllaç amb el camí de Sant Jaume, o camí romer a Montserrat, que surt de Barcelona fins a Compostel.la. Sant Boi es va fundar en un enclau geogràfic estratègic, la història de la nostra vila ha estat lligada durant segles al pas del riu i a la xarxa de camins que feien del Sant Boi antic un lloc de pas obligat, amb el treball que estem fent de recuperar aquests camins, recuperem una part de la nostra identitat, donem valor i posem a resguard els nostres entorns naturals, per al gaudi dels d’avui i dels qui vindran.

A la foto, el riu Llobregat l'any 1912 

“Companys es un bon representant d’aquella gent tan valerosa que van portar la república i amb ella van instal.lar Catalunya dins la modernitat i la democràcia. Abans de la irrupció d’ERC a la política catalana, aquesta era el feu del caciquisme i la política cosa dels rics. La gent treballadora malvivia analfabeta i amb horaris laborals inacabables, sense drets, sense sanitat, sense educació. Tot allò que tenim avui i que ens volen prendre a compte de la crisi ha costat molt esforç, molta sang. La generació republicana no només va viure el triomf exaltat del 14 d’abril de 1931, sinó que per primer cop va posar la vista en un horitzó i va saber aglutinar una gran força social per anar-hi. Companys, advocat dels pagesos rabassaires, dels obrers i sindicalistes, amic de Salvador Seguí i de Francesc Layret, va deixar ben clar que la llibertat de catalunya i la justícia social anaven aparellades, l’alliberament nacional i el social són indissociables.” (…)

“La vida de Companys, és una vida de lluita i de construcció del catalanisme d’esquerres que volia, que vol, construir una nació de llibertats, de drets i de justicia: homes i dones lliures en una terra lliure. Aquest és el nostre llegat, l’essència de la nostra política, que va fent forat en la nostra societat, tan complexa i tan diferent a la societat catalana de 1931. I avui vivim un moment en que s’estan capgirant els eixos de la politica catalana nascuda de la transició i de pactes que ja no representen res. Vam viure un 10 de juliol en que multitudinàriament la nostra gent va fer trontollar el centre  de gravetat polític i això ha provocat mareig al si dels partits que s’hi han sostingut còmodament durant aquests anys.  Venen altres temps però no vindran si no els empenyem” (…).

“Companys és la constatació que els avenços o els èxits politics no esdevenen casualment sinó per la tenacitat en el treball i que els polítics que volen representar el poble han de respirar el mateix aire que el poble i que la política es fa al parlament però també a les entitats civils, a tota la xarxa social, arrelada a la gent i al territori, també a Sant Boi. I que cal gent valenta a tot arreu, que no calen herois, sinó braços per sostenir i guanyar el pols contra adversaris tan poderosos”. (…)

“Tenim avui una tasca al davant que reclama esforç col.lectiu i idees clares, hem de mirar endavant i no endarrera però avui, la commemoració de la mort de Companys ens dóna forces per demà. La nostra història seria un llast molt pesat d’arrossegar sinó tinguessim referents com Companys que ens fan més lleuger el camí, que ens indiquen que anem en la direcció adequada. Hem de ser dignes hereus d’aquella generació heroica. Com deia Companys:”Tornarem a vèncer!”.  Segur que si.”