Les bases, per dir-ho d'alguna manera i a risc de caure en una generalització excessiva, clamen per una candidatura independentista el màxim d'unitària possible de cara a les eleccions, la propera tardor, al parlament de fireta del parc de la Ciutadella. Hi ha un sentiment prou estès que som davant d'un moment important en què cal fer alguna cosa més, alguna cosa extraordinària (en el sentit més literal d'excedir allò que és ordinari). Si la majoria dels nostres hi està d'acord, doncs què?

Doncs que els que haurien de posar fil a l'agulla i mirar de fer realitat aquest clam, com si fossin un ramat de cérvols en època de zel, amollen brams eixordadors tot marcant el territori o, si voleu i pitjor encara, com quan érem petits al pati de l'escola, juguen a escurar-se la gola a veure qui fa el gargall més gros i l'escup més lluny.

Perdrem una altra oportunitat? Una més? Una que podria ser bona? Espero, més encara, desitjo que no. Generositat i responsabilitat haurien de ser les ulleres que els corregeixin la vista. Però, noi, sembla que aquest mes d'agost tots els òptics són de vacances... Parafrasejant la Gemma Nierga, els diria allò de "vostès que poden, dialoguin, si us plau!". 

El cas és que, ves per on, enlluernada per la que aleshores semblava la cara amable del país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa, la nostre classe política hi va caure de ple i, encara pitjor, va aconseguir mig il·lusionar el país, fer-li creure que hi havia bones perspectives d'avançar. El que va venir després.. ja ho sabem tots: l'ara màxim defensor de l'estatutet, el Sr. Montilla, va començar a preparar esmenes l'endemà mateix de la seva aprovació al parlament de fireta del Parc de la Ciutadella, l'altre gran defensor de la cosa, en Mas, va a fer petar la xerrada a la capital del reino i aprofita per fer-ne una bona retallada, la deriva d'ERC entre el sí crític, el no i no sé quantes filigranes més pel referèndum de l'estatutet, els d'ICV, com sempre, apostant cada vegada a cavall guanyador... Ei, que sí, que ja ho sé, que també hi va haver el ribot del Guerra, els recursos al TC i més coses pel mig, és cert. Però, al cap i a la fi, aquests defensaven els seus interessos, oi? De manera que, tal com jo ho veig, tot va començar amb un doble engany: el de ZP als nostres manaires i el dels nostres manaires al país. I, a hores d'ara, semblaria que pot acabar amb un altre doble engany dels nostres manaires al país.

El paper aquest que van aprovar ahir al parlament de fireta, mirat fredament, és una crítica, sí, a l'ordre constitucional espanyol (passaré de llarg d'això de demanar que ens respectin, no fos cas que em peti una costella de tant riure), però també és un reconeixement subtil d'aquest mateix ordre constitucional. Ja puc entendre que PSC i CiU, gent d'ordre que deien abans, i fins i tot ICV que, com deia més amunt, sembla que en aquestes coses sempre aposta més o menys sobre segur, ja puc entendre, doncs, que tots aquests hi votin a favor. El que no m'entra a la clepsa és que ERC també ho votés. O potser sí, si tenim en compte aquesta mena de complex que els ha agafat de fa uns pocs anys ençà, aquesta por de quedar en un marge del ramat, com una pobra ovella esgarriada. Per cert... ja hi han pensat, tots plegats, en què faran després, quan las cortes se'ls pixin a sobre sense fer-los l més mínim cas?

L'altra cara del doble engany que deia més amunt és que, tot plegat, si se'n sortien,  pareix més una tàctica dilatòria que no pas altra cosa, amb la clara intenció que la cosa aquesta de l'estatutet sentenciat constitucionalment no els esclati a les mans abans de les eleccions previstes per a la tardor. I és aquest l'engany (o intent d'engany) que em sembla més greu: si s'aconseguia retardar la retallada, quins sopars de duro ens explicaran durant la campanya electoral? Potser que amb el nou parlament de fireta, amb la previsible (diuen les enquestes) majoria diferent que hi haurà ho arreglarem tot? Au va, home, va! Si tothom sap què passarà amb l'estatutet, no? La reculada pot ser de tal calibre que fins i tot l'anterior estatutet, el del 79, semblarà una de les 7 meravelles de l'antiguitat! I s'haurà acabat, definitivament: quedarà clar que no ens hi volen i també quedarà clar que només hi ha dues opcions viables: l'unionisme i el separatisme.

A tot això, representa que d'aquí a no res, no ens n'adonarem i ja hi serem, haurem d'anar a votar. A votar, esclar, sense llei electoral pròpia al cap de 30 anys, que millor serà no canviar res, no fos cas que ens hi fem mal i, mira tu, si hi ha votants que no voten, doncs què hi farem, tant li fa si hi ha una abstenció del 45, del 50 o del 60 per cent: el que compta per a ells és que el que sí que hi haurà seran 135 culs per asseure's als 135 escons. I, un cop asseguts... ja podem anar dient, que fins al cap de 4 anys més no fotran ni cas.

Emperò, i segonament, doncs això, que a mi no em fa cap pena! Que tot sovint sembla que haguem de menjar cues de pansa per recordar: o ja hem oblidat que el senyor Garzón fou un dels protagonistes de les ràtzies contra sectors de l'independentisme català l'any 1992? Detencions que, per cert, foren desautoritzades i blasmades, anys més tard, per la justícia de la Unió Europea quan el Tribunal d'Estrasburg dictaminà que l'ínclit jutge aquest s'havia negat a investigar, sense causa ni fonament, simplement  ignorant-les, les denúncies per suposades tortures que havien presentat una colla de detinguts en les dites actuacions.

Que una flor no fa estiu? Potser no. Diuen que n'hi ha més, de coses estranyes en la carrera de Garzón. Tanmateix, ni que no n'hi hagués cap altra, aquesta és una taca d'aquelles que no es neteja ni amb el millor dels detergents. Que no, que a mi no em fa cap pena, què carai!