EGAGRÒPILES

Entrevista a Isona Passola

Fri, 20 Jan 2012 11:53:01 +0100

"Té més sentit treballar per la col·lectivitat que per la pròpia vanitat"

Text: Jordi Lon / Fotografia: Jordi Play
Publicat a: Revista Òmnium. Hivern 2011. Número 19

Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada per competir als Òscars. Però els èxits no vénen d’un dia per l’altre. I és que Passola ja fa 20 anys que treballa al món de la producció audiovisual, on arrossega una maleta farcida de llargmetratges, documentals i pel·lícules per a televisió. I això només acaba de començar. [Llegeix l'entrevista]

Eduquem sense fronteres?

Mon, 10 Jan 2011 23:34:43 +0100

L’escriptor rossellonès Pere Verdaguer va dir en una ocasió que cada cop que un català del sud visita la Catalunya Nord esborra una mica més la frontera que separa aquests territoris en dos estats diferents. Una frontera que, després del tractat de Shenguen, només existeix als mapes, a les constitucions i al discurs dels que sostenen que Figueres i Perpinyà estan més allunyades que no pas Califòrnia i Virgínia.

Però aquestes divisions polítiques no només persisteixen entre els estats. Hi ha qui s’entossudeix a dir que els habitants d’Alcanar i Vinaròs (a escassos 10 km els uns dels altres) tenen poques coses en comú pel simple fet que, segons els mapes, pertanyen a dues “comunitats autònomes” diferents, malgrat que parlin la mateixa llengua. Les fronteres pesen. I, massa sovint, les entitats d’educació en el lleure ens entossudim a mantenir aquestes divisions decimonòniques en el disseny de les activitats i sortides de curs, enlloc de contribuir a esborrar-les. O, si més no, a superar-les mentalment.

I és que, consideracions polítiques a banda, és evident que el nostre imaginari col·lectiu, el nostre àmbit cultural, lingüístic i paisatgístic no s’acaba allà on diuen els mapes que acaba el principat de Catalunya. Renunciar a fer activitats més enllà d’aquestes divisions administratives pel simple fet de ser-hi és com renunciar a un llegat cultural que abraça de Ramon Llull i Ausiàs Marc a Antònia Font i Obrint Pas. Potser no està de més recordar que del massís del Canigó al palmerar d’Elx, dels ports de Beseit a les platges de Menorca hi ha un munt de racons per descobrir, un univers de possibilitats per tenir en compte a l’hora de planificar excursions, rutes, colònies o campaments.

I que ningú no em malinterpreti: conèixer a fons el propi àmbit geogràfic i cultural no impedeix que puguem viatjar més lluny. Al contrari: és del tot recomanable observar la fauna de Doñana, pujar les muntanyes dels Alps, recórrer Europa d’Oest a Est a cop d’interrail o participar en projectes de cooperació a l’Àfrica subsahariana. Però si això implica el desconeixement de l’aiguabarreig de Mequinensa, la vall del Tec, l’horta de Xàtiva o la serra de Tramuntana, vol dir que alguna cosa falla en el nostre plantejament educatiu. Eduquem sense fronteres?

Publicat a la revista Estris núm. 176 (novembre-desembre de 2010)

Nou bloc sobre comunicació i cultura

Tue, 30 Nov 2010 20:42:29 +0100

He començat un nou bloc vinculat a la secció d'opinió del diari Ara.cat: L'irradiador del port i les gavines. En aquest espai em proposo seguir dreceres en el camp de la comunicació i la difusió cultural. M'hi acompanyeu?

http://blogspersonals.ara.cat/lirradiadordelport

Circuit

Fri, 19 Nov 2010 10:47:59 +0100

Desconcertant i alhora absorbent pel·lícula de Xavier Ribera Perpiñá. La ciutat de Barcelona com a escenari d'un món, el de la moda, el glamour i la superficialitat; i d'un tema (el tema): l'amor, a vegades injust, a vegades brutal, a vegades reeixit, però sempre present. Amb un repartiment que fuig dels tòpics i un llenguatge elegant, basat en el flashback i els canvis de ritme sense perdre la fluïdesa argumental. Del tot recomanable.

De l'arrel al món

Wed, 17 Nov 2010 16:17:13 +0100

Els castells i el cant de la Sibil·la ja són patrimoni de la humanitat. De fet, sempre ho han estat. Però el reconeixement per part de la UNESCO i la integració dins la llista del patrimoni cultral immaterial donen a aquestes dues expressions populars una projecció internacional i global, del tot merescuda. Felicitem-nos perquè, com ja va passar anys enrere amb la Patum de Berga, el misteri d'Elx i el tribunal d'aigües de València, la cultura catalana pot dir ben alt que és viva des de l'arrel. I, malgrat tots els malgrats, universal.

[Més sobre aquest tema: Les tres potes de la cultura catalana]

Herois

Sun, 07 Nov 2010 23:45:13 +0100

Bonica pel·lícula de Pau Freixas i Albert Espinosa sobre els estius del nostre passat immediat. Sustentada en un guió ben travat -directe, identificable i emotiu, però sense caure en el sentimentalisme barat-, amb una ambientació treballada i una excel·lent direcció d'actors, especialment dels més joves, que fan de la inexperiència i l'espontaneïtat una virtut. Si encara porteu un nen a dins, aneu a veure-la. Si ho vau ser durant els 80, no us la podeu perdre.

Senyors diputats, va dir Joan Solà

Wed, 27 Oct 2010 19:53:27 +0200

L'1 de juliol de 2009, pocs dies després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà va ser convidat pel president del Parlament de Catalunya a dirigir unes paraules als diputats de la cambra.

Paraules sàvies, fermes, valentes, compromeses. Paraules d'un mestre.

Farem bé de recordar-les en un dia trist, però ple d'agraïment.

Pa negre

Mon, 18 Oct 2010 16:22:03 +0200

Bona producció, excel·lent repartiment, suggerent història de la misèria a la postguerra. Una adaptació reeixida de l'obra i el món literari d'Emili Teixidor per part d'Agustí Virallonga. El cinema català va per bon camí, no en perdeu la traça.

Triadú, més que un referent

Fri, 01 Oct 2010 16:58:09 +0200

Temps enrere parlava de la necessitat d'identificar i reconèixer els referents de la nostra cultura, especialment en un temps d'incertesa (però també d'esperances) com ho és l'actual. I en parlava en el context del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que des de l'any 1969 (Jordi Rubió i Balaguer) i fins al passat mes de juny (Jaume Cabré) reconeix anualment algunes de les persones que han exercit el seu mestratge, el seu exemple i la seva excel·lència professional en l'àmbit de les lletres, de forma paral·lela (i indestriable) al seu compromís amb el país.
Ahir coneixíem la notícia de la mort de Joan Triadú, pedagog, crític literari, activista cultural i, entre altres coses, impulsor i -posteriorment- receptor d'aquest prestigiós premi. Triadú unia en la seva persona les característiques que apuntava més amunt. Era, com ha escrit Vicent Partal, una persona honorable.
La gent de la meva generació, que ens ho hem trobat gairebé tot fet i mastegat, oblidem sovint l'esforç de les persones que, com Triadú, es van posar a treballar a l'ombra, tot just instaurada la dictadura franquista, per bastir els fonaments del que dècades després seria la represa cultural. Una represa a la qual van contribuir-hi moltes persones, però de la qual també n'han viscut moltes altres. Perquè posar-se medalles d'antifranquista, als anys setanta, era relativament fàcil. Però arremangar-se, revifar les brases i mantenir la flama dels anys quaranta ençà, fent-la créixer fins al 2010, no ho era tant.
Triadú va signar el seu darrer article just abans de marxar cap a l'hospital. I el mateix dia que va morir, en sortia publicat un altre, escrit pocs dies abans. El millor mestratge no s'aconsegueix amb les paraules, sinó amb l'exemple. Per això, per la seva actitud, sempre a segon pla, però sempre treballant, Joan Triadú és més que un referent, tot un exemple a seguir.

Orgullós

Mon, 12 Jul 2010 12:37:38 +0200

Sí, per una vegada, estic orgullós. Orgullós d'un poble que està orgullós de ser-ho. Orgullós d'haver fet història entre tots, cadascú des dels seus centímetres quadrats. Pacíficament, dignament. Orgullós d'haver-hi estat, d'haver-ho gaudit amb els cinc sentits. Orgullós de veure com la gent es va fer seva una marxa que era seva. Orgullòs de saber que els enemics de la democràcia no es sortiran amb la seva. Orgullós de veure com, tenaçment, a cops de voluntat i de raó, la porta cada cop és més oberta. I a l'altra banda, ben a prop, l'anhelada, necessària, inevitable llibertat.

(Imatges: Òmnium Cultural)

Somniem...

Thu, 08 Jul 2010 09:57:38 +0200

SOLSTICI 1

Wed, 23 Jun 2010 00:06:10 +0200

Foguera al cim del Canigó.

(Foto: Paul Palau, del llibre Canigó. Màgia d'una muntanya. Objectif Sud, 2009).

SOLSTICI 1

Atiem el foc, del vèrtex ençà,
perquè la nit esdevingui partera
i doni a llum les lletres, l'alenar,
els sons profunds al rou de la tartera.

Que cremi tot, i amb tot, de l'a a la zeta!
Amb crepiteig d'espurna transparent
calarem mots del coll a la terreta,
ho encendrem tot: mal gessamí i bon fem.

Neutralitzant, obrint i tancant llavis,
traurem del paradís l'essa sonora
que, incandescent, i amb vist-i-plau dels savis

s'escamparà impia, seductora,
com el verí de meuques i operaris
entre la nit i la incipient aurora.

JLQ

Del Pamano a Xàtiva i de Mequinensa a Andratx (passant per Sinera)

Fri, 11 Jun 2010 18:00:21 +0200

Aquest és un d'aquells apunts/recomanació que em ve de gust fer de tant en tant, quan s'acosta el temps de sortir a prendre l'aire i escampar la boira. L'he inclòs a la categioria "indrets" però el podria haver etiquetat com un apunt de "lletres". Sigui com sigui, l'ordre dels factors no altera el producte. I és que, si dies enrere parlava de les ciutats novel·lades ara em disposo a parlar de paisatges literaris o, com algú n'ha convingut a dir de manera més encertada, d'espais escrits. Fa pocs dies vaig tenir l'ocasió d'endinsar-me a la Vall d'Àssua, al Pallars, i gaudir d'alguns dels seus racons. L'experiència, del tot gratificant des d'un punt de vista paisatgístic, va tenir un complement afegit: el de reviure els indrets que van servir d'escenari a Jaume Cabré per bastir la (immensa i absorbent) novel·la Les veus del Pamano. Passejar per Llessuí tot imaginant el poble de Torena, refrescar-se a l'aigua freda del Pamano i sentir-ne de prop el brogit és una manera de reviure les històries i els personatges, de contextualitzar-los, de rellegir-los sense reobrir el llibre. [Segueix...]

Foto: el riu Pamano (Jordi Lon, alliberada a Viquimèdia Commons)

L'esclat del pop català: entre el miratge i la consolidació

Tue, 11 May 2010 16:07:37 +0200

Aquest és el títol de la taula rodona que tindré el plaer de moderar el proper dijous 20 de maig a la seu d'Òmnium Cultural (programa). Hi participaran en Lluís Gendrau (director editorial del grup Enderrock), en Marçal Lladó (un dels motors de la discogràfica i productora Bankrobber), en Carles Sanjosé (ànima de Sanjosex) i Joan Enric Barceló (un dels quatre Amics de les Arts). Convidats de primera per a un moment de primera. I és que, com he escrit en més d'una egagròpila, la cançó catalana viu un dels seus millors moments, tant pel que fa a la quantitat i diversitat de projectes i intèrprets, com -i això és fonamental- pel que fa a la qualitat. Una de les mostres més visibles d'aquest panorama és la cançó pop (en totes les seves manifestacions) que amb grups com Sanjosex, Els Amics de les Arts, Manel, Antònia Font, Mazoni, Mishima, El Petit de Cal Eril, Ix, Élena... i al costat de la nova fornada de cantautors i altres formacions que transiten per estils ben diversos -del folk al hip-hop- han posat la música del país al lloc que li pertocava. Però, com diu el text informatiu de la taula rodona, ara "cal consolidar públics i circuits per evitar que aquest capital esdevingui un miratge". Voleu dir-hi la vostra? Doncs us espero dijous 20, a les 19h, al carrer Diputació, 276 de Barcelona. Ens hi veurem!

Font de les imatges: Els Amics de les Arts / Bankrobber

Una veu per al món

Mon, 03 May 2010 12:02:34 +0200

I de cop, un sms m'obre un calaix que havia quedat amagat en algun racó del cervell des de feia anys, més d’una vintena. Del calaix en surt una cançó. I aquella lletra, que de petit amb prou feines havia entès, recobra, ara, tota la seva força esperançadora...