Les aigües turbulentes

On és la cinquena cadira?

Fri, 25 May 2012 21:37:49 +0200

Ja han aflorat les posicions crítiques a la Marató que diumenge farà TV3 contra la pobresa. Particularment, està tenint molt èxit un vídeo-resposta a l'anunci que ofereix aquests dies la nostra televisió pública. Ja sabeu: és aquell del joc de les cadires, concretament quatre, a repartir entre cinc persones, jugant segurament amb la punyent dada segons la qual un 20% dels nostres conciutadans està per sota d'allò conegut com "llindar de la pobresa" (un concepte de valoració inevitablement subjectiva, però necessari d'establir).

L'enginyosa rèplica a l'espot de TV3 (per cert, aquest amb una banda sonora enganxosa) ens presenta els culpables de l'actual estat de coses (els mercats?, les grans corporacions? els poderosos en genèric? que acumulen cadires i més cadires. Quan vaig veure per primera vegada l'anunci de TV3, instintivament vaig reflexionar en la línia d'aquest video-protesta. Efectivament, cal ajudar i solidaritzar-se amb aquesta anònima persona que no té cadira, és clar que sí, però el que realment és important i hauríem de tenir molt present és qui s'ha endut les cinquenes cadires de la nostra societat. Qui les té? Qui se n'aprofita? Per què els nostres òrgans de representació política i les nostres administracions (totes, les d'aquí i la d'allà) no ho van poder o voler impedir?

Aquestes són les preguntes que m'agradaria que es contestessin diumenge en el macro-programa televisiu, però em temo que tot quedarà en l'espectacle emotivo-econòmic que ens plantifiquen cada vigília de Nadal, amb les seves entrevistes-llagrimeta i el presentador de torn exclamant com un possès la quantitat d'euros rebuts per la bona causa, que anirà augmentant segons passin les hores.

Ja té nassos que, després de tot el que no han fet uns i tot el que ja fa temps estem patint els altres, ara haguem de rascar-nos una vegada més la butxaca per contribuir (de bon grat, que consti) a que tothom pugui estar assegut amb un mínim de comoditat, mentre els que segueixen posseint la cadira que ens falta s'ho seguiran mirant amb la més repugnant de les insensibilitats.

[Imatge: Cadira de Van Gogh, 1888, extreta de www.xtec.cat]

Espe

Tue, 22 May 2012 21:08:56 +0200

Esperanza Aguirre, la intrèpida presidenta de la Comunitat de Madrid (l'autonomia que ningú no volia quan el famós "cafè per a tots"), ha declarat que s'hauria de suspendre el partit de la final de la Copa del Rei (de futbol, no cal dir-ho) perquè s'hi preveuen xiulades a l'himne i al príncep, que presidirà l'esdeveniment atès que el seu pare no està últimament per gaires saraos.

Ha dit, amb aquella manera tan cheli de recalcar les frases més destacades del seu discurs (només cal escoltar el tall de veu per comprovar-ho) que aquests actes de protesta són, a banda d'un delicte d'injúries (bufa!), una falta de respecte cap a unes institucions.

La senyora Aguirre (Espe per als nombrosos amics, interessats o no, que té) hauria de saber que el que realment és una gravíssima falta de respecte és tractar els ciutadans d'idiotes tot falsejant els comptes primer, oferint xifres de dèficit molt superior després i assegurant en últim estrem que els primers comptes eren "provisionals" i per això diferien dels finalments oferts. Tot un insult a la intel·ligència del sofert ciutadà-contribuent, que veu com a les altures es fan prodigiosos exercicis de triler que només beneficien uns quants mentre a la base hem de patir-ne les conseqüències. Això sí que és una falta de respecte.

Pel que fa a les xiulades de la final futbolística, la senyora Espe i tot l'ampli corifeu que l'acompanya quan lamenta que es toquin els sacrosants símbols de la nació espanyola, enlloc de ploriquejar tant s'haurien de preguntar-se el per què d'aquesta actitud d'una part important de les societats catalana i basca. Les coses no esdevenen perquè sí. Si realment no entenen la raó d'aquest malestar és que estan molt més desinformats del què pensàvem i aquest detall l'hauríem de tenir ben present en les nostres respectives estratègies alliberadores.

[Imatge: www.publico.es]

Nosaltres, els valencians

Sun, 13 May 2012 20:33:18 +0200

"D'altra banda, el 'provincià' viu en un permanent estat d'estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l'altre fita les realitats immediates que l'envolten. Que mira al centre, és indiscutible. Però hi ha també allò altre. Ni tan sols l'emigració material no evita que un home es desprengui de les seves arrels més primàries en la terra. La 'valencianitat' d'un Azorín, d'un Gabriel Miró, es fa visible en la brunyida làmina de llurs proses. I ells són els valencians més 'desprovincianitzats' - a força d'assimilació - que conec. "

Fragment, escollit aleatòriament, de Nosaltres, els valencians. En homenatge a Joan Fuster.

[Imatge: www.bromera.com]

El congrés (del PP) era una festa

Sat, 05 May 2012 17:58:11 +0200

El PP de Catalunya està celebrant entre avui i demà el seu congrés. Celebrant és realment la paraula que més escau per descriure el que faran els delegats del partit hispano-conservador al Palau de Congressos de Barcelona. Una candidatura, encapçalada per Alícia Bótox-Camacho, sense ombra d'oposició, unanimitats búlgares en les votacions, rialletes d'autocomplaença... el congrés sembla més una festa que un conclave seriós de partit.

Com que tot és tan plàcid i previsible, la notícia del congrés és l'enèssim "gir catalanista" del PP. Dic enèssim perquè aquesta història ja l'hem sentida més d'una i més de dues vegades. La nova operació de maquillatge (com totes) consisteix aquesta vegada en fer-se dir "Partit Popular Català" i afegir una petita bandera al logotip. I aquí s'acaben les novetats. Si queda algun il·lús que es pensava que la formació faria un cop de cap intel·ligent i s'acostaria a un catalanisme moderat per fer-li ombra a Convergència o que plantejaria al PP central algun tipus d'autonomia orgànica (l'equivalent dretà del PSC, per entendre'ns), que s'ho tregui del cap: reformes al logo i vas que t'estrelles.

Tot al contrari. La cosa anirà de tractar CiU de "separatista" i d'oposar-hi una força que ocupi l'espai central, que uneixi i que bla, bla, bla, en resum, aquell discurs completament vacu que hem sentit mil vegades, tot menys plantejar una argumentació seriosa, creïble i d'altura, que intenti trobar una solució al conflicte Catalunya-Estat que no passi per acceptar acríticament el que els ve dictat des de Madrid.

[Imatge: www.ara.cat]

El dia que no vaig voler pagar

Tue, 01 May 2012 18:13:41 +0200

Ja ho he fet. Ja he passat per un peatge sense pagar. Com si fos un Rubicó mental, milers de catalans ens hem unit avui als molts altres que ja ho estan fent des de fa un temps, i hem traspassat aquesta línia vermella que si bé no és una il·legalitat (no crec que ho sigui, per molt que així ho afirmi una rebuscada interpretació jurídica), sí que significa un "tirar pel dret". Un gest digne i d'una certa audàcia que està qüestionant moltes coses. Això és el que ens interessa, no el fet en sí de deixar de pagar uns euros per transitar per una carretera ben asfaltada (més o menys).

El lloc dels fets ha estat el peatge de Reus de l'AP-7, però m'ha calgut entrar a l'autopista pel Vendrell. Potser els catalanets que no viuen a les nostres comarques ho ignoren (ignoren tantes coses...), però el tram entre Torredembarra i Salou és gratuït. Debem tal conquesta a un regidor d'Esquerra, les coses com siguin. Bé, el cas és que he hagut d'anar de Tarragona al Vendrell, recollir el tiquet i tornar enrera. Quan hem arribat al peatge de Reus s'ha format un enorme tap de vehicles, guarnits amb bandes "#novullpagar" i estelades. Davant de l'impasse, hem començat a fer sonar els clàxons. La zona estava plena de personal de l'autopista. Mai havia vist en un peatge tanta gent vestida amb armilles fluorescents: uns anotaven matrícules, altres parlaven per telèfon, els altres vigilaven. També hi havia gent filmant i fent fotos, que no sé si eren periodistes o què. Lentament, els vehicles han anat avançant. L'espera ha durat ben bé quinze minuts.

Finalment ha arribat el moment de la veritat, m'he aturat davant la barrera, he abaixat la finestreta del cotxe i amb el millor dels meus somriures (ehem) he deixat anar les paraules màgiques: "no vull pagar". L'encarregat, un home ja madur, físicament semblant a l'ex-conseller Huguet però sense panxa, m'ha demanat el tiquet amb la més absoluta normalitat i m'ha deixat passar tot indicant-me que no fes cas del semàfor en vermell.

Bé, ja dec 3,75 euros a Abertis. Espero que no facin fallida per això, pobrets.

La dignitat, a cent euros

Sun, 29 Apr 2012 20:57:58 +0200

No ha calgut ni una setmana de temps des del gest de Josep Casadellà, negant-se a pagar un peatge d'autopista, perquè el malestar dels catalans per l'enèssima situació d'injustícia prengui forma amb una massiva protesta que està descol·locant a més d'un. El govern ha passat de "comprendre" l'estat d'ànim dels conductors a amenaçar-los amb una multa de cent euros si gosen fer el que ja han fet milers de persones. Els experts juristes encara ara estan buscant quin article de la reglamentació corresponent i quina argumentació justifiquen aquesta punició. També és molt indicatiu de la trepitjada de poll que ha suposat aquest gest col·lectiu de protesta la desinformació que practiquen els principals mitjans i l'espès silenci de determinats partits i sindicats, desorientats quan un moviment social no encaixa dins els seus pressupòsits.

M'agrada aquesta campanya perquè ve a ser el contrari de la protesta dels indignats. Està feta en clau de país i és pràctica i efectiva: fa mal on ha de fer mal de veritat. S'ha dit que recordava la vaga dels tramvies dels anys cinquanta; jo més aviat em remuntaria a aquelles accions contra l'impost de la sal que Gandhi va promoure a l'Índia tardocolonial. Pocs anys després d'iniciar aquell gest digne contra la potència britànica, el país assolia la seva independència. De mica en mica s'omple la pica.

[Imatge: ca.wikipedia.org]

Jo sí vull pagar

Tue, 24 Apr 2012 21:02:33 +0200

L'acció de no pagar els peatges de les autopistes, iniciativa d'un ciutadà anònim i seguida per molts altres, comença a prendre forma i estic encuriosit per veure com acabarà. La cosa té morbo perquè toca el voraviu d'Abertis (i per tant de La Caixa), corporació molt poderosa i no precisament entusiasta de l'alliberament del nostre poble. A la incipient campanya de desobediència s'hi han sumat determinades formacions polítiques que ja han estat diligentment qualificades d'"oportunistes" per altres formacions que, si fossin plenament conseqüents amb el seu ideari, estarien denunciant també el tracte greument injust que rep (també amb les autopistes) Catalunya. Doncs és clar que són oportunistes: aprofiten l'oportunitat que els dóna el senyor Casadellà (el ciutadà ja no anònim) i molts altres per donar més eco a l'acció. Veure el diputat Uriel Bertran negant-se a pagar un abusiu peatge destinat a compensar les pèrdues dels peatges madrilenys és tota una invitació a la ciutadania a seguir el seu exemple i a què perdi les prevencions que pugui tenir de fer-ho, si és que en té.

Ara, una cosa ha de quedar clara. Que protestem ara pel pagament dels peatges no vol dir que no els hagi de pagar mai ningú. Una autopista és una via de comunicació ràpida que necessita un manteniment perquè estigui sempre en òptimes condicions i això té un cost, que en una situació de plena normalitat nacional hauran de seguir pagant l'administració i els usuaris, en unes proporcions que, natualment, no estic en condicions de fixar. En els països lliures i desenvolupats aquesta mena de serveis públics són de copagament. Jo sí vull pagar l'autopista. El que és inacceptable és que els ciutadans (ho som?) del territori A paguin sempre les despeses dels del territori B, i la broma ja fa massa anys que dura. De moment, i per protestar i mirar de trobar-hi una solució, el proper dimarts 1 de maig, a les 12 del migdia, estem tots convocats als principals peatges de les autopistes i a pronunciar davant el sofert treballador la màgica frase "no vull pagar". A veure què.

La tria de Sant Jordi

Sun, 22 Apr 2012 18:12:11 +0200

Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi:

Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l'oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d'Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria de les darreres dècades de confondre les dues coses i establir-ne una "oficialitat" porta el periodista de Vilanova a clarificar conceptes i veure-hi més clar.

[Diversos autors] APM? El circ de la tele. Ara Llibres/TVC. En realitat no és una novetat, perquè ja fa molts mesos que va aparèixer, però segueix encapçalant les llistes de vendes i demà no serà una excepció. Ja sé que és un exponent d'aquesta cultura del "ha-ha-ha" que no sempre està ben vista, però no puc fer-hi més: sóc un fan d'aquest programa, que com a mínim et distreu dels problemes de la vida diària durant mitja hora. El llibre és un recull de les frases que s'han fet cèlebres de tant repetir-les ("Ho haveu vist?", "Es de ser inútiles" o "Hi ha molta maldat en aquest món"). Amb el llibre regalen una samarreta; què més voleu?

Espinàs, Josep Maria: Entre els lectors i jo. La Campana. Si una cosa caracteritza Espinàs és la seva proximitat a la gent que des de fa dècades segueix els seus llibres (85, com la seva edat) i els seus articles periodístics. No és estrany, doncs, que rebi milers de cartes de lectors que s'hi sentin identificats i als quals l'escriptor intenti donar resposta. El present llibre és el resultat d'aquest exercici epistolar.

Pujol, Jordi: Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa. En realitat l'autor és Manel Cuyàs, que dóna forma al tercer i darrer lliurament dels records personals i polítics de qui va liderar el nostre país durant dues dècades. Parla del període més determinant si el que interessa (i a tots ens interessa molt) és com fer front al "repte nou" de la nostra societat. Sembla que a l'ex-president li està costant bastant fer el pas definitiu cap a l'independentisme sense manies, però caldrà esforçar-se en comprendre la seva postura. La lectura dels tres volums de Cuyàs ens ajudarà a fer-ho.

Saló, Aleix: Simiocràcia. Debolsillo. Potser el nom no diu gran cosa, però es tracta de l'autor de dues perles que han corregut com la pólvora per la xarxa: Españistán i Simiocràcia, en els quals explica de manera tan sarcàstica com entenedora perquè estem com estem políticament i econòmica, i ho fa amb uns dibuixos animats molt atractius visualment. La versió en paper del segon d'aquests videus és la que ara surt publicada.

I per acabar, un desig-jaculatòria: que Sant Jordi ens il·lumini demà, tant meteorològicament com mentalment.

L''annus horribilis', versió hispànica

Mon, 16 Apr 2012 22:59:20 +0200

Entre gendres, néts i elefants, la monarquia hispànica no va molt fina últimament, no. Com ha canviat tot en poc temps. Hi va haver una època en què la Casa Reial espanyola gaudia de prestigi i popularitat. Hi feia molt el consens entre partits i forces vives (una de les servituds d'aquella tapadera de vergonyes que va ser la transició), consens que es traduïa en un respecte exagerat o en una adul·lació a vegades ridícula. I no parlo només de La Vanguardia. Junt amb aquest pacte de respecte, de silenci i de no remenar el que no s'havia de remenar, hi havia també una política d'imatge i comunicació molt ben portada, que ara brilla per la seva absència.

En pocs anys, la institució ho ha sabut o no ha volgut, m'inclino per això segon, fer un exercici de responsabilitat, de contenció i de saber-se situar al lloc que realment li correspon en l'actual estat espanyol, colpejat per crisis de tot ordre, i ha optat per fer una cosa increïble: distanciar-se de la societat a la qual se suposa que representa i serveix, precisament per justificar la seva funció. Dic increïble però potser no ho és tant, atesos els precedents. Els dos darrers segles, la història d'Espanya ofereix bons exemples de reis allunyats de la realitat del seu país, creixentment aïllats en una bombolla i protegits per una camarilla de lleials que, com s'ha vist, els fan més nosa que servei.

Quan diem que la monarquia és un règim antiquat o caduc ens referim al que ha passat aquests dies a Mallorca, a Sòria, a Botswana i no sabem a on més demà. Tot el contrari que la resta de monarquies europees, començant per la britànica, les més modernes de totes, perquè han aconseguit mantenir-se segles i segles als respectius trons a base d'introduir els canvis legals, ètics i estètics que en cada moment la situació els demandava, just a l'inrevés que els Borbons, ja habituats a sortir del poder per la porta del darrera. Ara que hi caic: de nou ens toca comparar Gran Bretanya amb Espanya i treure'n les oportunes conclusions.

[Apunt dedicat a Enriqueta, que ens ha deixat aquest cap de setmana a Tarragona; en l'amistat que m'unia amb ella hi van tenir alguna cosa a veure Stalin i Marc Chagall]

Rasquera

Wed, 11 Apr 2012 21:41:27 +0200

He tardat molt a treure aquest tema al bloc, i encara ara no sé ben bé què dir-hi. En principi, totes les notícies incloses a la carpeta "droga" em conciten una opinió bastant en la línia de l'actual desorientació social. Tots volem i dolem quan parlem d'aquest tema: volem llibertat per consumir-la però rebutgem les persones que han abusat d'aquesta llibertat; som benevolents amb el porret del veí però exigim la màxima contundència legal contra qualsevol negoci que hi hagi al darrera; unes drogues són dolentes però legals i altres ben a l'inrevès, etc. La societat està feta la pitxa un lío, amb perdó.

De manera que quan vaig saber que l'Ajuntament de Rasquera va posar totes les facilitats del món perquè al municipi hi hagués una plantació de cannabis, no em va fer ni fred ni calor. Només vaig pensar que ja n'arriba a ser de trist quan un ajuntament, per fer quadrar la caixa o per sortir al mapa, hagi de recórrer a una mesura com aquesta que, naturalment, ja està sota l'escrupolosa lupa de cossos policials i fiscals.

El govern municipal ha acabat guanyant, pels pèls, el referèndum que va convocar a l'efecte. No sembla un resultat massa concluent, però s'haurà de respectar. El que en un primer moment no va respectar l'alcalde és la seva promesa de dimitir per no haver assolit un 75% de sís, però després ha rectificat. Encara bo que ha acomplert la seva paraula. Insisteixo, m'és igual si a Rasquera es cultiven plantes al·lucinògenes o boniatos. Només vull que la societat, tots plegats, ens aclarim d'una vegada per totes sobre la bondat o no, des del punt de vista tan sanitari com legal, de tot el què ens fiquem a la boca, al nas o a les venes, per excitar-nos o calmar-nos.

[Imatge: l'alcalde de Rasquera celebrant els resultats de la consulta, extreta de www.diaridetarragona.com]

Contra les lleis d'excepció? Sí, però...

Mon, 02 Apr 2012 22:44:38 +0200

No acabo d'estar d'acord amb l'editorial d'avui de Vilaweb. A veure si he entès el raonament. Volen aplicar les mesures antiterroristes als actes vandàlics de carrer, com els que van tenir lloc a Barcelona dijous passat, i com que s'està en contra de la filosofia de la legislació antiterrorista, es critica que s'endureixin les mesures per evitar els esmentats actes.

Sempre he discrepat de les legislacions antiterroristes (o mesures d'excepció, per usar la terminologia de Partal a l'editorial), sobretot des del moment que van sobrepassar el límit per al qual estaven concebudes, la repressió de fets criminals, per abastar camps que una democràcia hauria de protegir sempre i en tot lloc. Parlo dels drets d'associació política o de reunió, parlo de la llibertat de premsa, etc. Des del moment en què, amb l'excusa de la violència terrorista, es van començar a prohibir partits polítics, impedir candidatures electorals, tancar periòdics, etc., malament rai.

El que no acabo d'entendre és que ara es desaprovi un enduriment de les penes per actes de violència al carrer, només perquè la filosofia que inspira aquest enduriment és la mateixa que la legislació antiterrorista. Què hem de fer, doncs, per evitar l'acció d'encaputxats, perfectament organitzats com s'ha vist, trencant aparadors, saquejant botigues, cremant contenidors o fent malbé tot el què troben al seu pas com uns Àtiles del segle XXI? Alguna altra idea que no sigui la de criticar un ministre, encara que sigui del PP?

[Imatge: www.directe.cat]

Paisatge després de la batalla

Fri, 30 Mar 2012 23:06:01 +0200

Ja hem superat una altra vaga general. El diari El Punt-Avui titula en portada, molt encertadament, "Com sempre". Com sempre, hi ha hagut guerra de xifres de vaguistes i de manifestants, segons les fonts. La propera vaga general l'organitzarem, i m'apunto per encapçalar-la, contra aquells que ens prenen per idiotes, que això és el que fan els que confonen intencionadament 80.000 amb 800.000. Com sempre, els piquets s'han dedicat a "informar": els sindicats, amb aquestes tècniques, consideracions ètiques a banda, l'únic que fan és auto-enganyar-se. Aconseguir que una vaga només triomfi (relativament) perquè impedeixes circular els vehicles, perquè aconsegueixes que els nens es quedin a casa i perquè intimides els pobres botiguers, és fer un paper ben galdós, francament. I com sempre, hi ha hagut traca final després de la manifestació.

Algun tertulià apuntava avui que aquesta minoria de brètols que s'han dedicat a destruir tot el que han trobat al seu pas pel centre de Barcelona (factura: 600.000 de l'ala, qui ho pagarà?) actuava a sou de no se sap ben bé quins interessos, però si algú es pensa que aquests energúmens fan algun favor als sindicats va ben equivocat, ja que és tot el contrari. Si algun aspecte positiu va tenir la diada d'ahir va ser la capacitat mobilitzadora dels caducs sindicats, fent que darrera les seves pancartes s'hi afegissin milers i milers de persones de tota condició per expressar, de forma pacífica i festiva, la indignació i el cansament pel que podríem denominar, genèricament, "tot el que està passant". Era un punt que es podien anotar al seu favor. Doncs bé, la verbena nocturna de vidres trencats (allò que feien els nazis, per cert) i contenidors cremats ha resultat nefast per a la imatge pública de les forces sindicals, i aquestes ho haguessin hagut de proclamar als quatre vents denunciant-ho, enlloc de callar-s'ho.

La vaga ha passat, però la reforma laboral es queda. Un té la sensació de que tothom ho està fent, ho estem fent, molt malament a l'hora de buscar una sortida al túnel en què també tots (però uns més que altres) ens hem ficat. Suposo que no va ser intencionat, però ahir, just abans de començar les manifestacions, TV3 va programar un reportatge sobre la Cuba actual titulat "O rectifiquem o ens enfonsem". Qui se senti eludit, que actuï en conseqüència.

[Imatge: www.intersindical.org]

La vaga del senyor Rajoy

Wed, 28 Mar 2012 21:52:50 +0200

M'ha agradat l'apunt de Marc Belzunces i les seves raons per no fer vaga demà. Estic d'acord quan diu que es tracta d'una vaga convocada en l'àmbit espanyol per uns sindicats també espanyols (o de dependència espanyola, tant fa). Els mateixos que van girar l'esquena a la primera de les grans manifestacions del poble català contra l'actual estat de coses, la de les infraestructures. Recordeu?

Hi ha més raons per no fer vaga. Crec que la principal és la seva inutilitat. No beneficia ni als empresaris, ni als treballadors, ni a l'economia de ningú. Es tracta d'una vaga política contra una llei: s'hi ha de lluitar, per tant, políticament i parlamentàriament, via partits polítics. Molts dels que demà s'abstindran de treballar, es manifestaran o muntaran algun ciri no s'acosten mai a les urnes, i mira que hi ha opcions per triar!

Quan es convoca una vaga com aquesta sempre em queda la sensació de que s'està representant una mena d'obra teatral, amb el guió, actors i escenes perfectament predefinits i amb un resultat predictible: guerra de percentatges de participació (impossibles de mesurar, com és obvi), èxit versus fracàs (una vaga sempre és un fracàs de la societat), etc. Divendres estarem igual que avui.

Que consti que no he dit en cap moment que la reforma laboral, el motiu de fons de la vaga, sigui acceptable. Sense entrar en detalls, no sembla que aquella mesura aconsegueixi el que s'hauria de proposar de manera urgent: la creació de treball. La necessitat d'una reforma laboral hi és, però acompanyada de moltes altres mesures, de tot tipus, i amb objectius a llarg termini. El que està imposant el govern espanyol és només donar facilitats als empresaris, les quals, per si soles, no fomentaran l'ocupació a curt termini. No, no m'agrada aquesta reforma, però una vaga general per oposar-s'hi és completament ineficaç

Rajoy va comentar als seus "compis" europeus que la reforma que estava projectant li costaria una vaga general, i ho va dir com qui desitja passar un xarampió i sortir-ne enfortit. Doncs ja té la vaga que buscava i ja podrà tornar a Brussel·les a fardar-ne. Jo, per la part que em toca, no li donaré aquest gust.

Endavant, Convergència

Fri, 23 Mar 2012 23:17:53 +0100

Convergència celebra aquest cap de setmana a Reus el seu congrés. Un congrés que ha de suposar un nou pas endavant en el complex camí del ja madur partit (aviat serà "quarentón") cap a l'aposta definitiva per la sobirania de Catalunya. La transició, el soroll de sabres, el pragmatisme, la responsabilitat de governar tants anys un país i una administració en construcció, la pròpia necessitat d'un discurs coherent... són molts els factors que expliquen aquesta ambigua actitud convergent, marca de la casa, davant el que és, en definitiva el gran repte, el gran objectiu de tot partit que es digui (i ho sigui) catalanista: l'alliberament nacional.

Només així cobraven sentit els peixos al cove o els "avui no toca". Jo hi estava d'acord. Durant molts anys vaig ser votant de Convergència i Unió. Sempre vaig defensar aquella política basada en l'ambigüitat calculada, la negociació amb Madrid i l'obtenció de petites parcel·les de poder per a Catalunya. Fins que jo, i com jo molta altra gent, vaig dir prou al discurs pujolista, que va acabar esdevenint un disc ratllat que no oferia res de nou a una societat on començaven a incorporar-s'hi noves generacions que no estaven per orgues ni batalletes tardofranquistes. Malgrat això, em costa molt parlar malament del que segueix sent el principal partit de Catalunya. Considero que els convergents són "dels nostres", igual que Esquerra o que la CUP, formació que per cert no ha tingut altra cosa a fer aquests dies que muntar el seu show a Reus. En fi, què hi farem.

Demà i demà passat, aquell partit que va començar considerant-se socialdemòcrata, però que sempre ha estat liberal, i que tothom anomena nacionalista quan en realitat sempre ha estat catalanista, Convergència Democràtica de Catalunya, fa un pas més cap aquesta majoria que, segons les enquestes, apostaria ja per un estat propi. I ho farà encara amb aquella terminologia dubitativa, ambivalent, com de voler quedar bé amb Déu i el diable alhora: la transició nacional, el dret a decidir, prioritat pel pacte fiscal... És el seu discurs i el respecto. Jo no el criticaré obertament. Només dic que van en la bona direcció, però que estan perdent el temps. La societat catalana, també el gruix de l'electorat convergent, reclama als seus partits més decisió i més resolució i que no prolongui més l'agonia.

[Foto: Vilaweb]

Va per vós, Jaume Bonet

Wed, 21 Mar 2012 18:48:04 +0100

[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m'agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]

La Balenguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Joan Alcover: La balenguera.