Té tot el sentit que recordem les grans figures de la nostra historia. Van ser bons servidors de Catalunya, la van defensar, es van sacrificar per ella. Sense ells, Catalunya, que de sempre ha tingut una historia difícil, no hauria pogut mantenir la seva identitat ni hauria pogut ser útil a la seva gent ni ser un país de progrés obert al món. Ni capaç de mantenir viva la il·lusió i l’ambició.

"Alfredo Pérez Rubacalba –com el també ministre Fran Caamaño– és un dels altres pares, els pares espanyols, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. L’altre dia, fuetejat per la premsa neofalangista i més dretana de la capital, va haver de matisar unes declaracions que són les més contundents que s’han sentit dir a un minis­tre de l’actual govern espanyol en defensa de la criatura estatutària. “Crec en la constitucionalitat d’a­quest Estatut i el que Espanya no pot fer és negar la decisió d’un Parlament democràtic elegit pels catalans”. No he sentit mai ni tan sols el president José Montilla dir Espanya en lloc de Tribunal Constitucional. Però, esclar, el ministre de l’Interior –potser traït pel seu subconscient abans demòcrata que jacobí–, la va clavar tant que es va traspassar la mà. És més: fregant l’anatema més absolut, Rubalcaba va explicar que la menció al terme nació inclosa al preàmbul de l’Estatut encara vigent, sense cap valor juridicopolític, simplement relata “un fet”: que el Parlament s’ha referit a Catalunya amb aquest terme. L’endemà, la lectura d’alguns titulars de premsa de la capital era per sucar-hi pa: “Rubalcaba: la nación catalana es un hecho”.."

Article interessant de Jordi Creus sobre la figura de Francesc Macià, l'Avi, presentat dins la dispersió política actual del moment actual que viu el nostre poble.

"Enguany es commemoren cent cinquanta anys del naixement, a Vilanova i la Geltrú, de Francesc Macià, el carismàtic militar i polític que, després d’anys de travessia pels deserts de la utopia, va esdevenir president de la Generalitat restaurada. I un segle i mig després del seu naixement (i gairebé setanta-sis anys de la seva mort), la figura de Macià continua present en l’imaginari col·lectiu."

Avui llegia al diari Avui+ aquest breu de Josep M. Torrent, que un bon amic m'ha fet arribar per correu electrònic posteriorment i, la veritat, és que trobo que l'autor dóna en el clau, no només en les anades i vingudes d'una formació política concreta, sinó de tota una generacio política de tots els signes i ideals...

Llegint-lo m'ha fet aprofundir en la reflexió d'una teoria que estem elaborant un molt reduït nombre de persones sonbre el futur del nostre poble. No només el futur del nostre poble, sinó sobre el plantejament del terra en què cal començar a construir el nostre Estat i, conseqüentment, la nostra Nació.

Però encara queda molta feina a fer i tota comença amb un primer pas....

No us atabalo més i us deixo amb l'article extret del "El Rasclet" del diari Avui+

Us recomano aquest  assaig polític que va ser publicat per primera vegada el març de 2006 a The London Review of Books i que aviat es va convertir en una font de controvèrsia. Els primers capítols t'hi enganxes. Al mig, és un pèl dens, però el final i en la conclusió, es fa d'una tirada.

Els seus autors,  els prestigiosos experts en política exterior John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt, fan una agra crítica i expliquen la relació que existeix entre el govern d’Estats Units i un lobby pro israelita integrat per importants figures polítiques de l’administració Bush, com també empresaris i periodistes americans de renom.

En aquest assaig, “El lobby d’Israel”, reflecteix el passat i el present d’aquest grup de pressió, remuntant-nos fins als anys 60, 70 i 80 amb les guerres d’Egipte, Síria i Líban, en què el govern nord-americà va tenir un paper cabdal en la repartició del  poder a la zona i que tant ha marcat la seva agenda internacional en la darrera dècada.

 Aquest grup de pressió ha aconseguit que l’estat d’Israel sigui el principal beneficiari de l’ajuda econòmica i militar del govern dels Estats Units situant-lo en una posició difícil al Pròxim Orient.

Us deixo, a continuació, amb els dos primers paràgrafs del text.