La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units.  Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d'un exercit poderós hi ha altres motius.

No sóc l'únic que ho pensa: el periodista David Miró també ho diu en aquest petit article publicat al diari Ara amb el títol "Un encàrrec de la Santa Aliança" : "la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l'any. Aquesta és la missió de Duran."

Hi estic d'acord que aquest és la missió de Duran i Lleida. No importa gaire entrar ara a valorar si farà l'encàrrec perquè és un cofederalista convençut  o senzillament ho fa obligat pels favors que deu als de la Santa Aliança. La qüestió és que segur que té aquest encàrrec i ha aprofitat la tribuna del congrés d'Unió per tornar a criticar la independència.

(continua) 

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l'hivern o l'estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l'aigua mai és freda. Normalment l'aixeta està en la posició perquè surti l'aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l'aigua freda és la que és ve del riu o d'una font o mina i per tant és neta. Mentre que l'aigua calenta la tinc associada a l'aigua estanca d'una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l'Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m'adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d'hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s'omplia de l'aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l'aigua que estava a uns tres metres sota terra. L'aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l'aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d'unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d'un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d'alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d'aquell estiu.

Des d'aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.



foto:  francesc Gatuellas

Des de TV3 i també des del govern de la Generalitat ens han dit que l'alternativa es veure TV3 via Internet. La realitat és que no és pas així.

En teoria hi ha tres possibilitats. A continuació exposo cadascuna d'elles  i els seus avantatges i inconvenients per veure en una televisió normal via HDMI a partir  d'un ordinador Backbone amb Windows 7 32 bits, 2 GB Ram, Wifi i amb ADSL de 16MB:

Vet a aquí el nerviosisme que és desprèn amb les declaracions del portaveu del govern Quico Homs de què compren els conductors que no volen pagar els peatges pel desgravi comparatiu amb la resta de conductors d'Espanya i a continuació anuncia que els multaran amb 100€ basant-se per més inri, amb una llei franquista.

Els dirigents de CiU es troben en una situació molt difícil per a ells. Com a partit defensor dels valors tradicionals de la serietat, ordre i sobretot de la legalitat, saben que un dia o altre, hauran de trencar-la. Perquè ningú ja dubta que la supervivència de Catalunya tal com un partit nacionalista la pot concebre, només serà possible si aconsegueix la independència i això implicarà necessàriament trencar la legalitat d'Espanya.

La qüestió és quan i com? Serà ara, gràcies al #novullpagar? Si milers de conductors catalans es neguen a pagar els peatges, els concessionaris de les autopistes i els bancs que hi ha al darrera, com actuaran? Que faran els dirigents de CiU per mirar d'arreglar-lo?

Darrerament he defensat que el President Mas té un pla per aconseguir fer un pas qualificativament més sobiranista a favor de Catalunya. És el que ell ha anomenat Transició Nacional. Aquesta transició té un calendari més o menys fixat.

Tot fa pensar, que primer es vol aconseguir un gran suport per demanar el pacte fiscal. Aquest suport, entre un 70 o 80%, és vol aconseguir per mitjà de dos mecanismes: Les retallades i la denuncia de l'espoli fiscal.

Les retallades són imprescindibles per donar credibilitat a la denuncia de l'espoli fiscal. Sense elles l'espoli fiscal només eren paraules que podies creure't o no. Ara en canvi, milers de funcionaris o treballadors que viuen del diner públic ho pateixen personalment. Cap d'ells es podrà negar a demanar que els recursos dels Catalans serveixin per pagar-lis les seves nómines i no pas les dels altres funcionaris d'Espanya.

Amb el suport popular pel pacte fiscal, CiU tenia l'excusa perfecte per encetar el procés per augmentar la sobirania almenys fiscal de Catalunya. Un procés que pensen que no caldria trencar la legalitat amb Espanya. Alguns dels dirigents i sobretot, prop del 40% dels votants de CiU, tenen molta por a trencar amb Espanya. Per això des de CiU mai acaben de definir si volen realment la independència o es conformen amb aconseguir una mica més de sobirania fiscal. Si fos possible tenir un concert econòmic semblant al d'Euskadi, o fins i tot menys, mentre es poguessin continuar fent política autonomista sense patir retallades, la majoria dels dirigents de CiU com també molts dels seus votants ja ho donarien per bo.

La por de trencar la legalitat i sobretot trencar amb Espanya, és quelcom irracional per un observador forà, però no per un que conegui la història de l'opressió colonialista espanyola a Catalunya. Deixant de banda els negocis dels anomenats club del Pont Aeri, el motiu principal és la por a enfrontar-se amb qui t'ha torturat, ningunejat i oprimit durant la major part de la seva vida.

Però jo sóc dels que crec, que malgrat els espanyols són persones intel·ligents, perden l'oremus quan es tracta de pactar o negociar quelcom que és el moll de l'os d'Espanya. Pels espanyols, l'esperit i la raó d'existència d'Espanya és la metròpoli de Madrid. Espanya és Madrid i Madrid necessita cada vegada més, tots els recursos del que ells anomenen "provincias". No serà possible de cap manera que els espanyols acceptin canviar-ho i menys en aquestes circumstàncies de crisi econòmica. La Transició Nacional només pot tenir un final possible: La independència de Catalunya. 

Con va dir John Lenon: La vida és el que succeeix mentre fem els nostres plans i en aquest sentit ja sigui, perquè el govern d'Espanya vol intervenir l'autonomia de Catalunya o per culpa de la campanya del  #novullpagar o la insubmissió fiscal, al final el President Mas potser haurà d'avançar el moment de trencar la legalitat encara que hagués estimat fer-ho més tard (o potser mai).

Però ho haurà de fer aviat.

Endavant les atxes!! 

Ahir durant tot el dia tenia la intuïció que el Barça no passaria l'eliminatòria. Les raons per aquesta intuïció eren varies. Des dels dubtes que el joc del Barça m'havia generat en els darrers partits de la lliga i la Champions, degut sobretot masses ocasions errades passant per les males experiències com a barcelonista durant el segle passat (si obvien els 4 anys del Dream Team) fins el nerviosisme latent i els dubtes que es palpava en l'ambient després de la derrota contra el Madrid. Quan en Guardiola va dir a la roda de premsa que estava segur que arribarien a la final de Munic, era un signe clar que ja intuïa que l'equip li mancava confiança.

Però en comptes d'expressar la meva temença a tothom vaig decidir callar. Per diversos motius, primer perquè l'excel·lent trajectòria dels darrers anys de l'equip de Guardiola a on havia aconseguit tants bons resultats, hi havia moltes possibilitats de fer el ridícul però també perquè no volia quedar com un malastruc.

Avui, he estat reflexionant el fet que si ho hagués fet i a més amb una litúrgia adient, per exemple amb un pèndol o amb l'ajuda d'un pop o amb el tarot o amb l'ajuda d'una carta astral, molt possiblement molta gent s'ho acabaria creient que tinc capacitats de "pitonissa". En canvi si hagués pronosticat que el Barça guanyaria i hagués guanyat, encara que ho hagués fet amb tota la litúrgia hauria tingut molt menys repercussió.  Però encara hi ha una cosa més curiosa, estic convençut  que si hagués predit que no passaria l'eliminatòria i en canvi el Barça ho hagués fet, llavors tampoc hauria tingut gens de repercussió. L'eufòria d'haver guanyat fa que la gent s'oblidi de tot i també no hi ha la necessitat de cercar excuses que expliquin la derrota. Només quan es perd, és cerca les raons i si aquestes són incomprensibles o difícils d'acceptar, aleshores es dóna més valor a les explicacions metafísiques que a les lògiques.

Això em fa pensar quan els vidents, pitonisses, astròlegs i tota la patuleia que córrer per aquest món, sempre quan prediuen desastres és quan més notorietat tenen. Vet a aquí, el truc per guanyar-se la vida engalipant a la gent.

Per cert, al petit hàmster que tenen els meus fills ahir al vespre li vaig oferir dues pastanagues, una d'elles la vaig posar a la dreta de la gàbia dins d'un plat que portava una foto del Pep Guardiola i l'altre a l'esquerra en un plat normal. Va triar la que no hi havia la foto. La cosa està clara: El Pep anunciarà aquesta setmana que no renovarà.

En aquesta segona part m'agradaria reflexionar sobre els riscos que representarà tot aquest panorama polític que arribarà en un futur proper.

Malgrat des de fora hi ha experts que degut a distància i poc coneixement del tarannà espanyol creuen possible, i fins i tot recomanable que s'arribi a un pacte amigable entre Catalunya  i Espanya per la independència, jo penso que no ho serà pas. Més aviat el contrari.

A la primera part ja acabava dient que la majoria dels espanyols, sobretot els que ara manen, poden reaccionar amb molta hostilitat quan Catalunya comença a demanar canvis del que ells pensen que ha de ser Espanya. Estic segur que la xenofòbia vers els catalans pot encara augmentar més. Ja varem tenir un primer tast durant la negociació de l'Estatut del 2005 al 2006. No em sembla gaire lògic pensar que ara serà diferent.

Aquesta hostilitat contra els catalans, pot tenir dues lectures. Una de positiva i una altra de negativa. La positiva és que pot ser clau per acabar de convèncer als catalans indecisos o que encara es creuen en un Espanya federal,  perquè decideixin apostar per la independència de Catalunya. La negativa és que afloraran grups a Catalunya més o menys organitzats i subvencionats pels espanyols que fomentaran la divisió entre els catalans i en paral·lel l'Estat espanyol mirarà de crear un clima de crispació social que justifiqui la seva intervenció anul·lant qualsevol autonomia dels catalans.

L'Estat espanyol té moltes armes al seu favor per fer-ho. Des dels serveis secrets que compta amb molts infiltrats entre els partits polítics i plataformes independentistes, fins un sistema judicial heretat del franquisme que trencant el principi imparcialitat, el jutge pot ser fiscal al mateix temps (Audiència Nacional). Però també amb unes lleis fetes add-hoc per aniquilar l'ETA i els partits bascos que li donaven suport, que pot crear falses acusacions i destruir els partits catalans sense gaires problemes.

En aquest sentit no serà estrany que aviat començarem a veure alguns dirigents dels partits catalans emmanillats amb una bossa d'escombriaire i escoltats per la Guàrdia Civil entrant a l'Audiència Nacional a Madrid. Primer els acusaran de malversacions de fons públic i de finançar el seu partit. Després si això no funciona, entraran en qüestions més de caire personal: drogues, prostitució, abusos sexuals i si és a menors, millor.

Tot això, anirà en paral·lel al que ja han començat amb l'ofegament econòmic de la Generalitat. Les modificacions darreres fetes pel govern d'Espanya de poder intervenir les administracions autonòmiques que no compleixin la reducció del dèficit exigit per la UE, estan pensades entre altres coses, per tenir la justificació legal per tancar la Generalitat. Això provoca que el govern de Catalunya si no vol veure's intervingut, hagi d'aplicar més retallades quan des del govern espanyol no és paga el que l'Estatut preveu. Una part de la població catalana, ja sigui per manca de cultura política o per la manipulació interessada dels espanyolistes, acabarà creient-se que la culpa de tot és del govern de Catalunya. L'actitud de certs partits d'esquerres, el moviment d'indignats i els sindicats, poden tenir molta responsabilitat en aquest sentit.

Si dins d'aquest context, des de tribunes econòmiques depenent dels negocis que tenen amb Espanya, és a dir, la majoria de les grans patronals catalanes, com també de certa intel·lectualitat que viu a costa de subvencions, molt d'ells tertulians, articulistes o artistes, es dedicaran a sembrar la por i el dubte sobre la viabilitat d'una Catalunya independent. Primer trauran l'espantall de la no admissió del nou estat català a la UE i de les seves repercussions econòmiques i si això no funciona, acabaran dient que els pensionistes deixaran de cobrar mentre deixen anar l'amenaça  de tancament de moltes empreses multinacionals.  A Quebec la por de tancament de multinacionals anglosaxones que es van anunciar per part dels seus directius, va ser clau per decantar el vot contrari a la independència.

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d'esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l'aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia.

Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben.

Endavant les veles!!

Només vaig votar un cop a CiU i al President Pujol. Va ser el 1984 quan va sortir l'afer Banca Catalana. Ho vaig fer perquè malgrat jo era més d'ERC, per mi estava clar que els socialistes espanyols el volien destruir pel fet de què era massa catalanista i era una nosa per imposar el seu model jacobí centralista d'Espanya.

Quan el 1987 després del fracàs de la operació reformista liderada pel Roca-Junyent a les eleccions espanyoles, ja no vaig tenir cap dubte que Catalunya només li valia la independència. Per això vaig decidir involucrar-me amb ERC, que en aquell temps s'havia rejovenit i apostava sense cap mena d'ambigüitat per la independència. El 1991 hi vaig entrar com a militant a Malgrat de Mar.

Durant la meva militància activa a ERC, vaig arribar a ser president de la Secció Local i representant de l'Alt Maresme a la comarcal del Maresme. Sempre vaig tenir clar, malgrat alguns companys no ho entenien, que CiU no era el nostre enemic. Potser si l'adversari i en molts pobles, l'adversari a batre, però l'enemic de veritat era el  PSC-PSOE i el PP. Escoltant al President Pujol en aquest discurs em confirma plenament que tenia tota la raó.

Sempre podrem fer-hi retrets al President que com a líder, per exemple hauria d'haver arribat molt abans a aquesta conclusió que ell acaba d'arribar. El que ha succeït amb la sentència del TC era previsible perquè la història i la psicologia de les nacions, sempre ens ha dit, que quan una nació ha conquerit una altra per la força, mai s'ha aconseguit que la perdedora gaudeixi d'un tracte d'igualtat. La nació perdedora sempre ha acabat o bé amb la seva eliminació  passant pel període de residualització que el President Pujol ara explica en els seus discursos  o bé acaba aconseguint la independència.  

Però com diu el Pep Guardiola, si som capaços de deixar enrere els retrets i ens posem tots a treballar de valent , som invencibles. Per la part que em pertoca, m'agrada l'actitud de l'actual ERC liderada per Oriol Junqueras. Malgrat que ha de fer el seu paper dins del joc de partits, sempre mostra una actitud positiva i conciliadora amb CiU respecte a  temes nacionals.  Per la part de  CiU, entenc que té els seus problemes greus de gestionar una Generalitat espoliada per tot arreu i sense ingressos per la crisi. Però escoltant el fundador i fins ara President d'aquest partit quan diu el que ha dit a la conferència d'ESADE, que cal tenir en compte que és una de les escoles de negocis més prestigioses del món i que ha format la majoria dels quandres dirigents de les empreses catalanes, no em puc imaginar que realment CIU no té un pla per anar cap a la independència.

Que aquest pla potser no és el més adient, o és massa lent o simplement  de moment no es veu enlloc. Puc estar-hi més o menys d'acord amb aquest retret. Però ostres, no crec que el President Pujol estigui fent tot aquests discursos, fins i tot a la televisió, si realment no està pensant que la cosa va en serio. No té  cap mena de sentit, que el President Pujol es cremi per res.

M'he emocionat quan ha explicat que el 1950 va defallir i va abandonar la lluita per un temps. M'he sentit interpel·lat quan ha demanat a tothom que ara no toca defallir perquè el 2014 serà quelcom és una simple data. Ara més que mai, estem a punt de renéixer després de 300 anys d'haver-nos volgut eliminar o finalment signarem la nostra defunció.

Per això vull contestar-li des d'aquí: President, no es preocupi, jo no penso defallir, però espero que els seus tampoc i així segur que ho aconseguirem!!

Endavant les atxes!!

Nota: Espero que demà tots els que podeu, aneu al Palau Sant Jordi a l'Assemblea Nacional Catalana. Jo per desgràcia no puc perquè estic a Alemanya.

Després Xavier Bosch posa l'exemple del Barça respecte a l'actuació arbitral i la designació de l'estadi a on es jugarà la final de la copa del rei. Acaba reflexionant sobre la solució a aquesta situació. Una solució que pot anar per la que dóna Guardiola "d'arribar a jugar encara millor per no dependre dels àrbitres ni de l'atzar. Un repte per a l'excel·lència I així ho vam fer contra l'Sporting, ja que en cap moment va semblar que juguéssim amb un jugador menys durant tota la segona part". O una altre solució " menys vistosa, més institucional, per la via de la diplomàcia, que és mirar que les estructures del futbol funcionin d'acord amb criteris més adequats al sentit comú i al segle XXI. El Barça ha optat per aquesta via. Educadament, planificadament i amb discreció". En Xavier Bosch defensa aquesta via en comptes la d'entrar a sac o com ell diu "el Barça sortís a defensar-se a mossegades", perquè  no és el nostre estil.

A mi tot això em fa pensar amb l'històrica del poble jueu. Si mirem la seva història de la diàspora, el poble jueu en molts llocs i durant molt de temps, ha estat malvist o perseguit. Tant la seva religió, llengua i cultura, com també físicament pel fet de ser-ho.

Això ha provocat que els jueus s'han hagut d'espavilar més que la resta. Tal com diu el Guardiola pel Barça, els jueus s'han hagut d'esforçar per ser els millors i dependre del mínim dels condicionants que la societat els imposava. Jo penso que per això han sortit molts genis jueus en les arts, ciència i negoci. El fet  d'aplicar-se molt per poder arribar a l'excel·lència, ha provocat aquesta proliferació de talent i d'èxit. També igual com intenta fer la junta del Barça, segons explica en Xavier Bosch, els jueus han mirat d'actuar sibilinament dins dels mecanismes de poder d'on vivien i d'una manera discreta, poder defensar-se o canviar l'ambient hostil en que es trobaven vivint.

Però això no ha impedit que estiguessin a punt d'extingir-se com a poble i també físicament. Salvant la distància i que em perdonin els jueus per la comparació que vaig a fer, jo penso que els catalans ens semblem una mica a ells. Tenim la sort que hem conservat la terra, però al resta és més o menys el mateix. A Espanya hi ha una catalanofòbia que a vegades sembla la que a Alemanya hi havia els dies quan el nazisme va pujar al poder.

Els catalans tenim també genis en les arts, tenim bons científics, tenim bons empresaris i no som pas dolents amb el negoci, però tot això no ha impedit que com a poble estiguem amenaçats a desaparèixer. Per sort, en ple segle XXI és impossible que l'equivalent al nazisme alemany, és a dir, el feixisme franquista, torni a aparèixer per impunement aplicar el genocidi cultural amb l'ús de la força repressora d'una dictadura.  Però avui en dia, Espanya utilitza altres mecanismes més subtils: La justícia espanyola. Amb l'excusa d'unes lleis que els Espanyols les fan i desfan al seu gust, poden continuar la seva política de genocidi contra el poble català impunement perquè teòricament som una democràcia. Però això no vol dir res. Els jueus també eren més o menys perseguits en alguns països teòricament democràtics abans de la segona guerra mundial.  

Els catalans hem de tenir clar, igual que van fer els jueus, que si no tenim un Estat no tenim garantit la nostra supervivència, malgrat la nostra excel·lència en molts aspectes.

I per aconseguir un Estat, potser caldrà igual que els jueus, embrutar-nos si cal les mans i fer el que faci falta utilitzant totes els recursos disponibles.

Endavant les atxes!!

Nota: Jo no podré venir  a l'Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, però des d'aquí vull donar tot el meu suport i desitjo que sigui tot un èxit.

TV3CAT, el canal internacional de Televisió de Catalunya, deixarà d'emetre a través del satèl·lit a partir del dia 1 de maig del 2012, segons ha anunciat la cadena en un comunicat. El canal TV3CAT es podrà seguir veient mitjançant internet i les plataformes de cable estatals que l'inclouen comercialment a Espanya, però això no serà així a França ni a Itàlia ni, per descomptat, més enllà.

Els Catalans Abroad o catalans al món volem denunciar aquest pas enrere per a la cultura i la llengua catalanes. Es tracta d'una decisió errònia i contrària a la nostra projecció exterior, i que ens tanca les portes a Europa, a més de privar els milers de catalans residents a l'exterior de poder participar en condicions de l'espai català de comunicació.

Si tu també estàs en contra del tancament de TV3CAT via satèl·lit, suma't a la nostra campanya i envia un missatge al president de la Generalitat, al president de la CCMA, al Consell de l'Audiovisual de Catalunya i als principals partits del parlament.

Ajuda'ns i fem que se senti la nostra veu premem en aquest enllaç!

Moltes gràcies

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Kalrsruhe - Alemanya

La meva dona em va fotre una de grossa quan per reis, em va regalar el segon disc del Manel 10 milles per veure una bona armadura. No havia escoltat res del Manel. Ho dic sincerament. Sabia que tenien molt d'èxit i que aquest segon disc havia estat el disc més venut a l'Estat espanyol malgrat estava en català. Però pel fet de viure a Alemanya no havia tingut l'ocasió de comprar cap disc dels Manel.

Vaig escoltar-lo per primer cop el dissabte dia 6 de gener al vespre quan enfilàvem amb el cotxe la dura tornada cap a Alemanya després de les vacances de Nadal a casa. Ni la meva dona ni jo, teníem n'idea de quin tipus de cançó feien. Però des del primer moment que va començar a sortir les primeres notes del disc del cotxe, vaig quedar enganxat. La lletra que al principi sempre costa d'entendre, va anant calant dins del meu cervell. Els sons i els arranjaments són bons. Realment molt bons, fins l'extrem que vaig escoltar el disc, almenys 5 vegades, una darrera de l'altre.

Eren ben bé les 3 de la matinada, una vegada passat Lió que vaig decidir parar-lo, no perquè no volia seguint-lo escoltar, sinó perquè no volia que m'acabés avorrint. Mai estaré prou agraït a la meva dona pel regal que em va fer.

Hi ha discs que a mesures que els escoltes, més t'agraden. Aquest disc del Manel és un d'aquest. Feia temps que no em passava.

Fa un mes, un company i amic d'aventures sobiranistes que també volta pel món, va venir a casa a passar el cap de setmana. L'amic és un personatge molt interessant i a sobre, és músic. Quan va veure una guitarra que teniem a casa, no li va faltar temps per començar tocar-la. Una de les cançons em va sembla molt bona i li vaig preguntar si era seva. Ell em va mirar sorprès i em va dir que era la cançó "El Mar" dels Manel. Vaig dissimular la meva ignorància. Però dins meu, em vaig proposar comprar el primer disc del Manel de seguida, malgrat ja ho havia pensat fer-ho quan tornés a casa per Setmana Santa. Al cap d'un parell de dies ho vaig comprar pe Itunes i m'ho he gravat a un CD. Fa un mes que al cotxe només estic escoltant els Manel.

Avui, dissabte 25 de febrer prop de les dues de la matinada, escric això mentre estic escoltant per enèsima vegada el Manel amb el meu equip d'HI-FI que tinc al meu racó del soterrani. A tota pastilla, sense por de despertar a ningú i amb una hefeweiss de mig litre, m'he deixat anar mentre els escoltava amb alguna llàgrima inclosa. He pensat que cony tenen aquests nois per què tinguin tant d'èxit?

Deixant de banda la qualitat musical i del talent que tenen, jo penso que és per les seves lletres. Són uns cantautors que canten cançons vitals. Cançons que expliquen històries sentides, però amb un toc d'esperança.

Potser ara, davant del que hi ha, les lletres del Manel serveixen per somiar que els catalans, un dia d'aquest, a vegades, una tonteria de sobte ens indicarà que ens en sortim.