Al darrera la nevera

Rosa-Luxemburg, el proletariat del rock

Thu, 09 Feb 2012 11:40:04 +0100

Parlem avui de Rosa Luxemburg, eterns proletaris del rock'n'rol nostrat. El grup encapçalat pel compositor i vocalista Pol Fuentes sorprèn en el seu tercer disc, Classe mitjana (Zeppo Records, 2011) aplicant un nou gir a la seva proposta. Sense trencar del tot amb la base del seu so –el rock de guitarres finament esmolat–, Rosa-Luxemburg ha elaborat un treball conceptual riquíssim, on es fa patent una habilitat poc comuna per la bona cançó. Ho demostren en el tema que il·lustra aquest apunt, "Una bíblia per als ateus", amb un clip en clau d'homenatge a la psicodèl·lia de tota la vida. [Més]

Mots incendiaris

Wed, 08 Feb 2012 10:40:23 +0100

Publico un llibre. Es dirà Mots incendiaris. Si no m'he descomptat és el meu primer llibre (en aquest altre, que tècnicament seria el primer, només vaig encarregar-me de tasques d'edició). Volia trigar una estona encara a explicar-ho perquè està molt verd. De fet no ho saben ni les meves companyes de taula. Però com que abans d'ahir la gent de l'editorial va penjar una nota al seu bloc esbombant-ho i un parell de persones ja m'ho han comentat (no es poden guardar secrets a twitter) us en faig cinc cèntims. [Més]

A favor dels sindicats

Tue, 07 Feb 2012 10:56:21 +0100

Vivim temps en què el mot sindicalista ha esdevingut sinònim de paràsit. La tesi oficial, que reprodueixen de forma acrítica la majoria de mitjans, és que els sindicats són un llast per a la societat, rèmores del passat que viuen de gestionar sucoses subvencions i es dediquen a posar pals a les rodes al progrés. Les organitzacions de treballadors són presentades com estructures en decadència, amb poca implantació i nul·la representativitat, i els seus afiliats, com una colla de dropos que es dediquen a no fotre brot.

[Llegeix l'article sencer a Nació Digital]

Un Esperit! inquiet

Thu, 02 Feb 2012 12:07:57 +0100

Hi ha discos que es no poden entendre si els desconnectem de la tradició. És el cas d'Endavant continu (BankRobber, 2011), el primer treball d'Esperit!, projecte personal de Mau Boada (Les Aus). Seria absurd escriure sobre aquestes cançons sense tenir en compte el que van suposar al seu dia Música Dispersa, Om, Màquina! o el primer Toti Soler, músics dels primers setanta que, alhora que investigaven en les pròpies arrels sonores, es van aventurar a mirar més enllà de les fronteres de la convencionalitat de l’època i van transitar pels camins més atrevits del moment. [Més]

Els universos d'Il Xef Malatesta

Mon, 30 Jan 2012 11:52:09 +0100

Il Xef Malatesta és una formació que costa de classificar amb una etiqueta, i només per això ja val la pena que els escoltem amb atenció. Els tres components d’aquesta formació del Maresme han anat fent de les seves en propostes musicals com Reig Bord, Animalànima o La Bundu Band. Fan cançons de base acústica, entre el reggae, el pop i la rumba, a les quals afegeixen ritmes sincopats i algun matís folk. El seu debut es diu D'unir versos i botons (Quimera Records) i hi podem trobar temes com aquest "Sol·licito pista", que aquí sentim en un clip enregistrat en directe als estudis de Ràdio Arenys. [Més]

Plouen vs Radiohead = Plouenhead

Tue, 24 Jan 2012 22:57:25 +0100

Avui presentem una nova entrega de La Nevera TV. Estem orgullosos i molt contents del resultat, perquè ens agrada especialment el grup, ens agrada la cançó, ens agrada la versió i ens agrada el tractament que li han donat. No podiem esperar menys dels Plouen, una de les bandes de més qualitat i a l'hora més incompreses de l'escena. Quan vam tirar-los la canya van dir que sí en qüestió de segons. I de seguida van tenir clar que volien fer una adaptació d'un tema de Radiohead. Fantàstic! Plouen + Radiohead = Plouenhead. Així va batejar aquest projecte el cantant i compositor del grup, l'Albert Palomar, un monstre com n'hi ha pocs. [Més]

«Per sobre de les nostres possibilitats»

Tue, 24 Jan 2012 09:55:24 +0100

Una de les idees més habituals que hem de sentir de forma regular en boca d'alguns polítics i economistes és la que diu que “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Sembla ser que, durant els “anys de bonança" (això és, entre 1995 i l'esclat de la crisi, el 2008) en aquest país vam malgastar de forma irresponsable. Tothom comprava i venia pisos per especular, qui més qui menys tenia accions a la borsa i el més tonto se n'anava de vacances a algun país exòtic. Ara, és clar, en pagaríem la factura col·lectivament en forma de retallades.

[Llegeix l'article sencer a Nació Digital]

Fem-ho possible!

Mon, 23 Jan 2012 12:19:58 +0100

Hola. Som la gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Hem constatat que això del periodisme està bastant malament, i hem decidit arreglar-ho.
Des de fa un parell d'anys impulsem l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.
Un dels temes que més ens preocupen és el silenci amb que alguns mitjans de comunicació tracten determinades notícies. Creiem que, sovint, el silenci és la forma més efectiva de censura.
Per això hem decidit engegar una campanya de micromecenatge per finançar l'Anuari Mèdia.cat 2012, que recollirà els temes més silenciats pels mitjans de comunicació durant l'any 2011. [Més]

Cantautors

Fri, 20 Jan 2012 15:55:55 +0100

Els Països Catalans tenen una llarga i prolífica tradició de cançó d’autor. Noms com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Maria del Mar Bonet han marcat profundament la música catalana. La Nova Cançó ha estat el moviment més important de la història sonora del país, pel seu incalculable impacte sociològic, cultural i polític. Avui en dia, però, els cantautors no estan de moda. La paraula fa por. Els periodistes inventem tota mena de subterfugis per no haver-nos-hi de referir. Un dia és el pop-folk, l’endemà seran els bandautors, i la setmana vinent el pop d’autor. Tot sigui per no posar negre sobre blanc la paraula maleïda.

[Llegeix l'article sencer a Enderrock.cat]

Cinc cançons per a Don Manuel

Mon, 16 Jan 2012 12:12:16 +0100

Hi ha cançons que, en tres minuts, expliquen la vida d'algú millor que qualsevol biografia. Hi ha poques vides, però, que puguin ser explicades exclusivament a partir de cançons que parlen de mort. La vida de Manuel Fraga és una d'aquestes vides. En la seva mort cal tornar a escoltar i cantar les cançons que parlen d'aquestes morts. [Més]

Les raons de viure de Toti Soler

Fri, 13 Jan 2012 12:35:57 +0100

Amb el paisatge de l'Empordà com a teló de fons, el guitarrista i compositor Toti Soler publica un nou treball, Raó de viure (Satélite K, 2011), on inclou enregistraments realitzats durant els últims deu anys. Hi trobarem, sobretot, les sis cordes de la guitarra d'en Toti, de vegades nues, de vegades en companyia de la seva pròpia veu, i en alguna ocasió al servei de veus femenines com la de Sílvia Pérez-Cruz ("El corazón es agua"), o la seva pròpia filla Laia("Aurora"). Senzill i genial. [Més]

La cultura del «com si»

Tue, 10 Jan 2012 10:41:00 +0100

TV3 va emetre fa unes setmanes un magnífic documental sobre la història d'Òmnium Cultural. Entre d'altres aportacions, hi destacava la del sociòleg Salvador Cardús, que assenyalava una idea que es troba en l'arrel de l'èxit d'Òmnium i de moltes altres iniciatives socials i culturals de matriu catalanista. Diu Cardús que, durant els anys seixanta, els impulsors d'Òmnium van connectar amb la societat perquè van trencar amb les tesis del resistencialisme antifranquista. La clau, segons Cardús, és que Òmnium va decidir treballar a partir de la lògica del “com si”, és a dir, “com si fóssim un país normal”. Així haurien nascut des de productes com Cavall Fort fins al moviment de la Nova Cançó. I sota aquesta premissa han seguit desenvolupant-se multitud d'iniciatives durant els últims cinquanta anys.

[Llegeix l'article sencer a Nació Digital]

Els ulls de la història

Sat, 07 Jan 2012 23:31:54 +0100

Cada matí, el primer que veig quan entro per la porta de l’Enderrock és l’Ovidi Montllor. A la recepció de la revista hi tenim penjats una sèrie de retrats d’artistes catalans, obra d’en Juan Miguel Morales. I el de l’Ovidi és el primer. És una foto de la darrera època, en què el cantant d’Alcoi apareix envoltat de llibres, mirant a càmera amb una expressió cansada. És el rostre d’algú que se sap conscient d’estar esgotant els seus últims cartutxos. Data de 1994 i és, de fet, una de les últimes sessions de fotos –si no l'última– que se li va fer. Quan recorro el passadís que separa el vestíbul de la redacció, pel camí em topo amb altres mirades emmarcades. Albert Pla, somnolent entre llençols. Sisa arrossegant unes maletes. Lluís Llach amb un jersei de coll alt. Pi de la Serra, amb ulls clucs i pensatiu. Pau Riba, Pascal Comelade, Sopa de Cabra. Un triple retrat de Quimi Portet, Lluís Gavaldà i Adrià Puntí, que assenyala cap amunt. També hi ha una imatge dels primers Kitsch. La darrera foto, abans d’entrar a l’espai comú de treball, és la de Toti Soler. Mira de lluny, directe a càmera, el gest server i la guitarra entre les mans.

[Llegeix l'article sencer a Enderrock.cat]

Els incidents melòdics de Litoral

Wed, 04 Jan 2012 12:10:56 +0100

Hi ha una generació d’artistes del País Valencià, la que representen noms com Remigi Palmero, Juli Bustamante o Pep Laguarda, que durant els setanta no va combregar ni amb l’ona folk d’Al Tall ni amb la cançó de Raimon. Al seu dia se’ls va encasellar en una etiqueta que no va acabar de fer gaire fortuna: ‘rock mediterrani’, que era una mena de versió del sud de la tradició galàctica de Sisa i Riba. El llegat creatiu d'aquests artistes ha estat injustament silenciat. Ara, les noves generacions redescobreixen aquelles aportacions. Litoral en són l’exemple. [Més]

Purkinje: tralla amb D.O.

Sun, 01 Jan 2012 21:42:25 +0100

[Aquest text sobre el grup ebrenc Purkinje, obra d'Oriol Fuster Cabrera, és el guanyador del Premi Nacional de Neveres convocat per celebrar el cinquè anviersari del bloc. Moltes gràcies a tots els participants, realment la tria ha estat difícil i disputada]

Hi ha una Catalunya profundament outsider a l'eròtica pujolista, molt allunyada de la que surt per TV3. No balla sardanes, rarament va a Razzmataz o el Palau Sant Jordi i no s'amoïna massa pels retards de RENFE perquè no té més de tres o quatre trens al dia. És la Catalunya que balla jotes, treballa encara de l'arròs i el camp i parla amb lo (que no "lu"). La Catalunya que hade sortir al carrer cada dos per tres per defensar el riu, però que malgrat això el pitjor transvasament que patix és el dels jóvens que cada diumenge deixen el territori per anar cap a Barcelona a estudiar o treballar. La “Catalunya insòlita” que, d'altra banda i malgrat tot, està ben orgullosa de ser-ho. [Més]