Però resulta que això del breakfast all day no és només una excentricitat. Sembla que és prou habitual, en les famílies americanes, de fer un dia a la setmana breakfast for dinner. És a dir: sopen com si s’estigueren desdejunant. Amb pancakes, café, sucs, bagels, ous, bacon... Als xiquets els agrada molt, i sospite que a molts adults també. De fet, crec que reflexa prou bé la relació, complexa, que tenen els americans (los americans, que deia la llumenera) amb el menjar. La mateixa que els porta a sucar la llagosta en mantega o salsa barbacoa, o a abocar ketchup i altres salses a tot arreu.

No és cap misteri que aquest país no dóna gaires alegries gastronòmiques. Però ells, en certa mesura, estan obsessionats amb el menjar. A la televisió hi ha tot d’anuncis de cadenes de restaurants on contínuament ensenyen plats pseudoitalians i hamburgueses i entrepans de mandonguilles. La seua vida sembla girar al voltant del menjar. Però, això si, el menjar per a ells està desproveït de tota dimensió ritual. Per començar, no tenen uns horaris clars. Tendeixen a menjar quan tenen fam, i pots trobar gent menjant a tot hora. Comencen a servir dinars a les 11 del matí i a la majoria de llocs ja no paren fins a la nit. De vegades no tinc clar si dinen o sopen (i sospite que ells tampoc). D’altra banda, mengen a tot arreu i de qualsevol manera. Ja els està bé sopar al sofà, o dinar en caixes de porexpan dempeus, asseguts en qualsevol racó, o directament al despatx davant de l’ordinador. O a classe.

És igual: es tracta d'alimentar-se amb qualsevol cosa que tinga un gust agradable. No té més literatura que això. Per molt que ho intenten. Supose que per això els fa tanta gràcia veure’m seure a la taula, amb estovalles, plats i coberts i tovalló. Pensen que els europeus tenim una mena de religió amb el menjar. I potser tenen raó.

Per això, entre valencians, ser valencià no és especialment rellevant. En canvi, quan arribes a Barcelona, de sobte ets ‘el valencià’. Ací m’ha passat una cosa semblant. Ser ‘blanc’ mai no havia format part de la meua identitat, mai ningú m’havia classificat com a ‘blanc’ i mai m’hi havien fet sentir. En omplir els papers de la universitat, de fet, havia de marcar el meu ethnic background en una casella. No tenia molt clar si jo era white(non-hispanic) o si la ‘ñ’ del meu cognom em convertia en hispanic. Al remat, després de pensar-ho una estona vaig deixar la pregunta sense contestar. En canvi, en arribar a New Haven, de sobte me’n vaig adonar: ací, sóc blanc. I més coses, però fonamentalment, blanc. Així em veuen, i així em fa sentir el context social de la ciutat. Ara, com ja deia l’altre dia, tinc molt clar que, amb ‘ñ’ o sense ‘ñ’, sóc blanc. Ben blanc. I després d’un diumenge de café, New York Times i Juno llogada al netflix, més encara.

 
En la meua recerca activa de postals, l’altre dia vaig abandonar un seminari sobre la violència a Guatemala després de la guerra civil i em vaig fer passar per un estudiant de Califòrnia (amb els meus cognoms no és difícil) per anar a una recepció amb el governador Arnold Schwarzenegger. Sí, el Terminator. L’objectiu era fer-ne una postal. Però la cosa no va donar gaire de sí. El governator va arribar, va fer un discurset farcit de tòpics i va marxar. Va parlar sobre com va arribar als EUA sense res i totes les oportunitats que li havia donat aquest país i com ara estava intentant retornar una part amb la seua tasca i tal i qual. És increïble com aquesta gent poden viure de tòpics, i repetir-los fins la sacietat. Tot i que, ben mirat, en el seu cas és certa la història de l’immigrant triomfador... Res destacable, en tot cas.

Això sí, em va cridar l’atenció el fort accent que conserva aquest home després de molts anys vivint ací. Encara fa més por. I també que no sembla real, sinó més aviat un holograma. Però sobretot, vaig pensar que potser no és tan mala idea tindre un actor com a president. Ben mirat, el 90% de la seua feina és bàsicament actuar. I això el Schwarzenegger ho fa bé. Camps i Montilla... bé, millor no parlar-ne. Tinguem la festa en pau.