Parlo d'en Josep Valls i Pla, que ha estat escollit per voluntat popular Badaloní de l'Any 2011, en una iniciativa impulsada per la publicació gratuïta El Tot Badalona i per la sala Sarau08911.

El reconeixement a Valls no ho és tant per la seva contribució a Badalona l'últim any, com per la seva trajectòria personal. El pastisser de Morera fa anys que va fer el pas a la cosa pública quan va iniciar una campanya per reclamar que tornessin a posar al seu lloc l'escala que connectava el carrer Sant Anastasi, on ell viu, amb la Via Augusta. Una escala que havia desaparegut per una decisió urbanística que no imaginava trobar-se un quixot disposat a lluitar contra molins de vent.

Valls entregava dia sí i dia també una instància a l'aleshores alcalde Blanch. La seva insistència, i el suport que va rebre dels veïns, van fer que, finalment, l'Ajuntament recuperés l'escala. 1 a 0 en el compte de Josep Valls.

Després, fart que no li fessin cas, va obtenir ressò fins i tot fora de Badalona per haver asfaltat tot sol un vial de Morera deixat de la mà de Déu. Va acabar l'obra. 2 a 0.

Però si per alguna cosa passarà a la petita història local aquest cavaller sense cavall és per la tossuderia en la lluita per aconseguir que el pont del petroli no anés a terra. Va ser la seva insistència la que ens va arrossegar, a un nombrós grup de persones, a fer-li costat. Seva va ser, però, l'energia i l'èxit. 3 a 0. Malgrat el premi, l'Ajuntament li deu una placa al peu d'una passera que sense ell avui no existiria.

Hi ha dades objectives que avalen que el Consorci ha fet molta feina pel que fa a la integració dels col·lectius en risc d'exclusió social a la zona sud de Badalona (Sant Roc, el Remei, Artigues...). Una mostra n'és el programa Futbol al carrer, que ha permès recuperar per a la societat 42 joves menors de 16 anys que havien abandonat els estudis i que, gràcies a aquest programa, es formen com a tècnics esportius.

Potser el govern conservador de la ciutat ho troba un xic hippy, o poc útil. Ara bé, si tenim en compte les xifres d'atur juvenil del conjunt de l'Estat, estarem d'acord que d'alguna manera hem d'oferir sortides als joves. El primer camí és treure'ls de la marginalitat –si és que hi són– o evitar que hi caiguin. Un cop fet això, hem de despertar les rutines que fan que la seva vida tingui sentit i després haurem d'encreuar els dits per esperar que la roda del treball es torni a posar en marxa.

Que potser els polítics que governen preferirien que aquests nois estiguessin vegetant pel carrer, cosa que els portaria a convertir-se en un problema social a curt termini?

Aquest és només un exemple que representa el més important que fa el Consorci: tornar una mica de dignitat als ciutadans que poden perdre-la o bé que ja l'han perduda, perquè la societat, amb tota la seva crueltat, els hi ha pres. Fer això no té preu o, dit d'altra manera, en té un que val la pena pagar.

El PP, a més a més, incompleix l'acord amb CiU que va permetre l'aprovació del pressupost municipal. En aquell pacte es va comprometre a augmentar la dotació pressupostària del Consorci. El vici espanyol de trencar la paraula donada ha contagiat el PP de Badalona?

Mentre estic llegint el llibre i l'acurada i cruel descripció que fa Porta del tractament informatiu del cas Mainar, es fa públic que el jutge arxiva la imputació a Juan Felipe Ruiz, exconseller delegat de Marina de Badalona –la societat que gestiona el port– per la seva presumpta implicació en el cas Pretòria. El jutge l'ha exonerat de tota possible culpabilitat –recordem que imputar no vol dir condemnar– respecte a la venda irregular d'un solar en terrenys del port. L'arxiu del cas no ha merescut el mateix tractament informatiu que la seva imputació. La decisió judicial favorable a l'exconseller delegat de Marina tot just ha ocupat algunes ratlles en informacions més globals del cas o com a màxim ha merescut un breu. Ningú li ha preguntat res.

Se'm planteja una pregunta: una societat justa no hauria de restituir l'honorabilitat de les persones a qui es declara lliures de culpa tornant-los els càrrecs que van deixar pel procés judicial? Això sembla impensable; i més que semblar-ho, ho és.

Tanmateix, el jou de la condemna periodística deixarà per sempre més una ombra de dubte sobre Juan Felipe Ruiz, malgrat l'arxiu. L'exconseller delegat de Marina era una persona incòmoda pel seu tarannà. Si bé és cert que a voltes el caràcter el feia perdre, no ho és menys que la seva feina va ser decisiva per aconseguir que avui Badalona tingui un port. I la justícia diu, com sempre ell ha dit, que és un home honrat.

No li hauria costat res complir la seva paraula i portar la qüestió dels correbous de Llefià al ple municipal. Sabia que el plenari, malgrat l'oposició d'Iniciativa, l'hi aprovaria, perquè és força improbable que els socialistes votessin en contra d'un fet que ha esdevingut tradició –malgrat que relativament recent, és del 1984– en el districte badaloní on el PSC treia les seves majories polítiques, feu que deu aspirar a recuperar si vol tornar a governar. Fins i tot Convergència hi hauria votat a favor o s'hauria abstingut, no en va també cobeja Llefià.

Així doncs, què li costava fer les coses bé? Ha posat el carro davant dels bous. No ha pensat en termes de diplomàcia política sinó en rèdits electorals. El líder del PP volia que sabessin que si Llefià té correbous és gràcies a ell i ara ja ho saben.

Prendre aquesta opció és una manera de fer les coses que respon al reconeixement implícit d'una feblesa. L'alcalde sap que el seu partit només podrà continuar governant Badalona si el PP aconsegueix una majoria prou àmplia per no haver de dependre de ningú, ni tan sols de CiU. Per aquest motiu prioritza i prioritzarà els interessos de partit als del consens polític i, quan calgui, sacrificarà els de la ciutat; i això ho patiran, sobretot, els veïns de barris on el PP no té opció a ser majoritari.

El camí, però, és llarg i la solitud no és mai bona. Garcia Albiol faria bé de recordar que fer empipar el seu homòleg de Sant Adrià enviant-li els pakistanesos que no vol (per exemple) li pot tornar en contra en els consells d'administració de Marina Badalona, on necessita el suport d'un Consell Comarcal que no controla. I a Badalona mai se sap com caurà el dau; avui totes li ponen, però en aquesta vida mai saps de qui t'hauràs d'acabar refiant...

A Badalona, aquesta és una pràctica habitual, i és el que ha impedit que la ciutat avancés al ritme que necessitava, perquè la visió política ha estat tàctica, a curt termini, i no estratègica, de llarg recorregut.

Ara que governa el PP, l'oposició, amb l'excepció de CiU, fa una política de terra cremada: deixen que els conservadors es cremin perquè pensen que, si el PP ho fa molt malament, ells, que són els únics que es consideren legitimats per governar, tornaran al poder.

Pel PSC i ICV és normal que CiU col·labori amb els conservadors, tot són cares d'un mateix dau –diuen–, i respon a la lògica catalana. És el vell esquema marxista de la confrontació ideològica. Són, en el fons, estratègies polítiques del segle passat que no són les que necessita el país i la Badalona del segle XXI.

El compromís polític hauria de ser un altre. El carro l'hem d'empènyer tots junts –i més amb la crisi– i trobar espais d'entesa entre govern i oposició. No pot ser que una posició de radicalitat per part del govern i també de l'oposició d'esquerres estigui a punt de posar fi a la televisió i la ràdio locals, per posar un exemple. No es pot empènyer CiU a salvar els mobles, en aquest cas i en el dels pressupostos, per així poder-los desgastar. El plantejament és gairebé infantil.

El PP ha demostrat que té moltes mancances per governar. No té un bon equip, ni experiència en fer funcionar la maquinària, ni destresa. L'oposició ha governat. Si la ciutat no se'n surt, la responsabilitat –sento dir-los-ho– serà col·lectiva. Criticar qui governa és molt fàcil, contribuir a la governabilitat, no tant.

No cal demanar a l'oposició que ajudi el govern (si és govern, que governi), però sí demanar-li una implicació a l'hora de fer que Badalona rutlli i fermar el PP perquè no faci segons què. I això s'aconsegueix pactant amb qui t'ha pres la cadira.

Han passat cinc o sis anys mal comptats des d'aquell moment i ja no és que el més calent sigui a l'aigüera, sinó que Justícia ha esborrat, de moment, el pla del mapa de Badalona; bàsicament perquè deixa sense efecte les unitats d'actuació –la parcel·lació del conjunt d'illes
de cases en unitats més petites– que eren la base de l'invent.

Val a dir que la crisi immobiliària i econòmica va ser qui primer es va carregar un planejament urbanístic que, tal com estem, serà inviable els pròxims deu anys (tirant curt); això si no és que l'han de refer –i podríem apostar-hi un pèsol, sense por de perdre'l, que hauran de redibuixar la planificació de cap i de nou.

D'això se'n diu visió estratègica... La mateixa que ha fet que la ciutat tingui aturades les reformes de Francesc Macià per una banda i Francesc Layret per l'altra –per no parlar de la zona del canal del port.

El pecat original de tant de desgavell urbanístic, de tantes anades i vingudes, es troba en una ambició desmesurada i una falta de diàleg amb els ciutadans. Ambició per ser el que no es pot ser –Badalona no té els recursos financers de Barcelona per refer grans zones en un pim-pam– i una excessiva tendència a tirar pel dret sense preguntar als afectats. Aquesta manera de fer, que barreja l'egocentrisme del polític amb la tendència natural a creure's Déu de certs tecnòcrates de l'administració badalonina, fa que tinguem carrers que fa segles que esperen una reforma que no se sap quan arribarà. Els perjudicats, però, els ciutadans. I això que governen per a nosaltres... Gràcies.

El govern local del PP gestiona els problemes d'integració social amb polítiques repressives: ha tret bancs, fonts, estàtues... què serà el següent: encerclar amb filferro espinós els barris conflictius? No tot es pot resoldre amb l'ús de la coerció policial –sobretot si no se sustenta en un sistema judicial i disposa d'un marc legal adient–. Cal ser dur amb els delinqüents, però s'ha de ser conscient que les crisis econòmiques en l'àmbit de la pobresa s'han de gestionar des d'una òptica social.

Això, el PP no ho sap fer. M'explicaven aquestes persones que treballen en el moviment associatiu que cada cop presencien escenes de més desesperació, que la pobresa ha accentuat la violència, els robatoris i ha convertit la gent en intolerant. El grau del problema és tal que fa poques setmanes una jove, embogida per la situació en què es trobava, és va intentar cremar viva en un barri de la perifèria badalonina. No ha transcendit a la premsa. La noia està en coma.

La recepta del govern local és més diners en policia i menys en programes socials. Les entitats que treballen en aquest àmbit es queixen que en alguns casos no reben la dotació pública que els pertoca des del maig de l'any passat. Els problemes de liquiditat els escanyen i estan col·locant les associacions en una situació límit. Les entitats diuen que se senten, literalment, abandonades per un govern, el de Garcia Albiol, excessivament jerarquitzat i en què regidors com el de Joventut es declaren incompetents per resoldre les queixes que se'ls plantegen.

La ciutat requereix un pacte polític de lluita contra la pobresa i l'exclusió social, perquè aquesta problemàtica no la resoldrà tota sola la societat civil. I cal també exigir a les administracions supramunicipals que compleixin els seus compromisos. És possible un pacte de mínims? Ho vol el PP, interessa a l'oposició? Badalona ho necessita.

Malauradament, la collita badalonina actual, potser amb alguna excepció, no sembla d'aquesta anyada. El govern municipal veu els badalonins com a xifres que sumen i resten. Fan anar l'àbac amunt i avall per quadrar els comptes. Ja s'entén que toca retallar i que és l'hora de fer sacrificis i totes aquestes històries que ens expliquen, però això no justifica totes les decisions que es prenen.

N'hi ha una que clama al cel: suprimir el servei d'estudi nocturn a les biblioteques, el programa anomenat Estudiem de nit. Des del govern deuen pensar que això de tenir espais públics oberts a la nit perquè la gent hi estudiï és una collonada, perquè quan nosaltres estudiàvem ho fèiem a casa, i si ens remuntem en el temps hi havia qui ho feia davant d'un llum de carbur, i encara abans davant d'una espelma. I això per no parlar quan per evitar gastar folis s'escrivia sobre pedra. I no tornem a aquells temps perquè a la mainada li faria mal l'esquena de carregar les pedres. Ara que, temps era temps, no hi havia mal d'esquena... No donem idees.

El regidor d'Educació ha dit que l'Ajuntament ha suprimit el servei perquè costava 7.000 euros. I no podienrascar aquests diners d'enlloc? Dietes de càrrecs públics, per exemple, assignacions a grups municipals, càrrecs de confiança...

El que fa més gràcia, però, és que diu que potser el recuperaran el mes de juny, però en altres espais municipals. És clar, estudiar envoltat de llibres no és el més adequat... El millor és que facin una joint venture amb algun local nocturn de Can Ribó –si és que no els tanquen tots un dia d'aquests– i així la canalla pot estudiar i fer una copa, tot alhora.

Empobrir la societat, no econòmicament sinó també mentalment, culturalment és molt fàcil. I després ens queixem dels ninis. Apa, va!

En Juanje i altres persones, incloent-hi tota l'oposició municipal, alerten que el govern del PP està promovent una política que posa en confrontació la comunitat autòctona –majoritàriament d'ètnia gitana– de Sant Roc amb els nouvinguts pakistanesos i els col·lectius musulmans.

En aquestes aigües ja hi han remenat d'altres. Recordo amb feredat una imatge, no difosa als mitjans, de Josep Anglada sortint de Sant Roc com si fos un torero a espatlles d'unes persones d'ètnia gitana. La nota de premsa de Plataforma per Catalunya, emesa durant les darreres municipals, afirmava que els gitanos de Sant Roc estaven amb el seu partit i en contra dels romanesos i altres col·lectius similars.

Tot i que la imatge parla per si mateixa, no tots els gitanos són iguals, per bé que durant molts anys entre els dirigents d'aquest col·lectiu autòcton i els polítics locals i nacionals s'ha jugat al joc de “jo et dono i tu em dónes”. A la llarga tots els polítics van sortir-ne escaldats, perquè el vot no té més amo que el de la persona que el diposita a l'urna, i una cosa és el que et diuen i una altra el que fan. Hi ha coses que surten massa cares...

Ara la pau s'esquerda a Sant Roc, perquè la crisi fa créixer rivalitats en l'espai on hi ha més dificultats econòmiques, i això no ajuda a conciliar mentalitats i costums diferents. Ara bé, el paper del govern local no és acostar mistos a la benzina –prohibir resar a les places públiques sense oferir alternatives és una manera de fer-ho–, sinó desactivar situacions que un dia d'aquests ens donaran un disgust. Això i mantenir, malgrat les retallades, serveis socials fonamentals en zones d'alt risc com són Sant Roc. A la fi, els vots són volàtils; els conflictes tendeixen a ser permanents.

Fa la sensació que més enllà de la tisorada que toca aplicar –perquè les coses estan com estan, no ens enganyem– a tothom ja li convé (o a gairebé tothom) que els mitjans públics amaguin la veu.

Els conservadors, perquè hi deuen veure un cau d'esquerranosos que mai els ha tractat prou bé i perquè, a més a més, no disposa de matèria grisa pròpia per fer les substitucions gerencials i periodístiques que li convindria. D'altra banda, quan l'alcalde vol titulars ja sap com fer-ho perquè les televisions espanyoles li facin cas, i no hi ha misses per explicar petites obres i, que se m'entengui, collonades diverses. Per què, doncs, no tancar?

A l'oposició ja li està bé que la tele i la ràdio callin. Hi ha una llarga tradició d'intentar manipular els mitjans locals públics –i això ho saben i ho han patit els professionals que hi treballen– en funció dels interessos dels partits del govern (de tots o gairebé tots), avui a l'oposició. Sabent el pa que s'hi dóna, segur que no volen deixar cap eina en mans del PP que amplifiqui la seva gestió de govern, quan el que interessa transmetre és que no fa res o no fa res bé.

És a dir que hi ha una coincidència d'interessos per silenciar els mitjans públics, cosa que, a més a més, permetrà a uns i altres practicar l'esport de tirar-se els plats pel cap. Però i els treballadors? I la tasca de vertebració feta per la ràdio i la televisió durant tres dècades? Si els polítics són prou irresponsables per deixar-les caure, més valdrà que ells també callin i deixin de parlar de pluralitat i llibertat d'expressió.

ARRIBA 

LA NIT DEL CÒMIC 2011 |

2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.

El proper 23 de novembre se celebrarà al Teatre Principal de Badalona a les 19.30h, la segona edició de la NIT DEL CÒMIC, per donar a conèixer el guanyador del 2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA. 

Un premi que neix l’any 2010 amb l’objectiu de recuperar el format d’expressió més primigeni del còmic: la tira de còmic. Un format, que per les seves condicions ha anat adquirint, gràcies a les tecnologies digitals, renovades formes de creació i difusió. 

A més a més, enguany la NIT DEL CÒMIC retrà un homenatge al dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista badaloní Enric Sió (Badalona, 1942 - Barcelona, 1998), destacant-ne la seva singularitat artística amb la voluntat de restituir el seu llegat al còmic i la cultura en general.

I un any més, la NIT DEL CÒMIC premiarà a una personalitat de l’àmbit de la comunicació i la cultura pel seu compromís i aportació al món del còmic. En aquesta nova edició, la NIT DEL CÒMIC vol fer una menció especial a la tasca del periodista Vicent Sanchis (València, 1961), pels seus estudis sobre la censura franquista aplicada a la historieta, ben exemplificats en l’assaig Franco contra Flash Gordon (2009, Tres i Quatre Ed.). I en el llibre recentment publicat Tebeos Mutilados (2010, Ediciones B.), una recerca que s’endinsa en l’estricte control i despreci del règim franquista pels productes de la cultura de masses, prenent com a cas d’estudi l’editorial Bruguera. 

I acabarem amb una “il·lustració dolça” per a tots els assistents, obsequi  de la Pastisseria Comas.

La distància té grans coses. Et permet fer una dissecció freda del que veus. Té un inconvenient: que la mirada pot ser esbiaixada, perquè no coneix el que es cou en el subsòl i jutja només per les aparences. Avui, però, he aplicat l'exercici de la distància a l'hora de fer la tria sobre la crònica que signo.

He estat incapaç de trobar res d'interessant. He rebuscat en els mitjans, mirant de trobar alguna cosa sobre la qual pontificar. He navegat pel ciberespai i hi he trobat teranyines: blocs inactius des de fa mesos o anys, direccions que no porten enlloc, temàtiques que no parlen de Badalona, discursos vells, gent que en campanya parlava de política i ara parla de paisatges...

Badalona sembla immersa en una letargia que fa imperar la mediocritat. M'ha cridat l'atenció un article del sempre encertat i esmolat Jordi Ballesteros, on parla d'una certa decadència del carrer Francesc Layret, a tocar de l'ajuntament. Ja ho diu tot.

Tot ho ha provocat la victòria del Partit Popular? Què ha passat, què l'esquerra de sempre, la redemptora, ha llançat la tovallola? I que el nacionalisme ha fet el mateix en constatar, per segona vegada en vint anys, que l'aritmètica és una assignatura que semblen condemnats a suspendre? Què l'independentisme se n'ha anat als quarters d'hivern a esperar l'onada que alliberi el país i de passada Badalona?

És veritat que la crisi no ajuda gaire a mantenir alts els bioritmes, però l'apatia que es percep a Badalona és demolidora per a l'esperit de la mateixa ciutat.

Badalona s'ha desactivat. Se li han fos els ploms. És una ciutat cansada, resignada. Però sempre hi ha una oportunitat per reinventar-se. No és només una qüestió de diners, sinó de fe en les pròpies possibilitats. Ves per on, un acte de fe. N'hi ha pocs avui dia.

La nit que el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).

Doncs a l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè amb els diners no s’hi juga.

Una política fiscal pròpia ens permetria avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).

El Cercle Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.

En qualsevol cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt a guanyar.