Et vaig dir fa molt ... estimat, adéu. Perquè veia "que ja no és que no puguis ni pensar-hi, ni parlar-ne, ni veure'm, ni escriure, sinó que és que no ho vols."

.....mentre res no canvï, deia. Per la meva part faig ara una proposta, fruit d'aquesta història de +amor encara en quatre temps, i com a darrer gest: vine a veure'm que tinc fred.

La història del 2009 acabà en un prec perquè afinéssim i tinguéssim encert. Va ser molt dur aquell hivern després de l'abandó de bona part de la pinya, i més encara ho va ser després del segrest de l'esclat del 10 de juliol de 2010. Molt adolorit i de tensions insuportables. Ha estat dura la suma de moments en que he sentit que et sobrava. Però també en alguna ocasió m'has dit: t'espero.

També vaig pensar aleshores, abans del canvi de detonant: Pot ser passi que els teus missatges no m'arribin, o que ho facin mentits, com ara mostra el #jocompto que arrencà el sant Pere passat, si no recordo malament, o desdibuixats, encara, encara! M'acomiadava així, i al finat et demanava: (Quedi com apunt, no fos cas.) Avisa'm quan guanyi l'amor.

El cor està bé, segueixo molt cansada, si vinc jo ara em sembla que serà per acomiadar-me de tu, i no vull fer-ho. Vine a veure'm, estimat.

T'estimo. I estic tant cansada...... Anem cap la tercer moviment.

I anys i panys de moltes altres coses, i segles.

I un parell que recordo em va costar molt d'entendre: el bencertséqueestàpodrida, i bencorcadadeuserja, no sé perquè, però ho veia al principi tot seguit, així com els escric.

Anotava també fa uns mesos, cercant manera de plantejar aquest apunt: "Puc fer uns recorreguts diferents, a partir de diferents consideracions. Puc seguir, per exemple, les contrasenyes, o les carpetes i arxius, i els seus noms, o puc seguir determinats dibuixos, els hastags de twitter que he necessitat o servit com a expressió, o determinades sensacions." Referències.

I s'anava allargant....., en temps i en espai. He trobat una sorpresa que us presento.

Jordi #Bilbeny i companyia, us faria un petó ben fort si ara us tingués aquí al costat! http://www.youtube.com/watch?v=Am1HzSX4UMg&feature=colike

Em sentiré satisfeta d'entrada pel fet de mostrar-vos aquesta albada de llibertat. O en comentar aquestes boniques frases que llegia al matí: "eixa cremor amagada en una terra que porta massa temps vivint entre tenebres.". O ahir: "...en què la corda continuarà ben i ben tibada, només ens queda l’aposta per plantar-nos amb fermesa. El meu vot dirà això. Perquè no digues que va ser un somni." Entre moltes altres coses.

També és un plaer, d'entrada, canviar el detonant. Anotava fa uns mesos que hi ha casos en que (si és menester aquest element) és indiferent quin un sigui, i que hi ha casos en els que és molt important.

Així que a l'anterior, n'afegeixo una altra, de satisfacció: el canvi de detonant. Aleshores es centrava en l'acció, en un exemple límit perquè sembla que estem una mica idiotes, el de les diferències entre que et matin o et matis. Que pot ser ja tenim clar que és una questió de supervivència? Ho expressa prou gent, i no podem permetre que frivolitzin els dels contes d'eternes renaixences....., d'altres eternitats, ni tampoc deixar que algú coli cap desdibuix.

.....fins i tot t'he escrit, estimat:

"una abraçada, te la envio poc convençuda de que arribi, o més aviat de que arribi amb una mica de cos.... quan jo el voldria tot! :)
Perquè ja no ho recordo, ja no recordo una abraçada o petó teus, ni meus, ni contactes més íntims.
Bé, si que en tinc de records, però fa un temps són imatges, sense cos, i cada estona més i més fugisseres.
Ep, però no pel pas del temps, això ho tinc comprovat.

I el que podria explicar, i dir aquí,.....
però que no trobo la manera de fer-ho perquè no li afectin distorsions, i amb garanties de no obviar coses que trobo importants,
i de no negar o fer veure que no hagin passat coses que han passat.

Havia desistit,
però pot ser ho tornaré a intentar.
Tinc pocs dies,
perquè no aguanto un altre hivern així."

Em poso (o m'hi poso, com s'ha de dir?) a les seves mans, poeta, poetes. I, vist la força amb que m'ajudà Bilbeny en la història d'amor, ho faig confiada d'aconsseguir endreçar i provar una segona simfonia en quatre temps. uau! li he respost a en Jordi Bilbeny pel regal. I després, com heu vist, ho he piulat a twitter, per compartir-ho. Tot un repte per mi avui.

Bé, canvi de detonant, donat per fet la consciència del dit abans. Sí, l'esperava, l'esperava! I també el cercava, arreu. Em preocupa que estic encongida, una mica (molt?) perquè ja ho he intentat més vegades en aquests dos anys, i en previs. També m'amoïna que sigui massa posa cosa, estic cansada, massa carregada de problemes, i amb poca salut i a més, retallada. I cal afegir que tinc hores. A banda d'això, la resta serà afegir-ne, de satisfacció, bo. Pensava que m'havia oblidat d'estimar. Però s'ha disparat el cor. A veure.......

La història de fa dos anys acabà en un prec:

Senyores i senyors músics, espectadors, periodistes, polítics, artistes, ciutadans, catalans, ara, després d'aquesta bona simfonia en (de?) quatre temps (ai, quatre moviments), què toquem? :-)

De moment, quedi com obertura.

I jo penso fer-ho, i dedicar tota la meva capacitat de record a aquest i d’altres crims, estudiant com funciona el poder dels mitjans d’informació i comunicació de notícies; entre altres coses. Hem de pensar en tota una sèrie de bestieses prèvies a aquest assassinat, i les greus conseqüències que aporten a la dura convivència en que estem instal·lats.

Aquí crec que ja que aquests líders poderosos –tot i que tirin tants trastos fora- tenen responsabilitat; els hi hauríem d’exigir. I la responsabilitat dels ciutadans, que en tenim i molta, podria començar per no fer veure que no veiem res."

També estic d’acord amb en Francesc Puigpelat: