Tot i que el resultat d’aquell experiment va ser precari, el govern actual l’ha reproduït en un dels seus departaments. A l’equip directiu de Cultura hi trobem gent de CDC, encapçalada pel secretari general, Xevi Solà; d’UDC, amb l’ambiciós Fèlix Riera, director de l’Institut de les Empreses Culturals, i dos homes amb fondes arrels al PSC: el conseller Mascarell i Joan Pluma -durant anys, persona de confiança de Joaquim Nadal a Girona-, que és el director general del Patrimoni Cultural.

Com passava al tripartit, el poder del conseller sobre el seu equip de govern és limitat. Pere exemple, el mes de juliol Mascarell va fer aprovar per llei la creació d’una nova –i prescindible- agència pública al Departament de Cultura, una “finestreta única” que havia d’assumir la gestió de totes les subvencions. Però Fèlix Riera no ha volgut cedir el control de les subvencions del seu institut, i ara (cinc mesos després d’haver-la creat) la llei òmnibus ha modificat les funcions de l’agència i ha especificat que la finestreta és única però sense exagerar, perquè l’Institut de les Empreses Culturals reté la gestió del seu ingent paquet de subvencions.

Sigui com vulgui, el fet és que Mascarell fa temps que està de futris. Al palau Marc no guanyen per crits, i diuen que, si passes pel capdavall de la Rambla, del carrer estant pots arribar a sentir les invectives del conseller.

Avui que el cercador universal li dedica un doodle, em ve al cap una pàgina de Pickwick on sembla que Dickens se’n foti del googleig actual. El Sr. Pott, director de La Gaseta d’Estanswill, comenta a Pickwick un article que el seu diari ha publicat sobre metafísica xinesa, i li explica que el periodista ha obtingut la informació necessària consultant l’Enciclopèdia Britànica:

"-Tanmateix! -va dir el senyor Pickwick-. No sabia que aquesta obra valuosa contingués cap mena de clarícies sobre la metafísica xinesa.

"-Va llegir, senyor –va replicar Pott, posant la mà damunt el genoll del senyor Pickwick, i mirant a l’entorn amb un somrís de superioritat intel•lectual-, va llegir sobre la metafísica a la lletra M i sobre la Xina a la lletra X; i va combinar les dades, senyor.”

Les novel·les de Charles Dickens són confortables com una vella butaca. És veritat, no és Dostoievski; en la seva obra no hi batega una passió subjectiva, però, com diu Zweig, “davant les grans obres, no ens hem de preguntar només per la seva intensitat, per l’home que hi havia al darrere, sinó també per la seva extensitat, per l’efecte que produí en les multituds. I Dickens va augmentar l’alegria al món”.

Avui que ell hauria fet 200 anys, al món no li aniria malament un nou Dickens.

Escaldats com anem, és lògic que el sentiment general davant la pensada municipal de bastir un monument als castellers a la plaça de Sant Miquel fos de franca prevenció. “Deixeu-me com estic”, semblava clamar la pròpia plaça.  

Quin ha estat el resultat? D’entrada, l’escultura d’Antoni Llena no fa malbé la plaça; no molesta. Atesos els precedents, no és pas poca cosa. Però, a més, l’obra té uns quants punts a favor: és elegant, esvelta, i evoca amb gràcia l’estructura d’un castell, encara que Alberto Fernández hagués entès millor una obra de l’estil de la de Cañas al Vendrell.

Llena resol molt bé el repte que plantejava emplaçar l’obra en un espai reduït com la plaça de Sant Miquel, un indret en principi poc adequat -aquest tipus d'escultura monumental funciona millor en espais oberts- però que en aquest cas és un encert, perquè el medi propi dels castells humans són les places tancades.

La clau de la integració de l’escultura a la plaça és la seva escassa materialitat: l’obra és un dibuix traçat en l’aire amb punta fina, i això, d’una banda, fa que sigui transparent, que no tapi la visió del que té al darrere, i, de l’altra, permet al caminant de travessar la plaça passant per dins de l’escultura (una de les millors visions de l'obra és de dins estant), si bé aquesta accessibilitat pot fer que atregui bretolades, perquè l’estructura invita a enfilar-s’hi.

O sigui que no n’hem sortit malparats. És clar que l’art ha d’aspirar a alguna cosa més que a no fer nosa, o a ser simplement elegant. Pepe Corredor diu que una obra és bona quan, en contemplar-la, tens la sensació de “perdre peu”. Des d’aquest punt de vista, el monument als castellers no aporta gran cosa: contemplar-lo, no sotraga el cor. Però avui dia, que una escultura no malmeti l'espai on la col·loquen ja és un gran què.

Aquesta anècdota em va venir al cap en una conferència a què vaig anar ahir, on el conferenciant, que usava un registre molt formal, va fer servir dues o tres vegades el verb “emprenyar”, d’una manera que deixava clar que no era conscient que es tracta d’una expressió vulgar. Quan jo era nano, em renyaven si usava aquest verb (així vaig aprendre que era vulgar), però avui cada vegada més gent l’utilitza en contextos formals. A mi no em sona bé, però potser haurem de concloure que el gruix dels parlants ha redimit aquesta expressió, i que, per tant, li hem de canviar la classificació.

En canvi a casa de la Maria avui són vint-i-vuit, i això que aquest any falta l’avi. Sembla impossible que tanta gent s’hagi encabit en aquella saleta. La canalla fa cagar el tió i, enmig d’un gran desori, comencen a aparèixer pilotes, baldufes, bitlles i tota mena de fòtils. Per sort, quan l’àvia i la mare entren amb dues enormes soperes, tothom corre a seure a taula i es fa una mica de calma. Però llavors se sent un sotrac molt fort, com un terratrèmol.

A l’Aleix el sotrac l’arreplega a mig passadís. Instintivament, deixa caure els canelons i es cobreix el cap amb les mans. Quan la remor s’apaivaga, obre els ulls tot tremolós i, entre una polseguera espessa, veu que al menjador hi ha una gentada que se’l mira amb ulls com taronges. La llarga taula on seuen té una cadira buida.

I la cosa ve de lluny, perquè a l’Otel·lo de Shakespeare, quan Brabàntio diu al pèrfid Iago: “Ets un canalla!”, aquest, amb tota la mala bava, li etziba: “Vos sou un senador!”.

"Els qui en tenen la possibilitat –és clar que aquests són els artistes, i feia molt de temps que estava convençut que jo mai no ho seria-, tenen també el deure de viure per a si mateixos. Però l’amistat els proporciona una dispensa d’aquest deure, una via per a abdicar del propi jo. Ja la conversa, que és el mode d’expressió de l’amistat, és una divagació superficial que no ens aporta res. Podem parlar durant tota una vida sense dir res, com no sigui repetir indefinidament la buidor d’un minut, mentre que, en el treball solitari de la creació artística, el pensament camina en el sentit de la profunditat, única direcció que no tenim barrada, en què podem progressar -amb més esforç, això sí- per a assolir una veritat. Però l’amistat no es limita a ser improductiva, com la conversa, sinó que és molt pitjor. Perquè la sensació d’avorriment -és a dir, de romandre en la superfície d'un mateix en comptes de continuar el viatge d’exploració de les pròpies profunditats- que les persones amb una llei de desenvolupament purament intern no podem deixar de sentir al costat d’un amic, l’amistat, amb el seu poder de persuasió, l’emmascara quan tornem a estar sols: ens fa recordar amb emoció les paraules que l’amic ens ha dit, fa que les considerem un do preciós, quan la realitat és que no som com edificis en construcció, als quals es poden afegir pedres des de fora, sinó com arbres que treuen de la seva pròpia saba cada nou nus de la tija, cada pis del seu fullatge."

(A l'ombra de les noies en flor)

Jo opino més aviat el contrari. Si ets un Miquel Àngel, et pots permetre el luxe de començar amb la Pietà del Vaticà als 25 anys i acabar amb la Pietà Rondanini als 89, però el més habitual és que la millor obra d’un creador es concentri en una etapa determinada de la seva vida. És veritat que molts grans artistes han produït obres especialment intenses al final de la vida (per exemple, un Beethoven, un Rembrandt), i també és cert que –sobretot en poesia- n'hi ha que donen el millor fruit en la primera joventut. Però en la majoria de casos l’excel·lència s’assoleix en la franja central de la producció, i potser més a prop del començament que no pas del final.

Especialment en literatura, les coses que un autor té per dir solen ser finites i, un cop les ha escrit, sovint dóna tombs sobre si mateix. Per això em sembla més assenyat començar la lectura d’unes obres completes pel començament, i, si cal, aturar-se quan la repetició i el declivi es fan evidents.

Els catalans fem servir sovint quest criteri que subratlla la nostra condició subalterna, perifèrica. Sobretot en àmbits institucionals: si l’Estat té tendència a posar els seus organismes noms com Agencia Tributaria, Instituto Nacional de Estadística, Instituto de la Mujer, etc., la Generalitat opta per noms com Agència Tributària de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya o Institut Català de les Dones. I el mateix amb el nom de les lleis: Código Civil/Codi civil de Catalunya, Ley de Protección Civil/Llei de protecció civil de Catalunya, Ley General de Comunicación Audiovisual/Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, etc.

És clar, una cosa són les “Corts Generals” i una altra el Parlament de Catalunya (o el Parlament Europeu). I, si considerem que l’executiu espanyol és el “govern central”, ningú no s’ha d’estranyar que els barcelonins estiguem convençuts que Bilbao queda al nord i València a llevant.

Perquè, avui dia, qui sospita que la llevantina -la "donzella de la costa de llevant"- fos del Maresme?

En un moment donat, els dansaires havien de fer parelles. Davant nostre, una nena molt petita, de dos o tres anys, mirava amoïnada a dreta i esquerra perquè ningú no s’hi aparellava. La meva filla va córrer a salvar-la, i va fer amb ella la dansa corresponent i, de passada, totes les que van venir al darrere. L’excusa de vetllar per la petita li havia permès integrar-se al grup infantil sense confondre-s’hi del tot.

Però no acabava d’encaixar en el conjunt que formàvem els músics, la canalla i els pares. Potser sí que aquelles danses infantils ja no eren el seu lloc, però encara ho era menys l’avorrida rotllana dels qui observàvem la festa a distància. Allà hi faltava una cosa: els amics de la seva edat; el món que ella, poc a poc, comença a trobar prioritari.