El fet que hagin estat les obres del TAV les que han provocat 5 avaries al Rodalies en 4 dies no és cap anècdota, sinó un fet ben significatiu de la baixa atenció prestada envers la modalitat de tren més popular, utilitzada i rellevant des del punt de vista de la mobilitat sostenible, contrastant amb la prioritat que s’ha donat al TAV.

La seva diversitat interna, la creació d’entorns atractius per als emprenedors i la cultura industrial han proveït el teixit productiu de Barcelona d’una capacitat d’adaptació als canvis clarament exitosa. I això sempre acompanyat pel lideratge de l’Ajuntament, en la visió del model productiu, en la projecció al món i en la creació d’un paisatge urbà atractiu i amb qualitat de vida. Resultat: tot i estar lluny dels nivells de població dels 70, estem fregant el milió de llocs de treball, el màxim històric.

Perque encara que d'estat ja en tenim un, al menys en paguem un, no està gens clar ni que sigui propi ni que ens jugui a favor. Més aviat tot el contrari,, sempre se'ns gira en contra.

Voler un Estat propi avui, és una forma més d'universalisme, doncs el món és millor si els catalans i les catalanes existim, si enriquim amb la nostra aportació el patrimoni universal de la humanitat. I per existir en el món globalitzat ens cal un Estat, com bé saben tots els que en tenen (no deu estar tant malament tenir-ne un quan no se sap de ningú que en tingui que el vulgui perdre).

Ser independents no és estar separat del món, tot el contrari. Ser independent és tenir el dret a decidir quanta sobirania comparteixes o cedeixes a àmbits més amplis. Poder decidir en quines matèries, quan i com d'interdependent vols ser.

La clau està aquí: poder decidir.

Hem vist com es respon a una situació no prevista i aquesta és una bona manera de saber de quina fusta està fet cadascú.

El PSOE remena la política municipal, li crea un nou daltabaix al PSC quan ja tenien candidat decidit, però ells sempre posen davant el que posen davant.

El PSOE ventila els seus problemes i equilibris interns menystenint Barcelona, com ha fet sempre CiU amb els candidats que ha enviat a Barcelona.

Barcelona necessita més que mai polítiques d'esquerres i aquestes no les poden encapçalar els que tenen la ciutat en un segon ordre de prioritats, ni els que fa 30 anys que governen.

El relleu a la capital del país s'ha de fer des de l'única esquerra catalana independent, des d'ERC, amb  en Portabella al capdavant, un bon alcalde per Barcelona.

La gestió de l’ordre públic no és una matèria absenta de polèmica gairebé mai i cal reconèixer, en primer lloc, que qui s’hi dediqui tindrà moltes més oportunitats de ser criticat pels seus errors que felicitat pels seus encerts. Per tot això, enlloc d’embrancar-se en picabaralles, seria desitjable que els seus responsables posessin una mica d’ordre a les seves relacions i expliquessin a la ciutadania quina anàlisi fan dels problemes, quins són els seus criteris d’actuació immediata i quines mesures cal emprendre en el llarg termini.

Per començar, cal revisar si les dotacions de que disposem són suficients en tots els àmbits d’actuació i, especialment, en les unitats d’informació i investigació. Analitzant els esdeveniments del passat 28 de juny a Gràcia, a l’entorn de la casa okupada La Fera, resulta evident que si bé no es va arribar tant tard com es va dir, no es va tenir suficient capacitat operativa des del primer moment i, sobretot, no hi va haver una feina prèvia de prevenció del conflicte. No es pot parlar de �oefets imprevisibles”, com va fer la Consellera Tura, quan es coneixia amb antel·lació el dia i l’hora previst del desallotjament, senzillament per que estava fixat en la sentència judicial. No pot ser que es traslladessin entre 20 i 40 okupes des del Vallès expressament a organitzar aquests aldarulls i ningú detectés res, sabès res ni es practiqués cap detenció. Els Mossos van arribar en 10 minuts, cert, però abans d’arribar calia haver fet una altra mena de feina que no es va fer.

En segon lloc, cal tenir clars els criteris i prioritats d’actuació. En la gestió d’una situació de conflicte cal posar en primer lloc la protecció de les persones, després dels béns i, finalment, vetllar pel compliment de les lleis i ordenances que regulen l’ús de l’espai públic. I per a mantenir aquesta prelació, és fonamental no perdre el sentit de la proporcionalitat en l’ús dels mitjans de que es disposa. I, certament, en aquest punt és on la funció policial corre més risc d’atravessar la ratlla de l’errada. Però és precisament per a això per al que tenim la policia, per a que usi proporcionalment la força enlloc del seu ús lliure i descontrolat que imposaria la llei del més fort.

Cal igualment entendre la funcionalitat de l’espai públic i la seva relació amb la gestió de l’ordre públic. No es pot restringir ni limitar el seu ús als ciutadans per criteris policials sinó que, justament a l’inrevés, són les funcions policials les que han de garantir l’ús lliure de l’espai públic com a un dret bàsic de tots els ciutadans. No podem tancar un barri per que s’hi fa un acte que preveiem conflictiu, sinó que o bé s’ha d’impedir que aquest acte esdevingui conflictiu o bé s’han de saber limitar les dimensions d’aquest conflicte.

Aquest avanç a batzegades, sovint empesos per l'impacte de tragèdies humanes, no és racional. Tots ho sabem i tots ho diem. Però s'ha de contrastar amb l'actitud dels diferents agents socials i polítics quan no hi ha tragèdies, quan s'està en la fase constructiva. Dit d'una altra manera, ens hauríem de preguntar si és lícit, si és raonable o, fins i tot, si és ètic haver acordat el traçat del tren d'alta velocitat travessant l'Eixample quan s'estava al Govern, com van fer CiU i PP, i ara fer propaganda del contrari, tot explotant electoralment les legítimes preocupacions i pors de part de la ciutadania, com vaig veure fa poc en un pamflet de propaganda del senyor Trias.

Hi ha una constant històrica que relaciona directament governs de dreta i degradació del ferrocarril. Ho hem vist a la Gran Bretanya de la senyora Tatcher, a la França de Chirac o en la nul·la inversió en RENFE durant els governs d'Aznar, recolzats per CiU. Aquest darrer cas té una única excepció, el senyor Gallardón, i va ser defenestrat de la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid.

Les polítiques dretanes orientades a la reducció de costos a curt termini han estat sovint desastroses per a les infrastructures que requereixen visió a mig i llarg termini i, sobretot, són incompatibles amb donar nivells alts de seguretat.

Caldrà seguir atentament els resultats de les investigacions, però no és justificable de cap manera un nivell d'accidentalitat tant alt i greu en una línia que només tenia 18 anys.

El total d'empreses va créixer un 4.5% durant el 2005 i la xifra de persones ocupades escala fins les posicions més altes dels últims 10 anys en superar de llarg el milió de treballadors. La Fira de Barcelona ha acollit un 36% més d'empreses expositores, arribant a les 30.000, les exportacions han crescut quasi un 7%, el trànsit de mercaderies del Port  un 13% i el de passatgers un 22%, mentre que l'aeroport del Prat és el de més creixement d'Europa, amb un increment del 10.5% en el nombre de viatgers. Però Ibèria diu que no és rendible volar des de Barcelona.

Es tanca un període i se n'obre un altre en que caldrà desenvolupar l'aplicació del nou Estatut. El compromís unitari amb aquells elements bàsics i transversals que defineixen l'interès de Catalunya serà necessari altra vegada. I aquesta vegada, tots els que fem política, no hauríem de fallar als nostres conciutadans.

La gent haurà de triar un nou Govern per fer aquesta tasca. I haurà de veure qui, en totes les circumstàncies, ha demanat la unitat dels partits per a fer avançar el país. Haurà de triar quina opció política ha estat la més capaç de fer asseure la resta de partits per tirar endavant projectes col·lectius. Haurà de triar l'opció política que en els moments més complicats, ha sabut posar davant l'interès de país (per que calia que algú digués que NO n'hi havia prou per que mereixem més) malgrat els costos polítics.

Haurà de triar, doncs, per aquella opció que quan és al Govern de Catalunya és capaç de generar canvis que facin avançar socialment el país i també des del punt de vista de la construcció nacional. L'opció que més ha contribuït a la renovació del catalanisme, per que l'ha impregnat de cohesió social, d'obertura, d'integració.

La llei de política lingüística es va aprovar sense els vots d'Esquerra, per que és una llei insuficient. Però només s'ha aplicat quan Esquerra ha estat al Govern. Ara, que tot el que hi ha de nou a l'Estatut s'ha d'arrancar altra vegada, qui millor que els que no renuncien, qui millor que els que prioritzen la unitat, per aconseguir-ho. Per això ara cal més Esquerra que mai.  

Si no heu visitat mai l'Aiguabarreig dels rius Segre i Cinca i esteu interessats a conèixer un dels espais naturals de més interès dels Països Catalants, anoteu-ho a la llista de viatges pendents. Si a més ho feu des de Mequinensa i de la mà de l'Escola de Natura que impulsa l'amic Guillem Chacón, de la Institució Cultural de la Franja de Ponent (visita obligada: www.franjadeponent.cat), encara ho gaudireu molt més i n'aprendreu un niu. Per exemple del 22 al 28 de juliol aprofitant la secció natura de la Universitat Catalana d'Estiu ( visiteu www.ucenatura.cat).

Però d'un mesos ençà, l'aparició de diversos projectes d'activitats potencialment contaminants a les comarques de Ponent del país ha generat una notable inquietud en concret en l'àrea geogràfica que comprèn la Ribera de l'Ebre entre Riba-roja d'Ebre i Mequinensa i les riberes del Segre i del Cinca des de Mequinensa fins a Seròs i Saidí.

Es tracta de quatre projectes de generació elèctrica: un de central tèrmica de carbó de 37 MW a Mequinensa per iniciativa de Carbonífera del Ebro i els de centrals tèrmiques de cicle combinat a Riba-roja (840 MW, d'Iberdrola), Faió (860 MW, d'Endesa Generación) i Vallovar (400 MW de Global3) i el projecte d'una planta incineradora de residus animals amb recuperació energètica al municipi de La Granja d'Escarp, que inclouen diferents obres auxiliars per tal de dotar de subministrament de combustible a cadascuna de les centrals (bàsicament gasoductes), línies d'evacuació elèctrica i nous accessos viaris en zones de difícil accès.

Comença afirmant que tindrem "Competències pròpies en matèria de seguretat pública", quan al text presentat no s'estableix la tipologia de la competència de la Generalitat en matèria de seguretat pública. És a dir, no es concreta si la competència és exclusiva, compartida o executiva. La Generalitat queda condicionada a les previsions de la legislació estatal. Per tant, la competència de la Generalitat per planificar i regular el sistema de seguretat pública de Catalunya i sobre el control i la vigilància del trànsit, són competències que queden condicionades a les previsions de la legislació de  l'Estat. Tenint en compte que no es concreta la tipologia de la competència i que aquesta es defineix de manera tancada, sense que la Generalitat pugui desenvolupar-la, ens trobem que en matèria de seguretat pública no hi ha hagut cap avenç competencial. La Generalitat manté les seves competències i únicament s'incorpora la competència en matèria de trànsit, que va ser traspassada l'any 1997.

Afirma el fulletó que gaudirem d'un "augment de les competències dels Mossos d'Esquadra (crim organitzat, terrorisme, etc.)" quan aquestes funcions hauran de ser exercides respectant les previsions de les lleis que no poden ser altres que les estatals, ja que l'Estat té competència exclusiva per legislar en aquestes matèries. Quedem igual.

"Junta de Seguretat presidida pel president de la Generalitat," certament ja era hora, però mentre en la proposta d'Estatut aprovada pel Parlament es preveia la obligatorietat d'incorporar representants en totes les delegacions i tots els grups de treball de col·laboració amb les policies d'altres països on hi participi l'Estat, en l'Estatut retallat aquesta participació resta supeditada a les consideracions de l'Estat, és a dir, RES.

Competència executiva en seguretat privada pel que fa a la inspecció, control, coordinació i formació de totes les empreses que tenen activitat a Catalunya, i d'autorització d'aquelles que tinguin el seu domicili social a Catalunya.

Aquesta és una matèria sobre la que l'Estat no té atribuït cap títol competencial explícit. Aprofiten la competència exclusiva en matèria de seguretat pública per rescatar la competència en aquesta matèria. En la Proposta aprovada pel Parlament s'establia la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de seguretat privada. Ara, ha quedat reduïda a una simple executiva.

Aquest és un cas que sap greu, que es perd una bona oportunitat ja que la reforma de l'Estatut era un bon instrument per assumir competències en àmbits materials on la Constitució no establia cap reserva competencial a favor de l'Estat, més encara en aquelles matèries on no hi ha hagut desplegament legislatiu per part d'aquest, com és el cas de la seguretat privada.

Competència exclusiva en matèria de protecció civil: La competència exclusiva en matèria de protecció civil que preveia la proposta aprovada pel Parlament queda condicionada al que estableixi l'Estat en l'exercici de les seves competències en matèria de seguretat pública. Aquesta referència a les competències estatals és una manera de rescatar la competència en matèria de protecció civil, perquè en realitat l'Estat només té capacitat per regular el deure constitucional en situació de catàstrofes i calamitats públiques.

Competència exclusiva en matèria de jocs, d'espectacles i activitats recreatives, casino i apostes: S'excepciona de l'àmbit de la competència exclusiva de la Generalitat tot el joc que no es desenvolupi íntegrament a Catalunya, de manera que queden fora els principals operadors i el joc de titularitat estatal. En aquesta competència anem enrera respecte el que preveia l'Estatut de 1979, perquè de la competència exclusiva de la Generalitat només en quedava fora les apostes benefico-esportives.

Crec que ens pot faltar una mica de temps en aquesta campanya. La primera qüestió a debatre (si la proposta és una bona proposta) està quasi resolta, quasi bé tothom ha percebut el que és: un pacte mal tancat per culpa dels interessos partidistes.

Per la segona qüestió, per veure el vot NO com el més útil per Catalunya, ens cal més temps d'explicació. En l'anotació d'ahir n'esmentava els motius principals.

Per cert, si voleu participar com a apoderats diumenge vinent, podeu trobar com inscriure-us a la pàgina www.esquerra.org/barcelona

A aquestes alçades del debat, crec que no és cap temeritat afirmar que la immensa majoria de la població informada és conscient que la proposta que tenim damunt la taula no ha estat ben negociada i ha donat uns magres resultats: ni reconeixement nacional, ni millorem el finançament, ni es reconeix el dèficit d'inversions en infrastructures, ni se'ns garanteixen les inversions futures, ni avancem en competències i el que avancem queda subjecte, sempre, a posteriors reformes de lleis orgàniques que fan innecessari l'Estatut.

En canvi, la resposta a la segona pregunta (malgrat les retallades, ens podria convenir més el SÍ, o amb el NO podrem fer una passa més llarga?) és la que dóna lloc a més equívocs en la resposta i, per tant, és on hauríem de centrar els esforços aquesta darrera setmana de campanya. En síntesi:

En primer lloc, nosaltres defensem, i així vam poder-ho incorporar al Pla de l'Energia, que la producció de l'energia ha d'apropar-se als centres de consum. Nosaltres creiem que la Ribera d'Ebre no pot dedicar-se només al monocultiu energètic i que té dret a desenvolupar la resta de sectors econòmics. 

En segon lloc, actualment s'estan preparant cinc projectes de gran impacte sobre un tram curt del riu Ebre de gran valor ecològic i de gran potencial turístic, a més d'altres usos econòmics respectuosos amb el territori, aprofitant la divisió administrativa amb la Franja de Ponent i no ens consta que ni al Govern de Catalunya ni al d'Aragó se'ls hagi acudit fer-ne una valoració conjunta (tèrmiques de Vallovar, Ribarroja i Faió, central de carbó de Mequinensa i incineradora de la Granja d'Escarp).

Quan érem al Govern, dia sí dia també, havíem de recordar als socis que existia un territori amb interessos per al desenvolupament sostenible. Ara ho seguirem fent des del Parlament.